turisme

turisme m El turisme és un fenomen social, cultural i econòmic vinculat al moviment de persones que viatgen fora del seu lloc habitual de residència, i que té l’oci, les vacances, com a motivació principal.

El turista es trasllada i resideix temporalment en un espai físic diferent de forma que requereix tres tipus de serveis bàsics: transport, allotjament i restauració, que són oferts per tercers als quals el turista paga aquesta prestació. Aquestos serveis consumits pel turista constitueixen la part imprescindible de l’acte turístic i determinen la major part del seu vessant econòmic. Una característica central del turisme és que els serveis d’allotjament i de restauració, necessàriament, han de ser prestats en el lloc visitat: la destinació turística. El transport, en canvi, pot ser contractat amb proveïdors que no tenen cap vinculació ni amb l’indret habitual de residència del turista ni amb la destinació visitada. Afegits als anteriors serveis, el turista pot voler adquirir-ne d’altres com l’assistència a espectacles o la visita a indrets específics dins la destinació, demandes que comporten l’adquisició addicional de transport interior i dels serveis de guies turístics.

El turisme es configura així com un producte multidimensional especialment dispers i complex que exigeix a cada comprador avaluar, contactar i contractar amb un elevat nombre de proveïdors. Aquesta diversitat ha provocat l’aparició dels operadors turístics, empreses que s’ocupen de coordinar tot el procés per tal d’oferir al potencial client un conjunt de serveis estandarditzats denominats paquets turístics que inclouen, com a mínim, transport i allotjament, però que poden arribar a abraçar la totalitat dels béns i serveis consumits pel turista durant la seua estada.

La segona dècada del s. XXI, el motor principal del turisme és l’oci vinculat al desenvolupament d’activitats i al consum de béns i serveis diferents dels habituals per al turista, que viatja per poder satisfer el seu desig de desenvolupar aquestes activitats o realitzar aquest consum diferent, un desig que determina el que es denomina motivació del turista i que constitueix la causa última que l’indueix a emprendre el viatge. Aquesta motivació pot dividir-se en quatre vessants: demostrar l’estatus social, veure coses noves, realitzar activitats concretes o viure temporalment en un entorn ben diferent.

En el primer cas, el turisme implica la realització de despeses sumptuàries indicatives de la capacitat econòmica de qui les realitza: adquisició o lloguer de grans cases i vaixells, allotjament en establiments d’alta gamma, etc.

El turista que vol veure coses noves aspira a visitar indrets que coneix indirectament a través de guies de viatge, documentals, llibres d’art, etc. La principal característica d’aquest tipus de turisme és que qui el practica tendeix a no repetir mai una destinació, ja que el que cerca, justament, és la novetat, el caràcter sorprenent, impactant que li ofereix la seua estada.

La realització d’activitats està vinculada a la pràctica d’esports com la caça, el golf, l’escalada, el submarinisme, la navegació, a l’obtenció de determinats serveis com tractaments de bellesa, casinos o serveis de balneari, i a l’assistència a esdeveniments com espectacles. També s’inclou aquí l’assistència a reunions i a cursos d’aprenentatge o d’ensinistrament que no tenen objectius professionals.

Apareix, finalment, el turista que cerca viure a la destinació turística, experimentar temporalment un conjunt de situacions que siguin ben diferents de les que configuren el seu entorn diari i que escenifiquin el que es denomina una ruptura de la rutina.

Totes quatre motivacions solen aparèixer en diferents graus en qualsevol turista, però el domini exercit per una d’aquestes és el que acaba determinant els caràcters bàsics que definiran l’activitat vacacional elegida: destinació, mitjà de transport, temps d’estada, etc.

També s’ha d’assenyalar que aquesta tipologia classifica el turista, no les persones, ja que un mateix individu pot realitzar diferents viatges en un mateix any i resultar que cada un respon a una motivació diferent.

Eivissa i Formentera reben turistes de les quatre tipologies anteriors, però dominen els de la darrera en la seua versió de sol i platja. Es tracta de turistes que realitzen activitats o visiten espais només eventualment i que tenen com a principal motivació el descans, la ruptura amb l’entorn i amb les activitats quotidianes, però no amb les relacions personals, ja que la majoria viatja en família o en grups que inclouen altres amics i coneguts.

Entre els turistes que cerquen la ruptura de la rutina també s’hi han d’incloure els amants de la vida nocturna que arriben a Eivissa per assistir als espectacles que ofereixen les grans discoteques de l’illa. De fet, els darrers anys aquest tipus de visitants ha experimentat un notable increment que ha generat l’aparició d’una oferta hotelera específicament dirigida a satisfer les seues exigències.

Evolució històrica del turisme a Eivissa

Els visitants que arribaven a Eivissa anaren canviant de tipologia tot seguint una seqüència freqüent en moltes altres destinacions turístiques i que ha estat descrita per autors com Butler i Christaller. Els primers viatgers que arribaren eren veritables aventurers, persones caracteritzades per ser dominades per un impuls irrefrenable de conèixer indrets desconeguts i que estaven disposades a assumir elevats costos i incomoditats per satisfer la seua curiositat. Sense cap dubte, el més famós de tots fou l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que, a través dels seus llibres, creà la primera imatge turística de les Pitiüses.

Després dels aventurers-exploradors vengueren els descriptors: pintors, escriptors i científics, atrets per la possibilitat de pintar i descriure paisatges físics i humans poc coneguts o d’analitzar endemismes biològics, afloraments minerals, etc. El primer a arribar (l’any 1887) fou el pintor francès Gaston Vuillier i, ja al s. XX, s’hi afegiren altres noms com el pintor, escriptor i arqueòleg afeccionat Santiago Rusiñol i Prats , l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez o el naturalista oceanògraf Odón de Buen y del Cos . Les seues obres, independentment de la seua concordança amb la realitat, tenien la qualitat de donar a conèixer l’existència d’Eivissa i Formentera entre un públic en el qual feien néixer el desig de veure en persona el que havien descobert a través dels llibres i quadres.

Aquestos últims eren el primers turistes veritables, ja que visitaven Eivissa i Formentera sense cap objectiu concret artístic, econòmic o científic. Acceptant aquesta seqüència resulta que a Eivissa el turisme va néixer l’any 1908, quan arribà el primer grup organitzat de turistes procedent de Barcelona. La Cambra de Comerç organitzà diferents actes i excursions per a ells sota la direcció d’Artur Pérez-Cabrero Tur , que poc després publicà la primera guia turística íntegrament dedicada a Eivissa i Formentera.

Quatre anys després se celebrà a Eivissa el Congrés Agrícola Catalanobalear , que suposà l’arribada d’un important nombre de visitants una altra volta catalans.

En qualsevol cas aquestos episodis no tengueren continuïtat i en cap moment no va arribar a desenvolupar-se la mínima infraestructura necessària. Els únics establiments d’allotjament existents eren la Fonda la Marina i la Fonda del Comerç, que oferien unes escadusseres comoditats per al turista.

De seguida que es normalitzaren les comunicacions marítimes es recuperà el flux de visitants que continuava incloent bon nombre de descriptors com l’arqueòleg Adolf Schulten o els filòlegs Walter Spelbrink i Hans Jakob Noeggerath . A poc a poc, s’hi afegiren altres escriptors i pintors que cercaven, sobretot, un lloc barat que els inspiràs. Exemples d’aquestos últims són Walter Benjamin i Elliot Paul , la petjada dels quals ha estat seguida per Vicente Valero Marí . Tots ells afavoriren la creació d’una imatge internacional d’Eivissa i Formentera que els anys trenta ja era ben arrelada.

A més a més, també creixia el nombre de veritables turistes: la majoria es poden qualificar com a gent que volia veure coses, aquells paisatges que havien descobert en els llibres i gravats. L’any 1926 es calculava que havien arribat uns 200 visitants, una xifra magra en termes absoluts, però suficient per incitar els empresaris tradicionals a millorar els seus negocis, les fondes, i obrir-ne de noves. D’altra banda, gràcies a l’espectacular desenvolupament de l’economia eivissenca, els anys vint s’incrementà considerablement l’oferta de mitjans de transport interiors i exteriors, un fet que, indirectament, incrementava el potencial atractiu de l’illa.

És així com, en arribar els anys trenta, el turisme experimentà una expansió vertiginosa. El 21 de maig de 1931 arribà l’Orontes, un transatlàntic de luxe que transportava 400 turistes que visitaren l’illa en una excursió coordinada pel pintor Narcís Puget, i poc després obrien les seues portes els primers establiments hotelers a la ciutat d’Eivissa: l’Hotel Espanya (1932) promogut per Josep Escandell, i el Gran Hotel (1933), promogut per Joan Villangómez; a Sant Antoni de Portmany, l’Hotel Portmany (1933) promogut per Josep Roselló Cardona, i a Santa Eulària des Riu, l’Hotel Buenavista (1933), propietat d’Antoni Marí. L’any següent obria l’Hotel Isla Blanca a Vila i el 1935 s’hi afegia l’Hotel ses Savines.

A la vegada es multiplicava l’oferta de fondes a la ciutat d’Eivissa, a Sant Antoni i a Santa Eulària. L’any 1936 l’illa d’Eivissa oferia unes 500 places d’allotjament turístic i el nou negoci s’expandia per les poblacions més importants i per Formentera (Hotel IFA —Inglaterra, Francia, Alemania, ubicat a can Marroig—, inaugurat l’any 1933).

Com a conseqüència, havia aparegut una important oferta complementària que incloïa bars, restaurants, locals d’espectacles, agències de viatges, taxis, embarcacions per a excursions marítimes, etc. El turisme era l’activitat econòmica que creixia més ràpidament, que millors oportunitats oferia en aquell moment i que era aprofitada en la seua pràctica totalitat per empresaris i treballadors illencs. La presència d’empresaris de fora fou sempre secundària. Molts dels visitants dels anys trenta encara venien a veure les illes, però ja començaven a aparèixer turistes que cercaven un indret agradable i barat que els servís per trencar amb la rutina de les seues activitats laborals, aquells que volien viure les seues vacances i que per fer-ho llogaven cases o adquirien solars per construir-hi segones residències. Entre ells hi ha els primers turistes que repeteixen la seua visita, una característica que els diferenciava clarament dels que venien a veure les illes.

La Guerra Civil inicià un llarg i fosc túnel de fam i misèria que fou especialment dur per al sector turístic. Tancaren la totalitat dels hotels i en acabar la Guerra Civil només reobriren algunes fondes a Vila i a Sant Antoni. L’any 1946 reobrí el Gran Hotel, ara sota el nom d’Hotel Ibiza, però l’experiència fou ruïnosa per als seus empresaris a causa de la impossibilitat d’aprovisionar-lo, del brutal enfonsament que sofrí l’economia insular i de la interrupció de la major part de les comunicacions marítimes.

El Foment del Turisme (nascut l’any 1935) i la direcció de l’Hotel Ibiza (que l’any 1958 passà a denominar-se Hotel Montesol) realitzaren meritòries campanyes per intentar atreure a Eivissa una part dels visitants catalans que a partir de 1947-48 anaven a Mallorca, però els seus esforços no tengueren ressò fins als anys centrals de la dècada dels cinquanta. 1958 és l’any que assenyala la definitiva recuperació del negoci turístic, que multiplicà la seua capacitat expansiva gràcies a la inauguració de l’aeroport des Codolar .

La inauguració i la posterior obertura al tràfic internacional de l’aeroport d’Eivissa suposà un canvi radical en el turisme illenc. L’any 1962 ja arribaren més turistes que havien utilitzat l’avió que no en vaixell. No només canvià el mitjà de transport sinó que també ho feien els clients i l’organització del negoci. Fins a aquell moment, la majoria dels clients que s’allotjava en hotels pertanyia a les classes acomodades, però a poc a poc els membres de les classes mitjanes europees anaren assolint el dret a les vacances pagades a la vegada que els sistemàtics increments de la renda els permetien adquirir nous béns i serveis. Així fou com es multiplicà el nombre d’europeus que es podien permetre gaudir de deu o quinze dies a la Mediterrània.

Pel que fa a l’organització, aparegueren els primers operadors turístics que coordinaven els vols xàrter entre Europa i les illes i el transport fins a l’hotel i centralitzaven els pagaments dels turistes i els cobraments dels hotelers. La seua activitat econòmica fou bàsica per finançar molts dels hotels construïts a Eivissa i a Formentera els anys seixanta, ja que avançaven els pagaments dos o tres temporades suplint les greus mancances del sistema creditici espanyol.

El nou sistema suposava la implantació de serveis massius per tal d’abaratir costos: avions i hotels cada vegada més grans, moviments sincronitzats de grans grups de turistes i gestió de les elevades quantitats de diners involucrades en una època en què la pesseta era una moneda poc apreciada. Entre 1964 i 1971 el creixement del sector turístic adquirí caràcters explosius amb increments superiors al 20 % anual acumulat que es detengueren a causa de les turbulències monetàries i econòmiques que s’iniciaren amb la dècada dels anys setanta i que esclataren el 1973 amb la denominada crisi del petroli, que provocà una aturada en sec del creixement del negoci turístic. Inesperadament, les economies occidentals entraren en recessió multiplicant la incertesa dels consumidors, que reduïren la seua despesa en consums de béns i serveis prescindibles com les vacances. Com a resultat de la caiguda de la demanda, alguns operadors turístics britànics no foren capaços d’afrontar els seus compromisos i feren fallida, com fou el cas de Court Line l’any 1974.

A la vegada que l’economia mundial s’enfangava, Espanya vivia la seua Transició Democràtica, afegint un element més a la desconfiança dels consumidors europeus, però la crisi fou aviat superada i el sector retrobà la via del creixement a través d’un nou producte: els apartaments turístics. Entre 1977 i 1988 l’oferta turística continuà augmentant a un ritme d’un 6 % anual aproximadament, fins que s’inicià la profunda depressió de 1988-94. En aquell moment tots els factors possibles s’ajuntaren per provocar la conjuntura més negativa viscuda pel turisme d’Eivissa i Formentera des de la Guerra Civil. En primer lloc, els preus espanyols pujaren per sobre dels europeus reduint la competitivitat del sector turístic illenc, un efecte agreujat per la sobrevaloració del tipus de canvi de la pesseta; després s’inicià una profunda recessió europea i, finalment, esclatà la Primera Guerra del Golf.

El resultat fou una caiguda de més d’un 25 % de les entrades de turistes entre 1987 i 1990-91 que provocà el tancament d’empreses i establiments, l’oferta de places d’allotjament caigué, oficialment, en més de 4.000 places entre 1991 i 1993 i afectà simultàniament l’oferta de menor categoria (hostals i hotels i apartaments d’una estrella) i de nivell més elevat (tancaren tres hotels de quatre estrelles amb quasi 1.000 places, un 25 % del total). També hi ajudà el procés de concentració que vivia en aquell moment el sector dels operadors turístics europeus que es convertí en oligopolístic; les noves empreses sorgides dels processos de fusió tenien un gran poder de negociació i provocaren sensibles reduccions en els preus percebuts pels hotelers eivissencs.

Tot i així, la recuperació de la crisi fou ràpida, però el sector turístic, a la vegada que recuperava les xifres de la dècada anterior, començà a canviar profundament la seua estructura. En primer lloc, canviava la demanda, el nombre de turistes arribats continuà incrementant-se sistemàticament, però l’ingrés corresponent ja no ho feia en la mateixa proporció per causa de la reducció de l’estada mitjana. En segon lloc, els turistes optaven progressivament per un producte de major qualitat, de manera que entre 1995 i 2010 el nombre de places situades en hotels de quatre i cinc estrelles es multiplicà per quatre, passant de 2.937 places a 11.505. Simultàniament desapareixia un nombre similar de places en hotels i apartaments d’una estrella/clau.

Els establiments construïts els anys seixanta han estat completament reformats (sovent reconstruïts) millorant les seues instal·lacions per incrementar la seua categoria i la pràctica totalitat dels nous establiments construïts els primers anys del s. XXI tenen quatre o cinc estrelles. L’oferta hotelera ha sofert un notable procés de concentració empresarial els primers quinze anys del segle XXI, a la vegada que les majors cadenes eivissenques es llançaven als mercats internacionals amb un èxit notable. Podem dir que, els primers anys del s XXI, el sector ha assolit una gran maduresa i estabilitat. El nombre de places d’allotjament oferides pràcticament no ha crescut i la principal tendència consisteix en la substitució de places de baixa categoria per altres d’elevat nivell.

Societat i turisme

L’any 1903 s’inaugurà el Grand Hotel de Palma i abans de començar la Primera Guerra Mundial el turisme ja s’havia convertit en una activitat ben arrelada en aquella illa que oferia un exemple que despertà l’admiració dels eivissencs. Els articles dedicats al turisme que apareixien de forma intermitent però sistemàtica al Diario de Ibiza els anys vint demostren que la societat eivissenca era conscient del potencial econòmic que hi havia en la nova activitat desenvolupada pels mallorquins. Una volta iniciada la construcció dels primers hotels, la premsa seguia amb atenció els seus progressos i qualificava els promotors com a benefactors de la pàtria pitiüsa (tot seguint l’exemple mallorquí). Les poques veus discordants que s’aixecaren ho feren entre els sectors socials més tradicionals i integristes, però ho feren en un to força moderat, no s’ha d’oblidar que una figura tan significada com Isidor Macabich formava part de la junta del Foment del Turisme.

El turisme era vist, en general, com un instrument del progrés econòmic i social, desitjat per la majoria de la població. Les autoritats municipals es comprometeren amb entusiasme amb la nova activitat econòmica: l’Ajuntament d’Eivissa fou el principal promotor del Foment del Turisme i el de Formentera intentà convertir-se en promotor immobiliari per atreure turistes. Aquest posicionament social en favor del turisme es mantengué els anys següents de la postguerra, tal com detectà Ronald James Cooper a l’estudi sociològic que realitzà l’any 1970: el turisme feia possible una transformació desitjada per la majoria de la població.

La postguerra havia estat especialment traumàtica per a Eivissa i Formentera, unes illes tradicionalment obertes al comerç internacional; una font de renda fonamental que fou abruptament tallada, primer per les guerres i més tard per l’absurd model d’economia autàrquica imposat pel franquisme. El record de la misèria soferta espitjava els eivissencs i formenterers a apreciar positivament un fenomen que els assegurava una renda més elevada. Cooper assenyala que el turisme actuà a la vegada com a factor causal i com a factor facilitador dels canvis socials. És totalment incorrecte parlar de colonització o d’economia de dependència. El procés de creació de la planta hotelera sempre estigué en mans d’empresaris majoritàriament eivissencs i en els seus primers moments no rebé un suport explícit del règim franquista que, actuant amb conseqüència amb els seus plantejaments aïllacionistes, no volia que arrelàs una activitat moralment contaminant com el turisme internacional.

El millor element per comprendre la situació és la reacció irada de la societat mallorquina i eivissenca als decrets antiturístics promulgats l’any 1934 per inspiració del general Franco (en aquell moment governador militar de les illes Balears). El 9 de març de 1934 Palma fou paralitzada per un moviment de protesta proturístic d’extraordinari abast que rebé el suport de la totalitat d’institucions i entitats eivissenques: el turisme ja era percebut com un element cabdal per al futur desenvolupament de les illes i mallorquins i eivissencs no estaven disposats a permetre que Madrid el malmetés seguint els criteris d’un general que veia en cada turista un espia.

En un primer moment, el turisme es convertí en una activitat més que s’afegia a una economia relativament diversa. En començar la dècada de 1960 Eivissa i Formentera disposaven d’una agricultura d’exportació centrada en l’ametlla i la patata primerenca, de l’explotació salinera, de la pesca i del turisme com a principals fonts primàries de renda, però en poc més de deu anys el turisme fagocità totes les altres. El turisme oferia ocupació en el mateix moment en què agricultura, pesca i sal expulsaven massivament els seus assalariats i el fracàs industrial eivissenc esdevenia definitiu; fou l’alternativa oportuna per evitar una explosió emigratòria que hauria buidat l’illa de joves en pocs anys.

Devers 1970 la turistificació de l’economia d’Eivissa ja era completa però el creixement continuà desbocat exigint la contractació massiva de treballadors forasters. A més a més, aparegué un nou tipus de turisme: el residencial, consistent en estrangers que no s’allotjaven en hotels sinó que vivien llargues temporades en cases llogades o de la seua propietat i que interactuaven progressivament amb els illencs a pesar que la majoria no exercien cap activitat econòmica a l’illa. Molts d’ells eren socialment assimilables als turistes habituals: artistes de tot tipus, professionals independents, treballadors qualificats del sector turístic, etc., però també aparegueren visitants de nou format, sobretot els membres del moviment hippy, que arribà a comptar amb milers de seguidors a Eivissa i Formentera.

El creixement rapidíssim del nombre de persones que no formaven part dels grups socials establerts tensà el teixit social, creà conflictes i dissolgué part dels lligams tradicionals. El turisme ja no era una simple font de renda, s’havia convertit en l’única font de renda de les illes d’Eivissa i Formentera, en l’element vertebrador de la societat, i aquest era un fet que, inevitablement, trastocava l’ordre social i provocava l’aparició de grups que se sentien agredits per uns canvis profunds, ràpids i inesperats. Els nous visitants arribaven amb la idea de realitzar una estada més aviat curta, però molts d’ells acabaren arrelant a Eivissa i Formentera i s’integraren en la seua economia primer i en la seua societat després. Es configurà així l’actual societat illenca caracteritzada per la seua extraordinària diversitat cultural i socioeconòmica en què la majoria dels residents té escassos lligams personals amb la societat tradicional prèvia a l’entrada del turisme.

La demanda turística. Característiques genèriques

En els quadres i taules adjunts figura la distribució per nacionalitats dels turistes que han arribat a Eivissa i Formentera entre l’any 1965 i l’any 2012. Resulta evident el domini que han exercit sempre els visitants procedents del Regne Unit (42 % del total en aquestos 43 anys) seguits dels alemanys (24 %). Si hom se centra en les darreres temporades, s’observa el sosteniment del turisme britànic i una notable davallada del turisme alemany, en favor d’italians i, sobretot, dels espanyols. El turisme d’origen francès fou important els primers anys però davallà ràpidament, encara que sempre ha mantengut una certa presència. El retrat estadístic del turista que visita les Pitiüses indica que dominen les dones per sobre els homes (57 % contra 43 %) i els joves per sobre de la gent gran (un 70 % dels visitants tenen menys de 45 anys). La motivació del seu viatge és estrictament vacacional i ociosa (així ho indica un 96 % dels enquestats) i les activitats que realitzen estan en consonància amb aquest objectiu: la platja, la piscina, els bars i les discoteques i les botigues són els atractius més considerats i deixen en segon lloc activitats de tipus esportiu o cultural.

La forma d’allotjament més comuna es l’hotel de tres estrelles/claus, que acull quasi la meitat dels visitants pitiüsos, seguit pels hostals i els apartaments d’una o dues estrelles. Els establiments de quatre i cinc estrelles tenen una presència creixent i en aquest moment ja acullen un de cada cinc visitants, una proporció apreciable però allunyada de la mitjana balear, que s’aproxima a la tercera part. Una altra característica que distingeix el turista que ve a Eivissa i Formentera del que visita la resta de les illes Balears és l’ús superior que fa de les xarxes informàtiques; quasi la meitat dels visitants que arriben ho han fet sense contractar cap paquet turístic tradicional, una xifra ben allunyada de les que ofereixen Menorca i Mallorca. Totes dues diferències apareixen vinculades a la relativa joventut dels clients dels establiments hotelers de les Pitiüses.

Si comparam Eivissa i Formentera amb la totalitat de les Illes Balears, resulta que les Pitiüses acullen el 15 % del total de turistes que visiten l’arxipèlag. Respecte a nacionalitat hi ha una sobrerepresentació dels italians (la meitat dels que vénen a les illes Balears passen per l’aeroport d’Eivissa), dels espanyols i dels anglesos i hi estan subrepresentats els alemanys i els nòrdics. L’estada mitjana és lleugerament superior a les Pitiüses (8,9 dies contra els 8,6 dies de les illes Balears) i la despesa turística és clarament més elevada. La mitjana balear se situa sobre els 114 €/dia, mentre que a Eivissa i Formentera els turistes gasten una mitjana de 123 €/dia (dades de l’any 2010). La motivació principal dels turistes que visiten les Pitiüses és l’oci, una expressió molt genèrica que inclou, com a mínim tres vessants:

1) Deixar de banda la pressió i l’estrès de les activitats habituals. Les vacances es converteixen en un trencament que permet alliberar la ment i netejar-la. Per assolir aquest objectiu és imprescindible canviar el mitjà físic: viatjar a un lloc confortable ben diferent del que s’associa amb les obligacions i les responsabilitats quotidianes.

2) Les vacances tenen un fort component de reforçament dels lligams socials: amb la família i amb el cercle d’amistats més íntim, ja que el turista prototípic viatja amb la seua família i/o amb un grup d’amics. Resulta molt interessant comprovar que molts de visitants estableixen llaços d’amistat a llarg termini amb altres turistes que han conegut durant les seues vacances. Les vacances són a la vegada un mitjà de reforçament de lligams socials i un viver per a l’adquisició de nous lligams.

3) Realització d’activitats divertides i recreatives ben diferents de les que es realitzen en la vida habitual. Es troba aquí el vessant lúdic de les vacances, dins del qual es poden incloure les activitats de platja i nàutiques, l’assistència a tot tipus d’espectacles i la visita a centres d’esbarjo com els parcs aquàtics.

Els turistes no constitueixen una massa indiscriminada de “carn a la planxa” sinó conjunts d’individus amb interessos i cultures ben definits que estan disposats a gastar una bona quantitat de diners per gaudir d’un espai dotat d’elements lúdics i de socialització radicalment diferent del que els voreja en el seu entorn habitual.

La principal característica del turista que visita les Illes Balears es la lleialtat a la destinació. Aproximadament dos de cada tres turistes poden considerar-se repetidors i un de cada tres lleials (els que han visitat les illes quatre o més vegades). Es tracta de visitants que estableixen un vincle, un progressiu compromís amb la destinació, que acaba convertint-se en una part important de la seua existència vital, un element més de la seua cultura. D’altra manera resulta impossible entendre el fet que molts de turistes “heretin” la destinació turística que era visitada pels seus pares. La presència massiva de turistes repetidors ha acabat convertint-se en el principal element conformador de la indústria turística de totes les illes Balears. Els repetidors exigeixen el manteniment dels nivells de qualitat i obliguen els proveïdors d’entreteniments a renovar-se sistemàticament incrementant la diversitat en la seua oferta. D’altra banda, els visitants repetidors estableixen un vincle emocional amb la destinació i es converteixen en prescriptors, en propagandistes de l’indret on passen les seues vacances.

D’aquesta manera les Balears han aconseguit la maduresa del negoci turístic, una maduresa basada en el manteniment d’una majoria de clients que repeteixen visita cada dos o tres anys (no necessàriament cada any), que es converteixen en els inductors de la primera visita d’altres familiars i coneguts, una part dels quals acabarà esdevenint, a la seua vegada, client repetidor. Des del punt de vista econòmic, aquesta situació té molts d’avantatges: d’una banda assegura el sosteniment d’un nivell de demanda relativament estable, d’altra banda permet l’existència d’un elevat nivell de diversitat i una bona taxa de rotació empresarial que afavoreixen el continu rejoveniment de la destinació i n’eviten la decadència. A les diferents enquestes es comprova que en preguntar per què repeteixen visita els turistes, solen identificar la seua lleialtat amb la sensació de qualitat general de la destinació. El turista repetidor és, essencialment, un client satisfet, no el subjecte d’una conducta rutinària dominada per la inèrcia.

En l’apartat dels inconvenients hi ha, en primer lloc, la gran estacionalitat de les arribades dels turistes. Com que cerquen sol i platja, només vénen durant la temporada abril-octubre, amb una marcada preferència pels mesos de juny, juliol i agost. El resultat és que la pràctica totalitat d’establiments d’allotjament tanca un mínim de cinc mesos l’any, creant notables problemes d’aprofitament de les infraestructures i de personal. S’han realitzat molts intents de reduir aquest problema, com atreure clients jubilats, programar espectacles i activitats culturals o oferir facilitats per a altres tipus de turistes: esportius, congressos, etc., però iniciada la segona dècada del s. XXI no han tengut gaire èxit.

Tipus específics de demanda turística

1 Turisme nàutic
Les activitats vinculades a la vela i a la navegació a motor han experimentat un gran increment els darrers anys. La Mediterrània occidental és un dels seus principals centres mundials, amb més de 150.000 punts d’amarratge per a embarcacions no professionals. Eivissa i Formentera ofereixen un espai marítim idoni per a la navegació esportiva i el turisme nàutic però, a la vegada, ofereixen unes infraestructures, sobretot ports esportius, amb una oferta molt inferior a la demanda; els amarratges a les illes són escassos i cars. La majoria de les embarcacions que arriben a les aigües pitiüses o que hi tenen la seua base són de motor i de dimensió gran, vinculant-se directament al turisme de demostració de posició social. La vela esportiva no ha estat mai un element atractiu notable, encara que a Eivissa es desenvolupen importants proves de creuers com les Jornades Nàutiques Pitiüses i la Ruta de la Sal. Els darrers anys ha aparegut un nombre creixent d’empreses dedicades al lloguer de tot tipus d’embarcacions (més de 20 el 2012), un fet que, probablement, canviarà la fisonomia del turisme nàutic que els primers anys del s. XXI és practicat, majoritàriament, pels propietaris de les embarcacions que visiten les Pitiüses o que tenen la base als ports eivissencs o formenterers.

2 Turisme de congressos
És una activitat amb una fortíssima competència internacional i per a la qual les illes Pitiüses no disposen de cap avantatge específic com són les platges i el clima per al turisme d’oci. A Mallorca aquest tipus de turisme s’ha desenvolupat moderadament a l’entorn de l’Auditòrium de Palma, encara que es tracta d’un centre poc adequat per a la realització de grans trobades. A Eivissa el desenvolupament d’aquesta activitat ha estat molt escàs, els pocs congressos realitzats han estat de reduïda dimensió i fruit d’iniciatives aïllades. La construcció del Palau de Congressos a Santa Eulària des Riu ha dotat l’illa d’Eivissa d’una infraestructura bàsica per intentar introduir-la en aquesta branca del negoci turístic.

3 Turisme esportiu
Està comprovat que la majoria dels turistes de sol i platja presenten una baixa motivació per a la realització d’esports, fins i tot en el cas que en siguin practicants habituals la resta de l’any. L’oferta d’activitats d’exercici físic no competitiu com les pistes de tennis, el vòlei platja o les sessions col·lectives de gimnàstica tenen bona acollida, però la majoria dels turistes les practiquen de forma ocasional i les veuen, fonamentalment, com a elements de socialització. Alguns esports ja atreuen alguns practicants i poden arribar a desenvolupar una oferta específica, per exemple el cicloturisme i el caiac de mar. També hi ha hagut iniciatives per convertir Eivissa en seu d’entrenaments de concentració d’equips professionals o seleccions nacionals de diferents esports.

4 Turisme de busseig
Els fons de la mar de les Pitiüses presenten una notable diversitat i una gran àrea accessible per a bussejadors poc experimentats. Sens dubte aquesta és l’activitat que ha tengut un major creixement els darrers anys i el 2012 existien més de 15 empreses dedicades a oferir els seus serveis en el sector.

5 Turisme de golf
L’empresa GolfIbiza ofereix un camp de 18 forats i un altre de 9 situats a la zona de Cala Llonga-Roca Llisa.

6 Turisme de discoteca
Sens dubte, es tracta de l’element més característic del turisme eivissenc, ja que a cap altre indret d’Europa existeix una concentració semblant de discoteques. Xipre i Rodes, per exemple, també atreuen amants de la vida nocturna, però de cap de les maneres no s’aproximen al fenomen eivissenc, ja que són dotzenes de milers els visitants que arriben a Eivissa amb l’única intenció de visitar aquestos locals d’oci. La “nit eivissenca” s’ha convertit en un producte conegut arreu del món, una marca que distingeix Eivissa de la resta de les illes Balears. La presència d’aquest turisme tan específic explica el sosteniment d’una xarxa d’allotjaments de categoria i preus baixos ja pràcticament desapareguda a la resta de les Balears. El centre d’aquesta oferta d’hostals i apartaments econòmics es troba a Sant Antoni de Portmany i al barri de ses Figueretes-es Viver de la ciutat d’Eivissa. Així i tot, no es tracta, en general, d’un turisme de baix poder adquisitiu, el que succeeix és que la seua despesa segueix criteris diferents als de la majoria dels turistes del nord d’Europa que visiten el Mediterrani. Un element negatiu d’aquest tipus de turisme es la seua vinculació a activitats il·lícites com el tràfic de drogues.

Els darrers anys ha aparegut una nova tipologia hotelera estrictament vinculada a aquest tipus de turisme. Es tracta de l’Ibiza Rocks Hotel de Sant Antoni i l’Ushuaïa de la Platja d’en Bossa, dos establiments en què l’oferta d’espectacles musicals i actuacions en viu forma part intrínseca del seu model de negoci, i que sembla que serà copiat per altres establiments.

Oferta turística. Distribució geogràfica

Les construccions de tipus turístic no es distribueixen uniformement pel territori d’Eivissa i Formentera sinó que es concentren en determinats indrets on adopten formes urbanes de diferent densitat. En primer lloc apareixen les zones d’urbanitzacions turístiques on no hi ha establiments hotelers i la majoria de construccions existents corresponen a segones residències que són utilitzades pels seus propietaris durant l’estiu. La seua tipologia bàsica consisteix en habitatges unifamiliars envoltats de jardí; generalment tenen una o dues plantes com a molt.

És freqüent que dins aquestes urbanitzacions apareguin alguns edificis de superior entitat on se situen apartaments que també són utilitzats pels seus propietaris, bé de forma exclusiva, bé mitjançant fórmules de temps compartit: time-sharing.

Urbanísticament, aquestos tipus de zones turístiques ocupen una gran quantitat de territori a causa del seu caràcter més aviat difús i fins i tot desordenat, ja que en una única zona geogràfica poden coexistir edificacions procedents de dotzenes de promocions, cada una dotada d’un estil particular. La majoria d’aquestes urbanitzacions se situen pròximes a la costa, però relativament allunyades de qualsevol platja. Algunes, fins i tot, es troben a l’interior de l’illa, com la de Can Fornet, al poble de Jesús. Exemples prototípics d’aquestes urbanitzacions són les de Roca Llisa i de Cala Vedella. És en aquestos indrets on resulta més habitual l’existència d’oferta turística comercialitzada fora dels circuits oficials, ja que molts d’aquestos xalets i apartaments, teòricament utilitzats en exclusiva pels seus propietaris, són realment llogats per períodes curts (dies o setmanes) a tercers.

Les grans aglomeracions turístiques d’Eivissa i Formentera tenen com a eix central l’existència d’establiments d’allotjament turístic: hostals, hotels i blocs d’apartaments de lloguer. N’hi ha algunes estrictament urbanes en estar incloses dins de la ciutat d’Eivissa o de Sant Antoni, però la majoria han crescut de forma relativament desordenada a la vora d’una platja i la seua estructura general consisteix en un conjunt d’aquestos establiments que ocupen la primera i la segona línia respecte de la platja i que són vorejats per blocs d’apartaments i xalets destinats a segones residències estiuenques. L’aparença general d’aquestes zones turístiques és estrictament urbana, amb edificacions de tres o més plantes, carrers asfaltats, etc. A les més petites, com sa Cala de Sant Vicent, només és ocupada la primera línia de mar, mentre que les més grans, com Cala de Bou, a la badia de Portmany, ofereixen una aparença ciutadana amb carrers i edificacions que s’estenen molt enllà de la platja i que acaben confonent-se amb veritables barris residencials.

La distribució geogràfica dels establiments d’allotjament turístic ha estat analitzada estadísticament per tal d’integrar-los en entitats geogràfiques compactes i semblants, i d’aquesta manera s’obté un total de 33 zones geogràfiques agrupables en cinc tipus:

1 Zones centrals
Aquesta tipologia recull més de la meitat de l’oferta total de les illes d’Eivissa i Formentera i inclou 11 indrets. El prototip d’establiment situat en una d’aquestes zones és un hotel de tres estrelles a primera línia de platja i que pertany a una gran cadena hotelera eivissenca. En aquestes zones hi ha molt pocs hostals i un escàs nombre d’apartaments, mentre que els hotels i els aparthotels hi dominen clarament (quatre de cada cinc establiments ho són). Els establiments integrats en aquestes zones constitueixen el nucli central de l’oferta turística eivissenca.

2 Zones secundàries
Establiments d’inferior dimensió i categoria respecte als de la zona anterior. Majoritàriament pertanyen a petites i mitjanes empreses eivissenques i estan situats, en molts de casos, a segona fila o més endarrere. Hi apareixen pocs hostals però bastants apartaments i pocs aparthotels.

3 Zones urbanes
Sant Antoni de Portmany es caracteritza per la massiva presència d’hostals i per la baixa categoria mitjana dels seus establiments. La ciutat d’Eivissa mostra una extraordinària dispersió, mentre que al passeig Marítim es concentra l’oferta d’hotels de luxe de la ciutat: quasi un 70 % de les habitacions que s’hi ofereix pertany a hotels de quatre o cinc estrelles.

4 Zones perifèriques
Són platges allunyades de qualsevol altre centre turístic, on l’explotació turística típica és un hotel o aparthotel de tres o quatre estrelles amb presència testimonial d’hostals. Solen adreçar-se a un turisme fonamentalment familiar, oferint règims d’estada tipus tot inclòs. El més característic d’aquestes zones és que a totes la majoria dels establiments són gestionats per cadenes de fora d’Eivissa (essencialment mallorquines).

5 Formentera-difuses
A Formentera apareixen cinc zones turístiques que no tenen cap semblança amb les existents a Eivissa, caracteritzades per una escassa presència d’hotels i un domini aclaparador dels establiments d’una sola estrella. Els establiments que les conformen són de minúscula dimensió de manera que la zona adopta una forma molt difusa.

En general, la distribució geogràfica dels establiments turístics eivissencs demostra la preferència dels turistes que visiten les Pitiüses pels espais relativament densos. El visitant típic vol anar a la platja i realitzar activitats com passejar i menjar a la vora de la mar, veure espectacles i visitar botigues i centres comercials que es trobin situats pròxims a l’establiment on s’allotja. El caràcter compacte de les grans aglomeracions turístiques eivissenques —platja d’en Bossa-ses Figueretes, Santa Eulària i badia de Portmany— assegura que el turista trobarà el que cerca independentment del seu poder adquisitiu. El model geogràfic seguit pel turisme a Eivissa i Formentera està tan allunyat dels resorts del Carib com de les exclusives destinacions franceses o italianes. Molts dels turistes que visiten les illes poden pagar la factura d’un hotel de quatre estrelles, però no sembla que els afecti que l’establiment elegit estigui situat al davant d’un hostal d’una estrella que cobra deu vegades menys. Sembla que la mescla de classes socioeconòmiques constitueix un element definitori de la destinació turística Eivissa i Formentera i que aquesta diversitat és més un avantatge que no un inconvenient per als turistes que hi vénen.

Oferta turística. Establiments i empreses d’allotjament turístic

El turisme necessita dos tipus de negocis que actuen com a eix central de tota l’activitat: el transport i l’allotjament/restauració.

Pel que fa al transport de turistes des del seu domicili fins a la destinació, les empreses eivissenques sempre han tengut un paper marginal, la seua intervenció es limita a alguna empresa naviliera. En realitat, la pràctica totalitat del transport turístic dirigit a Eivissa i Formentera ha estat realitzat per via aèria i dominat per unes poques empreses angleses o alemanyes directament vinculades als grans operadors turístics. Una volta iniciat el s. XXI han començat a adquirir rellevància les empreses de navegació aèria que actuen des del hub aeri de Son Sant Joan a Palma, algunes de les quals hi tenen el seu principal centre de gestió.

Contràriament, el segon element central, l’allotjament, pràcticament sempre ha estat en mans d’empresaris eivissencs. La ràpida expansió del sector turístic els anys trenta es basà íntegrament en capitals locals; després, els anys seixanta i setanta, els capitals forans hi jugaren un paper notable. Cal indicar la importància de la cadena catalana Gaspart, que obrí el primer hotel eivissenc realment modern: l’Hotel Cala Gració; aquesta cadena arribà a gestionar quatre grans hotels a la badia de Sant Antoni: Tanit, Cala Gració, Palmyra i Tagomago.

Inicialment també hi hagué presència d’empresaris mallorquins, peninsulars i estrangers (com el grup British Caledonian i Penta), però la major part dels establiments promoguts per empresaris de fora acabaren integrant-se en cadenes insulars. El 2011, un 84 % de les places d’allotjament turístic existents a Eivissa i Formentera pertanyia a empreses domiciliades i gestionades a les Pitiüses, un 12 % estava en mans d’empreses mallorquines, un 3 % d’altres empreses espanyoles i menys d’un 1 % era gestionat directament per cadenes estrangeres.

Quatre empreses eivissenques sobresurten per la seua dimensió: Fiesta Hotels and Resorts , hotels Sirenis , Insotel Hotel Group i Grup Playa Sol (GPS).

La primera és una de les grans multinacionals del sector turístic vacacional. L’any 2011 disposava de 14 establiments a Eivissa, que integraven més de 3.500 habitacions, i de 32 hotels més repartits per tot Espanya i la resta del món; la seua oferta es concentra en la categoria de 3-4 estrelles.

Sirenis ofereix sis hotels a Eivissa (amb quasi 2.000 habitacions), la major part dels quals tenen categoria de quatre estrelles. Disposa, igualment, de sis grans establiments hotelers al Carib.

Insotel constitueix un cas extraordinari dins l’àmbit balear ja que reparteix les seues 2.500 habitacions quasi a parts iguals entre les quatre illes; és tracta d’establiments d’elevada categoria (4 o 5 estrelles).

Quasi tots els hotels d’aquestes tres cadenes gaudeixen d’una òptima situació a primera línia de platja i constitueixen el nucli de l’oferta de les zones que hem denominat centrals.

GPS, finalment, es distingeix clarament de la resta de grans cadenes eivissenques per la baixa categoria i dimensió dels seus establiments, que s’enfoquen quasi en exclusiva als turistes de menor poder adquisitiu que visiten Eivissa.

Azuline és una cadena dedicada al turisme de nivell mitjà que concentra la major part de les seues 1.800 habitacions i apartaments a la badia de Sant Antoni.

Invisa disposa de cinc establiments a Eivissa que ofereixen quasi 1.200 habitacions de categoria mitjana-elevada, també disposa de dos establiments situats a Madrid i a Barcelona.

Tot seguit apareixen quatre empreses de fora d’Eivissa i Formentera que gestionen unes 600-700 habitacions cada una a les Pitiüses. Les tres primeres, Sol-Melià, Grupotel i Intertur, són mallorquines, mentre que Stella Polaris té el seu domicili social a Madrid; les quatre disposen de grans establiments especialitzats en el turisme familiar situats en zones turístiques de tipus secundari.

Aquestes deu empreses gestionen poc menys de la meitat de les places d’allotjament turístic d’Eivissa i Formentera, la resta es reparteix entre més de dos centenars d’empreses de petita i mitjana dimensió, la majoria de les quals gestionen un únic establiment.

En conclusió, es pot afirmar que en el sector hoteler eivissenc no hi ha cap grup hegemònic. Les grans empreses distribueixen la seua oferta de tal forma que cada una es dedica preferentment a un segment concret del mercat, adoptant una estructura coneguda en economia com competència monopolística. Els turistes que visiten les illes poden elegir entre centenars d’establiments que ofereixen una amplíssima gamma de propostes tant de tipologia i categoria de l’establiment com de règim d’estada, nacionalitat dominant i interessos del client (sol i platja en exclusiva o combinat amb oci nocturn, per exemple). Aquesta dispersió comercial pot comprovar-se a través de la diversitat de preus vigents en un determinat moment.

Eivissa i Formentera, una economia dominada pel turisme

Descàrregues

Col·laboradors