guerres púniques

guerres púniques HIST Nom que es dóna, segons la historiografia clàssica romana, als tres enfrontaments que tengueren púnics i romans entre els anys 246 i 146 aC. Tenien com a finalitat aconseguir el domini comercial de la Mediterrània occidental i comportaren, amb la derrota de les tropes cartagineses, la desaparició de Cartago. La Primera Guerra Púnica tengué com a finalitat el control de l’illa de Sicília. Després de la derrota dels púnics, aquestos es veren obligats a abandonar l’illa i a més, a indemnitzar Roma. En aquesta primera guerra la participació directa d’Eivissa degué ser molt limitada. Les àmfores de l’Eivissa púnica seguiren circulant amb tota normalitat per les seues zones habituals (les Balears i el llevant peninsular), fet que porta a pensar que la participació punicoebusitana es degué centrar sobretot a ajudar els importants costos econòmics que comportà la guerra. En finalitzar aquesta primera guerra, i perdut definitivament el control de Sicília i Sardenya, els púnics decidiren passar a la península Ibèrica per procedir a la seua ocupació i a la creació d’un nou imperi. El general cartaginès Amílcar Barca arribà a la península Ibèrica el 237 aC i en vuit anys aconseguí ocupar gran part del sud i del sud-est de la península. Això comportà un canvi en la seua estratègia, perquè si fins llavors s’havien limitat a la creació d’enclavaments costaners, a partir d’aquell moment es va fer una ocupació dels territoris interiors. Mort Amílcar, va ser Asdrúbal qui es va fer càrrec de les tropes cartagineses. Aquesta ocupació de territoris representà un canvi en la política cartaginesa, motivat per la nova situació geopolítica a la Mediterrània Occidental després de la fi de la primera guerra púnica. Si fins llavors s’havia basat en l’establiment de coalicions, ara es passà a l’existència de dos grans blocs, dotats d’una forta cohesió, la qual cosa implicà la necessitat d’ocupar els nous territoris. Davant el continu avanç dels púnics a la península Ibèrica, els romans decidiren signar amb ells un tractat l’any 226 aC, sobre la base del qual Cartago podia ocupar tots els territoris peninsulars que volguessin, menys aquells que quedaven al nord del riu Ebre, que estaven reservats per als romans. Ben aviat (221 aC) els cartaginesos fundaren la que seria la capital del seu nou imperi, Cartago Nova (l’actual Cartagena). L’any 219 aC s’inicià la Segona Guerra Púnica, quan les tropes de Cartago, encapçalades per Anníbal, atacaren l’enclavament iber d’Arse (anomenat Saguntum pels romans). Malgrat que estava situat al sud del riu Ebre, el fet de mantenir relacions amb els romans va provocar la intervenció d’aquest exèrcit. Pel que fa a la participació de la colònia púnica d’Eivissa en l’ocupació de la península Ibèrica per part de Cartago i en la mateixa Segona Guerra Púnica, tots els indicis, tant arqueològics com documentals, apunten cap a una implicació directa. La raó d’aquesta implicació ve marcada en gran part per la posició de l’illa respecte a la mateixa península Ibèrica, que permetia canalitzar una part important del comerç que tenia com a origen o destinació els nous territoris ocupats. És a dir, una part molt important del flux comercial entre els territoris nord-africans cartaginesos i les zones ocupades de la península degueren passar per Eivissa, en benefici de les classes dominants que controlaven el comerç i també de la resta de la població, perquè segurament comportà un augment de les produccions locals. A més d’aquest paper eminentment comercial, també hi ha proves documentals d’una participació directa en els esdeveniments militars del conflicte. Així, l’any 217 aC, a l’inici del conflicte, la flota romana, comandada pel cònsol Cneu Corneli Escipió, atacà l’illa d’Eivissa, on segons l’historiador romà Tit Livi intentaren prendre la ciutat, però després de dos dies de setge, abandonaren i es dedicaren al saqueig del camp. Segons l’esmentat historiador, el botí obtengut al camp pitiús va ser major que l’aconseguit als territoris peninsulars. Malgrat la importància del món rural a les Pitiüses al llarg de l’època púnica, aquesta referència sembla més aviat una exageració, en part per compensar el fet de no haver pogut conquerir la ciutat. Al mateix paràgraf es parla de les converses entre els romans i representants dels pobladors de Mallorca i Menorca per negociar una pau, fet que demostra encara més la fidelitat d’Eivissa a Cartago al llarg dels divuit anys que durà la guerra. Hi ha una segona mostra documental de la participació pitiüsa en aquesta Segona Guerra Púnica, també de l’historiador romà Tit Livi, fent referència a l’estada a Eivissa l’any 205 aC de la flota púnica comandada per l’almirall cartaginès Magó. Procedien de Gadir, on se’ls havia negat el suport, perquè entre d’altres coses poc temps abans el mateix Magó havia obligat fins i tot els particulars, a lliurar-li tot l’or i la plata que tenguessin. A més, en aquesta segona visita, l’almirall cartaginès va fer crucificar les autoritats de Gadir. A Eivissa, en canvi, se li donaren tota classe de subministraments, a més d’hòmens i armes. Les classes dominants de les illes Pitiüses eren les primeres interessades en una victòria cartaginesa, pel gran mercat que s’obria per als seus productes si s’aconseguia mantenir l’ocupació de la península Ibèrica i d’altres territoris. S’ha de fer, però, un matís a l’ajut eivissenc: a causa de les limitacions de la població de les illes i el fet de ser tots necessaris per al correcte funcionament del sistema productiu, fa pensar que l’ajut va ser més aviat material. Una altra prova de la implicació pitiüsa en la guerra estaria en el fet de l’augment de la circulació de les monedes punicoebusitanes fora de les illes Pitiüses. Si fins al moment de l’inici del conflicte la circulació fou majoritàriament interna, a partir de llavors es difongué àmpliament a l’exterior. A més de l’augment de la producció monetària en general, s’ha de destacar l’aparició de monedes eivissenques de plata, molt especialment a l’exterior, fet que podria estar motivat per la necessitat de fer front a les importants despeses que estava comportant la guerra. De tota manera, la Segona Guerra Púnica representà una nova derrota per a Cartago, que es va veure obligada a pagar 10.000 talents en quaranta anys, reduir la seua flota a deu naus i limitar-se a mantenir els territoris africans, abandonant la resta. Els cartaginesos, però, a poc a poc anaren recuperant parcialment la seua importància com a potència comercial, la qual cosa portà a la Tercera Guerra Púnica (146-149 aC). A la seua fi, la ciutat de Cartago va ser completament arrasada i el seu imperi desaparegué definitivament. S’ha discutit molt respecte del paper de l’Eivissa púnica des de la fi de la Segona Guerra Púnica, especialment per una referència de l’historiador romà Plini el Vell, on parla d’Eivissa com a ciutat federada amb Roma. El problema és que l’escrit d’aquest historiador és molt posterior en el temps als fets que es tracten, i no hi parla en cap moment de dates concretes. El que sí queda clar a partir de l’arqueologia és que després de la Segona Guerra Púnica l’economia pitiüsa seguí treballant a ple rendiment, i no hi ha proves d’una ocupació militar per part dels romans, en aquells moments molt més preocupats pels aixecaments de les tribus iberes a la península. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments