sindicalisme

sindicalisme m HIST/SOC Sistema d’organització obrera per mitjà de sindicats, que són associacions per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats, en especial, les associacions obreres.

El sindicalisme en el transcurs del s. XX

Les primeres dècades del s. XX

Les organitzacions sindicals s’establiren a Eivissa i Formentera, d’una manera organitzada, durant els anys trenta del s. XX, i ho feren des d’una perspectiva de reivindicacions laborals i polítiques en el marc de llibertats que significà la Segona República Espanyola. L’escàs desenvolupament de les activitats econòmiques secundàries i terciàries fou una de les causes de l’endarreriment en la seua arribada a les Pitiüses, així com l’escàs nombre de treballadors assalariats. Una altra de les causes podria estar en el caràcter individualista dels habitants de les illes Pitiüses, condicionat pel predomini d’una agricultura sense gairebé treballadors assalariats i per una societat tradicional i amb un poblament rural dispers. No obstant això, s’assistirà a la creació de sindicats obrers, d’oficis, agrícoles, catòlics i d’estudiants.

Les primeres reivindicacions laborals contemporànies són de l’any 1897, quan hi hagué la primera vaga coneguda a Eivissa, un conflicte associat a la protesta dels treballadors de les salines per la reducció del jornal que s’hi cobrava. Poc més tard, durant el primer terç del s. XX començà a sorgir algun nucli de l’associacionisme obrer a la ciutat d’Eivissa, al voltant de les activitats portuàries i comercials, i a les salines, les activitats de les quals concentraven el major nombre de treballadors assalariats tant a Eivissa com a Formentera. Un exemple d’aquest sindicalisme obrer fou la fundació de la Societat Obrera la Marítima Terrestre , a principi del s. XX, que va esdevenir la primera associació sindical a les Pitiüses. Aglutinà treballadors del port d’Eivissa, pescadors, saliners i, més tard, mariners; un dels fundadors destacats fou Miquel Tur Torres, “Gabrielet”.

Poc abans dels convulsos anys vint, amb un intens clima en les relacions laborals entre treballadors i patronal i estat, el clergue eivissenc Isidor Macabich fundà, el 1919, la Federació Catòlica Agrària de Sindicats. En aquest camp del sindicalisme catòlic agrari destacà, més tard, la figura de Cèsar Puget Riquer , més endavant protagonista del primer franquisme a Eivissa. Durant els anys trenta, Puget amplià el sindicalisme catòlic a través de la creació i el foment de societats obreristes a Eivissa i a la pagesia, destinades a combatre les reivindicacions laborals provinents de membres de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i de la UGT (Unió General de Treballadors). En el camp del sindicalisme agrari, el 1928 es fundà el Sindicat Agrícola de Santa Eulària, amb seu al passeig de s’Alamera. El sindicalisme agrari s’integrà en la Federació Obrera Catòlica (creada a Palma el 1929), membre de la Confederació Nacional de Sindicats Catòlics estatal.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el seu caràcter autoritari no impedí que Josep Ferrer Tur “Andreuet”, Joan Colomar Verdera i Jaume Juan Yern fundassin el sindicat d’ideologia anarquista CNT a l’illa de Formentera, el 1928. A més, molts de dirigents anarcosindicalistes de Formentera dels anys trenta foren, a la vegada, membres de la maçoneria. A la fi de la dictadura de Primo de Rivera ja existia a Eivissa un sindicat ugetista al voltant de la Societat Obrera la Marítima Terrestre, amb un llarg historial de lluita en defensa dels obrers. Formentera, per contra, comptava amb l’existència d’un nucli de treballadors de les salines organitzats dins Esquerra Republicana Balear, identificats amb anarcosindicalistes com Josep Ferrer Tur; a Sant Francesc Xavier, la CNT tenia com a seu l’edifici conegut la segona dècada del s. XXI com l’Escola Vella, que més tard també fou la seu de la cooperativa agrícola.

Els anys trenta, entre els pocs sindicalistes pitiüsos destacaven persones republicanes, alguns socialistes o anarquistes; entre ells hi havia sindicalistes de la UGT, exemigrants a terres americanes, persones vinculades a la maçoneria, joves estudiants de magisteri o universitaris i alguns mestres i professors forans que impartien classes a diferents escoles o a l’institut local. Un dirigent destacat de la UGT fou Josep Bonet.

La Segona República

Arribada la Segona República, la manifestació del primer de maig de 1931 va servir als treballadors d’aglutinador al voltant dels sindicats que ja existien a Eivissa: la Marítima Terrestre (on militaven mariners, pescadors, saliners i transportistes), La Confianza (fusters), El Compañerismo (picapedrers), i també va impulsar la creació de sindicats nous, com la Unió Tipogràfica, on destacà el jove Joan Castelló Guasch . Aquestes noves organitzacions mesclaven reivindicacions generals de caràcter salarial, la reclamació del descans dominical, la jornada de les vuit hores i el control de la contractació dels llocs de treball per part dels sindicats, i no per part de la patronal. Les reivindicacions obreristes topaven amb l’oposició de la patronal i la Guàrdia Civil i sovent esclataven violentament, sobretot els mesos d’estiu, quan la recol·lecció de sal arribava al seu punt àlgid.

En el si de la Societat Obrera la Marítima Terrestre sorgiren la UGT i l’Agrupació Socialista d’Eivissa (òrgan del Partit Socialista Obrer Espanyol —PSOE—), l’agost de 1931. El mes de setembre es produí una escissió que va esdevenir en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, més tard, el Sindicat Únic de Transports d’Eivissa i Formentera. En el camp del sindicalisme vinculat al socialisme, els seus afiliats comptaven amb El Obrero Balear (1930-36), òrgan de premsa del socialisme i defensor dels treballadors. Dins el Sindicat de Picapedrers, de la UGT, també a final de 1932 o principi de 1933, feren l’aparició a Eivissa els primers nuclis del Partit Comunista.

A començament d’aquella dècada els comunistes s’integraren en la CNT; després, a final de 1932, impulsaren l’afiliació de part del gremi de la construcció a la Confederació General de Treballadors Unitària (CGTU). Joan Antoni Palerm Vich fou l’artífex de l’arribada del sindicat a Eivissa. També destacà Antoni Martínez i Juliana , afiliat al Sindicat Únic del Ram de la Construcció, adherit a la CGTU. Després de la vaga general de 1934 ingressà en el sindicat de picapedrers El Compañerismo i arribà a ser-ne secretari. Els anarcosindicalistes eivissencs tenien el seu òrgan en la publicació quinzenal Emancipación, des de setembre de 1935.

L’abril varen veure com apareixia, a Eivissa, una nova organització àcrata, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el nom de Los Indeseables. Uns dels membres més destacats de la CNT i de la FAI foren Joan Serra Antonio, “de na Dolores”, i Joan Tur Cardona “Rafalet”. Entre els esclats obreristes més destacats hi hagué la vaga de treballadors de les salines de Formentera l’agost de 1931, dirigits per la CNT, que demanaven l’eliminació del treball a escarada i el control sindical de llocs feina.

La Revolució d’Octubre de 1934 dugué aparellada una forta repressió i l’empresonament de destacats líders sindicals; la seu de la CNT, per exemple, fou clausurada. Els sindicats pitiüsos tengueren com a impossible la creació d’una plataforma unitària sindical ateses les reticències de la UGT. A més, s’ha de tenir en compte que hi havia una forta discrepància entre sindicats i partits sobre l’atur obrer i la forma de contractació laboral que es portava a terme a les Pitiüses. Aquestes qüestions dominaren tot el període entre 1933 i les eleccions generals de febrer de 1936. A partir d’aquell moment, es donà la unitat d’acció política i sindical de les organitzacions d’esquerra a totes les Pitiüses. L’abril de 1935 la creació del quinzenari Masas responia als anhels unitaris tant sindicals com dels partits de les esquerres eivissenques per lluitar contra el feixisme. Els seus màxims inspiradors foren comunistes i socialistes.

En el camp del sindicalisme catòlic els anys trenta també foren prolífics: el 1931 es fundà la Unió de Treballadors Saliners que, a l’àmbit del sindicalisme agrari, es vincularia a la Confederació Espanyola de Sindicats Obrers (CESO), el 1935. Poc abans, el 1933, Isidor Macabich havia creat el Sindicat d’Oficis Diversos Joventut Obrera. Políticament, els sindicats catòlics donaven suport al Partit Liberal Regionalista de Carles Roman i s’aglutinaven al voltant del Partit Social Agrari , on destacà Puget Riquer. Aquesta formació volgué aprofitar l’atur existent per engegar una ofensiva organitzativa sindical catòlica, amb la creació de la Unión Albañil, la Unión Salinera, l’Agrupación de Trabajadores y Gente de Mar. Volien acabar amb el moviment vaguístic i contrarestar la implantació dels sindicats d’esquerres.

L’Ajuntament d’Eivissa decidí crear l’Oficina de Col·locació Obrera, per poder controlar i distribuir de forma ordenada les ofertes laborals. Els sindicats agraris tenien presència a tots els municipis rurals d’Eivissa. El sindicalisme dels estudiants també va veure com apareixia la primera organització pròpia: l’Associació Professional d’Estudiants Eivissencs (APEI), el desembre de 1931. J. A. Palerm fou un dels seus dirigents. A l’àmbit estatal s’enquadrà en la progressista Federació Universitària Espanyola (FUE).

Altres organitzacions que aglutinaven treballadors i que es crearen a Eivissa aquells anys trenta foren la Unió de Pagesos (la majoria de membres de la qual eren propietaris i treballadors) o la Unió Obrera Camperola, fundada per Josep Bonet, membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

A partir de les eleccions de febrer de 1936, les forces polítiques i sindicals d’esquerres s’agruparen en la candidatura del Front Popular . La unió de les organitzacions sindicalistes comptava amb les reticències de la Societat Obrera la Marítima Terrestre, una bona part dels dirigents de la qual s’oposaven a la convergència del primer sindicat en el Front d’Unitat Sindical (FUS), aparegut el mes de març de 1936. En la CNT destacava la figura d’Àngel Palerm Vich, que més endavant passà a militar en el PSUC; el maig de 1936 assistí al II Congrés estatal de la CNT, a Saragossa, com a delegat del Sindicat de Treballadors d’Eivissa i del d’Oficis Diversos de Formentera, en representació dels 250 afiliats d’Eivissa i els 450 de Formentera. En la CNT, a Formentera, destacava Joan Riera Yern “Sastre”, que el maig de 1936 fou nomenat cap de la gestora municipal del Front Popular.

El mes de març, un grup de dones treballadores de la fàbrica tèxtil de Can Ventosa creà el sindicat Unió Obrera Femenina, primer pas efectiu de la unitat sindical, en la preparació de la qual actuaren conjuntament comunistes, socialistes i anarquistes; destacà la figura de Margalida Roig Colomar “Llogat”, que era membre de la UGT i que en fou presidenta; Maria Costa en fou secretària. Tenia la seu al carrer del comte del Rosselló. Per poder treballar a la fàbrica era necessari sindicar-se. El 13 de juliol de 1936 les obreres de Can Ventosa es declararen en vaga amb caràcter indefinit perquè la patronal no acceptà les peticions presentades pel sindicat.

Entre març i juliol de 1936 la situació ja s’havia crispat a la societat illenca: comunistes, socialistes i anarquistes acordaren la unitat d’acció sindical i política; per reivindicacions salarials es posaren en vaga els mariners, el personal de bars i restaurants, els treballadors del port i les treballadores de la fàbrica de Can Ventosa. L’illa quedà pràcticament paralitzada, però el colp d’estat militar era imminent. Una vegada que les autoritats franquistes es feren amb el control de les institucions pitiüses es desfermà una gran repressió sobre el sindicalisme obrerista illenc. Una bona mostra en fou la detenció i posterior condemna a cadena perpètua de Margalida Roig, que fou tancada a la presó central de dones de Palma entre 1938 i 1943. Altres dirigents sindicals hagueren d’amagar-se de la repressió franquista.

Durant aquell període, Agustí Gutiérrez Serra “Agustinet”, dirigent de la UGT pitiüsa i secretari del sindicat la Marítima Terrestre, va fer part de l’expedició que es desplaçà a Barcelona per demanar ajuda a la Generalitat de Catalunya perquè les Pitiüses passassin al bàndol republicà. L’expedició de Bayo i Uribarri, que permeté un període d’institucions republicanes entre agost i setembre de 1936, originà la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes a Eivissa, en què prengueren part destacats membres de sindicats. Durant aquell nou breu període republicà pitiús, la CNT i la FAI llançaren una nova publicació, Solidaridad Obrera, el setembre de 1936, que era el nou nom del rotatiu Diario de Ibiza, encara que per poc temps. Aquest periòdic complementava Cultura Obrera, publicació de la CNT, apareguda l’agost de 1936, i que ja es publicava a Mallorca des de 1931.

El primer franquisme

El pas definitiu de les Pitiüses al bàndol franquista, a mitjan setembre de 1936, dugué aparellades diverses solucions per a les vides dels sindicalistes pitiüsos. Alguns tengueren sort i pogueren sortir cap a València o Catalunya; d’altres, per contra, hagueren de viure amagats durant una bona temporada, temerosos d’una detenció policial; els més desafortunats foren detenguts, jutjats i represaliats per les autoritats franquistes. Un dels casos més determinants fou el de Joan Gómez Ripoll “Campos”, dirigent de la UGT, que fou afusellat a Palma el 1942.

Amb la Llei de responsabilitats polítiques, de febrer de 1939, es perseguiren totes les persones que haguessin tengut participació política republicana o sindical des d’octubre de 1934. Així, molts de dirigents sindicalistes foren acusats de revolucionaris, d’oposar-se al colp d’estat, de maçons, etc. Altres processos en els quals es varen veure encausats membres de sindicats foren la Causa general 437/37 i el Tribunal especial per a la repressió de la maçoneria i el comunisme.

La llarga etapa del franquisme (1939-1975) significà, organitzativament, la il·legalització de tots els sindicats obreristes anteriors a la Guerra Civil. El partit polític únic franquista, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, intentà enquadrar tota la població activa en l’anomenat Sindicat Vertical, oficialment Organització Sindical Espanyola (1938-1976), el cap de la qual era el cap del Movimiento Nacional i la màxima autoritat institucional local, el batle d’Eivissa. El Sindicat Vertical es creà el 1938, era d’afiliació obligatòria i l’única organització sindical legal a l’Estat espanyol. Tenia com a finalitat aglutinar treballadors, tècnics i patrons en una única estructura vertical.

Per als sindicats obreristes il·legalitzats començà una etapa de soterrament o, en el millor dels casos, de clandestinitat, com en els casos de la CNT i la UGT. Altres, com la Marítima Terrestre, simplement deixaren d’existir.

Turisme i sindicats

En el món laboral aparegué una autèntica revolució amb el primer boom del turisme i la irrupció d’un turisme de masses que dugué aparellada una contractació ben nombrosa de treballadors en el sector de l’allotjament, de la restauració, d’altres activitats complementàries i de la construcció i les indústries auxiliars. Des del final dels anys cinquanta del s. XX s’incrementà notablement el nombre de treballadors contractats. El caràcter autoritari i corporatiu del règim franquista anul·là sempre les possibles reivindicacions de caràcter laboral, social o polític que poguessin manifestar els treballadors pitiüsos. La patronal comptava amb el suport de les autoritats franquistes i els assalariats sabien bé d’aquest factor, a més de témer la previsible repressió institucional en cas de conflicte o protesta. El règim sempre impedí qualsevol negociació col·lectiva. Així, els treballadors depenien de la bondat de polítics, empresaris i caps. Eren conscients que el Sindicat Vertical no els oferia cap representació independent.

Els nous treballs relacionats amb les activitats del turisme foren ocupats per eivissencs, molts provinents del camp i sense formació laboral específica i, sobretot, de persones immigrades d’altres zones de l’Estat espanyol, entre les quals destacaven els andalusos, els murcians i els valencians. En alguns casos, aquesta immigració laboral fou només estacional i els seus protagonistes retornaven als seus llocs d’origen a l’acabament de la temporada turística, tot esperant que els empresaris els reclamassin per a l’any següent. Una part important d’aquestos assalariats acabà arrelant a Eivissa o a Formentera. També s’ha de destacar l’efecte crida que molts d’ells dugueren a terme sobre vesins dels seus llocs d’origen, fet que produí el fenomen de la immigració en cadena, aspecte viscut també a Mallorca. Molts dels seus protagonistes acabaren treballant a les mateixes empreses o residint als mateixos barris.

La residència d’aquells nous treballadors, en molts de casos, era als establiments d’allotjament on treballaven, especialment quan no anaven acompanyats de les famílies. Sovent les condicions eren d’amuntegament, especialment els anys seixanta. Els que optaren per fixar la seua residència a Eivissa o a Formentera acabaren residint en habitatges situats a la zona turística on treballaven o als barris de l’extraradi de la ciutat d’Eivissa o de Sant Antoni de Portmany, que conegueren un gran increment de la urbanització i la construcció. Altres formaren una família amb altres immigrants o amb persones de naixement eivissenc o formenterer. Aquestos treballadors d’origen immigrant tengueren un paper actiu en la creació de la potent secció hotelera de la UGT i en el naixement d’altres sindicats.

Durant la dictadura franquista, un dels pocs sindicats que tenien camp d’actuació era el Sindicato Español Universitario (SEU) , que l’any 1963 convocà la Biennal d’Eivissa , mostra d’art amb notable ressò a l’exterior durant les seues edicions dels anys seixanta i setanta.

Els sindicalistes pitiüsos dels anys setanta ampliaren la seua tasca amb l’oposició al franquisme, molts d’ells s’integraren en organitzacions com la Mesa Democràtica d’Eivissa (p. ex., Comissions Obreres –CCOO– en formà part) i la Junta Democràtica d’Eivissa . Els primers nuclis de les CCOO aparegueren a les Pitiüses l’any 1973, una dècada després de la seua fundació clandestina per membres del Partit Comunista infiltrats en el Sindicat Vertical.

Els sindicats durant la Transició

Amb la mort del dictador Franco i l’inici del procés conegut com Transició a la democràcia, es pogué recuperar la llibertat d’associació, de sindicació, es legalitzaren els sindicats que havien estat clandestins i n’aparegueren de nous.

En el cas de les Pitiüses, però, l’extensió del sindicalisme no va ser fàcil per molts de factors locals: la fragmentació en petites empreses de l’economia insular, la temporalitat de moltes de les relacions i contractacions laborals, la migració o la pluriocupació. A més, el marc corporatiu i pretesament submís de relacions laborals que havia posat en marxa el franquisme havia fet molt de mal en la consciència de molts dels treballadors d’Eivissa i de Formentera. Una certa resignació sobre el fet que les condicions de les contractacions, dels salaris, de la seguretat, etc. venien donades per la voluntat dels empresaris s’havia imposat entre molts de treballadors. A més, en molts establiments turístics (d’allotjament o de restauració) s’havia implantat una relació prou paternalista entre empresaris i treballadors, fet que condicionava un lligam més d’igual a igual entre les dues parts.

La Transició dugué aparellada una mala pràctica per part d’alguns grans empresaris eivissencs, en pressionar els treballadors dels seus establiments perquè votassin candidatures electorals properes als postulats d’aquestos patrons. La coacció basada en el possible acomiadament servia en molts de casos per convèncer una bona part de treballadors de la proposta empresarial. En pocs casos hi hagué una denúncia pública d’aquesta pràctica intimidadora. Exceptuant el període 1973-1978, caracteritzat per la crisi econòmica del petroli, l’oferta laboral era molt alta i, per tant, les perspectives laborals eren vistes com molt bones per la majoria de la població, aspecte que mitigava la possible reivindicació laboral.

Els sindicats i la democràcia

Tot això no significa que no hi hagués sindicats i treballadors disposats a lluitar per la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques. CCOO i UGT engegaren una vasta tasca de conscienciació i reivindicació laboral a final dels anys setanta i lluitaren per la millora dels convenis col·lectius, especialment en els sectors de l’allotjament turístic i de la construcció. Una reivindicació clàssica d’aquestos sindicats fou la petició d’un servei d’inspecció laboral a les Pitiüses. CCOO i UGT també es posicionaren activament en la demanda de majors quotes de llibertats individuals i col·lectives i en l’enfortiment del marc democràtic.

Les seues respectives vinculacions amb partits polítics, més o menys formals o clares, com a la resta de l’Estat espanyol, foren presents també a Eivissa i Formentera. Així, CCOO va tenir una relació amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE) o, més tard, amb Esquerra Unida (EU) i el seu nucli dirigent. En el cas de la UGT, el lligam s’establí amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Aquesta simbiosi servia, per exemple, de corretja de transmissió mútua de consignes i missatges, o d’alimentació de candidats provinents dels sindicats per a les llistes dels partits afins.

Aquestos dos sindicats foren quasi els únics en la societat pitiüsa fins als anys noranta, quan sindicats sectorials començaren a aparèixer amb força en molts centres i sectors laborals, o irromperen amb força organitzacions competidores des d’un punt de vista de model de sindicat multisectorial com la Unió Sindical Obrera (USO). La seua col·laboració es feia pública en casos com la celebració del Primer de Maig, amb èxit relatiu i sempre per sota de les expectatives dels dirigents sindicals. La baixa consciència laboral de molts de treballadors o l’estacionalitat turística han estat arguments per justificar-hi l’escassa participació.

En el camp del sindicalisme pitiús s’han de tenir en compte les reivindicacions dutes a terme al voltant de la quantitat i la qualitat de les contractacions en les activitats del turisme i de les que en són complementàries. Els sindicats majoritaris han treballat molt per elevar la qualitat i la quantitat de la durada de les contractacions laborals i per evitar la pèrdua de poder adquisitiu d’aquest tipus de treballadors —fixos discontinus— en acabar la temporada turística. Com és evident, les problemàtiques laborals al voltant de les activitats del turisme han congriat bona part de la tasca sindical: negociació de convenis col·lectius, denúncia d’abusos per part de la patronal, crítica de les condicions de salut dels llocs de feina, excessos de jornades treballades, etc.

El sindicalisme a Eivissa i Formentera al principi del s. XXI

Des dels anys noranta del s. XX, els sindicats establerts a Eivissa i Formentera han ampliat el seu marc d’actuació. Els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) miren de cobrir pràcticament tots els sectors laborals on hi ha ocupació, siguin públics o privats. En els principals centres de treball són els que solen acumular la majoria dels delegats de personal sorgits de les eleccions sindicals, sigui en el cas del funcionariat (juntes de personal) en els consells i ajuntaments, o en el cas del personal laboral públic o en el de les empreses (comitès d’empresa), tot i que en alguns sectors públics determinats sindicats molt especialitzats els han pogut prendre la iniciativa darrerament. A més, altres com el Sindicat de Treballadores i Treballadors-Intersindical de les Illes Balears (STEI-i), CSI-CSIF o USO també han sortit dels marcs laborals d’actuació del moment de la seua fundació i miren d’abraçar altres sectors, sobretot públics. Tots aquestos, a més, han obert línies d’actuació encaminades a treballar per una millor acomodació de l’ocupació de les dones o dels treballadors d’origen immigrant, per exemple.

Un cas a part és el de la formació, i és que la immensa majoria de les organitzacions sindicals pitiüses han dut a terme actuacions de formació específica o de formació contínua adreçades als seus afiliats o a persones no adscrites. Bona part d’aquestes actuacions han estat objecte de finançament —total o parcial— per les conselleries d’Educació o de Treball del Govern de les Illes Balears, dels consells d’Eivissa i de Formentera (i, quan existia, el que representava ambdues illes, fins a 2007) o els ajuntaments pitiüsos. També s’ha de remarcar que han sovintejat actuacions conjuntes de la majoria de les organitzacions sindicals pitiüses per mostrar un punt de vista conjunt o per formular denúncies en casos com la violència de gènere, les retallades en el sector públic o protestar per polítiques territorials que posassin en perill la conservació del territori pitiús.

A continuació s’ofereix un panorama de les organitzacions sindicals amb seu a Eivissa i Formentera:

Comissions Obreres (CCOO) Fundat a principi dels anys seixanta del s. XX, aquest sindicat començà a funcionar a les Pitiüses de forma clandestina l’any 1972, formant part de diverses plataformes antifranquistes. Fou legalitzat el 1977 i adoptà una estructura pròpia a les Pitiüses amb el nom d’Unió Insular de Comissions Obreres d’Eivissa i Formentera, i s’enquadrà dins la Confederació Sindical de Comissions Obreres de les Illes Balears. Miquel Ramon Juan en fou secretari general entre 1978 i 1983. Actua en tots els àmbits laborals, en el de l’orientació laboral de les persones en atur i en l’organització de cursos de formació per a treballadors i persones aturades. José Antonio Carmona Montalbán en fou durant molts d’anys secretari general; el càrrec l’ocupa, des de 2005, Felipe Zarco Ortega.

La seua participació en entitats o fòrums consultius o d’assessorament es realitza en espais com els consells escolars municipals, el Consell Escolar Insular d’Eivissa, el de Formentera, el Consell Econòmic i Social, les meses de turisme municipals o el Fòrum per a la Immigració, entre d’altres. A més, realitza activitats com el Certamen de Cinema Sindical i participa en altres conjuntament com la manifestació del Primer de Maig, mobilitzacions i activitats diverses, accions del Dia de la Dona (8 de març), accions del Dia Internacional en contra de la Violència de Gènere (25 de novembre), com a més destacades. El 2012 comptava amb 1.531 persones afiliades. Té pàgina web pròpia (http://www.ib.ccoo.es/ webbaleares/) i presència a les xarxes socials; publica edicions periòdiques com les revistes Unitat o Treballadors de l’ensenyament, entre d’altres.

Unió General de Treballadors (UGT) Fundat l’any 1888, després del període republicà, tornà a veure la llum l’any 1978, moment des del qual va prendre la forma d’Unió Insular Pitiüsa-UGT. Actua en tots els àmbits socials i laborals, en el de l’orientació laboral de les persones en atur i en l’organització de cursos de formació, especialment els relacionats amb els sectors econòmics. El 2013 Diego Ruiz Molina és el secretari general de la Unió Insular Pitiüsa-UGT. La seua participació en entitats o fòrums consultius o d’assessorament es realitza en espais com els consells escolars municipals, el Consell Escolar Insular d’Eivissa, el de Formentera, el Consell Econòmic i Social, les meses de turisme municipals o el Fòrum per a la Immigració, entre d’altres. A més, realitza activitats que es consideren necessàries per a la defensa dels treballadors i treballadores i participa en altres conjuntament com la manifestació del Primer de Maig, mobilitzacions i activitats diverses, accions del Dia de la Dona (8 de març) o accions del Dia Internacional en contra de la Violència de Gènere (25 de novembre), com a més destacades. El 2012 comptava amb unes 2.500 persones afiliades i publica revistas periòdiques com Prevenció i Salut Laboral, Treballadors de l’ensenyament, Xarxa Pública i Unió Balears, entre d’altres. Compta amb pàgina web pròpia (www.ugtbalears.com) i té presència a les xarxes socials. [MCL]

Sindicat de Treballadores i Treballadors-Intersindical de les Illes Balears (STEI-i ) Iniciat com a moviment dels treballadors de l’ensenyament durant els darrers anys del franquisme i en el moment en què fou possible l’associació i la sindicació es treballà amb l’objectiu de construir un sindicalisme unitari des de posicions progressistes i amb una clara defensa del treball docent, que confluí amb la Unió Confederal de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament (UCSTE). El novembre de 1977 se n’aprovaren els estatuts i se n’elegí una executiva, amb les sigles STEI.

A Eivissa, el mateix mes es va fundar el Sindicat de Mestres Estatals en un local del carrer de Carles III on començà a treballar una comissió encapçalada per Joan Josep Guasch Torres, secretari general, i Manuel Asenjo Pineda, Eloísa Domínguez, Montserrat Garcia, Jaume Ribas Prats i Antoni Marí Marí. Editaven un butlletí (Pissarra), que l’abril de 1978 ja aparegué amb les sigles de l’STEI i funcionava com una secció d’aquest sindicat, amb un centenar d’afiliats, entre l’ensenyament públic i privat-concertat.

En el primer congrés balear, celebrat l’1 de desembre de 1978, amb 140 delegats (10 dels quals eren d’Eivissa), s’establiren les senyes d’identitat del sindicat. El 7 de gener de 1979, a Eivissa, en assemblea general, s’elegí una executiva formada per Ildefons Juan i Marí, com a secretari general, i Daniel Moreno Escamilla, Margalida Planells, Fermín Miguélez, Armand Torri, tots ells de la pública, i Luis Hidalgo, Neus Matutes i Neus Llaneras, de la privada.

L’arribada dels anys vuitanta representà una reculada sindical a Eivissa, especialment després de l’intent de colp d’estat del 23-F, i s’entrà en un període d’inactivitat sindical, que desaparegué al final d’aquella dècada, amb una vaga estatal del professorat, la visita de Pere Polo, aleshores secretari general de l’STEI, i l’assumpció d’Alfonso Herrero de diverses tasques sindicals, ajudat amb les visites de Gabriel Caldentey des de Palma. La manca de local social fou suplida pel Bar Moreta, que es convertí en lloc d’informació i trobada. A final de 1992 es disposava d’un pis al passeig de Vara de Rey, Edelmiro Fernández es convertí en el primer alliberat a temps complet i es creà el consell permanent de l’STEI Pitiüses format inicialment per Carme Balanzat, Teresa Roig, Neus Llaneras i Juanjo Serra, de la privada, i Alfonso Herrero, Joana Torres, Cecília Plaza, Mariví Mengual, Daniel Moreno i Leopold Llombart, de la pública. Joana Torres va conduir el sindicat fins a 2001 i a més d’iniciar treballs de solidaritat i cooperació, experimentà un creixement en afiliació; es traslladà la seu al carrer de Madrid, on continua el 2013. Juanjo Cardona va ser el primer alliberat de l’ensenyament concertat i de 2001 a 2003 en fou portaveu, juntament amb Rosa Moran, Mariví Mengual i Reis Pelejero.

El maig de 2004, en el 8è Congrés, s’aprovà constituir-se en intersindical juntament amb el sindicat STIB (Sindicat de Treballadors de les Illes Balears). El nom STEI-i intersindical fou la nova denominació del sindicat i a partir de 2003 Mengual n’era la cap visible i participà en diverses plataformes ciutadanes i en les lluites contra les autovies d’Eivissa. Des del curs 2007-08 Pere Lomas n’és secretari territorial, ajudat per Joana Tur Planells i Edelmiro Fernández. Al començament de la segona dècada del s. XXI s’afronten nous reptes dins l’educació i el sindicat tendeix a expandir-se a altres sectors de l’administració. [AMM]

Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI-F) El sindicat Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI-F), un dels més representatius en l’Administració pública, fou fundat el 1978. El seu naixement és analitzat com una suma d’opcions sindicals independents, professionals i no alineades ideològicament. Es defineix com a neutral políticament, professionalment, democràticament i independent. S’implantà a Eivissa i Formentera el 1978, la seua organització s’anomena CSI-F Pitiüses. El CSI-F treballa en els àmbits de l’Administració pública, l’empresa privada, la formació, l’orientació laboral, l’assessorament jurídic i l’acció social i en tots aquestos àmbits realitza activitats formatives. En el sector de l’Administració pública destaca la seua presència en àmbits com l’administració balear, la insular, la local, la sanitat, les presons, l’Agència Tributària i la justícia. Entre 2009, i 2012 Ramon Taboada Castro en fou secretari general i des d’aquell any ho és Juan Nieto Gil. Participa en diverses entitats o fòrums consultius o d’assessorament. També participa en concentracions, manifestacions, plataformes reivindicatives, negociacions, aspectes formatius i informació en general. El 2012 comptava amb uns 700 afiliats i amb pàgina web pròpia (www.csi-csifpitiusas.com) i té presència a les xarxes socials. Publica la Revista Sindical. CSI-CSIF EIVISSA I FORMENTERA.

Federació de Sindicats Independents d’Ensenyament de les Illes Balears (FSIE-Illes Balears) Sindicat majoritari en la negociació del Conveni de l’ensenyament concertat d’àmbit estatal, es defineix com un sindicat professional i l’únic dedicat exclusivament a la defensa dels interessos dels treballadors de l’ensenyament concertat i privat. Inicià les seues tasques el 2002 i un any després s’implantà a les illes Pitiüses. Realitza activitats formatives en els camps de l’ensenyament, de la sanitat i de l’administració. El seu màxim òrgan és el del Secretariat Federal FSIE Illes Balears, al capdavant del qual es troba, des de 2007, Antoni Sacarés Mas. El sindicat participa en meses de negociació d’ensenyament concertat, en la comissió de concerts de la Conselleria d’Educació i en meses de negociació de convenis col·lectius diversos d’activitats relacionades amb l’ensenyament, entre d’altres. La seua actuació se centra en el seguiment dels acords signats amb les patronals i l’administració autonòmica, en la reivindicació de millores laborals per a tots els treballadors de l’ensenyament privat i concertat i en la participació en meses, comissions i consells. El 2012 comptava, a Eivissa i Formentera, amb 30 persones afiliades. Disposa de pàgina web (http://www.fsie.es/Comunidad.php?c=Illes%20Balears) i d’un bloc (http://fsieib.wordpress.com/).

Sindicat d’Auxiliars d’Infermeria i Tècnics d’Infermeria (SAE) Sindicat que treballa a l’àmbit de la sanitat, concretament a l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera, a la Residència Assistida de Cas Serres i a la Residència de Can Blai. Fou fundat l’any 1988 i existeix a les Pitiüses des de 1990. Du a terme activitats de formació en tota l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera i a les residències de la tercera edat. Des de 1991 Rosa Planells Planells n’és la responsable a les Pitiüses. Participa en les meses sectorials de sanitat del Servei de Salut de les Illes Balears, en les juntes de personal de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera, assessora per a les bosses de contractació, les oposicions, les plantilles orgàniques i en comitès d’empresa. El 2012 comptava amb uns 300 afiliats. Du a terme formació impartida per la Fundació per a la Formació i Avenç de la Infermeria (FAE). Compta amb pàgina web pròpia (http://www.sindicatosae.com/ provincias/baleares/baleares_organigrama.asp).

Sindicat d’Infermeria (SATSE Balears) Sindicat professional que aglutina professionals de la infermeria, llevadores, especialistes en salut mental i fisioteràpia. Fundat l’any 1977, actua a Eivissa i Formentera com a SATSE des de 1990; centra la seua activitat sindical en els àmbits sociosanitari (residències de Cas Serres i de Can Blai) i sanitari (Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera i Policlínica del Rosario), llocs on desenvolupa les seues tasques formatives. Des de 2006, Carmen Ortiz Martínez és la vocal delegada d’Eivissa i Formentera. El sindicat participa en diverses meses laborals, juntes de personal i al Consell Balear de la Funció Pública. En aquestos àmbits actuava, el 2012, en coalició amb el Sindicat Mèdic de Balears (SIMEBAL) amb les sigles CEMSATSE. Compta amb uns 250 afiliats a Eivissa i Formentera. Publica Mundo Sanitario Digital i disposa de web pròpia (http://baleares.satse.es).

Sindicat Mèdic de Balears (SIMEBAL) Sindicat de metges, fundat l’any 1977, i des de llavò és present a Eivissa i Formentera. Bàsicament actua en l’àmbit de la sanitat pública, on fa coalició (CEMSATSE) amb el sindicat d’infermeria SATSE, de manera que ha esdevengut el sindicat majoritari. També representa farmacèutics i psicòlegs. A través de la fundació científica CIMEBAL organitza cursos, tallers i conferències, tant adreçats a afiliats com a públic en general. José Ignacio Fernández García actua com a portaveu del sindicat a Eivissa, a la vegada que és un dels vicepresidents de CIMEBAL, per Eivissa, en la direcció balear. Participen en diverses juntes de personal mèdic i sanitari i en la Mesa Sectorial de Sanitat. Està integrat en la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM). L’any 2012 comptava amb 110 professionals afiliats. Du a terme assemblees informatives, col·labora en meses de negociació, forma grups de treball en temes sanitaris i en manifestacions, quan és el cas. Publica el butlletí Balears Médica i compta amb pàgina web pròpia (http://www.simebal.com).

Sindicat Unificat de la Policia (SUP) Organització sindical que representa agents de l’anomenat Cos Nacional de Policia i que fou fundada clandestinament la primera meitat dels anys setanta del s. XX. A Eivissa la seua presència fou legalitzada el 1986, any des del qual opera amb una Comissió Executiva Local, el responsable de la qual és el seu secretari d’organització, José García. El 2012 comptava amb un nombre d’entre 30 i 40 afiliats, depenent de la plantilla disponible a les Pitiüses. Compta amb web pròpia (http://www.sup.es).

La Confederació Espanyola de la Policia (CEP), amb Carlos Muñoz Amor, secretari local a Eivissa, el Comitè Provincial de Balears i la Unió Federal de la Policia (UFP) són altres sindicats que representen membres del Cos Nacional de Policia i que tenen presència a Eivissa.

Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-BALEARS) Sindicat fundat l’any 1989 i que es considera anarcosindicalista, independent de tot partit polític o grup, de classe autònoma, autogestionària, federalista, internacionalista i llibertària. Actua en diversos àmbits laborals, com a la banca (on pren el nom de SABEI-CGT), als transports i les comunicacions i a l’hoteleria. Present a les illes Pitiüses des de 2002 tenia en tràmit de creació, el 2012, l’òrgan específic per a aquestes illes. Així i tot, la seua presència és coordinada per Marina Planells i Bartomeu Roig. Es preocupa per treballar en tots els àmbits possibles en defensa dels drets laborals, el medi ambient o la immigració. Du a terme activitats de formació sindical i social. Sol col·laborar amb altres entitats i associacions de vesins. L’any 2012 comptava amb uns 20 afiliats a Eivissa i Formentera. Compta amb web pròpia (http://www.cgtbalears.org/), té presència a les xarxes socials i publica la revista Papers de CGT.

Unió Sindical Obrera (USO) La confederació Unió Sindical Obrera fou fundada l’any 1961 i es defineix com un sindicat basat en l’autonomia sindical, independent de partits polítics, governs i organitzacions empresarials. Es considera l’únic sindicat estatal que compta amb una caixa de resistència i solidaritat. A les illes Pitiüses està dirigit per la Unió Insular d’Eivissa i Formentera, i n’és secretari general Enrique Lorenzo. Entre els seus àmbits d’actuació destaquen la seguretat privada, els empleats públics, l’ensenyament, la indústria, els serveis i el sector aeri; a més, té polítiques d’igualtat en aspectes de joventut, dona i immigració. Es dedica a la formació sindical, la contínua, l’ocupacional i la dels riscos laborals. Sol intervenir en les convocatòries habituals de protesta i de presa de posició de la resta de sindicats amb certa presència institucional i empresarial. Publica, entre d’altres, Salut laboral, compta amb una ONG pròpia (Sotermun), amb pàgina web (http://www.usoib.es/) i té presència a les xarxes socials.

ANPE ANPE Illes Balears es defineix com un sindicat independent, lliure, democràtic, professional, propi, coherent i reivindicatiu, i fou fundat l’any 1975. Actua exclusivament en l’àmbit dels docents de l’ensenyament públic. Realitza tasques de formació adreçades al professorat de centres públics i posseeix el servei del defensor del professor, que vol atendre els docents víctimes de situacions de conflictivitat escolar. Publica el butlletí infoANPE, compta amb web pròpia (http://www.anpe-balears.org) i té presència a les xarxes socials. Tenia, el 2012, uns 200 afiliats a Eivissa i Formentera, tot i que no compta amb seu i estructura pròpies.

Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) De creació recent, és un sindicat democràtic, professional, independent, pluralista i unitari, adreçat als professionals de la comunicació. L’SPIB està federat a la FeSP, Federació de Sindicats de Periodistes. Fa activitats de formació. La web és (http://www.speriodistes.org/). El periodista formenterer Joan Marí de la Fuente en fou un dels fundadors.

Sindicat d’Estudiants d’Eivissa i Formentera Associació fundada l’any 2009 i que des de 2011 també és a Formentera. Forma part de la FADAE Balears (Federació Autònoma d’Associacions d’Alumnes de les Illes Balears), fundada també el 2009. Dedicada a tasques en els àmbits estudiantil i juvenil, organitza trobades de formació per a estudiants i joves i participa en actes reivindicatius. Des dels seus inicis, compta amb Adrià Torres Rosa com a coordinador a les Pitiüses. Es troba enquadrada en la CANAE (Confederació Estatal d’Associacions d’Estudiants) i participa en els consells de joventut locals i insulars, i en el Consell Escolar de les Illes Balears. L’any 2012 comptava amb un centenar d’afiliats a Eivissa i Formentera. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors