tabacar

tabacar v tr DIAL La forma atabacar és la considerada normativa d’aquest verb, que s’usa en llengua catalana en dos sentits: en primer lloc vol dir ‘sorprendre (algú) amb un resultat contrari al que ell esperava’ i també fa referència a ‘causar perjudici a algú o fer malbé alguna cosa’. Al català de les Pitiüses es troben exemples dels dos usos; així mateix l’expressió estar tabacat s’hi fa servir amb el sentit ‘estar algú delicat de salut’. Artur Pérez-Cabrero l’any 1909 la fa equivaler a la forma castellana fastidiar.

A la rondalla de Joan Castelló “Es mariner” (Rondaies i contes d’Eivissa, 1961) apareix l’expressió “Tu sí que m’has tabacat!”, que pronuncia el mariner protagonista, perquè es volia casar amb una dona que no hagués sentit parlar de la mar i descobreix que s’ha casat amb la filla d’un patró.

Etimològicament aquesta paraula s’ha de relacionar amb l’arabisme tabbâq, que servia per anomenar algunes plantes d’ús medicinal que tenien l’efecte de pujar al cap, marejar i augmentar la temperatura corporal. Més endavant, ja a partir del final del s. XV, es donà el mateix nom, d’una manera natural, al tabac que venia d’Amèrica. A l’italià del s. XIV es troben les paraules attabaccare o tabaccar amb el sentit de ‘fer perdre el cap a un enamorat’. En aquest mateix sentit, aquest verb català té en origen l’ús d’estar alterat —físicament o psíquicament— de manera semblant a com afecten aquestes plantes el cos humà. [JAR]

Descàrregues

Col·laboradors