liberalisme

liberalisme HIST/POLÍT Moviment polític i econòmic d’ampli espectre i plasmació, basat en la llibertat individual, en la de mercat, en el parlamentarisme i el constitucionalisme i en la no-ingerència de l’Estat en qüestions privades, socials i econòmiques. Tot i així, el liberalisme ha evolucionat en aquestos plantejaments des de la seua aparició al s. XVIII. Va néixer a remolc de les idees de la Il·lustració i va tenir, liderat per la burgesia, unes primeres plasmacions efectives amb la Revolució Americana i la Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776-1787), i la Revolució Francesa (1789-1799), quan va combatre ferotgement l’absolutisme i el feudalisme fins a enderrocar-los a bona part d’Europa.

A l’Estat espanyol el liberalisme va tenir una primera experiència amb les Corts de Cadis (1810-1812), convocades durant la Guerra del Francès (1808-1814), que acabaren amb la constitució de 1812 i el desmantellament de l’Antic Règim. El prevere eivissenc Josep Ribes Ribes ↑ “cap de Puig” hi participà, en representació del Regne de Mallorca, entre 1810 i 1813; se’l pot considerar un liberal moderat i constitucionalista convençut. L’Ajuntament d’Eivissa passà a ser “constitucional”.

Aquell inicial període liberal acabà el maig de 1814, quan Ferran VII abolí la carta magna. El liberalisme passà per un període d’ostracisme i persecució, excepte durant el Trienni Liberal (1820-1823), quan la Constitució de 1812 tornà a ser vigent i s’emprà el terme “constitucional” per a la màxima institució illenca.

En els moments de màxima repressió, alguns liberals espanyols foren estranyats a Eivissa com a càstig. Els anys 1820 i 1830 es produïren aixecaments de gent del camp eivissenc en protesta amb els nous impostos de les autoritats liberals.

Una de les conseqüències més visibles de la implantació del liberalisme varen ser les desamortitzacions que emprengueren diversos governs sobre béns eclesiàstics, d’ordes religiosos, d’ordes militars, comunals o estatals. Dos casos emblemàtics a Eivissa foren la desamortització del Convent dels Dominics (1835), a Dalt Vila, i la de les salines d’Eivissa, el 1871.

A partir dels anys vint del s. XIX el liberalisme europeu i el que hi havia a l’Estat espanyol es dividí en dues tendències, els moderats i els exaltats, que més tard donaren pas als progressistes. A partir de la mort de Ferran VII (1833) i de la Primera Guerra Carlina (1833-1839), el liberalisme s’anà imposant com a ideologia política i econòmica dominant, impregnant tots els governs que es conformaren, fins a la Primera República (1873-1874). Les noves autoritats liberals dibuixaren un mapa administratiu amb novetats: aparegueren, molt tímidament, els ajuntaments rurals eivissencs i la Diputació Provincial de Balears. A partir de 1833 començaren a implantar-se a Eivissa funcionaris estatals, civils o militars, que treballaren per traslladar les reformes i els canvis impel·lits des dels governs liberals de Madrid. Aquestos anaren des d’un nou sistema impositiu a la centralització del poder, passant pel servei militar obligatori, l’ensenyament obligatori i la implantació de la Guàrdia Civil. Totes aquestes reformes tengueren com a conseqüència una forta castellanització. A la vegada, alguns eivissencs emprengueren la carrera militar, qüestió que els portà a contactar amb cercles liberals forans. Com era costum al s. XIX, molts d’aquestos militars de graduació també tengueren una carrera política, i alguns acabaren sent diputats a Corts.

De les dues branques liberals vuitcentistes, els moderats foren majoria a Eivissa, enfront d’una minoria progressista. Aquesta, a més, patí una escissió el 1849, en fundar-se el Partit Demòcrata. Els moderats tengueren un primer instrument polític, el Partit Moderat ↑, que també patí una divisió, en fundar-se el 1854 la Unió Liberal ↑. Els moderats es presentaren a les eleccions entre 1833 i 1868 amb diverses denominacions: Candidatura Monarquicoconstitucional, Partit Ministerial, Partit Conservador, Partit Moderat Ministerial i Partit Monàrquic Constitucional; el Partit Progressista ↑, també com a Candidatura del Progrés Legal. Els tres primers partits dominaren la vida política fins al 1868. En el període 1836-1868, foren diputats liberals (en major o menor grau) tots els escollits des d’Eivissa i Formentera, en circumscripció pròpia o compartida amb la resta de les illes Balears: Antoni Bardaixí Balansat (progressista, escollit el 1836), Manuel Valarino Ubiella (moderat, 1837), Ignasi d’Arabí abans Llobet (moderat, 1839), Pere Bardaixí Balansat (progressista, escollit el 1844), Aciscle Miranda Forquet (moderat, escollit el 1846 i en diverses ocasions), Fernando Fernández de Córdoba y Valcárcel (1848), Domingo Valarino Pozzo (1848), Bartomeu Obrador i Obrador (moderat, 1850) i Faust Miranda Forquet (1864 i en diverses ocasions).

També foren senadors liberals (en major o menor grau) entre 1833 i 1868 Lluís Balansat d’Orvai Briones (1834 i en altres ocasions; senador el 1837, també en diverses legislatures) i Aciscle Miranda Forquet (senador vitalici el 1863 i en múltiples ocasions més).

Diputats provincials liberals, en major o menor grau, entre 1833-1868 foren Marià Balansat d’Orvai i Briones (1812), Bartomeu Roselló i Sala (1836), els mallorquins Pere Garcies (1838), Melcior Bestard (1840), Marià Barceló Gomila (1841 i en una altra ocasió), Joan Bennàsser Corró (1843) i Joan Burgueza Zaforteza (1844), Ignasi d’Arabí abans Llobet (1847), el mallorquí resident a Eivissa Joan Palou de Comasema (1850 i en una altra ocasió) i Marià Riquer i Ribas (moderat, 1856).

També hem de suposar un component liberal, en major o menor mesura, en els múltiples batles dels municipis pitiüsos, entre 1833 i 1868, especialment pel que fa als de l’Ajuntament d’Eivissa, lloc on la politització era major. Alguns liberals participaren de la Revolució de Setembre de 1868, encara que el control polític institucional i l’hegemonia política eren en mans de progressistes i republicans en el Sexenni Democràtic (1868-1874). Durant aquell període, els liberals romangueren en el silenci, a les files de l’antic Partit Moderat (ara, Partit Constitucional ↑ o Constitucionalista) o evolucionaren cap a posicions republicanes no rupturistes. Durant el Sexenni Democràtic, o Revolucionari, Antoni Palau de Mesa fou diputat al Congrés el 1869. Acabat el Sexenni, la situació política canvià totalment per a les posicions liberals.

El règim polític que començà el 1874, la Restauració Borbònica, es basà en l’existència de dos partits polítics forts, avesats a la seua alternança en el poder. Fins a 1923, el Partit Liberal Conservador (conegut com a Partit Conservador ↑) i el Partit Liberal Fusionista (Partit Liberal ↑) governaren les institucions de l’Estat, en un relleu no traumàtic entre els respectius governs. En dominar l’executiu, automàticament un dels dos partits dinàstics dominava el legislatiu (Congrés i Senat), les governacions a les províncies, les diputacions provincials i els ajuntaments. En produir-se el relleu de color polític, de manera pacífica la composició de totes les institucions passava al control del partit dinàstic alternatiu. Tant liberals com conservadors guanyaven les eleccions falsejant-les, manipulant-ne els resultats des del Ministeri de l’Interior i des de les governacions provincials.

Els membres del Partit Liberal, liderats per Práxedes Mateo Sagasta, provenien del Partit Constitucionalista, de l’antiga Unió Liberal, de les posicions republicanes més moderades (com els unitaristes) i del progressisme. Es consolidaren a partir de 1880. Foren coneguts com a constitucionalistes i sagastins; a les Balears tengueren una gran figura en el mallorquí Antoni Maura i Muntaner, a més d’Alexandre Rosselló o Manuel Salas (membre de la família que posseïa la companyia Salinera Espanyola i que controlava l’explotació de les salines eivissenques, primer, i, a partir de 1893, de les formentereres). Conforme el republicanisme s’anava desinflant des de la fi de la Primera República, membres del Partit Republicà Possibilista, del Partit Radical i fins i tot alguns de federals, anaren a parar a l’espectre liberal.

Entre 1880 i 1920, foren presidents del Partit Liberal a Eivissa Bartomeu Ramon Tur, Bartomeu Vicent Ramon i Tur, Josep Riquer Llobet (que hi arribà provinent dels conservadors, el 1890), Ignasi Riquer Llobet i Carles Roman Ferrer. Altres membres destacats foren Joan Roman Calbet, Federico Lavilla González-Turija, Vicent Colomar Serra, Càndid Llombart Riera, Emili Pou Bonet, Josep Verdera Ramon, Felip Curtoys i Valls, Vicent Pereira Morante o Abel Matutes Torres. Cap a 1890, el Casino Eivissenc substituïa l’Acadèmia del Poble com a casino liberal.

Òrgans dels liberals en aquella època foren els periòdics El Ibicenco (1890-1892) o La Isla (segona època, 1901-1902), El Porvenir (1902-1903) i El Liberal (1915-1916 i 1918).

A partir del canvi de segle, els liberals començaren a cercar acords, sobretot locals, amb els republicans. De fet, a Eivissa, els republicans que volien fer carrera política se solien presentar com a candidats independents en les opcions liberals, com fou el cas, per exemple, d’Antoni Albert Nieto.

La desaparició de Sagasta, el 1903, provocà una lluita interna pel control del Partit Liberal i sorgiren faccions liderades pel comte de Romanones (romanistes), de Manuel García Prieto (garciaprietistes) i Santiago Alba (albistes). Aquesta divisió i altres factors comuns als conservadors feren que el Partit Liberal anàs perdent força, arribant a l’eclosió que significà el període final de la Restauració, a partir de 1917. Altres divisions foren les dels partidaris del general mallorquí Valerià Weyler, que acabaren amb una formació pròpia, el Partit Weylerista.

A partir de 1918, el partit passà a ser dominat, a l’àmbit mallorquí, per la figura de Joan March Ordinas, persona que marcà la política i l’economia balears fins a 1960. La seua ambició política i econòmica el portà a pactar amb empresaris i polítics eivissencs i formenterers la seua no-ingerència en assumptes pitiüsos, a canvi d’una postura recíproca respecte dels assumptes mallorquins.

La divisió del liberalisme en clau pitiüsa provocà l’aparició de dues formacions rivals, a partir de 1919: el Partit Liberal Dissident ↑ i el Partit Liberal Històric. La mort, aquell any, del president dels liberals, Ignasi Riquer Llobet, fou clau perquè les divisions internes de la formació derivassin en la creació de dos partits. La rivalitat entre Roman Ferrer i Pereira Morante era evident. A més, a les eleccions generals de 1920, una part de la parròquia liberal havia votat el candidat conservador, Lluís Tur.

El Partit Liberal Dissident es posà en funcionament el 1920 i era dirigit per Vicent Pereira Morante, primer, i després per Abel Matutes Torres i Pere Matutes Noguera. Josep Ferrer Hernández en fou el primer batle d’Eivissa, el 1922. El periòdic La Voz de Ibiza (1922-1936), dirigit per Enric Fajarnés Ramon, en fou l’òrgan d’expressió.

D’altra banda, el Partit Liberal Històric era encapçalat per Carles Roman Ferrer. Arribà a presentar candidatures locals coalitzat amb el Partit Conservador, i el 1922 va obtenir més regidors que els dissidents a l’àmbit insular. Un any després, Roman fou escollit diputat a Corts, el darrer de la Restauració, aquesta vegada en candidatura solitària liberal històrica. Els dissidents, liderats pels Matutes pare i fill, per Pereira, i amb altres figures com Miquel Guasch Clapés, s’aproparen a polítics mallorquins com Joan March o Lluís Alemany.

Un altre partit liberal coetani fou el Partit Reformista ↑, creat el 1912 i que el 1931 es presentà a les eleccions generals liderant la coalició Concentració Republicana; aquell mateix any va desaparèixer.

En el període 1874-1923 foren diputats al Congrés els liberals Antoni Palau de Mesa (1879), Cipriano Garijo (1881, 1886, 1891, 1905, 1910), Fernando de Velasco e Ibarrola (1896, que provenia del Partit Conservador), el mallorquí Manuel Salas i Palmer (1898, que també fou senador), Joan Roman Calbet (1902, i que s’havia presentat en alguna ocasió anterior amb els conservadors), Joan Pereira i Morante (1912) i Carles Roman Ferrer (1916, 1918, 1919, 1923).

Diputats provincials liberals foren Federico Lavilla, Felip Curtoys i Miquel Socias Caimari (elegits el 1880), Miquel Socias (1884), Joan Palau Sorà, Marià Canals i Alexandre Rosselló (1888), Joan Palau, Josep Riquer i Elvir Sans (1892), Joan Palau, Josep Riquer i Narcís Sans (1896), Josep Riquer, Narcís Sans i Càndid Llombard Sorà (1901), Càndid Llombard (1905), Càndid Llombart, Antoni Juan Bonet i Rafel Moll Sintes (1909), Ignasi Riquer, Ignasi Wallis Llobet, Vicent Pereira i Bartomeu Ramon Capmany (1913; Riquer fou escollit president de la Diputació, Llobet provenia dels conservadors), Ignasi Riquer, Vicent Pereira i Bartomeu de Roselló (1917. Aquest darrer provenia de les files conservadores i fou substituït més tard per Miquel Torres Juan i, més endavant per Andreu Jaume Rosselló), Antoni Juan Bonet i Vicent Costa Ferrer (1921, ja com a històrics, produïda l’escissió, i en coalició amb els conservadors).

Dels batles liberals a Eivissa entre 1875 i 1923, destacaren Bartomeu Ramon Tur (1883), Federico Lavilla (1887, 1891), Josep Riquer Aquenza (1892, 1894), Josep Verdera Ramon (1895), Josep Castelló Ribas (1899), Vicent Viñas Planells (1901), Miquel Marí Pol (1910) i Recared Jasso Rosell (1912), entre d’altres, a la ciutat d’Eivissa.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, ambdós partits liberals existents a Eivissa passaren per un període d’un ostracisme no discutit, fruit de l’hegemonia imposada per la formació primoriverista Unió Patriòtica ↑, en la qual s’integraren alguns liberals, com fou el cas de molts dels membres del Partit Liberal Dissident. A partir de 1930, atesa la fi de la dictadura de Primo de Rivera i la possible recuperació de les condicions polítiques prèvies a 1923, el liberalisme es reorganitzà. De 1930 a abril de 1931, Ignasi Wallis tornà a ser diputat provincial. De cara a les significatives eleccions locals d’abril de 1931, els liberals eivissencs dissidents es presentaren com a Bloc Monàrquic Eivissenc o Eivissenquista, en coalició amb el Partit Conservador, format el 1930. Aquell any, els liberals dissidents havien donat suport al conservador Ignasi Wallis com a diputat provincial i obtengueren algunes regidories. Mentrestant, el que romania del Partit Liberal de Roman anà aproximant-se a la ideologia de la Lliga Regionalista de Catalunya, encapçalada per Francesc Cambó. Així, el partit eivissenc passà a ser Partit Liberal Regionalista ↑.

La proclamació de la Segona República, l’abril de 1931, forçà els liberals a prendre posició. Alguns d’aquestos desaparegueren del mapa polític, però la majoria mudà cap a tesis republicanes, ni que fos des d’un pla formal. Així, els seguidors de Matutes feren fortuna amb el Partit Republicà de Centre ↑. Una minoria dels liberals regionalistes, com Cèsar Puget Riquer, passà a files de la democràcia cristiana i del catolicisme agrari; d’altres passaren per la minoritària Dreta Republicana Liberal. En les eleccions locals d’abril de 1931, els liberals dissidents del Bloc Monàrquic Eivissenc varen obtenir 11 regidors a Vila, mentre que els liberals històrics n’obtengueren 4. La major força dels antics liberals dissidents, ara republicans de centre, es palesava en les eleccions a diputats de juny de 1931, quan la seua coalició va obtenir més vots que la candidatura dels antics liberals històrics, ara liberals regionalistes, sense que cap candidatura no aconseguís un diputat pitiús. El novembre de 1933, Matutes Noguera assolí l’acta de diputat. I, el febrer de 1936, ell mateix i Cèsar Puget Riquer representaren Eivissa i Formentera a les Corts.

Des de 1922, La Voz de Ibiza fou l’òrgan d’expressió no oficial del Partit Liberal Dissident, així com de les seues continuïtats en el Bloc Monàrquic Eivissenquista i el Partit Republicà de Centre, fins a 1936. Per contra, Diario de Ibiza va fer la mateixa funció amb el Partit Liberal Històric i, més tard, amb el Partit Liberal Regionalista, fins a 1931.

La fi de la Segona República significà la fi de la vida de totes les formacions polítiques existents, menys una, la FET y de las JONS. Els liberals pitiüsos, a partir de 1936, hagueren de passar per l’exili o el silenci polític. Alguns acabaren ingressant en el Movimiento Nacional ↑ franquista, en ser l’única via per poder optar a càrrecs públics o al funcionariat.

A mesura que la dictadura franquista arribava a la seua fi, a Eivissa i Formentera s’anà organitzant una oposició antifranquista, protagonitzada per la Mesa Democràtica, la Junta Democràtica, la Plataforma de Convergència Democràtica, la Coordinadora Democràtica i l’Assemblea Democràtica d’Eivissa. Algunes persones d’adscripció liberal en feren part a títol individual. Fins a l’obertura política posterior a la defunció de Francisco Franco no varen aparèixer formacions polítiques liberals. A partir d’aquest punt, es recullen les formacions polítiques que s’anomenen liberals o que tenen el liberalisme com a eix ideològic en els seus estatuts.

Així, el 1975 aparegué el Partit Demòcrata Balear (PDB), que s’adherí a la Federació de Partits Democràtics i Liberals, a l’àmbit balear. Aquest partit s’incorporà a la Unió de Centre Democràtic (UCD), el 1977. Poc abans, el 1976, s’havia fundat el Partit Liberal (PL) ↑, que també acabà confluint en la UCD. Va passar per dues etapes, 1977-1979 i 1985-1987. Durant la primera impulsà la candidatura Unió Liberal, Popular i Democràtica d’Eivissa i Formentera (S’Unió) ↑, plataforma dels partits liberals i conservadors, a les eleccions generals de juny de 1977, quan aconseguí que Abel Matutes Juan (d’Aliança Popular (AP) ↑) fos senador per Eivissa i Formentera. Tenia Antoni Matutes Juan i Guillem Tuells Riquer com a destacats dirigents. A les eleccions locals d’abril de 1979 va obtenir una regidora per Sant Joan de Labritja. Abans, alguns membres havien passat a la UCD.

La segona etapa, iniciada el 1985, va estar liderada per Alons Marí Calbet, que provenia del Partit Reformista Democràtic (PRD) ↑, integrat en el Partit Liberal. Va fer coalició amb Aliança Popular (AP) i el Partit Demòcrata Popular (PDP) ↑, com a AP-PDP-PL, en les eleccions generals de juny de 1986. Alons Marí fou senador per Eivissa i Formentera. Joan Colomar Serra n’era president. El 1987, el PL féu coalició amb AP, AP-PL, per les eleccions locals i autonòmiques. Bartomeu Planells Planells, Pere Palau Torres i Antoni Marí Ferrer foren consellers per Eivissa i Formentera i diputats al Parlament de les Illes Balears, en una reeixida coalició. Passades aquelles eleccions, el PL va desaparèixer i s’integrà en AP. A S’Unió s’havia aproximat el Partit Popular Balear (PPB) ↑, liderat per Andreu Tuells Juan i que tenia en Guillem Tuells Riquer el seu cartell principal. El 1978 s’integrà en la UCD.

En el camp liberal conservador, cal situar Aliança Popular (AP) ↑, primer coalició, després partit polític, entre 1977 i 1989, quan passà a anomenar-se Partit Popular (PP) ↑. A partir de 1982, amb la desaparició de la UCD, es convertí en el partit polític més poderós fins al moment (2017). A l’àmbit insular, ha presentat diverses candidatures. Com a Coalició Democràtica (CD) ↑ impulsà Independents al Consell per Eivissa i Formentera (ICIF) i Independents presentats per Coalició Democràtica ↑, el 1979. El 1983 presentà la coalició AP-PDP-UL. El 1987, Coalició Popular, integrada per AP-PDP-PL. A partir de 1991 es presentà sempre com a PP.

Han presidit el Consell Insular d’Eivissa i Formentera Cosme Vidal Juan (1979, 1983), Antoni Marí Calbet (1987, 1991, 1995), Pere Palau Torres (2003) i, del Consell Insular d’Eivissa, Vicent Serra Ferrer (2011). Ha obtengut, en totes les eleccions al Parlament de les Illes Balears, un mínim de sis diputats per Eivissa. Representà Formentera, en les convocatòries de 1995, 2003 i 2007, fent coalició amb el Grup d’Independents de Formentera (GUIF).

Diversos membres han estat consellers del Govern de les Illes Balears: Antoni Marí Calbet, Enric Fajarnés Ribas, Pius Tur Mayans, Marià Matutes Riera, Josep Juan Cardona, Lluc Prats Ribas o Josep Vicent Marí Bosó.

A més, ha obtengut les batlies a tots els municipis pitiüsos, com a mínim, en alguna ocasió; en el de Santa Eulària des Riu, sempre. A l’àmbit estatal, han aconseguit la representació al Senat per Eivissa i Formentera, en nom d’AP o PP, Abel Matutes Juan (1977 i 1979), Enric Ramon Fajarnés (1982), Alons Marí Calbet (1986, 1989), Josep Juan Cardona (1993), Enric Fajarnés Ribas (2000), Antoni Marí Marí (2004), Josep Sala Torres (2012) i Santiago Marí Torres (2015 i 2016). Escollits diputats al Congrés ho han estat els eivissencs Abel Matutes Juan (1982), Enric Ramon Fajarnés (1986 i 1989), Joan Antoni Noguera Torres (1989, uns mesos), Maria Lluïsa Cava de Llano Carrió (1993, 1996 i 2000), Enric Fajarnés Ribas (2004, 2008 i 2011) i Josep Vicent Marí Bosó (2015 i 2016).

També s’ha de destacar que Abel Matutes Juan fou ministre d’Exteriors (1996-2000) i comissari europeu de diversos assumptes econòmics (1986-1989), de Transports i Energia (1993-1994) i diputat —i cap de llista estatal— al Parlament Europeu (1994). Com ha succeït amb tots els partits polítics que han governat a l’àmbit estatal, AP i PP han nomenat diverses persones com a delegades del Govern a Eivissa i Formentera, des de 1977.

L’altra gran formació liberal de la represa democràtica a les Pitiüses fou la Unió de Centre Democràtic (UCD) ↑, també primer com a coalició electoral, el 1977; partit polític des de 1978. En foren destacats dirigents Andreu Tuells Juan, Antoni Matutes Juan, Joan Prats Bonet, Vicent Marí Prats, Joan Marí Tur, Joan Josep Ribas Guasch o Vicent Escandell Mayans. A les Balears, va tenir dos representants en el Consell General Interinsular i cinc diputats (1979). Enric Ramon Fajarnés fou conseller del Consell General Interinsular (1979), Joan Josep Ribas Guasch (1982, substituït per Víctor Ferraz Yagüe). Ha estat diputat al Congrés per la UCD el dirigent estatal i resident a Eivissa Íñigo Cavero Lataillade (1979); a l’illa d’Eivissa, la UCD va obtenir quatre consellers al Consell Insular d’Eivissa i Formentera (1979); a l’àmbit municipal, fins a tres batlies a Eivissa i la de Formentera, l’any 1979.

UCD va nomenar diverses persones com a delegades del Govern a Eivissa i Formentera, mentre governava a l’Estat. A la fortalesa de la UCD l’afectaren molt dissensions internes respecte de l’accés a l’autonomia de les Illes Balears i l’escissió que patí en fundar-se, el 1982, el Centre Democràtic i Social (CDS) ↑. El 1983 desaparegué i els seus membres passaren a formacions com el CDS, AP, el Partit Liberal (PL), el Partit Demòcrata Popular (PDP), Unió Liberal (UL) i el Partit Demòcrata Liberal (PDL). Entre 1982 i 1987 va existir el Partit Demòcrata Liberal (PDL) ↑, del qual Alons Marí Calbet fou conseller del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i diputat al Parlament de les Illes Balears (1983). Aquell any aconseguí una batlia a l’illa d’Eivissa. Part dels seus integrants passaren al Partit Reformista Democràtic (PRD) ↑, el 1984, adherit a la Internacional Liberal i a Unió Mallorquina (UM). A les illes Pitiüses, l’organització s’anomenava Partit Reformista Liberal de les Pitiüses (PRLP) ↑ i existí entre 1985 i 1986; es definia com a liberal progressista. Entre 1983 i 1984 va existir la Unió Liberal (UL) ↑, que concorregué coalitzada amb PDP i AP (AP-PDP-UL) a les eleccions locals i autonòmiques de 1983. El 1984, la UL es fusionà amb el Partit Liberal (PL) i formà un nou Partit Liberal (PL), ja analitzat anteriorment. El Partit Demòcrata Popular (PDP) ↑ s’havia creat el 1982 i anà en coalició amb AP (AP-PDP) a les eleccions generals de 1982; amb AP i UL (AP-PDP-UL) a les eleccions locals i autonòmiques de 1983; amb AP i PL (Coalició Popular) a les eleccions generals de 1986, any en què desaparegué.

Altres formacions que es defineixen, o s’han definit, com a liberals en els seus estatuts a Eivissa i Formentera són el Grup d’Independents de Formentera (GUIF), creat el 1989 i que el 2015 passà a ser Compromís amb Formentera Unión, Progreso y Democracia (UPyD, 2007-2015) i el Movimiento Liberal del Siglo XXI (2015). Per expandir el liberalisme a l’àmbit estatal es fundaren clubs liberals i es creà una Federació de Clubs Liberals d’Espanya. Els anys vuitanta va existir el Club Liberal d’Eivissa, del qual fou president Alons Marí Calbet. [MCL]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments