molí

molí ARQUIT Màquina emprada per a la mòlta de grans i, en general, de tot tipus de materials sòlids. Per extensió també rep aquest nom el conjunt de la màquina i l’edifici en què està instal·lada. Generalment, la classificació tipològica dels molins s’estableix en funció de l’energia emprada en el seu funcionament. D’aquesta manera, per exemple, un molí de vent és aquell que utilitza l’energia eòlica, un molí d’aigua és el que funciona amb la força d’un corrent d’aigua, etc. Aquestos ginys constituïren una peça fonamental de l’economia illenca al llarg de la història, ja que servien per a la producció de farina, ingredient principal de l’aliment bàsic, el pa. La seua activitat estava intensament controlada per part de les classes dirigents i per tant sotmesa a una forta fiscalitat. A les Pitiüses hi ha documentats al voltant de seixanta molins, entre hidràulics i eòlics, si bé és possible que n’hi hagués alguns més, especialment d’hidràulics, ja que per les seues característiques solen passar més desapercebuts que els de vent, que gairebé sempre constituïen veritables fites en el paisatge.Molí de vent: Molí accionat per la força del vent. Els molins de vent de les Balears, i en concret els de les Pitiüses, corresponen, des d’un punt de vista tecnològic, a allò que hom anomena “molí de torre” o de “caperulla mòbil” o “movible”, família a què pertanyen també els molins de la Manxa o els del sud de la península Ibèrica. A més a més, per raons de caire tecnològic, cal agrupar-los amb els molins d’altres indrets de la Mediterrània, com ara els d’illes com Rodes, Sicília, etc., o amb els de les Canàries. A Eivissa, els anomenats molins de Llevant, situats a la zona des Soto, a migjorn de la ciutat emmurallada, estan documentats des del segle XIV. Aleshores sembla que n’hi havia dos, mentre que el XVI ja n’apareixen quatre, les restes dels quals es conserven a la zona des Soto. També des del segle XVI hi ha documentats molins de vent al puig des Molins, el nombre dels quals va anar augmentant amb el pas dels segles, fins arribar als vuit que arribà a haver-n’hi. Com hom pot veure, la major concentració de molins de vent d’Eivissa es trobava als voltants de la ciutat (hi hauríem d’afegir el molí de ses Coves, a ses Figueretes). La resta es trobava escampada arreu de l’illa, de manera que en bona part dels pobles n’hi ha un, com a Sant Miquel o Sant Joan, si bé en alguns casos n’hi ha fins i tot tres, com ocorre a Sant Carles i a Sant Antoni. La torre que acull el giny és de planta circular, amb parets gruixudes i amb alçat cilíndric o lleugerament troncocònic i coberta cònica, anomenada capell o caperulla. Aquesta torre s’alça sobre una plataforma circular de lleugera elevació, anomenada cintell, a la qual s’accedeix mitjançant una rampa. Cal apuntar que sembla que aquest element és exclusiu dels molins de les Balears. No obstant això, a Mallorca i a Menorca és freqüent que el molí s’alci sobre una edificació destinada a habitatge i magatzem, circumstància que a Eivissa i Formentera es troba sols de manera excepcional, com al molí d’en Marroig de Formentera, o al d’en Simó a Sant Antoni. És freqüent que el molí tengui dues portes d’accés. Això és per raons de seguretat, ja que quan el molí estava en funcionament i era necessari sortir-ne o entrar-hi calia evitar acostar-se massa a les antenes. No debades la història oral i la documentació escrita ens parlen de freqüents accidents, per la qual cosa no és estrany que molts de molins es bastissin amb dues portes (a Formentera a tots els molins fariners es dóna aquest fet) i que en altres que només en tenien una se n’obrís una segona, com va ocórrer al molí de Sant Jordi, on se sap que hi hagué un accident en què el moliner va perdre un braç. D’altra banda, quan el molí té una sola porta d’accés, està oberta mirant al vent més infreqüent en el lloc d’ubicació. L’interior de la torre està dividit, en general, en tres nivells: l’inferior d’accés, un primer nivell elevat i finalment l’àmbit que acull la maquinària de mòlta. Les diferents plantes estan comunicades interiorment mitjançant una escala de traçat helicoïdal, formada comunament per grans graons monolítics encastats als murs, que discorre arrimada a la paret. La captació del vent s’assoleix mitjançant les antenes, que disposen d’uns bastidors en forma de graella, anomenats planxades, sobre els quals van muntades les veles tèxtils. Les antenes estan col·locades de manera radial respecte de l’arbre, al qual transmeten el moviment. Els molins de les Pitiüses en general tenen sis antenes (com els de Sicília, per exemple), si bé n’hi havia que en tenien vuit, com el molí de s’Escala, al puig des Molins, o el del puig d’en Valls. En aquest darrer cas, cal observar que l’any 2004 en presenta només sis, a causa de la reconstrucció que es va fer de l’antenada, seguint un model estàndard. L’arbre, format per una gran peça de fusta lleugerament inclinada respecte de l’horitzontal, gira al voltant d’un eix fix respecte de la caperulla. Aquest arbre és orientable per tal de poder posar el rotor de cara al vent. Les tasques d’orientació es feien des de l’interior, gràcies a un sistema de congrenys de fusta, un fix a la coronació de la torre i l’altre giratori sobre el primer, damunt del qual s’eleva la caperulla que cobreix la cambra. El moliner feia girar el congreny superior, i amb ell el capell i l’arbre de transmissió, fent palanca en uns perns clavats als congrenys, fins posar el rotor de cara al vent. Cal recordar que aquest procediment d’orientació que es troba de manera general a Eivissa i Formentera, és també el general a Mallorca on, malgrat tot, també hi havia molins que s’orientaven mitjançant una gran perxa exterior, de manera semblant al que es fa als molins de la Manxa o als d’altres indrets d’Europa. Com ocorre en general a tots els molins fariners de qualsevol lloc, la mòlta es realitza mitjançant un sistema de dues moles una sobre l’altra. L’anomenada mola de davall és fixa i la de damunt, giratòria gràcies al moviment que li transmet l’engranatge de l’arbre. En el cas de Formentera, a causa de la cronologia de la seua repoblació, els molins es varen construir durant el segle XVIII, llevat del d’en Botigues, a la Mola, que data de la darreria del XIX. Sens dubte a causa d’això, les característiques dels molins formenterers, tant de la torre com del giny, són semblants a les dels molins d’Eivissa, si bé la diversitat formal i dimensional és menor. D’altra banda, s’hi observa el que es podria anomenar “estabilització tipològica”, que es fa palesa, a més de l’esmentat abans, en trets com el nombre d’antenes, que és invariablement de sis, o en l’existència de dues portes d’accés, fet que a Eivissa es bastant comú però no general. Això és, sens dubte, a causa de la introducció per part dels repobladors eivissencs d’una tipologia que ja estava més que assajada i evolucionada. A Formentera, a més dels sis molins fariners que es conserven, en millor o pitjor estat (n’existia un més que va ser enderrocat), n’hi ha dos exemplars singulars, ubicats a ses Salines, tots dos construïts en la darreria del segle XIX dins de les millores que hi va fer l’aleshores propietari Antoni Marroig. El més conegut és l’anomenat molí des Carregador o d’en Marroig, que s’emprava per moldre la sal abans d’embarcar-la per a la seua exportació. La seua fesomia és semblant a la dels molins mallorquins amb casa, si bé el 2004 se’n conserven els elements d’obra. L’altre, conegut com molí d’en Ferrer, situat dins dels estanys de les salines d’en Marroig, s’emprava per al transvasament d’aigua entre estanys. Es tractava d’un molí de caperulla mòbil, amb la transmissió connectada a un mecanisme de bombeig, possiblement una bomba de pistó. No se sap si l’orientació es feia manualment o mitjançant una coa, com ocorre en el molí mallorquí de caperulla del XIX. En tots dos exemples s’observa una gran influència mallorquina, com no podria ser d’altra manera per la procedència del seu promotor. A Mallorca, el segle XIX, gràcies als avenços tècnics d’aquell moment, va fer la seua aparició l’anomenat molí de torre estreta. Aquestos molins formaven sempre part d’un edifici, al centre del qual s’alçava la torre. Com el nom indica, estava muntat sobre una torre de poc diàmetre, el necessari per al pas de la forcada o arbre vertical de transmissió, que feia moure les moles situades a l’interior de la casa. El molí d’aquest tipus més conegut és el d’en Simó a Sant Antoni, ja esmentat, si bé a Sant Carles n’hi ha un, anomenat d’en Salvador, de molt petites dimensions, gairebé podríem qualificar-lo de miniatura.Molí d’aigua: Molí accionat per energia hidràulica. De manera semblant al que succeeix amb els molins fariners de vent, els molins d’aigua que es troben a Eivissa (a Formentera no n’hi havia a causa de la inexistència de corrents d’aigua permanents) corresponen a una tipologia molt definida, que ofereix poques variacions arreu de la seua àrea de difusió que abasta, entre d’altres indrets, tot el món occidental i bona part del nord d’Àfrica i de l’Orient Pròxim i Mitjà. Aquestes instal·lacions de mòlta es troben en sistemes hidràulics, que s’utilitzen principalment per a la irrigació de camps de conreu. En general estan associats a una font, com en el cas dels molins del torrent del port de Sant Miquel; un pou artesià, com els molins del torrent de Buscastell, o un riu, com els de Santa Eulària. A més a més, es troben molins d’aigua en altres indrets de l’illa, com Xarraca, el torrent de ses Fonts i el torrent d’en Nadal (municipi de Sant Josep), el sistema hidràulic de la font des Ierns a Santa Eulària, etc. Els molins d’aigua estan documentats a Eivissa des de l’edat mitjana; és molt possible que els que es varen trobar instal·lats els conquistadors catalans fossin tots d’aquest tipus, que té una forta tradició en els països islàmics. En general, els molins d’aigua es classifiquen, en funció del sistema de transmissió, en molins de roda horitzontal (o d’eix vertical) i en molins de roda vertical (o d’eix horitzontal). Els més habituals a Eivissa, i sembla que fins al segle XX els únics que hi havia, són els d’eix vertical. Això és, sens dubte, a causa de la simplicitat tècnica del giny i, per tant, la seua facilitat de construcció, manteniment i reparació. Aquestes qualitats, unides al seu excel·lent rendiment, varen motivar que es repetís el mateix tipus al llarg dels segles. El mecanisme de mòlta, semblant al d’un molí de vent, es troba dins un espai tancat per parets i cobert, anomenat obrador, o simplement casa del molí, com és habitual a Eivissa. Aquesta construcció es troba adossada al cup, que sol ser l’element de volumetria més potent i el que sol subsistir quan s’esfondra el molí, per la seua solidesa. L’aigua és conduïda al molí a través d’una sèquia que deriva de la principal o d’un ramal seu. De la sèquia passa al cup, esvelt dipòsit de forma cilíndrica, d’entre sis i vuit metres d’alçada, on s’assoleix la pressió necessària per generar l’energia que mourà el molí. Al peu del cup hi ha una canonada de petita secció, a Eivissa anomenada canal, que projecta l’aigua a pressió sobre una turbina o roda de fusta dotada d’àleps i la fa rodar. Aquesta turbina està situada dins un espai cobert de volta situat davall de l’obrador, anomenat cacau, per on l’aigua surt un cop emprada i passa novament al sistema hidràulic o és evacuada. El moviment de la roda es transmet directament mitjançant l’arbre vertical a les moles situades dins de l’obrador. En algun cas, com ocorre al molí d’en Nadal, a Sant Josep, l’aigua que es conduïa al cup era acumulada prèviament en un gran safareig. Els molins amb aquesta disposició, que seguint la terminologia molinològica s’anomenen “molins de bassa i cup”, són molt comuns a nombrosos indrets, com per exemple al País Valencià, per no sortir del nostre àmbit geogràfic i cultural. Els molins de roda vertical, amb una tecnologia un poc més complexa, i per tant de més difícil construcció i manteniment, varen ser introduïts a Eivissa en època recent, en general durant la primera meitat del segle XX, si bé podria haver-n’hi alguns de més antics. No obstant això, no es tracta d’una tipologia moderna, ja que es troba àmpliament documentada al llarg de la història i fins i tot Vitruvi (segle I aC) en parla a la part del seu tractat dedicada a les màquines. Aquestos molins no funcionen gràcies a la pressió d’un raig d’aigua projectat sobre els àleps d’una turbina, sinó amb una gran roda feta de fusta i ferro, o totalment de ferro, sobre la qual es deixa caure l’aigua per gravetat, que omple unes llandes el pes de les quals provoca el gir de la roda i la corresponent inèrcia, amb l’avantatge principal de necessitar menys cabal per al seu funcionament. El moviment de l’eix horitzontal de la roda es transmet a l’eix vertical de les moles mitjançant un engranatge metàl·lic. Es troben molins d’aquest tipus, fets de bell nou al seu moment o modificant-ne un altre de més antic, a diferents llocs, com Santa Eulària (molí des Mallorquí) i a Buscastell (molí d’en Tià i molí nou d’en Ferrer).Molí de sang: Molí mogut per l’energia generada per un animal de tir. La seua presència a l’illa deu datar de ben antic, ja que junt amb la tracció humana (freqüent a l’antiguitat) és el procediment de mòlta més senzill d’assolir des d’un punt de vista tecnològic, ja que, si s’ha de jutjar per les romanalles que han arribat fins a nosaltres, sembla que eren relativament freqüents a finques de certa importància, on es trobaven formant part integrant del casament o a poca distància d’ell. El seu funcionament es basa en un arbre vertical mogut per una perxa a la qual va fermat l’animal. Aquest moviment es transmet a les moles mitjançant un senzill engranatge.Molí aiguader, de treure aigua o de pouar aigua: Giny eòlic destinat a l’elevació d’aigua del subsòl. Sembla que es tracta d’una tipologia introduïda a Eivissa el darrer quart del segle XIX, mentre que a Formentera no feren la seua aparició fins a mitjan segle XX. Formen part d’una instal·lació de reg i sovent es varen fer per substituir una sènia, si bé hi ha finques en què aquestos dos ginys arribaren a funcionar de manera simultània durant anys o fins i tot dècades. L’origen d’aquestes màquines s’ha d’anar a cercar a Mallorca, on entre 1845 i 1854 es desenvoluparen diversos prototips de molí aiguader, el primer dels quals fou el de Paul Bouvy de Schorrenber, destinat a la dessecació del prat de Sant Jordi. Ja el 1854 Damià Reixach creà el molí de ramell, que captava el vent mitjançant un sistema de veles fetes amb posts de fusta, agrupades en forma de ventall desplegable. Cal dir que aquestes primeres experiències mallorquines es desenvoluparen de manera paral·lela al prototip nord-americà de Halladay, que fou una peça decisiva en la colonització de l’oest americà durant la segona meitat del segle XIX. L’esmentat molí de ramell, que inicialment s’orientava al vent de manera manual, a l’igual dels molins fariners tradicionals, evolucionà, tal volta per influència americana, amb la implantació del mecanisme automàtic d’orientació, basat en la popular coa que caracteritza aquestes màquines. El seu funcionament es basa en un gran rotor, en general d’entre 8 i 10 metres de diàmetre, muntat sobre un arbre de fusta, acollit dins l’estructura d’una torre d’obra bastida sobre el pou de captació. El moviment rotatiu es transforma en alternatiu a través d’un cigonyal de ferro fos i es transmet a una barra o tija d’acer, que acciona la bomba d’èmbol situada dins el pou. D’aquesta manera, l’aigua és bombejada i conduïda fins a un safareig, des d’on és repartida pels camps de conreu. El mecanisme d’orientació es manipula des de l’interior de la torre mitjançant un joc de cadenes que permeten diferents posicions de la coa segons la intensitat del vent. Aquesta coa funciona de manera semblant a un penell, optimitzant així el rendiment del giny, alhora que actua com a mecanisme de seguretat, regulant la velocitat del rotor. Aquest fou el tipus que es va introduir a Eivissa devers 1870 o 1880. Sembla que els primers molins aiguaders, ja esmentats per l’arxiduc Lluís Salvador en el seu segon viatge, corresponen als que es conserven, encara que prou malmesos, a la finca de can Miqueleta i al prat d’en Fita, a Sant Jordi de ses Salines. Durant el primer terç del s XX, especialment durant la Segona República, es començaren a muntar a Eivissa molins del tipus multipala americà, importats d’Amèrica i de la península, totalment prefabricats i realitzats en estructura metàl·lica, muntats sobre una torreta de ferro galvanitzat. Aquestos ginys s’anomenaven popularment molinets, ja que les seues dimensions (entre 1,80 i 4,27 m de diàmetre de roda) contrastaven amb els grans molins de ramell que sovent superaven els 10 m de diàmetre. El tipus de molinet més comú a Eivissa (a Formentera se’n bastiren molt pocs) correspon a l’anomenat “model 702”, ideat als Estats Units per Steward Perry i estès arreu dels cinc continents al llarg del segle XX. El tret fonamental d’aquesta màquina, a part del seu característic perfil, és el sistema de transmissió, basat en un engranatge reductor situat dins un càrter d’oli. Després de la Guerra Civil, es muntaven alguns molins metàl·lics de grans dimensions, instal·lats per la casa Cabot de Palma. Se’n conserven alguns a l’Horta de Jesús i al Puig d’en Valls, així com a Sant Jordi de ses Salines i a Sant Francesc de s’Estany. Aquestos molins, que a Eivissa s’anomenaven popularment “cabots”, constitueixen una versió mallorquina dels multipala americans i poden considerar-se híbrids entre els americans i els molins de ramell autòctons. Seguint les tendències que s’iniciaven a Mallorca, i que generalment ens arribaven amb 5 o 10 anys de retard, els vells molins de ramell o de ventall, com també s’anomenen a Eivissa, varen començar a caure en desús a partir de mitjan segle XX, amb la introducció de les veles fixes de fusta, més sòlides, segures i de més fàcil manteniment que les veles desplegables de posts. Aquestes veles fixes o pales de fusta, que són el mecanisme de captació de vent més comú els primers anys del segle XXI, es començaren a fer per raons econòmiques, a imitació de les pales de xapa metàl·lica, ja que aleshores el ferro era molt més car que la mà d’obra necessària per conformar la vela. A Formentera, com s’ha avançat anteriorment, a partir de mitjan segle XX es varen instal·lar alguns molins aiguaders, en general de petites dimensions i sovent de construcció precària, fets per artesans locals a imitació dels que hi havia a Eivissa. Però també s’hi troben molins de roda metàl·lica d’acurada factura i alguns molins de tipus multipala americà. A més dels molins aiguaders amb bomba d’èmbol o pistó, sembla que a Eivissa també hi hagué molins de vent, de fesomia exterior semblant a la dels molins fariners, que pouaven aigua mitjançant una roda amb rest de cadufos, semblant a la d’una sènia. Cal recordar que des de l’antiguitat, aquest és el sistema habitual d’elevació d’aigua amb ginys eòlics, ja que la bomba de pistó o d’èmbol està associada a l’evolució de l’enginyeria del segle XIX. Aquest tipus de roda elevadora, moguda per la força del vent, es troba als molins del camp de Cartagena, on se’n conserva un nombre significatiu d’exemplars. A més a més, el mateix principi era l’emprat pels populars molins holandesos utilitzats per a la dessecació dels pòlders. A les Pitiüses es conserven, l’any 2004, devers 150 molins aiguaders, de tots els tipus i en un estat de conservació divers. [JSR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments