gremi

gremi m HIST Corporació formada per professionals d’un mateix ofici o, allí on no n’hi havia prou, d’un mateix sector. Aquestes organitzacions, característica manifestació del caràcter estamentari i corporativista de les societats feudals, havien nascut a les ciutats europees a partir del segle XII i agrupaven les professions urbanes, especialment les de caire artesanal, però també els comerciants i altres treballadors, com els mariners o els picapedrers. A més dels artesans, que exercien els oficis anomenats mecànics i s’agrupaven en gremis, existien els artistes, agrupats en col·legis (també anomenats gremis majors): apotecaris, sucrers (segregats dels apotecaris i a qui corresponia la venda de dolços, cera i candeles) i cirurgians-barbers. En un principi aquestes agrupacions professionals rebien en català els noms de confraries o oficis, molt més endavant es passà a anomenar-les gremis, paraula d’origen castellà. També se les va anomenar en alguna ocasió arts, denominació presa de l’italià. Les funcions dels gremis o confraries gremials combinaven les purament professionals (limitar l’exercici de la professió a les persones que el gremi consideràs qualificades, transmetre el coneixement de la professió i regular-ne l’exercici), amb altres de caire més social com eren el socors als afiliats i les seues famílies i la celebració de les festes religioses, molt especialment les del patró o patrona del gremi. Les corporacions professionals participaven als òrgans locals de govern com a organitzacions representatives dels interessos dels grups professionals. Així mateix, la seua estructura interna comptava amb els rangs, en ordre ascendent, de fadrí (o aprenent, també anomenat més endavant mosso), oficial i mestre (menestral). Quan un aprenent entrava a treballar a casa d’algun menestral, pagava també la seua inscripció al gremi i hi quedava inscrit al llibre. Després de treballar el temps que es consideràs pertinent per adquirir els coneixements propis de l’ofici, assolia el grau d’oficial. Si més endavant l’oficial volia adquirir la condició de mestre se l’examinava, en una prova que consistia a fer l’obra mestra. Les juntes directives d’aquestes confraries, anomenades regiments, estaven integrades, en els casos de màxim desenvolupament (segons la importància d’una confraria aquesta podia tenir un organigrama més o menys complet) pels sobreposats major i menor, prohomenia, clavari i oïdors de comptes. Encara que no pertanyia al regiment, el síndic o notari assistia a les reunions de la junta per aixecar-ne acta. El caràcter religiós de les confraries quedava subratllat amb la figura del prior, eclesiàstic que les presidia. A Eivissa, es tenen notícies de corporacions professionals organitzades a final del segle XV. Macabich va documentar per mitjà del Llibre de Juraria de 1498-1499 els conflictes entre paraires i tintorers i entre apotecaris i botiguers. Els menestrals i professionals agrupats als gremis pertanyien a la mà mitjana, intermèdia en poder econòmic i influència en el govern municipal entre la mà major (la capa més alta de l’estructura social illenca) i la mà de fora, és a dir, la pagesia. Almenys a l’edat moderna, hi havia menestrals afiliats a les corporacions que vivien al camp i no al nucli urbà i que sovent apareixen en conflicte amb els menestrals de Vila: l’agost de 1709 els menestrals teixidors de la part forana es queixaven als jurats perquè els sobreposats del seu ofici no els volien permetre tenir fadrins ni aprenents, només els reconeixien “per fer-los pagar les penes en cas de fer alguna tènue falta” i demanaven poder tenir tants d’aprenents com volguessin. Encara que el 24 d’aquell mes els jurats els donaven la raó, la disputa va durar anys, perquè el 2 de novembre de 1727 la junta directiva de la confraria aprovava els seus nous capítols, en el tercer dels quals ja s’expressava el temor que la proliferació de mestres al camp deixàs els mestres de Vila sense al·lots que volguessin fer d’aprenents i es prohibia als menestrals del camp tenir altres aprenents que no fossin els seus fills. El 1789, Miquel Gaietà Soler encara comentava l’assetjament dels menestrals urbans, que controlaven els gremis, als mestres de la campanya, dient que al camp no hi ha “ningún oficio de instrumentos de labranza ni otro que algunos texedores de los quales reconvenidos muchos en el juzgado ordinario por los mayordomos del gremio de la ciudad para el pago de la anual carga, han exepcionado y justificado el abandono y ningún uso de los telares”. El 1721 el governador va donar ordinacions noves per al gremi de fusters, boters i picapedrers. També és l’any de la creació del col·legi de cirurgians. La segona meitat del segle XVIII, els ministres de Carles III (1759-1788) i de Carles IV (1788-1808), desitjosos de promoure el desenvolupament de la indústria entre els seus vassalls, varen dur a terme reformes en les institucions gremials que en realitat desvirtuaven l’antic sistema, considerat un entrebanc al progrés de la indústria i del comerç. Varen eliminar l’obligació d’examinar-se per als estrangers i la d’haver de passar pels graus inferiors per examinar-se de mestre. El 1766, el governador d’Eivissa i Formentera Tomás de Tobalina (1765-1779), encara va dictar unes ordenances de caire clarament tradicional per als fusters i picapedrers de la confraria de Sant Josep (discriminació per als estrangers, que pagaven el doble per carta d’inscripció i per examen, i prohibició als mestres de la campanya de tenir aprenents i d’establir-se per lliure). Però el 6 d’abril de 1777 el Reial Acord de Palma, donava noves normes per a les juntes i extraccions de prohomenia dels gremis: prohibició de ser presidits per un religiós, com havien estat les confraries fins aleshores i que abans de cada junta o extracció de prohoms s’avisaria la justícia, que hi enviaria un algutzir quan consideràs greu l’assumpte a tractar. Aleshores existien a l’illa els gremis de sastres, sabaters, teixidors, fusters i picapedrers (agrupats en un sol gremi) i llauradors, a més del col·legi de cirurgia. Amb el batle reial Miquel Gaietà Soler els esforços i les preocupacions del despotisme il·lustrat per augmentar el benestar i la productivitat dels pobles sotmesos a la seua corona arribaren al seu nivell més alt a Eivissa i Formentera. Pel que fa a l’estat dels gremis, el Pla de Millores (1789) de Soler informa dels gremis existents a l’illa: cirurgians, fusters, boters i picapedrers units, sastres, sabaters, teixidors i hortolans. De l’estat de la indústria diu que és lamentable, ja que ni tan sols cobreix les necessitats locals. Es proposà impulsar-la mitjançant el foment de la indústria rural i la formació de joves a l’hospici, creat també arran del Pla de Millores. El 14 d’agost de 1797, en compliment de la Reial ordre de 15 de setembre de 1789, Miquel Gaietà Soler declarava abolides totes les confraries i sense efecte les seues ordenances, mentre que en donava de noves per als nous gremis. Fusters i picapedrers formaven ara dos gremis separats. Malgrat la pervivència legal del sistema gremial en el treball i de l’organització estamental de la societat, al llarg del segle XVIII es va anar fent palesa la nova direcció que imprimien els canvis socials i econòmics i començà a ser freqüent i incontrolable el fenomen de persones que exercien aquestes professions sense pertànyer als gremis, tot i les protestes a l’Ajuntament dels gremis i col·legis. Les Corts de Cadis, entre 1810 i 1812, ja proclamaren la llibertat d’indústria i de treball, que suprimia els gremis, però aquesta llibertat va ser suspesa, com moltes altres reformes d’aquestes Corts, durant el regnat de Ferran VII. A Eivissa, l’1 d’octubre de 1814 els mestres fusters exposaven al governador, Francisco Moreno Mallent, que “a concecuencia del desorden introducido bajo la térbula del govierno pasado, se hallan dichos gremios desorganisados, pues sin embargo de que el último alcalde constitucional procuró por un efecto de su celo para el bien público el arreglarnos bajo el nombre de cofadrías, concediéndonos para el govierno económico las ordenanzas con que nos governamos hasta 1799, como dicho alcalde dexó de serlo, se nota ya otra vez la mayor desorganisación y trastorno, de que se sigue no sólo la desunión entre los individuos del gremio, sino también las parcialidades, el perjuicio público y otros muchos males”, per la qual cosa suplicaven al governador que tornàs a fer vigents les ordenances de Tomás de Tobalina (1766) amb les modificacions que fossin necessàries. Es preferien, doncs, les ordenances de 1766 i el sistema de confraria gremial a la reforma de Miquel Gaietà Soler, feta el 1797. El governador Moreno Mallent, però, va donar unes noves ordenances per al gremi de fusters, publicades el 12 d’octubre de 1814 amb la innovació que els majordoms fossin elegits per votació i no extrets a sac i sort. Els gremis no es varen abolir definitivament fins a 1832, darrer any del regnat de Ferran VII. [ATT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments