regidor

regidor m HIST

Càrrec municipal establert amb la implantació del decret i altres ordres i provisions de Nova Planta (Decrets de Nova Planta ), promulgats per Felip V, després de la victòria de la casa de Borbó en la Guerra de Successió contra els Àustries. A partir de 1723 quedà abolit el sistema de govern que havia estat vigent a les Pitiüses durant més de quatre segles. La voluntat del primer rei dels Borbons de centralitzar i unificar tots els governs municipals cap al model castellà comportà la revocació de tots els furs i els privilegis concedits que garantien el model d'autogovern vigent fins aleshores.

Així quedà instaurat un nou règim que es basava en la supressió d'una institució tradicional, la Universitat, i dels seus magistrats, els jurats, i l'establiment d'una nova organització, amb una terminologia també nova, l'Ajuntament format per regidors. El Decret de Nova Planta, publicat el dia 28 de novembre de 1715 i desenvolupat amb diverses resolucions posteriors dirigides a la seua aplicació, es posà en execució a l'illa d'Eivissa mitjançant la provisió reial de 30 d'abril de 1723, que suposà la desaparició de la insaculació com a sistema d'elecció, la designació dels regidors i altres càrrecs municipals pel poder reial, així com l'eliminació del Consell General.

A partir d´aquell moment, els quatre regidors foren designats per la Reial Audiència de Mallorca a proposta del governador i la seua renovació tenia lloc cada dos anys. Els regidors s'havien de reunir a la casa de l'Ajuntament de forma ordinària dos dies a la setmana, dimarts i dijous, per tractar els assumptes pertinents, amb la presidència del governador (o l'assessor, en el cas d'absència del governador), qui només tenia vot en cas d'empat.

Per tractar els assumptes de tota l'illa, es nomenaven sis persones, quatre de la part forana i dos de la vila. La primera estructura municipal borbònica de l'Ajuntament d'Eivissa, l'únic per a les Pitiüses, que regí durant el bienni 1724-25, quedà formada pels regidors Onofre Riambau i Josep Botino de la mà major, Joan Magraner de la mà mitjana i Nicolau Marín de la mà de fora. En tractar-se de persones afins a la casa reial, en ocasions es repetien els càrrecs, tot i que la representació estamental quedava en teoria respectada: durant els anys 1734-35 regiren Pere Bardaixí, el metge Josep Torrent, el cirurgià Joan Magraner i Joan Arnau, pagès.

Creada la Junta perpètua de govern l'any 1798, a l'Ajuntament d´Eivissa passaren a governar sis regidors perpetus, nomenats directament pel rei. L'aplicació del Pla de Millores donà pas a la creació de 17 ajuntaments rurals, dependents de l'Ajuntament d'Eivissa i constituïts per un batle, dos regidors, un diputat i un síndic. La Constitució de Cadis de 1812 manà el cessament de tots els regidors i altres oficis perpetus, de manera que l'ajuntament borbònic fou substituït per un nou ajuntament de règim constitucional. El 4 de febrer de 1812 s'ordenà el confinament a Formentera dels regidors perpetus i diputats del comú i el 15 de març quedà constituït un nou ajuntament de forma interina. En formaren part els regidors Marià Balansat, Josep Palerm, Salvador Ferrer, Bernat Calbet, Joan Serra “Formiga” de Santa Gertrudis i Joan Torres “Cova” de Sant Miquel. Nou mesos després, el 8 de novembre de 1812 quedà constituït el primer ajuntament constitucional d'Eivissa elegit pels electors parroquials.

La seua composició numèrica era d'acord amb el nombre de població i quedà format per Bartomeu Rosselló Sala i Antonio de Arroyos com a alcaldes primer i segon, els regidors Marià Balanzat d'Orvay, Salvador Ferrer, Josep Riquer, Joan Tur Boto, Carles Jasso, Gabriel Sorà, Josep Marí i Francesc Sorà i els dos síndics Antoni Roselló i Josep Roig. Cada any s'havien de renovar els alcaldes, la meitat dels regidors així com un dels síndics, per tant, l'any 1814 donà pas a la segona legislatura constitucional formada pels alcaldes Ignasi Riera i Bartomeu Roselló Roselló i, dels vuit regidors, quatre eren nous, Manel Valarino, Francesc Roig, Pere Gutiérrez i Salvador Coll (sortiren C. Jasso, J. Marí, G. Sorà i F. Sorà), i el síndic Francesc Ferragut que rellevà A. Roselló.

Dels ajuntaments forans només pogué constituir-se el de Sant Joan per tenir un cens de població de més de 1.000 persones; els altres quedaren com a alcaldies pedànies que depenien de l'Ajuntament d'Eivissa. A partir de 1812, la figura de l'alcalde i dels regidors, les seues atribucions i competències, la forma d'elecció i nomenament (directa o per sufragi restringit o universal) varen anar variant segons el poder central o l'atribució d'autonomia que s'atorgà als ajuntaments en cada moment polític.

Derogada la Constitució el 4 de maig de 1814, la tornada al sistema absolutista suposà el restabliment dels regidors perpetus del darrer ajuntament centralista borbònic, encapçalats per Marià Montero, així com la Junta de govern. Sis anys després, el mes de març de 1820, proclamada una altra vegada la Constitució, tornà a prendre possessió l'ajuntament constitucional de 1814. La Diputació Provincial aprovà l'any 1822 la creació inicial de nous ajuntaments. Després d'algunes protestes, quedaren definitivament establerts els ajuntaments de Sant Joan, Sant Josep, Sant Antoni, Santa Eulària i Sant Francesc Xavier a Formentera.

Els electors parroquials havien d'escollir els seus alcaldes i regidors. Els enfrontaments nacionals entre constitucionalistes i absolutistes tornaren a aparèixer i el novembre de 1823, reprès l'antic sistema, tornà a regir Eivissa la corporació perpètua d'absolutistes liderada per M. Montero, i a la seua mort l'any 1829, per Marià Ramon d'Arabí, així com la Junta de govern, i els ajuntaments rurals, els batles i els regidors dels quals es renovaven cada dos anys amb noms proposats per l'esmentada Junta de govern.

Mort Ferran VII, l'any 1833 suposà l'enterrament de l'absolutisme, el principi de la consolidació dels partits polítics moderat i progressista i l'inici d'una nova estructuració institucional, que dotava d'autonomia els ajuntaments amb més atribucions i representativitat. L'any 1837 es recuperaren els desapareguts ajuntaments de fora vila. Amb el procés de consolidació del liberalisme com a forma de govern, hi hagué més o menys centralisme segons governassin els moderats o els progressistes. Així, amb l'inici de la dècada moderada, la Llei d'ajuntaments de 1845 establí el nomenament dels alcaldes a càrrec del governador civil de Balears. En canvi els regidors eren elegits per sufragi censatari, restringit a un reduït grup de població: només tenien dret a votar els majors contribuents de més de 25 anys de cada municipi.

Durant el Sexenni (1868-1874) es propugnà un model polític i administratiu més descentralitzat, materialitzat en la llei municipal de 1870, i s'introduí el sufragi universal masculí. Amb la Restauració, la llei municipal de 1877 i posteriors modificacions es començà a establir de nou el poder centralitzat. El sufragi universal restringit al vot masculí quedà afectat pel caciquisme i la manipulació electoral i els ajuntaments passaren a estar subordinats al governador civil de Balears, que tenia la potestat de fer que cessassin els seus membres. Els regidors s'elegien cada quatre anys amb la renovació de la meitat cada dos anys. L'Estatut municipal de l'any 1924 suposà una gran reforma en l'administració local, ja que concedí als ajuntaments major autonomia, elecció democràtica i enfortiment de les hisendes.

L'any 1928, Emilia Noya i Casanovas es convertí en la primera dona regidora i tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'Eivissa. Durant la Segona República quedaren establertes les garanties constitucionals i l'aplicació del sufragi universal (homes i dones). Amb l'esclat de la Guerra Civil, les corporacions locals quedaren substituïdes per comissions gestores nomenades pel governador civil. Acabada la guerra, el règim franquista, centralista i autoritari, suposà un gran retrocés en la capacitat d'administració dels ajuntaments. La Llei de règim local de 17 de juliol de 1945, després modificada i retocada, establí els càrrecs d'alcalde de duració indefinida i nomenats pel governador civil de les Balears.

Els regidors, que variaven en nombre en funció de la població, havien de representar per igual els grups familiars, els organismes sindicals i les entitats econòmiques, culturals i professionals o eren vesins de reconegut prestigi. L'elecció de cada terç era diferent en cada cas. El mandat dels regidors, que requeia en persones afins al règim franquista, durava sis anys i se n'havia de renovar la meitat cada tres. Durant els anys 70 s'elaboraren altres projectes de règim local que fracassaren o foren molt efímers. La mort de Franco suposà l'inici del procés cap a un nou estat de democràcia i el 3 d'abril de 1979 tengueren lloc les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. El 2008 la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local estableix l'organització i el funcionament de les corporacions locals, en la qual es manté la denominació de regidors. [ACM]

Descàrregues

Col·laboradors