pi

pi m
1. BOT Nom dels arbres pertanyents al gènere Pinus, de la família de les pinàcies, del grup de les coníferes, que comprèn espècies arbòries d’importància forestal i fustera al costat d’algunes d’ornamentals. El gènere comprèn més de cent espècies, distribuïdes per l’hemisferi nord. Elpi blanc obord (Pinus halepensis) és l’arbre que domina en el paisatge vegetal de les Pitiüses, cobrint en forma de boscos la majoria dels puigs. No és exigent respecte al tipus de terra. Si creix en terres bones i profundes es desenvolupa vertical i arriba a tenir fins a una vintena de metres; però en llocs pedregosos i on el vent li dóna de ple, pren formes rares amb les soques ajagudes en terra i les copes agafen formes arrodonides. Fulles en forma d’agulles, d’1 mm d’amplària, que surten reunides de dues en dues i solen tenir de 7 a 10 cm de longitud. Les pinyes, estretes i amb els escuts de les esquames plans, són de dues a tres vegades més llargues que amples. Al cap de tres anys cauen a terra les llavors, anomenades carrics o pinyonets, que tenen ales per afavorir la seua disseminació. Floreix els mesos de febrer i març. En alguns pins es formen, a causa de fongs paràsits, els anomenats empelts de bruixa, o sigui, branques que no assoleixen un creixement normal, sinó que les seues branquetes surten més juntes una de l’altra, prenent en conjunt una forma esfèrica, en la qual les fulles es troben molt apinyades. És espècie de distribució mediterrània i el seu nom específic fa referència a la localitat d’Alep. S’utilitzava per a la construcció i, amb la finalitat de fer-lo més resistent a l’atac del corc, al qual és molt sensible, era costum submergir-lo en els estanys de les salines. Si era sec, li deixaven quinze dies, i si era verd, tot un mes. De la reïna d’aquest pi, se’n feia quitrà i pega en uns forns especials, molt abundants per Corona i Albarca. Aquest quitrà servia, principalment, per enquitranar les espardenyes. L’escorxa del tronc, anomenada carrasca, servia per tenyir ormeigs de pesca en uns llocs especials anomenats tenyidors. El botànic Lleonard Llorenç va trobar, l’any 1979, a l’illa d’Eivissa —bosc des Canar—, la varietat botànica de pi bord anomenada ceciliae (Pinus halepensis var. ceciliae). Aquesta varietat de pi bord, descoberta a Mallorca l’any 1972 i descrita com a tal pel mencionat botànic mallorquí, es considera endèmica de les Balears. Es distingeix del pi bord pel fet de tenir les branques molt erectes, el tronc d’un blanc argentat i les fulles una mica més petites. Tot ell recorda una mica la forma d’un xiprer. Elpi ver (Pinus pinea) viu a les Pitiüses de forma natural, aïllat o fent petites agrupacions. Les branques laterals tenen un creixement més ràpid que les principals, cosa que li dóna una forma arrodonida o de para-sol. Presenta fulles agrupades de dues en dues i amb una llargada d’uns 12 cm i més gruixudes que les del pi bord. Les pinyes són grosses, quasi tan amples com llargues, amb els escuts de les esquames bonyeguts. Cauen de l’arbre al cap de tres anys. Les llavors són els pinyons comestibles. Quan el pi es fa vell, l’escorxa va caient i deixa a la soca de l’arbre unes plaques de superfície plana i de color vermellós. Floreix durant el mes de març. No se sap exactament d’on és originari, encara que hi ha autors que opinen que prové de l’illa de Creta. S’ha cultivat des de l’antiguitat i es troba perfectament naturalitzat a tota la zona mediterrània. Viu a Eivissa, on forma petites agrupacions (Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Miquel de Balansat i Sant Llorenç de Balàfia) i a Formentera (arenals de Migjorn). De la seua fusta, de mala qualitat, només s’utilitza la part central del tronc, que és molt reinosa i s’anomena teia, especialment per fer cadires, portes, escotilles d’embarcacions, etc. [CGT]
2. TOPON Com a element vegetal omnipresent al paisatge de les illes Pitiüses, el nom d’aquest arbre ha estat incorporat a la toponímia tradicional. Especialment en zones costaneres, s’han usat aquestos arbres com a referència o monjoia per als desplaçaments marítims i per facilitar la localització de pesqueres. A l’illa de Formentera, la paraula pi constitueix el genèric de topònims com el pi de sa Talaia, als penya-segats de migjorn de la Mola; el pi d’en Simon, endret de cala Codolar al vessant de xaloc de la Mola, etc. Són topònims documentats el s XVIII el Pi del Repòs (1723) i el Pi des Català (1762). A Portossalè, a ponent des Estanyets, al vessant occidental de l’estany des Peix, es troben els indrets coneguts com es Pi i el racó des Pi. La seca des Pi des Corb es troba a l’extrem occidental de la platja de Migjorn, entre es Mal Pas i es Ca Marí . A la punta des Cap es troba el torrent des Pins . El racó des Pins des Gat i el racó des Pins Grossos són dos indrets situats a zones boscoses entre es Arenals i la pujada de la Mola . A l’illa major, l’abundància d’aquest arbre també ha donat lloc a topònims com can Pins (Sant Carles), can Pinet (Sant Jordi), es Pinet i es Pi d’en Noguera (Sant Miquel) o el puig des Pi Alt (Santa Gertrudis). [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments