sépia

sépia f ZOOL Nom genèric amb què es coneixen els mol·luscos cefalòpodes de l’ordre dels sèpides i de la família dels sèpids, que a la Mediterrània comprèn tres espècies: Sepia officinalis, la més abundant i coneguda, S. elegans i S. orbignyana, menys freqüents i més petites, més conegudes amb el nom de sepió encara que l’última es coneix també amb el nom de sépia de punxa. La sépia és de cos gros ovalat, aplanat i fort que pot arribar a fer de 30 a 40 cm de longitud del mantell (comptant el cap i els braços pot arribar als 65 cm), i 1 o 1,5 kg de pes, si bé és generalment més petita. El cap i el mantell no estan units dorsalment, de manera que el mantell forma un escut cefàlic arrodonit entre els ulls. Al cap destaquen dos grans ulls i la boca amb dues potents mandíbules quitinoses i una ràdula envoltada per vuit braços curts amb quatre fileres regulars de ventoses i dos tentacles tres vegades més llargs que els braços, fins, protràctils, acabats en una maça amb cinc o sis fileres de ventoses, les centrals més grosses; aquestos tentacles s’amaguen en dues cavitats basals vora la boca i són projectats sobre les preses quan cacen. El mantell presenta dues aletes estretes que recorren tota la seua longitud i acaben separadament a la part posterior i que serveixen per a la natació amb el seu moviment ondulatori. En posició dorsal i al llarg del mantell internament presenten una closca, coneguda com barca o barqueta, feta de quitina i carbonat de calci porós, ampla i arrodonida per darrere. Pel dors es veu una zona estriada que ocupa d’un terç a dos terços de longitud total. Cos de coloració molt variable, generalment bruna o grisenca a la part dorsal i blanca al ventre. En època de reproducció el mascle té al dors una coloració barrada amb franges blanques i negres. Les cèl·lules pigmentàries de la pell (cromatòfors), connectades amb el sistema nerviós, poden fer canviar el color de l’animal en fraccions de segon, quan se sent amenaçat, i passar desapercebut o confós entre el paisatge que queda després de l’emissió del raig de tinta. Viuen entre 18 i 30 mesos. La reproducció té lloc a la primavera, quan s’acosta en grans quantitats a aigües més somes, ja que pot viure fins a 200 m de fondària. Llavò el mascle segueix la femella per tot, acariciant-la amb els tentacles i fent fugir els mascles rivals. La femella pon més de 500 ous en forma de llimó, de color fosc i d’entre 10 i 15 mm de diàmetre, que són fixats sobre algues i suports en forma característica de raïms. En dos mesos surten les sépies petites, d’uns 10 mm de longitud amb forma de vida i caça semblant als adults. Viu sobre fons d’arena, de pedres i entre algues i praderies de posidònia; durant el dia roman en repòs enterrada en l’arena o entre les algues i és molt activa a la nit, caça crustacis, mol·luscos i petits peixos; a la seua vegada és presa de congres i morenes, juntament amb l’home, els seus principals enemics. És molt apreciada gastronòmicament, ja que es menja de totes maneres: fregida, a la planxa, en sopes i arrossos... Es pesca amb totes les arts (xarxa, ròssec, tremalls...). Antigament es pescava fermant una femella viva amb una llença i fent-la moure i quan els mascles s’apropaven s’agafaven amb una fitora o salabre. La barqueta antigament l’empraven els al·lots per jugar a l’aigua; també es donava als ocells de gàbia per esmolar-s’hi el bec i aprovisionar-se de calç. La tinta es feia servir per escriure i donar color sépia als gravats. Sepia elegans, coneguda com sepió i castanyó en alguns llocs, és molt més petita i menys freqüent; arriba a fer 12 cm de longitud del mantell. És de color roig grogós al dors i blanquinós al ventre i es diferencia de l’anterior perquè l’escut cefàlic és punxegut, les aletes laterals no arriben a l’extrem posterior del mantell i els braços tenen dues fileres de ventoses disposades en ziga-zaga. La maça dels tentacles és petita amb forma de ronyó i té de sis a vuit fileres de ventoses; a la segona filera n’hi ha tres de molt grosses. La barqueta és romboïdal, eixamplada a l’extrem posterior; la zona estriada fa dos terços o més de la longitud total. Viu sobre fons arenosos i fangosos, entre 25 i 450 m de fondària, i té una existència al voltant d’un any i mig; de vegades es veu als mercats en primavera. La sépia de punxa (Sepia orbignyana) fa uns 12 cm de longitud del mantell i és semblant a l’anterior però els braços, més llargs als mascles que a les femelles, presenten a la base dues fileres de ventoses que més endavant es transformen en quatre, obliqües. Els tentacles són prims i a la maça tenen cinc fileres de ventoses, la central amb tres ventoses molt grosses. El nom d’aquestes sépies al·ludeix a una espina que presenta a la part posterior de la barqueta, que és ovalada i sobresurt del mantell entre les dues aletes. El cos és de color fosc brut al dors i blanquinós al ventre. Viu sobre fons fangosos i arenosos de la plataforma i el talús des dels 50 fins als 450 m de fondària. A vegades es pot veure a l’estiu als mercats. [SRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments