guerres carlines

guerres carlines HIST Conjunt de conflictes bèl·lics que tengueren lloc a l’Estat espanyol al llarg del segle XIX entre els governs liberals establerts a partir de 1833 i el carlisme en els períodes 1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876.

A la mort de Ferran VII per desig d’ell, el succeí la seua filla, Isabel II, bé que amb una regència a càrrec de la seua mare, Maria Cristina de Borbó. El germà del monarca, Carles Maria Isidre de Borbó, no ho acceptà i optà per la força al tron espanyol. Però encara que es tractava d’un conflicte dinàstic, s’han d’anar a buscar aspectes ideològics i socials per poder entendre l’abast de les guerres carlines.

Al costat d’Isabel II es posicionaren els liberals, els constitucionalistes, partidaris del nou règim econòmic i social burgès basat en la revolució liberal. Per contra, al voltant de Carles Maria Isidre de Borbó i dels seus successors se situaren els partidaris de l’Antic Règim, de la monarquia absoluta, dels privilegis eclesiàstics i de la descentralització administrativa de l’Estat.

Els escenaris principals de les guerres carlines foren el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat. La Primera Guerra Carlina (1833-1840) esclatà quan es derogà la Llei sàlica a través de la pragmàtica sanció de Ferran VII i es permeté que una dona, la infanta Isabel, es convertís en reina. Així les coses, Carles, germà del rei mort, s’aixecà en armes, es proclamà rei, configurà una cort pròpia i aglutinà les forces socials revoltades en pro del carlisme, que ajuntà sectors eclesiàstics, senyors rurals, pagesos i, en definitiva, partidaris de l’Antic Règim. La guerra va concloure amb el conveni de Bergara (Navarra, 1839) i la fugida de l’exèrcit del general Cabrera a França, el 1840.

Pel que fa als fets d’armes i polítics a Eivissa i Formentera, es té coneixement de certs fets. La proclamació com a reina d’Isabel II va ser molt ben acollida a Eivissa i, de fet, en general aquesta illa es mantengué sempre a favor de la causa oficial, com la resta de les illes Balears. Concretament, es proclamaren cinc dies de festa a Eivissa per festejar l’entronització de la infanta Isabel, el setembre del 1833, i l’Ajuntament d’Eivissa celebrà focs d’artifici a sa Tarongeta, féu aixecar un globus i convidà a disparar salves, el juliol del 1834.

La desamortització dels béns de l’Església promulgada pels governs liberals, especialment durant el mandat de Mendizábal (simbolitzat a Eivissa per l’exclaustració del clergat regular, la desamortització del convent dels dominics i d’una quinzena de finques) i duta a terme amb diverses normes entre els anys 1836 i 1846, ajudà a aixecar encara més els ànims tradicionalistes i el clergat més conservador es posicionà en contra del nou sistema liberal.

Poc després de l’esclat de la guerra, el 1833, arribaren a les illes Balears presoners carlins confinats a aquestes terres; entre els arribats a Eivissa, destaca el mariscal Pedro de Podio y Valero.

El primer conflicte conegut a Eivissa fou la fugida dels germans Josep i Vicent Gotarredona, “Corbatinets”, l’octubre del 1834, quan havien d’embarcar cap a Menorca. Participaren en alguns fets d’armes carlins a Eivissa els anys posteriors i tardaren fins als anys 1841 i 1858, respectivament, a tornar a la vida civil, tot aprofitant un indult i una amnistia, respectivament. Dels carlins eivissencs d’aquella època destacà Josep Ribas Tur “Navarro”, jutjat per increpar al·lots que victorejaven la regent i que guardava a ca seua una làpida esperant el dia que governàs Carles Maria Isidre. Aquell mateix 1834, la làpida de la Constitució que estava amagada des de la fi del Trienni Liberal (1820-1833) va poder ser treta del seu amagatall i ser penjada, amb mostres d’alegria per part de molta gent.

Un altre esdeveniment destacat fou l’aixecament carlí d’octubre de 1835. S’intentà proclamar Carles de Borbó i alliberar els confinats realistes. Un grup, amb l’ajut de pagesos, aprofità un fals viàtic per penetrar a la ciutat. Esclatà la conspiració a Corona, Sant Rafel i Jesús. El capità d’artilleria Joan Ferrer, fiscal de la comissió militar de la província, va haver de venir a Eivissa, el desembre, a posar ordre. El 31 de desembre varen ser embarcats a Palma 26 dels presoners dels més de 40 fets en la repressió, pagesos de Sant Josep, Corona, Eivissa, Sant Antoni, Santa Gertrudis, Sant Joan i Jesús, i alguns eclesiàstics. El 1836 tots foren jutjats a Palma, amb el resultat de tres afusellats (el mossènyer Joan Arabí “Batlès”, el campaner de la catedral Miquel Rosselló, i Joan Ribas de Vicent “Trull”, de Sant Josep), gent empresonada, desterrats a Formentera i un confinat a Cuba.

L’hivern del 1836 tengué lloc el darrer episodi important conegut a Eivissa durant la Primera Guerra Carlina. La mobilització de quints per a l’exèrcit es veié obstaculitzada a Corona per l’acció contrària d’una partida carlina que controlà els pobles de Santa Agnès de Corona, Sant Antoni, Sant Agustí i Sant Josep. En formaven part tres germans Bonet “Carredona”, i els dos germans Gotarredona “Corbatinets”, entre altres. S’intentà que els funcionaris i els mossènyers fessin desistir aquella partida de les seues intencions i el governador militar d’Eivissa, Jerónimo del Valle, arribà a fer empresonar el pare dels “Carredona” fins que els fills es rendissin. El propi governador tengué l’oportunitat d’escoltar els pagesos eivissencs i comprendre la seua històrica malfiança a tot procés de canvi, alhora que pogué transmetre’ls els ideals liberals i les reformes planificades. Pels voltants de 1837 corria el rumor que vendrien a guarnir l’illa uns 6.000 soldats francesos provinents d’Alger.

Un aspecte indirecte de la primera guerra carlina fou l’agreujament de la més que delicada situació econòmica de bona part de la població a causa de la instauració de les quintes, el reclutament forçós i les contribucions de guerra. El conflicte arribà a adquirir a la península unes condicions dramàtiques i quantioses baixes humanes.

La Segona Guerra Carlina tengué lloc entre els anys 1846 i 1849, exclusivament a Catalunya, on els carlins s’aixecaren contra la dictadura dels liberals moderats de Narváez. Els carlins (ara anomenats també montemolinistes pel suport dinàstic que donaven al fill de Carles Maria Isidre, Carles VI, comte de Montemolín) rebrien suports puntuals de republicans i progressistes. Del conflicte, que també es coneix com a Guerra dels Matiners, no se’n té coneixement de repercussions a Eivissa i Formentera, per bé que el 1846 ja s’hagueren de prendre mesures de seguretat per frenar el carlisme a nivell general a les illes Balears, atès que corria el rumor que el pretendent Carles VI es dirigia a Mallorca al capdavant d’una expedició.

Encara que no és conegut amb el nom de guerra, hom ha de citar també l’aixecament carlí dels anys 1855 i 1856; durant el Bienni Progressista (1854-1856) tengué lloc al País Basc, Navarra, Aragó, el Maestrat i Catalunya una revolta carlina. En els seus fets d’armes hi participà el militar eivissenc Josep Fernández Montero , aleshores tinent d’infanteria i que fou condecorat per la seua actuació al front d’Aragó.

Els intents d’aixecaments carlins no cessaren entre aquest episodi i la Tercera Guerra Carlina. El moderantisme mantengué bones relacions amb el carlisme. La primavera de 1860 tengué lloc l’ortegada, quan el capità general de les Balears, Jaime Ortega, liderà un pronunciament per entronitzar Carles VI, comte de Montemolín, i per incorporar-se als carlins peninsulars a Tortosa, comptant amb el suport dels sectors mallorquins més reaccionaris, avaladors del carlisme bel·ligerant. Ortega fracassà i acabà afusellat.

El carlisme intentà una via exitosa políticament durant el principi del Sexenni Revolucionari (1868-1873), quan arribà a obtenir 30 diputats en les eleccions a corts constituents, el 1869, i 70 en les eleccions a Corts de 1871. Aquell any, a Eivissa obtengué el resultat de 684 vots (un 19% del total), enfront dels 3.452 dels monàrquics liberals i els 183 dels republicans.

No obstant això, el caràcter progressista del Sexenni Revolucionari, la proclamació com a rei d’Espanya d’Amadeu I de Savoia i el fracàs dels carlins partidaris de la via política, la via legal, portà a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). El pretendent carlí aleshores era el fill de Carles VI, comte de Montemolín, Carles Maria dels Dolors Borbó, Carles VII. Els principals escenaris de guerra se situaren al País Basc i a Catalunya, principalment, a més del Maestrat i d’altres. Aquest conflicte va ser un gran obstacle per als partidaris del progressisme i de la I República, atès que a la conflictivitat política, les divisions internes sobre el ritme i la dimensió dels canvis institucionals, s’uniren al primer aixecament a Cuba, els pronunciaments cantonalistes i, finalment, l’aixecament dels partidaris dels borbons, identificat amb la proclamació com a rei d’Alfons XII (1874).

En el cas d’Eivissa i Formentera no es té constància d’esdeveniments propis relatius a la tercera guerra carlina. Josep Fernández Montero, llavors comandant, va participar molt activament en l’exèrcit espanyol en els combats a Aragó i, especialment, al front català; arribà al grau de tinent coronel i fou declarat benemèrit de la pàtria. El seu fill, Fulgenci Fernández Morante , també hi participà, primer com a alferes i, després, com a tinent. També fou declarat benemèrit de la pàtria. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors