marès

marès m GEOL Acumulacions arenoses, restes de dunes o de platges que poden trobar-se a diferents alçades, però sempre properes a la mar. La seua antiguitat correspon al quaternari i, més concretament, al pleistocè (unitat Qm) amb una edat aproximada al voltant del milió d’anys. Està constituït per arenisques calcàries amb grans esfèrics i ovoides d’entre 0,5 i 1 mm de diàmetre i amb ciment també calcari. El seu color és, sobretot, clar i conté abundosos fòssils de microorganismes (algues i foraminífers). Forma plaques, sobretot a les planes i rostes dels turons, arribant a tenir fins a 10 metres de gruix. Com que és una pedra excel·lent per treballar, es talla des de molt antic en blocs de dimensions variables que són emprats per a la construcció. A Eivissa i Formentera està molt estès recobrint les roques inferiors, per exemple a Eivissa a la punta de ses Portes i a sa Guardiola (Portinatx), i a Formentera a sa Pedrera i al caló des Mort, al SW de la Mola ( gres). [ATC] CULT POP/ARQUIT/TOPON Aquesta pedra blanca, en general fàcil de treballar, presenta tres característiques: porositat, baixa cristal·lització i estratificació. És de composició heterogènia i d’aspecte i puresa molt variables i s’utilitza en la construcció en general i en particular per crear elements arquitectònics singulars com cornises, escales, columnes, capitells, entrebigats, arcs, etc. La pedra maresa podia ser de diferents tipus i amb dureses i textures variables. El marès de les Pitiüses es correspon amb el marès comú, més o menys fort, que s’empra per fer parets que s’han de referir després per evitar la degradació del material donada la seua baixa qualitat. Aquest material es troba i s’explotava a les pedreres que hi havia al llarg de la costa de les Pitiüses i representava una de les principals activitats econòmiques del moment. També hi ha l’anomenat marès escollit i bo per picar, que sí que s’empra a cara vista, no abundava i se solia portar de Mallorca. El marès es venia per carretades, que comprenen un nombre determinat de peces que varia en funció del seu gruix. Les dimensions de les pedres estàndards seguien unes mides de 0,6 x 0,5 igual que els gruixos: de palm i mig (30 cm), de cinc quarts (25 cm) i mitjà de cobrir (5 cm). La tècnica constructiva utilitzada a l’obra per fer murs consisteix en uns carreus que es presenten a lloc i es calcen amb tascons de fusta, un sobre l’altre a trencajuntes; després d’anivellar i aplomar la peça s’igualen les arestes tant com es pot i es piquen amb l’aixol les regates d’abeurador en forma d’espina de peix a les cares que han d’anar rejuntades. En el cas de pilastres, l’operació es fa amb un forat central que travessa la peça, i amb les regates en forma d’aspa. Com a lligam s’utilitzava un morter molt fluid de calç, ciment roig o guix viu que s’abocava a l’abeurador per reomplir totes les juntes. Finalment es netejaven les rebaves de morter i s’igualaven els ressalts amb la rasqueta. L’eina que s’emprava antigament per tallar la pedra era el verduc: una serra llarga que era manejada per dos homes, un a cada extrem. Ja més recentment, es feia amb màquines de disc. Un cop tallades, els picapedrers empraven rasques, rasquetes o raspes per arrodonir, allisar o rebaixar la superfície de les peces obtengudes. Es tracta d’una tècnica constructiva que sempre ha estat lligada a la tradició de la construcció a les illes; en època púnica i fenícia ja s’utilitzava el marès, per exemple, en els sarcòfags funeraris característics de l’època clàssica púnica els s IV-V aC. En aquell temps es devien explotar les pedreres de ses Salines. La muralla renaixentista de l’illa d’Eivissa està construïda amb tres tipus de pedra, una de les quals és la maresa, que es va utilitzar en els cantons, cordons i puntes dels baluards. S’obtenia fonamentalment de l’illa Negra, a la punta de sa Torre a ses Salines d’Eivissa i de l’illa des Penjats. També s’utilitzà en la construcció d’arcs, capitells, pilars i altres elements d’esglésies i cases rurals. Aquest material també s’usà en la construcció dels primers nuclis urbans com la Marina, Dalt Vila, sa Penya i els primers eixamples de l’illa, en murs i forjats dels immobles. Des de la segona meitat del s XX, la pedra maresa gairebé només s’utilitza com a material de decoració i per a restauracions. En l’economia preturística de Formentera l’obtenció de pedra maresa mitjançant l’explotació de pedreres fou una més de les activitats extractives, juntament amb la producció de sal i l’extracció d’arena o argila. Per cent carreus de marès per a la construcció de l’església de Sant Ferran de ses Roques es pagaren 40 pessetes el 1886; si fa no fa el mateix que es pagà per la campana del temple, fet que il·lustra la importància d’aquesta activitat extractiva per obtenir ingressos en metàl·lic en la Formentera autàrquica. El marès es va utilitzar a les cases formentereres i a diferents edificacions públiques, però també fou objecte de comerç amb Eivissa a final del s XIX i principi del XX. La toponímia de les Pitiüses reflecteix aquesta activitat a través de la profusió de noms de lloc que fan referència a l’explotació maresera: es Marès, la punta de sa Pedrera, l’embarcador des Pedreny, etc., a Formentera, i Punta Pedrera, es Pins de sa Pedrera, es Clot Marès, entre altres, a Eivissa. [TMT/VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments