sitja

sitja f CULT POP Pila de llenya preparada per fer carbó.

A Eivissa i Formentera durant els mesos d’hivern, quan menys feina hi havia al camp, molts d’hòmens anaven al bosc a fer llenya per fer carbó. Arrencaven pins i tota llei d’arbustos que tenguessin rabassa o branques d’un diàmetre prou considerable, llevat de savines ja que no fan bon carbó. Quan la llenya era seca s’acostava a la plaça on es volia fer la sitja, que segons el lloc, s’anomena sitger, clot de sitja o siti.

Per començar, es treu la terra del sitger i es reserva a la banda. Es fa el pallol, dues meses de llenya mitjana posades clares, com una reixa, per aïllar de terra la llenya que s’hi ha de posar damunt. Es col·loca tota la llenya de manera que la més gruixuda quedi al centre i folrant-ho tot, una mesa de politxó o palustro o coes de rama, llenya prima que dóna uniformitat a la superfície. Damunt això, s’hi posa tany verd de pi i de savina, ben atapeït. Per acabar, s’enterra tot amb la terra que s’havia reservat. Per ajudar a aguantar la terra, per les bandes es fa paret de pedra. Tot rodant rodant es deixen unes boques, uns espiralls que van de dins fora i que permetran controlar la cocció.

Es feien dos tipus de sitja: la més usual era la de planta triangular, més alta de darrere i més baixa i prima del vèrtex, on hi havia la boca de foc, per on es donava foc a la sitja.

Hi ha sitgers de cul a marge, amb el costat de darrere de la sitja excavat, de manera que tot allò ja no s’ha d’entanyar ni enterrar.

L’altra era l’anomenada sitja redona o sitja cubana, de planta circular i secció tirant a cònica. Sovent era feta per hòmens que havien fet de carboners a Amèrica. Aquesta sitja s’encenia pel cap de damunt. La cuita era més llarga com major fos la sitja, però generalment durava entre una i dues setmanes. Es feia a l’estiu ja que és quan més bon temps fa. El carboner anava tapant els forats que s’anaven obrint a la terra, controlava l’avanç del foc i anava desmuntant la paret a mesura que la sitja s’anava baixant.

Com que havia d’estar allí nit i dia, es feia una barraca de paret de pedra seca amb els buits plens de terra, amb un fornellet vora la porta i amb la coberta de bigues de fusta, cepell o canyes o lloses, totxa de pi (pans de fullaraca) i terra de sitja. Dins, es feia un entanyat per jeure-hi damunt. La planta era irregular i les mesures, justes per entrar-hi de grapes i jeure-hi amb comoditat.

Quan s’acabava de coure la sitja, es deixava tapada per ofegar el foc i, en passar una setmana, ja es treia el carbó. Es feia amb cura perquè no s’encengués, s’estenia en terra i, si era necessari, es tornava a tapar per apagar-lo. Després, a somades o a carretades, es baixava a la costa, on es venia a tant el quintar. El carbonell, el carbó més menut que quedava al sitger, era recollit per dones i per al·lots per posar a la planxa o per vendre i fer-ne algun cèntim.

La terra de sitja era molt valorada, una vegada tret el carbó es pentinava i es deixava de manera que la pluja no se l’emportàs. S’usava a les cases pageses, en fer la coberta, per posar entre l’alga i l’argila. [VMS]

Descàrregues

Col·laboradors