milícia

milícia f HIST Nom que aproximadament des del segle XVII i fins a la seua dissolució a mitjan segle XIX (tot i que tengué una certa continuació en el sometent ) rebia la reunió de persones civils armades i organitzades militarment que tenia per objectiu principal la defensa de les illes. Des d’un moment ben proper a la conquista de 1235 es creà la figura del cavall armat per garantir la defensa de l’illa en cas d’atac enemic i també els peons o gent que lluitava a peu es creà mitjançant l’organització de tots els homes en edat de lluitar que vivien a la pagesia de l’illa. I. Macabich dóna crèdit a una carta reial de 1634 en la qual s’afirma que els capitans de milícies gaudien de fur militar des de 1286. Aquestos capitans són els capitans quartoners, un per a cada quartó. Així doncs, des del segle XIII, els homes en edat de lluitar estaven enquadrats en hosts o milícies, una per quartó, manades cada una per un cap. Aquest cap fou primer el batle quartoner o quartoner i sembla que a partir del final del segle XVI les funcions d’aquesta única figura foren dividides, tot assignant la funció militar al capità de quartó . B. Escandell opina que en un primer moment i tal com se sap que s’esdevenia més tard, la necessària organització interna de la milícia de cada quartó devia fonamentar-se sobre una unitat territorial més petita: la vénda. D’aquesta manera, en cas d’avalot o alarma s’organitzava la defensa del lloc amb la reunió dels pagesos de cada vénda i després dels de totes les véndes sota el comandament del quartoner o capità, d’una banda, i els cavalls armats propers a la zona, de l’altra. Les dones amb els infants i els ancians solien reunir-se a llocs convenguts (una casa més forta o una església), reforçades amb algun home, a esperar el desenllaç de l’atac. A més, el significat de torn de la paraula vénda té sentit si es té en compte que, a part de la mobilització en cas d’atac, s’havia de fer la quotidiana vigilància costanera des de les guaites i talaies, la qual corria també a càrrec del civils armats i es devia fer per torns establerts. Aquesta organització de la milícia quedava reforçada i feta patent a tothom en la mostra o desfilada de revista, de caire festiu, que se celebrava a Vila anualment: cada quartó acudia amb els penons i les banderes, cada un de la seua senyoria (el rei, l’arquebisbe o el paborde de Tarragona). Els segles XVI i XVII les notícies es multipliquen i permeten tenir una idea molt més clara del funcionament de la milícia. Segons I. Macabich, la milícia d’Eivissa i Formentera era formada, el 1686, per un batalló de set companyies, una companyia per quartó, comptant com a quartó el Pla de Vila, la de Formentera, a partir del moment en què s’hi consolidà el poblament, i la de la vila. Cada companyia estava formada per brigades que agrupaven els homes de cada vénda, llevat de la companyia de Vila, formada per vuit esquadres; les brigades eren manades per un tinent de brigada, posteriorment denominat sergent. Cada companyia la manava un capità, que podia tenir diversos tinents i un abanderat o alferes; aquest capità era nomenat pel governador i, a la vegada, ell proposava els seus subordinats. La vila d’Eivissa contribuïa a la defensa amb les esmentades esquadres de peons i, a més, almenys des de 1635 tot i que probablement des de molt abans, amb una companyia de cavalleria formada per cinquanta cavallers que rebien una paga. Posteriorment, el 1805 es reformà tota aquesta organització amb la intenció d’igualar en nombre d’homes cada companyia: la de Santa Eulària es dividí en tres companyies i en dues les de Balansat i Portmany. Encara més tard es formaren dos batallons, anomenats forans, que agrupaven vuit companyies cada un. Significativament, les companyies corresponien aleshores als homes aportats per cada parròquia o poble. Les xifres dels contingents aportats per cada vénda per a l’any 1775 es poden consultar a la Historia de Ibiza d’I. Macabich; s’ha d’apuntar que el total d’homes capaços de portar armes aquell any era de 2.457. La Universitat, des de l’edat mitjana, tenia cura de tenir armes preparades per repartir-les en cas d’atac i, diverses vegades, el segle XVII es repartiren efectivament arcabussos entre els components de les milícies; posteriorment l’arma més usual era l’escopeta. Pel que fa a l’efectivitat de les milícies, és conegut l’atac de 1621 contra Santa Eulària, en el qual foren derrotades pels turcs en terres des Figueral i s’hagueren de fer fortes a l’església de Santa Eulària, des d’on feren recular els atacants. Altres voltes hi hagué victòries importants que posaren en fuga els assaltants i permeteren fer alguns captius. A part de les accions de guerra, la milícia servia també en les ocasions festives, ja s’han esmentat les mostres o revistes d’armes, però quan s’esqueia algun acte extraordinari, la milícia hi era present. Per exemple, en arribar el primer bisbe M. Abad y Lasierra, fou rebut pels capitans de milícies a bord de la fragata en què vengué i les companyies el reberen amb descàrregues de salva dels fusells i moviments de les tropes en honor seu. Diverses ocasions des del segle XVI s’intentà que fossin destinats més soldats professionals a Eivissa per tal de descarregar una mica la població civil de l’obligació de les armes. Els il·lustrats del segle XVIII donaven la culpa a la mobilització constant que patien els pagesos de l’endarreriment generalitzat de l’agricultura. El cas és que la presència i l’ús d’armes entre els eivissencs i formenterers fou ben usual fins quasi el segle XX. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments