moneda

moneda f HIST Artefacte comptable imposat en una societat per una autoritat reconeguda amb la finalitat de reduir a un joc d’expressions dineràries o preu qualsevol bé o servei. L’expressió física de la moneda són les peces de moneda, fragments generalment de metall retallat en forma circular i encunyats en règim de monopoli per l’autoritat. El procés d’encunyació estampa uns símbols sobre els cospells de metall; aquestos símbols són garantia d’autenticitat i permeten la distinció de l’autoritat emissora, la qual confereix a les monedes valor i alhora força la seua utilització dins el territori controlat per ella. La ciència que estudia l’origen, el desenvolupament i els aspectes físics i formals de les peces de moneda és la numismàtica . Les peces de moneda circulants a Eivissa i Formentera han estat, bàsicament, i a efectes merament descriptius, de dos tipus: les encunyades a les illes i les portades de l’exterior. Les encunyacions locals es realitzaren en tres moments ben diferents: l’època púnica i romana, els segles XVI i XVII i el començament del XIX. En cap cas la producció de la seca local substituí absolutament el monetari fet a fora, que seguí en circulació coetàniament en major o menor mesura, segons de quina època es tracti. Fins al moment que la seca d’`ybshm començà a batre monedes, la població de les illes havia d’intercanviar-se béns i serveis sense intervenció de moneda, és a dir, amb l’acceptació prèvia mútua d’unes equivalències sobre les quals es basava el bescanvi. La fiscalitat es devia exercir sobre les produccions —principalment les agrícoles— en espècie. En ser introduïda per l’autoritat la moneda, les coses i els serveis passaren a tenir un valor dinerari, un preu —potser fixat legislativament per l’autoritat, amb finalitat fiscal— que substituïa, homogeneïtzades per la seua valoració monetària, les regles de bescanvi existents anteriorment. Les emissions punicoebusitanes de monedes han estat les més estudiades, especialment per Marta Campo, qui ha sistematitzat els diferents períodes emissors de la seca d’`ybshm. L’inici de l’encunyació de moneda s’ha situat cap al 300 aC, en coincidència amb les emissions de Gadir (Cadis), tot i que posteriors indicis obren la hipòtesi que aquesta data es pot endarrerir fins al 350 aC en simptomàtica coincidència amb la generalització de la colonització del camp eivissenc. Les peces que inauguraren la seca foren tant de plata com de bronze, amb una notable varietat de grups d’encunyaments; a totes es va batre a l’anvers la representació del déu Bes —nu o, excepcionalment, amb un faldellí, amb les cames flexionades, amb un plomall al cap i una serp a cada mà— i al revers un toro en actitud d’avançar. L’aspecte de la moneda és de tendència globular. En una segona fase d’aquest primer període d’encunyacions, sempre seguint M. Campo, sembla que les peces de plata es deixaren d’encunyar, de manera que quedaren únicament les de bronze, tant pel que fa a les peces de més pes com a les considerades fraccionàries, encara amb exemplars que mostren un alt contengut de plom. Comencen a aparèixer monedes amb marques d’encuny (símbols o lletres). En general sembla que les característiques físiques de les monedes es descuiden, tal vegada és el preu d’un major volum d’encunyació. El primer període finalitzà cap a l’inici de la Segona Guerra Púnica (219 aC), ja devers el 214 aC diferents peces de monedes responien a un nou sistema metrològic i al final del segle aparegueren les encunyacions en plata, que foren de curta durada. Tant les peces de bronze com les de plata varen ser d’una qualitat molt major si es compara amb el període fundacional de la seca. La iconografia de les monedes és bàsicament la mateixa i així, amb lleugeres diferències, hi segueixen apareixent el déu Bes amb una serp i una maça i el toro en posició d’avançar o de cotar. En acabar la guerra, les emissions de plata es deixaren de fer i es va batre únicament bronze, amb una qualitat superior a la dels períodes anteriors. Monedes d’aquesta fase, i especialment de plata, han estat localitzades fora d’Eivissa, a la costa de llevant de la península Ibèrica, al golf de Lleó, Itàlia i a la zona magrebina de l’Estret, fet que evidencia la implicació d’Eivissa en el conflicte amb Roma ( guerres púniques). Les encunyacions en bronze continuaren fins al final del s II aC, tot i que les troballes demostren que continuaven en circulació monedes del s III aC. El s I aC és un nou període de la seca púnica d’Eivissa, les monedes que s’hi encunyaven eren de bronze, però d’un pes major i no se’n coneixen fraccions, cosa que tal vegada és la causa que algunes monedes d’aquella època apareguin partides en meitats i quarts. A l’anvers segueix apareixent el déu Bes, amb faldellí, amb la maça i la serp i amb una marca de seca consistent en lletres i símbols al costat. El revers l’ocupa la llegenda en lletra púnica o neopúnica `YBOSHM i el numeral 20-20-10, d’interpretació controvertida: bé fa referència a la talla respecte de la lliura romana o bé a l’equivalència amb moneda fraccionària teòrica, ja que no es coneixen altres emissions d’aquest període. El quart i darrer període d’emissió de la seca ebusitana, després d’un període d’inactivitat, està representat per peces de moneda en les quals apareix l’efígie de l’emperador a l’anvers rodat de la llegenda en grafia llatina: TI CAESAR AVG P P (Tiberius Caesar Augustus Pater Patriae) i al revers el déu Bes amb els atributs típics i la llegenda INS AVG (Insulae Augustae) o bé la llegenda neopúnica `YBOSHM. A les monedes de temps de Calígula i de Claudi la TI inicial anterior fou substituïda per una C. La tendència de Roma, tanmateix, era la de tancar les seques locals; de fet, la pervivència de la seca ebusitana durant els emperadors Calígula i part del període de Claudi ja és un fet excepcional. La reforma monetària de l’emperador Claudi sembla que posà fi a les encunyacions de moneda a Eivissa durant un llarguíssim període; de fet, no consta que durant època bizantina ni en l’andalusina a Eivissa s’encunyàs moneda, tot i que hi hagué seques a Mayurqa i Manurqa en època almohade. Tampoc no se’n va batre durant l’edat mitjana. La moneda que circulà a partir de la conquista catalana de 1235 era encunyada fora de les Pitiüses, moneda catalana i moneda andalusina, especialment de plata (dirhams) procedent dels botins presos en els territoris conquistats i dels tributs pagats per aconseguir pactes de no-agressió —és el cas de Menorca, per posar un exemple proper. Les monedes andalusines eren amb tota probabilitat els besants i els millaresos que apareixen als documents del s XIII. Posteriorment, quan l’avenç catalanoaragonès sobre Al-Andalus es detengué, acabà també l’afluència d’aquella moneda i es generalitzà l’ús de la moneda batuda per la seca reial a Barcelona, a Mallorca, a València, a Perpinyà, etc. Les monedes del regne de Mallorca circularen normalment a Eivissa i després, novament, les de la corona aragonesa. Cal esperar al s XVI per trobar les primeres emissions insulars de moneda. Ha estat Miquel Crusafont l’autor que més aprofundidament ha estudiat la moneda d’Eivissa en època moderna i contemporània. Concretament la represa d’encunyacions de moneda a Eivissa tengué lloc durant el regnat de Carles I. No s’han localitzat els documents que precisin les dates i el volum d’aquelles primeres emissions, però una possibilitat és que s’iniciaren devers 1521 arran de la posició en favor del rei d’Eivissa durant la Germania de Mallorca. Les monedes d’aquella època representen Carles I amb barba i corona imperial i reial, tenen la llegenda CAROL 9 D: G: ET: R (Carolus Dei gracia et rex) a l’anvers i IET (imperator). Les peces en les quals el monarca apareix representat amb corona imperial són més grosses i pesades que les de la corona reial, tal vegada pel seu valor de dobler i de diner respectivament. Tant de les d’un tipus com de les de l’altre se n’han detectat falsificacions d’època distingibles per la seua factura grollera i històricament molt significatives. L’any 1558, regnant Felip II, els jurats d’Eivissa sol·licitaren permís per encunyar moneda de plata per valor de cinc-cents ducats; la sol·licitud es fonamentava en la necessitat que tenien de finançar uns cobertissos, probablement per repairar l’artilleria de la fortificació, com testimonien altres fonts. No es coneixen monedes de plata d’aquesta època, per la qual cosa cal pensar que la petició no aconseguí el beneplàcit de la cort. Consta, en canvi, una autorització de 1561 per batre tres mil ducats en maravedisos i una altra de cinc-cents l’any vinent. La paraula maravedís es refereix a moneda fraccionària de coure, és a dir els doblers que es coneixen d’aquella època. Aquestes monedes tenen la següent llegenda: +PHI. DEI. GRA. R. MAIO a l’anvers, i +UNIVER: EBUSI: DNS (Philippus Dei gracia rex Maiorice (o Maoricarum) + Universitatis Ebusi dominus). A l’anvers apareix representada l’efígie reial, amb barba i corona reial amb un traç corbat al damunt en record de la corona imperial dels tipus anteriors; al revers apareix un castell sobre ones, signe heràldic de la Universitat d’Eivissa. Hi ha també un tipus amb dos reversos (el castell sobre ones). Les falsificacions del primer tipus són abundoses, molt variades tipològicament i històricament molt significatives. Pel que fa al regnat de Felip III, hi ha unes monedes que Campaner li va atribuir: el rei hi apareix sense corona i les llegendes són iguals a les anteriors. Els amonedaments de temps de Felip IV són molt més ben coneguts, es coneixen les concessions per batre moneda de 1622 (trenta mil ducats en doblers, unes vint-i-cinc mil lliures); el rei estengué una altra autorització el 1628 i una altra el 1636 (cent mil lliures, batudes al baluard de Sant Joan). El 1641 el capità Antoni Fonne, constructor de la casa de Dalt Vila coneguda després com can Botino, va portar per encàrrec de la universitat vint-i-una piles i quaranta-un punxons; en un viatge de l’any anterior havia descarregat, procedents també de Gènova, tres sacs de discos de moneda o cospells sense marcar. Segons aquestes dades es bateren monedes almenys tres vegades. Aquelles monedes segueixen en la primera emissió les característiques de les anteriors: efígie reial mirant a l’esquerra amb corona de raigs i llegenda amb variacions mínimes. Les dues emissions restants d’aquest regnat afegeixen el numeral IIII al nom del rei però en la resta són ben diferents: la segona emissió presenta una corona com la de les monedes de Felip II però rematada amb un cercle i les llegendes d’anvers i revers: +PHI. IIII. DEI. GRA. RE. VA; +DOMINUS. MI. ADIVT. La interpretació de la VA de l’anvers és dubtosa, mentre que el revers és una invocació religiosa molt abreujada: “amb l’ajut de Déu derrotaré els meus enemics”; inscrita dins d’aquesta llegenda hi ha la representació del castell sobre ones d’Eivissa. La següent emissió tornà a les llegendes habituals: +PHI. IIII. DEI. GRA. REX. MAIO; +VNIVER. EBVSI * DNS, i presenta una molt bona factura tècnica, tal vegada eren les monedes i els encunys portats de Gènova. La següent emissió és controvertida, perquè les monedes pertanyen nominalment a Felip IV però el signe 6, de sis doblers, indica que eren monedes de valor d’un sou que coincideix més aviat amb els amonedaments de temps de Carles II. A partir de diverses i detallades observacions de M. Crusafont es pot creure que els encunys anteriors, els portats de Gènova, foren en part reaprofitats amb grolleres modificacions com és l’afegitó de l’esmentat número sis. D’aquesta manera les monedes a nom de Felip IV marcades amb un sis, afegit a l’encuny o d’encuny nou, pertanyen en realitat a Carles II. En un clima de continuada devaluació de la moneda fiduciària enfront de la moneda amb valor intrínsec, no es coneixen emissions de Carles II fins a l’any 1683. Sí és conegut el fenomen de l’emissió per part de la Universitat de pòlisses o paper-moneda que substituïa amb acusades controvèrsies el monetari metàl·lic de coure. De l’esmentat any 1683 és l’autorització del rei a la Universitat per batre cinquanta mil lliures i cent mil més el 1688. L’any anterior Francesc Botino tenia l’encàrrec de fer batre moneda per a la Universitat d’Eivissa a Venècia. Hi ha notícies que semblen indicar que la Universitat s’estimava més posar en circulació pòlisses que no encunyar monedes, mentre que el governador els instava a batre moneda i criticava l’ús abusiu de les pòlisses. El 1684 es ressegellaren doblers de l’etapa anterior, els quals passaren a tenir un valor doblat i s’anomenaren peces; el ressegell tenia forma de romb coronat amb les barres catalanes. Pel que fa a les monedes noves batudes, totes porten el número sis que indica el seu valor d’un sou (6 doblers: 12 diners: 1 sou) davant l’efígie, grollera, del monarca. Molt probablement també va ser en aquell moment quan s’aprofitaren les monedes de Felip IV. A final de segle s’havia aconseguit la pràctica desaparició de les pòlisses, però la inflació era elevadíssima i les monedes de valor intrínsec tenien equivalències desorbitades amb les fiducidàries (1 reial de plata: 225 doblers el 1696 i 300 el 1698). Marc Ferrer, el repoblador de Formentera, intentà que li fos arrendada la seca local però la Universitat li ho denegà conscient que ja hi havia massa moneda en circulació. Un tipus de monedes de bona mida i pes, a nom de Carles II i amb el número cinc a l’anvers –detall que permet identificar-les amb les anomenades a la documentació cinquenes–, presenten una especial problemàtica. M. Crusafont afirma que en cap moment la documentació esmenta l’encunyament de cinquenes a nom de Carles II i li sembla, per això i altres detalls numismàtics i històrics, que són molt posteriors. El Llibre de regidoria de 1764-65 sí afirma que aleshores encara circulaven “doblers de 5 sous”, és a dir cinquenes, i monedes d’un sou de temps de Carles II; a la mateixa font figura un dibuix a escala real de les dites monedes, que duen data de 1666 i el nom de Carles II. La data va ser equivocada pel dibuixant ja que tots els exemplars conservats són de 1686. De qualsevol manera aquesta font confirma que en temps de Carles II es bateren cinquenes i que circulaven encara el 1765. Això contradiu aparentment l’afirmació de M. Crusafont que en temps de Carles II no es bateren cinquenes, però no invalida la hipòtesi que per batre la moneda de 1808 a 1811 s’haguessin imitat o fins i tot utilitzat els mateixos encunys de temps de Carles II. Durant el s XVIII no va funcionar la seca eivissenca a pesar que hi hagué sol·licituds per batre moneda: el mateix llibre de regidoria esmentat ens permet saber que el 1765 s’acusava l’escassesa de monedes menudes (“moneda provincial d’or, plata i billó”) i que per això moltes transaccions es feien per mitjà de l’intercanvi; l’autor de la font, Bartomeu Tur, diputat de l’illa, sol·licitava permís per batre monedes per valor de vuitanta mil pesos en doblers de valor de cinc sous i en monedes d’un sou i proposa seguir el model de les encara circulants de temps de Carles II però posant-hi el nom del nou rei, Carles III, i minvant-les una mica en el seu diàmetre “per fer-les més manegívoles” (cinquenes de 26-27 mm a 23 mm i sous de 18-19 mm a 16 mm, segons l’esmentat dibuix). L’autorització no va arribar, perquè no es coneix cap moneda eivissenca a nom de Carles III i perquè la documentació del s XIX així ho confirma. Cal esperar a la Guerra del Francès, enmig de la confusió generada per la invasió napoleònica, per veure funcionar novament la seca d’Eivissa. El 1808 la Junta Suprema del Regne autoritzà els regidors illencs a batre “moneda provincial” de coure en la quantitat que ells estimassin escaient per a les necessitats internes de l’illa. Arran d’això l’ajuntament, segons J. Clapés, es féu amb cinc encunys grans, cinc de petits per a cinquenes i quaranta-un per a monedes d’un sou, a més de vint-i-set tallants; això sembla indicar que es bateren tres tipus de moneda, probablement l’anomenada peça, de valor de dos quarts, la cinquena i el sou, però únicament s’han distingit l’any 2004 cinquenes i sous. L’agost de 1808 s’encarregà al mestre Antoni Fuster la confecció de sis encunys per a cinquenes d’acord amb el disseny més petit que per a aquestes monedes s’havia fet el 1765; tanmateix el mestre no les havia de començar fins a tenir resposta de Palma sobre si s’hi havia de posar l’efígie de Ferran VII. La resposta degué ser negativa, de qualsevol manera la moneda es va batre a nom de Carles II. L’operació d’encunyament la dirigí el regidor Marià Montero i l’executà el mateix Fuster a la Casa de Sanitat del port. Entre 1808 i 1811 s’encunyaren cinquenes (de valor de cinc sous) i sous per valor de 3.336 duros i 51 cinquenes, totes de coure. El 1817, però, es detectà que corrien moltes cinquenes falses i el seu valor començà a baixar fins al punt de ser totes les cinquenes rebutjades pels botiguers que només acceptaven or i plata i a partir d’aquí els preus s’apujaren. Les autoritats decidiren retirar les falsificacions i ressegellar les monedes bones. La feina es portà a terme i la classificació de les monedes retirades entre falses i bones la va fer l’argenter Joaquim Pomar. Poc després, però, els ressegells foren, segons Clapés, a la vegada, falsificats; consistien en una torre entre les lletres I i A entre branques de llorer aplicats sobre cinquenes a nom de Carles II i estan ben documentats el 1818. L’any següent les autoritats decidiren suprimir les cinquenes tot i que aquesta mesura va tenir un efecte limitat ja que l’any 1887 quan s’eliminaren les monedes provincials encara se’n retiraren algunes de circulació. El fet és que totes aquestes cinquenes de coure pertanyen nominalment a Carles II i algunes fins i tot porten la data de 1686, però és clar que s’encunyaren entre 1808 i 1811. La llegenda més usual de les cinquenes és aquesta: +CAROLVS. II. HISP. REX ANO 1686; +MAGNI. VNIVERITIS. EBUSIEN (Carles II, Hispaniarum rex anno 1686, magnifici universitatis Ebusiensis). A l’anvers hi ha l’efígie amb la xifra 5 al davant i al revers les armes catalanes coronades. M. Crusafont creu que totes les cinquenes de Carles II es bateren aleshores, en temps de Ferran VII, però la documentació afirma que les cinquenes de bronze eren efectivament de temps de Carles II i que continuaren circulant molt més endavant. Sobre la falsificació de les cinquenes cal afegir que va ser un procés llarg i que afectà molta gent, especialment foravilers de Santa Eulària i de Formentera. Alguns ferrers imitaren els encunys i feren tallants i els vengueren, molts altres es dedicaren a la confecció dels cospells o discs de metall sobre els quals després s’estampava l’encuny; amb tal fi compraren calderes de coure velles, planxes del folre de vaixells del mateix metall i en feren dur de fora de l’illa. Els acusats i processats varen ser quasi vuitanta i encara la documentació afirma que no es jutjà i es processà més que una part minoritària dels implicats en la falsificació. Anteriorment s’ha esmentat el paper-moneda en forma de pòlisses que emetia la Universitat per saldar el seu deute en substitució de la moneda corrent. Durant la Guerra Civil Espanyola les autoritats republicanes representades pel Comitè de Milícies Antifeixistes varen emetre uns vals intercanviables per queviures i productes de primera necessitat i uns altres amb valor nominal de deu, cinc, dues i una pesseta, i cinquanta i vint-i-cinc cèntims. Aquestes emissions es posaren en circulació l’11 d’agost de 1936, però el primer de setembre els vals intercanviables o “vals en espècie” foren anul·lats, de manera que només quedaren en circulació els “vals en efectiu”. També l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany va emetre paper moneda durant aquell període, encara que va tenir escassa repercussió. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments