mel

mel f APIC/CULT POP Substància viscosa, molt dolça, de color groguenc i de tonalitat variable depenent de la seua procedència, elaborada per les abelles dins una distensió del seu esòfag i que dipositen a les cel·les de la bresca. Aquesta paraula ja està documentada en llengua catalana des del segle XIII i prové d’un mot llatí amb la mateixa forma.

El procés d’elaboració de la mel per part de les abelles és relativament complex. S’ha de dir, d’entrada, que la importància de les abelles en la vida de flors, plantes i moltes varietats d’arbres fruiters és vital, ja que gràcies al procés de pol·linització (que es pot produir pel vent, per l’aigua o gràcies a animals com les abelles o les ratapinyades) es produeix aquesta transferència del pol·len dels estams fins als pistils i s’assegura la pervivència de plantes, flors i fruits. Per la seua banda, aquestes espècies vegetals proveeixen les abelles de la seua dieta diària i de la producció de mel i així es tanca un cercle alimentari en el qual l’abella és part fonamental.

En la terminologia apícol·la les flors es classifiquen segons quins són els seus agents pol·linitzadors: flors de pardals, flors de ratapinyades i flors d’insectes que, al seu torn, es classifiquen segons el grup d’insectes que les pol·linitza. En el cas de les flors d’abelles, el nèctar (clau en el procés ja que és el líquid sucrós que secreten les plantes per atreure els insectes i propiciar la pol·linització) no pot estar gaire profund, ja que la llengua de l’abella només fa 6 mm de llarg. En apicultura es parla d’esquers per descriure aquelles flors productores de nèctar que destaquen de les altres pel seu color i la seua olor. Fins i tot hi ha flors que tenen una espècie de dibuixos especials als pètals en forma de ratlles, taques o punts, senyal que rep el nom de marca de mel, ja que indica curiosament el camí cap al nèctar. Libar és el nom que rep l’acció que fan les abelles, i altres animals, de xuclar el nèctar de les flors.

L’apicultura és l’art i la feina de la cria de les abelles per tal d’aprofitar-ne els productes, no només la mel sinó també la cera i el pròpolis, que és una substància resinosa o gomosa que les abelles recullen de les gemmes d’alguns arbres i de la borra de pins, savines i garrovers, i empren, bàsicament, per tapar forats, trencs, etc. de les caseres i per recobrir el cos dels petits animals i insectes grossos que hi moren dins; aquesta substància té importants usos antisèptics tant per a les abelles com per a l’home, que en fa ús amb diferents finalitats lligades fonamentalment amb la medicina natural en forma de pomades, càpsules, oli...

L’eixam és el grup d’abelles, que pot arribar a comptar, en temporada d’estiu, amb més de 60.000 individus, dividits en tres castes, que serveixen per marcar la morfologia i les funcions, clarament diferenciades, de cada una d’elles. L’abella reina és més llarga, les ales li arriben fins a meitat de l’abdomen i, en proporció al seu cos, el cap és petit. L’abella obrera és l’abella més petita, però presenta un cap ben gros i una llengua que li permet extreure el nèctar de les flors.

L’abegot (o abellot) té un cos més quadrat i els seus ulls pràcticament cobreixen tot el seu cap: fins i tot es toquen l’un amb l’altre per la seua banda de dalt, les seues ales cobreixen tot l’abdomen i només té dues funcions en la seua vida, normalment de tres mesos: la fecundació de la reina durant el vol nupcial i ajudar a mantenir la temperatura idònia de la casera, produint calor o fent vent amb les seues grans ales, quan en fa massa. La diferència entre una abella reina i una obrera, que neixen d’ous fecundats exactament iguals, depèn de dos factors: l’alimentació de la larva i la dimensió de la cel·la, si la cel·la és més ampla rebrà gelea reial, que li proporcionarà les proteïnes i la glucosa necessàries per a la reproducció. La reina manté l’eixam unit gràcies a una substància perfumada especial que només ella segrega, quan les abelles obreres l’alimenten reben aquesta substància que immediatament es transmet a la resta d’abelles de la casera o casa d’abelles. El procés de transport de la mel el fan les abelles anomenades obreres, que viuen entre 6 i 8 setmanes, transportant el pol·len de la flor en petites cistelles de les seues potes de darrere, raspa aquest pol·len del seu cos amb les potes de davant i hi afegeix un poc de nèctar per aconseguir aquesta mescla aferrissosa que va a parar a la casera, on l’abella recol·lectora la passa a una abella de dins la casera. La mel llavors s’acumula a la bresca específica i se segella amb petites tapes blanquinoses.

Casa o casera d’abelles Un eixam podia plantar-se ell sol en una casera o bé el recollia l’apicultor i l’hi portava. Per fer això, antigament s’empraven carabasses abelleres, seques i buides per dins, amb un forat redó al cap més ample; s’hi posava suc de llimó dins, les abelles hi entraven, es tapava i ja podien transportar-se i abocar-les dins la casera. Encara a principi del s XXI es poden trobar caseres productives fetes de manera tradicional, és a dir, fetes de soques d’arbres tradicionalment existents a les Pitiüses, com ametller, garrover o figuera, i que posteriorment es buidaven, amb ajuda de foc; també n’hi havia que es feien amb branques de savina trenades i argila (aquestes últimes eren més habituals a la zona de sa cala de Sant Vicent). Finalment, a la finca de Toni des Puig, a la zona del camí de sa Casilla, a Sant Antoni, es conserva una setantena de caseres tradicionals, moltes d’elles amb un tub circular de test, de ceràmica, que poden tenir una antiguitat de més de tres-cents anys. Aquestes caseres tenen una mica d’inclinació perquè l’aigua que s’hi formava dins, per condensació del vapor produït per la diferència de temperatura entre l’interior (sempre és de 36 °C) i l’exterior de la casera, pogués sortir per ella mateixa i no quedàs estancada dins. Tots aquestos tres tipus de caseres tenien per sobre una capa d’alga i terra de sitja, per tal de mantenir la temperatura interior i perquè l’aigua de pluja i humitat no filtràs dins la casera, i per damunt es folrava tot amb pedra viva. Per a la seua posada en ús es tapaven, amb l’ajuda de fang, amb pedres per davant i per darrere, anomenades fons. El fon és una classe de pedra tipus tenassa, morta, que es retalla amb una aixoleta o una aixada. Als fons de davant, s’hi fan uns foradets que es diuen trescadors, fets cap a la meitat del fon si es mira d’esquerra a dreta, i a la seua part baixa, perquè en puguin sortir i hi puguin entrar les abelles. Són uns orificis petitets perquè no hi entri massa calor a l’estiu ni massa fred a l’hivern ni tampoc animals que puguin depredar les cases, com sargantanes o rates.

Recol·lecció de la mel Antigament les proteccions que feien servir els pagesos en anar a mirar les caseres eren rudimentàries: un mocador enrotllat pel cap i un poc d’emmariol·lo, res de guants ni de barbudes, com més endavant es començaren a fer servir. Les barbudes més antigues eren fetes de sac o de tela de drap, amb un caputxo. Quan les caseres tenien molta mel, al principi no es podien veure les abelles, ja que la tapaven amb tovalló, una capa fina de cera; en tallar la bresca, començaven a sortir i era llavors quan, amb una paella vella (més modernament substituïda per una manxeta), es feia fum. Se solia fer de podrilac de garrover, que fa un fum coent que fa sortir les abelles i així es pot treballar amb major tranquil·litat. Per tallar la bresca es fa servir un guardador, que és una ferramenta de ferro amb una punta a un cap i un pla a l’altre. Cada extrem tenia la seua funció: per tallar de dalt de la casa es fa servir la part plana i per tallar dins de la casa, enmig de la bresca, es fa servir la punta curta fent un moviment amunt i avall de la casa. Les caseres d’abelles tenen diferents telers de feina, és a dir, en obrir-les s’observa una distribució de bresques diferent dins cada casera i, així, depenent de com treballen les abelles dins la casa, de la seua orientació, es pot parlar de telers sageters (les bresques anaven de cap a cap de la casa), tap redó (que és una disposició talment com la soca), biscuncer o biscunceret (es comença amb una bresca petita com una mà i les abelles van treballant fins que ocupen tot el buit de la casa). Una vegada tallada la bresca i posada dins llibrells, es torna a tapar la casa: primer de tot es posa de nou el fon, s’enfanga i es fa un pavès, fent de cotxada, de tany verd de savina, que fa una tapa molt espessa que evita que hi entri el fred. Finalment aquest tap es cobreix de pedres des de baix fins a dalt. S’ha de destacar que la casera es mirava un any per davant i l’altre per darrere, perquè això permetia la renovació de la cera.

Procés d’elaboració per al consum Una vegada recol·lectada la mel s’iniciava el procés de preparació per al consum. Si n’hi havia poca se sucava a mans i, per facilitar el procés, s’escalfava una mica, ja que a temperatura ambient és més costós. La part d’àmec (que és el pol·len que les abelles extreuen de les flors, que es troba dins la bresca en forma de pasta groga vermellosa i que serveix d’aliment a les abelles), la bresca seca o la que tenia algun poll es tornava a les abelles perquè així podien llepar o menjar tot el que era aprofitable per a elles i se’ls facilitava el procés de recaptació d’aliment. Si hi havia abundància de mel a les bresques, el més normal era fer servir uns cofinets, semblants als de fer oli però de dimensions més petites. Per premsar-los de vegades es feia servir una premsa o el mateix premsó de fer el vi. Però no se solia sucar tota, es deixava alguna bresca, com a presentació, ja que era considerada com un luxe, era molt preuada i tenia gran demanda entre molts de compradors, els quals per a les festes de Nadal solien comprar-ne algun tros, i també mel líquida per posar a les postres típiques d’aquelles dates, la salsa de Nadal. Tradicionalment, les caseres d’abelles a Eivissa se solien mirar dues vegades cada any, sempre a la nit (si s’hi anava de dia el llibrell s’havia de cobrir amb alguna tela per evitar que les abelles hi entrassin): per a la mel de frígola, que es treia per Santa Maria, i per a la de romaní, que es treia uns dies abans de Nadal. Les mels més apreciades eren precisament aquestes dues esmentades, de característiques diferents. Pel que fa a la mel de frígola, s’ha de dir que no se solidifica mai, sempre té una consistència líquida, té un gust més fi i sembla que les farmàcies d’Eivissa compraven tota la que podien; respecte a la mel de romaní, té un color més blancós que la de frígola, es pren fàcilment i no era tan apreciada pels pagesos. L’abella treu, però, mel d’altres flors, com les d’ametller, sobretot a l’àrea de la vall de Corona, però així mateix aprofiten el pol·len d’altres classes d’herba o d’arbres.

Recol·lecció moderna Els darrers anys la recol·lecció s’ha fet més còmoda, ja que hi ha les manxes per fer fum en comptes de paelles o fumadors, roba a posta, no és necessari dur fum per fer fugir les abelles i s’hi pot anar de dia. Les antigues soques s’han substituït per caseres compartimentades fetes de fusta, en què les abelles poden eixamar en voler. Aquestes caseres artificials, que arribaren a Eivissa cap als anys vuitanta del segle XX, han fet que la collita sigui més favorable per a l’abella i més fàcil per a l’apicultor. Tot i no tenir un color especial per atreure les abelles, és recomanable pintar d’un color diferent la part de davant de la del darrere, per no confondre els animals; a pesar d’això, però, no és imprescindible, ja que les abelles poden reconèixer perfectament la seua casera, atès que cada una té una olor especial. Hi sol haver unes deu bresques penjant, que poden omplir-se pels dos costats. El Departament de Medi Ambient, Agricultura, Ramaderia i Pesca del Consell Insular té registrats 164 apicultors en acabar l’any 2004 i quasi 3.000 cases d’abelles. D’altra banda, l’Associació d’Apicultors d’Eivissa i Formentera, presidida per Antonio Peinado i que l’any 2004 ha celebrat el 15è aniversari de la seua fundació, té aquest mateix any al voltant de 115 associats entre eivissencs i formenterers i es dedica bàsicament a la promoció i la difusió de l’apicultura a les Pitiüses i amb aquesta finalitat, i amb el suport de diverses institucions estatals, autonòmiques i insulars, ha organitzat cursos de formació, viatges a fires i congressos d’apicultura i proporciona als seus socis una assegurança per danys i responsabilitat civil. Durant l’any 2004 també aquesta associació ha adquirit material divers (cera, caseres, material per identificar les cases, plaques d’advertència, material de divulgació...). Hi ha a les Pitiüses cinc productors amb registre sanitari de mel i productes derivats (quatre a Eivissa i un a Formentera) que tenen com a objectiu, en una iniciativa subvencionada pel pla Leader, implantar una marca de qualitat de la mel de les Pitiüses. El Consell Insular està impulsant diversos estudis en relació amb l’apicultura, entre els quals destaca el que intenta determinar la viabilitat de la recol·lecció del pol·len a les Pitiüses; així mateix, el dit Departament ha editat un llibre en el qual es registren totes les incidències i dades de cada explotació apícola, ja que la normativa obliga a localitzar i seguir un control dels tractaments de les cases d’abelles.

Mel i cultura popular a les Pitiüses S’ha de destacar que la mel era un aliment bàsic (s’usava com a sucre, ja que aquest darrer arribà a Eivissa i Formentera fa relativament poc) i ho demostra el fet que gairebé a totes les cases pitiüses hi havia prop caseres per a l’autoconsum, un reflex més de l’economia de subsistència illenca. Lògicament un element tan important en la vida i en l’economia de la pagesia pitiüsa ha de tenir el seu ressò en la cultura popular; així, Isidor Macabich al tom IV de la Historia de Ibiza publica un ampli refranyer, que li facilità Antoni Costa Ramon, en el qual hi ha diversos refranys relacionats amb aquest producte: Qui menja fel, no pot escopir mel; s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb cent de fel; sa mel és bona a qualsevol hora; sa mel es deixa menjar perquè és dolça; sa mel no és feta per a sa boca de s’ase; sous en bossa i mel en boca. D’altra banda, la mel ha estat considerada sempre molt remeiera per a diferents malalties: a l’obra Remeis pagesos, recopilats pels alumnes de l’escola de Sant Josep, Premi de la Nit de Sant Joan 1973, se n’expliquen uns quants: així, per al constipat es fa una tassa d’aigua calenta, segó de blat, un rovell d’ou, una cullerada de mel de frígola i un raig de llet de cabra; per al mal de coll i per a les nafres dins la boca, s’ha de glopejar suc de llimó i mel de frígola; per guarir els crems, se’ls pot aplicar mel directament damunt. Fins i tot per als cucs i la solitària es podia mesclar mel de frígola i herba sana. Pel que fa a l’aspecte gastronòmic no han arribat al s XXI receptes de cuina en què aparegui la mel com a ingredient principal a la cuina pitiüsa, encara que ha estat una llepolia per si mateixa, sense altres afegitons, i també ingredient de diversos plats, ja des de temps immemorial, ben utilitzada a les cuines dels diferents pobles que han passat per les nostres illes. En començar el s XXI es manté en algunes cases com a ingredient de la salsa de Nadal (en altres no n’hi posen, encara que la fórmula més antiga era amb mel) i Joan Castelló a Bon profit (1967) recomana acompanyar un plat de bunyols de farina amb platets de mel, per mullar-los-hi. [MCC/JAR]

Descàrregues

Col·laboradors