liquen

liquen m BOT Nom donat a diversos organismes duals, amb un fong i un organisme fotosintètic, un cloròfit o un cianobacteri, com a components de l’associació mutualística. En alguns líquens s’hi poden trobar els tres simbionts a la vegada: el fong, el cloròfit com a fotobiont principal i el cianobacteri, localitzat en alguns indrets del tal·lus (cefalodis) i encarregat de la fixació del nitrogen atmosfèric. Quan l’únic fotobiont present és un cianobacteri, la colònia de cèl·lules bacterianes es disposa enllaçada amb les hifes del fong en una estructura més o menys homogènia (tal·lus homòmer). Quan el clorofit és l’únic fotobiont o el principal, el liquen s’estructura en capes diferenciades en les quals les hifes del fong sempre hi són presents. I l’element fotosintètic s’ubica a la capa anomenada còrtex superior (tal·lus heteròmer). Els líquens es reprodueixen sexualment i asexuada. La reproducció sexual és exclusivament fúngica, es produeixen les espores en els cossos fructífers del fong. Aquestos solen ser ascocarps, des del moment que un 98% dels líquens estan formats per ascomicets. Els components de la simbiosi liquènica es reprodueixen tots ells asexuadament per separat i conjuntament. Aquesta darrera modalitat és especialment interessant perquè evita la incertesa que els simbionts s’hagin de trobar per formar el liquen. Les estructures amb la funció de disseminar fragments amb els simbionts junts són els soralis i els isidis, i són exclusives dels líquens. Encara que la majoria dels líquens que hom reconeix a les Pitiüses semblen taques o fines crostes sobre roques o escorxes (tal·lus crustacis), existeix una gran diversitat de tal·lus liquènics, alguns d’ells de mida respectable. A les Pitiüses es poden trobar espècies de líquens formats per petites masses gelatinoses o pulverulentes, altres són tal·lus laminars de diversos centímetres de diàmetre (tal·lus foliacis), i n’hi ha també, per posar-ne un altre exemple, que es presenten com a tal·lus acintats que poden arribar als 30 cm (tal·lus fruticulosos). Els líquens poden viure sobre els substrats més variats, són freqüents sobre roques, escorxes d’arbres i sobre terra nua, però també poden colonitzar fusta, fulles, ossos, vidre i, fins i tot, plàstics. Pel que fa a l’aportació a l’estudi de la flora liquenològica d’Eivissa i Formentera, destaca l’obra del botànic americà H. Knoche, que en el primer volum de la seua Flora Balearica (1921) recull líquens recol·lectats a les Pitiüses i determinats per Bouly de Lesdain. Concretament, llista 13 tàxons d’aquestes illes, la majoria d’Eivissa, però també de Formentera (3 espècies) i de la Conillera (1 espècie). Quasi al mateix temps J. Maheu i A. Gillet (1922) identifiquen un total de 24 tàxons a les Pitiüses; ni aquestos autors ni l’anterior aporten cap espècie nova d’aquestes illes. Sens dubte, l’aportació més destacada és la que dugué a terme O. Klement el 1965. En la seua publicació sobre líquens de les Pitiüses cita 147 espècies, 3 d’elles noves per a la ciència. En aquest treball, que el converteix en el primer autor que aplica la metodologia de l’escola sigmatista als poblaments liquènics de Balears, Klement també reconeix algunes comunitats liquèniques, i aporta tres noves associacions. Des de llavors fins a inici del s XXI no hi ha hagut cap més aportació significativa a la liquenologia pitiüsa. [MMS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments