sénia

sénia f AGR/HIDR/ARQUIT Giny mecànic emprat per a l’elevació d’aigua subterrània, tradicionalment bastit de fusta i mogut per la força motriu generada per un animal, però que també apareix fabricat amb ferro i accionat per bombes hidràuliques a partir d’innovacions en la indústria mecànica.

En les sénies tradicionals, la peça principal és una gran roda de fusta, reforçada amb uns creuers, disposada verticalment i sostenguda per un eix de fusta que rep el nom de trugeta. Està dotada d’uns bastons o pintes que li serveixen de dents i que engranen amb els braçols o xebrons del rodet, una roda doble horitzontal de fusta, més petita, moguda per l’impuls que un animal de sang (generalment un ase, una mula o un cavall) exerceix sobre l’arbre de la sénia o eix vertical, l’extrem superior del qual està travessat per la perxa o pal solidari amb l’eix del rodet. L’arbre passa i se subjecta per la tisora, una travessera horitzontal sostenguda pels merlets de les dues columnes situades a la part més elevada de la paret d’obra que tanca lateralment el pou o clot de sénia. L’animal, fermat a l’extrem inferior de la perxa, volta totalment la sénia pel caminal, amb ulleres per evitar el mareig, posant en moviment el dit arbre i consegüentment el rodet i la roda. En aquesta última hi ha acoblat un rest de cadufos de test o de fusta al llarg d’una cadena sense fi, la part inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou. Els cadufos recullen l’aigua de la capa freàtica i l’aboquen a la pastera, d’on passa al safareig, en què queda emmagatzemada fins que es distribueix pels terrenys cultivats mitjançant un complex sistema de séquies i regadores.

L’estructura de la sénia se situa sobre la mota, una petita elevació de terra, generalment quadrada, rectangular o circular i margenada per un mur de paret seca, sovent poblada per diversos arbres fruiters i plantes cultivades que ofereixen un espai d’ombra i refugi. El conjunt que formen la sénia, la mota i el safareig ha constituït durant segles un dels elements principals destinats a l’aprofitament de capes freàtiques poc profundes, de l’economia de regadiu i, de retruc, del paisatge agrari tradicional de les Pitiüses.

L’origen etimològic del mot sénia prové de l’àrab saniia, la qual cosa deixa entreveure que les sénies es varen introduir a Eivissa a l’època musulmana, quan les activitats agràries varen experimentar un important creixement a partir de l’augment de la superfície cultivada i la millora de les tècniques agrícoles. Els cultius de regadiu se’n beneficiaren especialment i arribaren a tenir un grau de difusió fins aleshores desconegut. Els primers documents que evidencien l’ús de les sénies a Eivissa daten del s. XII. Les excavacions arqueològiques i els documents posteriors a la conquesta catalana també es fan ressò de l’ús de sénies a la zona del puig des Molins i al pla de Vila, fins i tot cap a Jesús, on hi havia al s. XVI una zona coneguda com el Seniar. Segons el plànol de l’enginyer Joan Ballester de Zafra, datat l’any 1738, la gran majoria de finques del pla de Vila estava dotada d’una sénia.

L’aplicació del Pla de millores impulsat per Miquel Gaietà Soler va fer que el nombre de sénies en funcionament augmentàs durant el s. XIX. L’any 1868 l’arxiduc Lluís Salvador en va comptabilitzar fins a 197 arreu d’Eivissa. Les sénies tradicionals, freqüents a les planes (pla de ses Salines, pla de Vila, etc.), s’anaren abandonant a partir de la segona meitat del s. XX fins arribar-se a la seua degradació o desaparició. Algunes varen ser substituïdes per molins de vent i bombes hidràuliques i, més endavant, per motors de gasoil i elèctrics i tot tipus de sistemes d’elevació d’aigua.

Als plans pròxims a la mar, alguns d’aquestos nous aparells provocaren, en enfondir-se els clots, la salinització dels cabals, i aquells situats als llocs més alts eixugaren les aigües subterrànies. [VMa]

Descàrregues

Col·laboradors