titarro, al

titarro, al JOC Joc de matances, descrit per Joan Castelló Guasch a Diario de Ibiza (6-VII-1975), i recollit al seu llibre Greix vermei i altres escrits (Institut d’Estudis Eivissencs, Eivissa, 1988). Un jugador es posa una capçana d’un forc d’alls enmig de les espatlles; damunt la capçana, una gerra vella, ben fermada, i per damunt la gerra un abrigall gros que l’embolica tot. És el titarro, que de grapes, encotrinat d’aquella manera, grunyint grunyint, va donant voltes. Un altre jugador, també emmariol·lat amb un caputxó i una pell de moltó, li va darrere, amb un garrot a la mà, com si l’encalçàs. Els dos tenen una conversa o una porfèdia, molt llarga, que fa riure molt la gent. Pareix que s’enfadin molt. I acaba amb una garrotada a la gerra, fent-la a trossos. El titarro cau mort i la gent riu que riu... L’escriptor acaba dient: “Sempre he anat darrere de sebre lo que es deien es titarro i es que l’encalçava. Però ja fa tant de temps, que no sé si avui hi ha qui se’n recordi...”. [JGT]

Descàrregues

Col·laboradors