tinell

tinell m CULT POP Prestatge generalment de maçoneria, però que també pot ser de fusta, sobre el qual antigament es guardava el pa i també plats, ampolles, escudelles, olles i altra obra de cuina a les cases tradicionals d’Eivissa. Encara n’hi ha múltiples exemples a les cases pageses tradicionals.

Aquesta paraula deriva del llatí TINA i en aquesta llengua feia referència inicialment a un recipient per a vi. Més endavant la paraula tina, i aquest ús és ben corrent a les Pitiüses, s’aplicà a un recipient que serveix per fer-hi bugades. Aquest mot, documentat ja al s. XIII, donava nom en un principi a petites tines que feien servir els artesans de diversos oficis (cuireters, calciners...).

Explica Coromines que, en un temps de civilització material tan pobra (estam parlant de l’època de formació de la llengua catalana, abans del s. X), en què els senyors havien de viure en estretes sales de torres fortificades, la paraula degué aplicar-se també a caixes en què es conservava la vaixella i d’aquí anà passant a mobles més amplis (un aparador, un armari...). D’aquí vendria la denominació que rebé a les grans cases senyorials el lloc en el qual es trobava situat aquest aparador i que era on se celebraven les festes solemnes; p. ex., la sala principal del Palau Reial de Barcelona rep aquest nom, el Tinell, i era la dependència on hi havia vaixelles i la resta de parament del palau, i que posteriorment s’ha usat, fins al s. XXI, per a celebracions especials.

A Eivissa, com en altres llocs de parla catalana (la Plana de Vic, Solsona, el Vallès…) ha donat nom a una lleixa, un prestatge senzill, amb usos també de guardar-hi el parament. [JAR]

Descàrregues

Col·laboradors