murades

murades HIST Fins al segle XIX les murades varen ser el sistema defensiu més usual dels nuclis urbans, condicionats en la seua edificació per les necessitats defensives. A Eivissa, port fronterer durant segles, aquesta circumstància es verifica en les murades de la ciutat, que s’han anat adaptant a les conjuntures de cada moment.

Antiguitat. L’assentament humà al puig de Vila està documentat arqueològicament a principi del segle VI aC (època fenícia). Hi ha algunes referències d’autors clàssics que indueixen a pensar en l’existència d’un sistema defensiu. Diodor de Sicília (segle I aC), que copia l’obra de Timeu de Taormina (segles III-IV aC), parla d’una ciutat ben construïda i amb murades (V, 16, 2-3). Tit Livi (59 aC-17 dC), en el seu relat de les guerres púniques, diu que la ciutat va ser assetjada el 217 aC i que va resistir victoriosament (XXII, 20, 7).

A pesar d’això, a principi del segle XXI no s’han trobat restes d’infraestructures defensives ni militars d’època antiga. No es poden prendre, per tant, aquestes referències com a precedent segur. De tota manera, cal remarcar un fragment de mur de grans dimensions, localitzat al castell i datat el segle III dC (època púnica), l’excavador del qual, Joan Ramon Torres, considera que podria haver tengut finalitat defensiva.

Segles V-X. En realitat no es tracta d’un període unitari, sinó caracteritzat pel fet d’estar escassament documentat, tant en textos com en evidències materials. En general, sembla haver-hi hagut durant tots aquestos segles una situació d’inseguretat. Probablement, la població va disminuir, fet que s’ha deduït de l’abandó de jaciments que es documenta en aquesta època. Aquest panorama permet suposar que la seguretat devia preocupar la població eivissenca.

Ara bé, manquen completament referències documentals a fortificacions i les evidències materials també són escasses. Tan sols es pot apuntar que Joan Ramon, manejant la informació obtenguda en excavacions arqueològiques, considera que el recinte corresponent a l’actual castell pot haver tengut el seu origen en aquesta època, entre el segon quart del segle VI i el segle IX o X.

Època andalusina (902-1235). En aquest període és quan es pot començar a parlar amb certesa de la murada, que va mantenir-se en ús fins al segle XVI. El traçat de la fortificació medieval va ser reconstruït per Antoni Costa Ramon a partir dels plànols de Gianbattista Calvi. Aquestos plànols foren elaborats a mitjan segle XVI amb la finalitat de preparar el disseny de la murada que l’havia de substituir i, per tant, reflecteixen l’estat de la fortificació en la darrera fase de la seua existència.

Ara se sap que els tres recintes, l’existència i el traçat dels quals definí Antoni Costa, varen ser construïts en diferents moments. Són reflex de l’evolució de l’estructura defensiva, que ho és, al seu torn, del creixement de la població. El poema De bello Maioricano, també conegut com Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus , narra l’expedició de l’any 1114, en què pisans i catalans varen fer una batuda sobre les illes. Conté dades que, en general, semblen confirmar-se sobre el terreny. La defensa de la ciutat hi és descrita com un triple recinte, rematat per un castell i voltat per un vall inundat. Segons aquesta font, la ciutat va ser assetjada, presa i saquejada. Aquest saqueig es confirma pel nivell de destrucció de la mateixa cronologia, documentat a les excavacions, dirigides per Rosa Gurrea i Ángeles Martín, que es dugueren a terme entre 1991 i 1995 a la ronda de Gianbattista Calvi (Gianbattista Calvi, ronda de ).

El Liber Maiolichinus també menciona el saqueig d’un sector baix de la ciutat, fora dels seus murs, que podria ser el que més endavant va quedar conformant un tercer recinte, sector que després de la conquista catalana es documenta amb els noms de Rabat, Raval o Vila d’Avall.

La Crònica de Jaume I, que dóna notícia dels fets de la conquista de 1235, també esmenta el triple clos que tancava la ciutat.

Quant a les restes materials, a més de les excavacions ja comentades de la ronda Calvi i una torre que estava adossada al convent de Sant Cristòfol i que fou enderrocada en les obres de reforma que patí aquest convent els anys seixanta del segle XX, cal assenyalar les conservades al castell, que feia de murada per la banda que dóna a la mar.

Des del carrer de Santa Maria s’observen algunes torres, aprofitades per construccions posteriors, i es pot accedir al carrer Major per sa Portella, l’única porta del recinte medieval que roman en peu. Aquesta porta comunicava la que després s’anomenaria Vila d’Amunt amb l’exterior.

Al carrer de Sant Josep també s’observen un fragment de mur de tàpia i dues torres del recinte que separava la vila d’Enmig i la Vila d’Avall.

També s’han trobat restes de la fortificació andalusina en excavacions arqueològiques a la Catedral i al Museu Arqueològic, que en el recinte medieval estaven adossades a la murada.

De la conquista catalana al segle XVI. En aquest període desaparegué la tanca que separava la Vila d’Amunt de la Vila d’Enmig. Com més endavant cronològicament, més abundants van sent les notícies de reparacions i també les reprensions als vesins, que adossaven les seues cases als murs, arribant a obrir-hi finestres i portelles.

Ja el segle XVI, es varen fer esforços per intentar adaptar la vella fortificació a les noves necessitats defensives, condicionades pels progressos de l’artilleria. Durant la primera meitat del segle es construïren la torre Nova —les restes de la qual s’observen al baluard de Sant Pere o des Portal Nou— i la que es troba al costat de la ronda d’Antoni Costa Ramon, totes dues de planta circular, a diferència de la planta quadrangular de les torres medievals.

El 1552, la corona va enviar el comptador reial Rodrigo de Lara perquè examinàs la fortificació, el qual proposà el reforç de la defensa amb elements propis de la nova enginyeria militar: un baluard a la part de ponent; una plataforma cap a migjorn, darrere el castell; un revellí sota la Catedral i dos cavallers, un cap a la tramuntana, mirant cap al port, i l’altre a la boca del port, reforçant la torre del Mar.

L’any següent va ser el vicari general, Luis de Vigo, qui va fer una proposta que adreçà al príncep Felip (futur Felip II).

El projecte de Simó Ballester, enginyer de Mallorca que va arribar a Eivissa cap al juny de 1554, va ser el darrer d’aquestos intents d’adequar la fortificació medieval als nous temps. Aquest projecte va començar a executar-se, però les crítiques desfavorables feren que aquell mateix any la corona n’ordenàs la paralització i enviàs l’enginyer italià Gianbattista Calvi cap a Eivissa. Del projecte del mestre Simó queda en peu a principi del segle XXI la mal anomenada “torre del seminari”, que en realitat és un cavaller projectat per reforçar l’extrem oriental del mur que separava la Vila Mitjana i la Vila d’Avall.

La construcció de les murades renaixentistes (1555 - c 1596). Cap a mitjan segle XVI, la corona, amenaçada per l’imperi otomà, va emprendre una pla de fortificació de la seua frontera mediterrània. Aquesta necessitat defensiva, la comprovà la població eivissenca amb les freqüents ràtzies, que arribaren a atacar els barris extramurs de la vila, el puig de Santa Llúcia i el sector portuari, anomenat a Mar (més endavant, la Marina).

El 1536 turcs i francesos, aliats circumstancials contra la monarquia hispànica, saquejaren les cases del port i profanaren l’església dels Socors. El 1543 la ciutat va ser bombardejada per corsaris algerians des de l’illa de ses Rates i, el mateix any, una incursió turca tornà a arribar a Mar, als peus de la ciutat emmurallada.

El 1552 els jurats de l’illa demanaven al príncep la modernització urgent de les murades.

En aquestes circumstàncies va néixer el projecte de fortificació renaixentista de Gianbattista Calvi, que seguia el traçat de la murada medieval però amb el perímetre eixamplat per facilitar el moviment de les peces d’artilleria dins de la fortalesa i segons el sistema de fortificació abaluardada, caracteritzat per l’ús del baluard en substitució de les torres; els murs eren atalussats (no a plom com els de les fortificacions medievals) i reblits de terra per la seua cara interior.

Aquest primer projecte constava de sis baluards, anomenats de Santa Tecla, Sant Bernat, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Pere (o portal Nou) i Sant Joan. Les obres varen començar el darrer terç de l’any 1554 i s’iniciaren pels baluards de Sant Jordi i Sant Jaume. Més endavant es començà el del portal Nou. Calvi abandonà l’illa el 15 de març de 1555 i ja no hi va tornar.

El 1563 s’estaven fent els fonaments dels baluards de Santa Tecla i Sant Joan. El 1568 es treballava en la cortina que havia d’unir els baluards de Santa Tecla i Sant Joan al baluard de Sant Bernat; també es desmuntava el “baluard de Sant Alfons”, construït a l’angle de l’almudaina pel mestre Simó.

El 1575 es treballava al cos de guàrdia de la porta de la Mar. Aquell mateix any es va decidir modificar el projecte inicial de Calvi, que havia mort el 1654 o el 1565. El nou projecte va encarregar-se a Giacobo Palearo “Fratín”, també italià, que va visitar Eivissa el 1575. Aquest enginyer s’encarregà d’incloure dins el recinte el barri extramurs del puig de Santa Llúcia, que fou fortificat amb el baluard del mateix nom i tancat cap al puig des Molins per un revellí i un mig cavaller.

Els atacs esmentats més amunt (el 1578 encara hi hagué una nova incursió turca que arribà a Mar, amb la profanació de l’església i cent vint persones captivades) havien mostrat la necessitat d’incloure aquest sector extramurs, que es considerava fonamental per ser lloc de residència dels mariners i ubicació dels magatzems.

Per fer aquesta ampliació, iniciada el 1578, es va haver de modificar el baluard de Sant Joan i es desplaçà al sud l’entrada principal, que en el projecte inicial ocupava el lloc de l’antiga porta Major, protegit per l’orelló que ha quedat com a testimoni d’aquell primer projecte. Les obres d’aquesta fase, en absència de “Fratín”, foren dirigides per Juan Alonso Rubián, que arribà a l’illa el 1578 i treballà en les murades fins a 1596. Es va començar per reorientar el baluard de Sant Joan, el revellí i el mig cavaller adossats al baluard de Santa Tecla. El 1584 va començar-se el portal de ses Taules, acabat l’any següent segons la inscripció que figura sobre l’entrada.

Els acabaments de la fortificació (parapets i casamates per rematar els baluards; el cavaller de Sant Lluc, damunt des Portal Nou), fets els anys noranta, varen ser dirigits pel mestre Antoni Saura.

Havent comentat les característiques de l’obra realitzada i els detalls i la cronologia de la seua realització, cal fixar-se en el finançament de l’obra i l’organització del treball.

Quant al finançament, la corona va aportar una part del pressupost i va exigir aportacions als consenyors eclesiàstics i a la Universitat. Els primers varen arribar a veure confiscades les seues rendes feudals, atesa la seua resistència a contribuir-hi. La Universitat, que comptava amb el millarès , tribut sobre la sal destinat al pagament de les guardes i el manteniment de les fortificacions, hagué de completar les seues contribucions mitjançant talls.

La mà d’obra especialitzada, com era habitual, va venir en bona part de fora l’illa, però els eivissencs hi hagueren de contribuir personalment, amb el seu treball i les seues bèsties de càrrega. L’organització del treball dels habitants de l’illa, l’ha estudiada parcialment Antoni Ferrer Abárzuza a partir d’un llibre de comptabilitat de la Universitat. Cal tenir en compte que aquest document només ens pot donar una idea parcial ja que correspon a un període molt curt (de maig a juliol de 1561) i està limitat als treballadors que pagava la Universitat. Més que les xifres, per tant, interessa destacar la informació que aporta sobre el sistema de treball.

La major part de la mà d’obra era de la vila, mentre que els treballadors dels quartons hi acudien per torns, cada dia els d’un quartó diferent. Les persones que posseïen una bèstia de càrrega estaven obligades a portar-la per a la construcció. Els treballadors que la Universitat ocupava diàriament eren uns cinquanta.

En un altre ordre de coses, s’ha de tenir en compte que quan s’ajuntaven la collita del gra, l’embarcament de la sal i l’obra de les murades, feines que necessitaven mà d’obra abundant, el ritme de treball es feia difícil de mantenir. Això ajuda a entendre que l’edificació de les murades duràs gairebé tota la segona meitat del segle XVI.

La reial força d’Eivissa: la fortificació els segles XVII i XVIII. Amb les murades pràcticament acabades, la vila d’Eivissa entrà al segle XVII amb la seua imatge transformada radicalment. A pesar de la disminució del perill turc, el cert és que durant tot el segle XVII Eivissa, com tot el litoral mediterrani, continuà patint atacs dels corsaris nord-africans i se sentí amenaçada sovent pels rivals de la monarquia hispànica, especialment pels francesos.

Les fortificacions renaixentistes estaven concebudes per dissuadir de la intenció d’atacar-les i resultaven inexpugnables si no era amb un esforç molt gran. Per aquest motiu, a partir de 1578 ja no hi hagué més atacs contra la vila, tan sols contra la part forana de l’illa.

Dins del recinte, s’anà edificant la Vila Nova a l’espai lliure que havia quedat dins la nova fortalesa, entre el baluard de Santa Tecla i el puig de Santa Llúcia.

Els governadors de l’illa informaven sovent sobre mancances de la fortificació i fins i tot intentaren solucionar-ne algunes. El 1641 Bernat Salelles havia fet construir el pont llevadís del portal de ses Taules i també havia empedrat els baluards per facilitar el desplaçament de l’artilleria. El 1667, Jerónimo García havia treballat als parapets de la murada i prosseguia les obres iniciades per Francisco de Miguel al mur que tancava la Marina ( Estacada, s’).

El 1687 arribà a l’illa l’enginyer José Castellón , qui elaborà una proposta de reforç del recinte i tancament complet de la Marina, que no arribà a realitzar-se tot i haver estat aprovada oficialment.

El segle XVIII, passada la Guerra de Successió (1700-1715), els Borbons imposaren una presència més nombrosa de tropes i la guarnició urbana arribà a comptar amb tres-cents homes, cosa que motivà noves reformes.

Aquesta preocupació estratègica donà lloc també a una interessant col·lecció de cartografia militar sobre la ciutat i els seus voltants. Entre 1727 i 1729, l’enginyer militar Simon Poulet dissenyà i executà reformes en funció de les noves necessitats. Els seus projectes es concretaren en l’edifici dels “magatzems a prova i sala d’armes”, acabats al voltant de 1727, i els nous quarters del castell (1729). El segle XVIII fou de creixement demogràfic per a l’illa i la vila (ciutat a partir de 1782) i el creixement del barri de la Marina preocupava les autoritats militars, que limitaren la construcció al peu de la murada i arribaren a projectar la demolició de les cases més properes, com es veu al plànol de 1737, de l’enginyer militar Carlos Berenguer, amb setanta cases properes a la murada marcades i numerades, segurament assenyalades per a la seua demolició, que no va arribar a portar-se a terme.

Segle XIX. Durant aquest segle, Dalt Vila va anar perdent cada vegada més pes demogràfic en favor del barri de la Marina. Mentrestant, la ciutat va anar perdent el seu valor estratègic i la fortificació renaixentista, la seua utilitat. Conseqüentment, la guarnició va disminuir al llarg del segle els seus efectius: dels tres-cents soldats de 1815, a setanta el 1817 i vint-i-vuit el 1891.

D’altra banda, la pressió demogràfica obligà a aprofitar al màxim l’espai, contengut dins la murada i s’Estacada. Lentament, s’autoritzà el creixement de la Marina (1836) i s’eliminaren les restriccions en l’alçada dels edificis (1841).

La segona meitat del segle es remodelà la zona immediata a la murada. Dins d’aquesta remodelació, cal destacar la reforma del portal de ses Taules (1864), que convertí la rampa d’accés en una recta, en substitució de l’original, que formava un revolt. Així mateix, s’autoritzà construir als peus de la murada i se suprimí el fossat.

El 1860 s’aixecà el Poble Nou, conjunt de cases afegit al barri de la Marina, tancat per la segona estacada, que no s’enderrocà fins a 1885.

A final d’aquest segle i principi del següent, s’emprà com a pedrera per a les obres del port al costat del portal Nou l’espai que després fou el parc Reina Sofia.

Segle XX. El segle XX es posaren en valor les murades d’Eivissa com a monument i testimoni històric. Així mateix, les murades, i també el castell, passaren a propietat de l’Ajuntament d’Eivissa. L’any 1935 el consell de ministres va cedir a l’Ajuntament el recinte, compresos el camí de ronda i les esplanades dels baluards. Aquesta cessió mantenia les casamates dels baluards en poder dels militars.

Durant la Guerra Civil s’obriren diversos refugis antiaeris a la murada, tapats posteriorment, així com el túnel que comunica es Soto amb la plaça de l’Ajuntament.

El 22 de gener de 1942 les murades i la torre de Santa Maria foren declarades Monument Nacional. El 24 de febrer de 1964 l’Ajuntament i l’exèrcit signaren el conveni pel qual aquest darrer havia de lliurar les casamates que retenia en el seu poder i el castell. El traspàs es completà el setembre de 1971.

A final de la dècada dels seixanta del segle XX s’havia obert, per facilitar el trànsit rodat per Dalt Vila, la porta del flanc del baluard de Sant Joan.

El 1993 s’elaborà el Pla Especial de Protecció (PEPRI) de Dalt Vila.

El 1999 Eivissa va ser declarada Patrimoni de la Humanitat, després d’haver-hi optat per primer cop el 1986: Dalt Vila, les salines i el poblat fenici de sa Caleta varen ser els objectes d’aquesta declaració, dins de la qual destaquen també les murades d’Eivissa, que aportaren el seu interès, autenticitat i estat de conservació.

El 2001 s’encarregà l’elaboració del Pla director de les murades d’Eivissa a l’equip compost per Fernando Cobos (arquitecte director), Alicia Cámara (historiadora), Manuel Retuerce (arqueòleg) i Mònica Roselló (restauradora). [ATT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments