franquisme

franquisme HIST Període de la història de l’Estat espanyol que es caracteritza per l’existència d’un règim polític de caràcter dictatorial, que pren el seu nom del cap de l’Estat, Francisco Franco Bahamonde . S’implantà després de la fi de la Guerra Civil Espanyola (1939) i durà fins a la mort del dictador, el 1975. Els primers anys del franquisme a les illes Pitiüses es caracteritzaren per una continuació de la repressió que es donà contra els elements considerats subversius. Se’n tenen exemples clars en els dos grans processos judicials que s’obriren per reprimir aquells que s’oposaren a l’aixecament contra la República. El primer d’ells, la coneguda com a causa general 437/37, arribà a tenir 425 encausats, i s’hi recolliren, en un principi, totes les actuacions per depurar responsabilitats pels anomenats fets del Castell, on foren assassinats un centenar de presoners. Però, a poc a poc, la causa anà ampliant els seus objectius i seguint les instruccions dictades per la que es coneix com a causa general (oberta al conjunt de l’Estat l’abril de 1940), s’hi recollí qualsevol fet relacionat amb activitats de col·laboració amb la República o d’oposició a l’aixecament del 18 de juliol de 1936. La causa, per a molts dels acusats, no es considerà tancada fins al 1951. L’altre gran procés es coneix amb el nom de Tribunal especial per a la repressió de la maçoneria i el comunisme i començà les seues actuacions el març de 1940; també hi foren processats molts d’eivissencs i formenterers. A més d’això, el juliol de 1939 s’havia constituït a Palma el Tribunal Provincial, que havia d’aplicar la llei de responsabilitats polítiques. Els eivissencs i formenterers que havien destacat per actuacions de caire progressista i d’esquerres al llarg dels anys de la Segona República i que no fugiren el setembre de 1936, foren majoritàriament empresonats i jutjats. Alguns d’ells anaren a parar al camp de concentració de Formentera , que va estar en funcionament entre els anys 1939 i 1942. Estava situat al costat de l’estany des Peix i hi havia presos originaris de les Pitiüses, del conjunt de les Balears, i de la resta de l’Estat espanyol. No es coneix el nombre exacte de detinguts que hi hagué al camp, si bé sembla que ultrapassaven el miler, ni quants hi moriren, però ateses les informacions referides a la duresa de la vida en ell, degueren ser molts. El tancament del camp i el trasllat dels presos que hi havia a altres presons de l’Estat espanyol es degué a l’avanç dels aliats al nord d’Àfrica. En línia amb aquest avanç aliat a la Mediterrània, i tement una possible ocupació de les illes Balears, es creà tot un sistema defensiu format per búnquers a diferents punts de la costa. Als problemes generats per la repressió de caire polític, s’havia d’afegir una forta crisi econòmica, agreujada per l’inici de la Segona Guerra Mundial, que, entre d’altres coses, aturà les exportacions de sal, única que hi havia a les nostres illes. Els pocs avenços que s’havien donat en el món agrari pitiús quedaren sense efecte, i es reforçà encara més el model d’economia agrària de subsistència. El règim franquista, obligat per l’aïllament provocat per la mateixa Segona Guerra Mundial, optà pel racionament de la majoria dels productes de primera necessitat. De tota manera, amb això no s’aconseguí el correcte abastiment de la població, i a més s’afavorí l’existència d’un important mercat negre, en mans de diferents especuladors, que aprofitaren la circumstància per al seu propi enriquiment. Fou el que es conegué com estraperlo. La gravetat del problema obligà les autoritats a l’obertura de menjadors gratuïts, a càrrec de l’anomenat auxili social, destinats a aquells que no tenien recursos. A les illes Pitiüses n’existiren dos, un a Eivissa i l’altre a Formentera. La manca de fons i la gran quantitat de gent necessitada al conjunt de les Balears arribaren a portar a plantejar el tancament dels menjadors de les Pitiüses i de Menorca. La situació de l’educació i la cultura, que presentà evidents signes de millora al llarg dels anys de la Segona República, sofrí un trencament violent a partir de l’acabament de la Guerra Civil: d’una important varietat de mitjans de comunicació es passà a un únic, Diario de Ibiza, fidel portaveu del nou règim. En el món de l’educació, aquells docents que s’havien caracteritzat per unes idees innovadores, o bé s’exiliaren o bé foren processats. El sindicalisme de classe, que a les Pitiüses adquirí importància els anys de la Segona República, desaparegué completament i els seus dirigents foren també perseguits. A partir de l’any 1938 es creà un sindicat vertical, l’afiliació al qual era obligatòria. Com és de suposar, les centrals sindicals nacionalistes no es preocuparen mai per la que hauria de ser la seua principal funció, la defensa dels drets dels treballadors. Pel que fa a les institucions locals, de principi els ajuntaments foren regits per unes comissions gestores, nomenades directament pel governador civil de la província, que serà el màxim poder polític i controlarà tots els òrgans de poder, com els ajuntaments i la Diputació Provincial. L’any 1948, i en aplicació de la Llei de bases de règim local, s’escolliren els primers ajuntaments de la postguerra. Els regidors es classifiquen en tres grups, segons els electors: cap de família, organització sindical i membres d’entitats econòmiques, culturals i professionals. El vot era obligatori i els candidats eren controlats pel mateix règim, amb la qual cosa s’assegurava el control dels ajuntaments. A més, els alcaldes eren escollits directament pel governador civil. Cap a final de la dècada dels anys quaranta i principi dels cinquanta, la situació econòmica començà a recuperar els nivells que tenia abans de la Guerra Civil. Una de les més importants, la dels d’adobs, bàsics per mantenir unes produccions agràries rendibles, no ho farà fins al 1951. A partir d’aquestes dates es reprenen les exportacions de la sal i de determinats productes agraris, com les ametlles, els animals vius, les garroves, l’ordi i els farratges. Si els anys de crisi i de fam no hi hagué emigració, va ser fonamentalment perquè aquesta era impossible, a causa de la Segona Guerra Mundial; una vegada acabada i normalitzada la situació internacional, s’inicià tímidament aquest moviment de sortida de població, que semblava anar dirigit, entre d’altres llocs, a Mallorca, on la situació econòmica no era tant dolenta com a Eivissa i Formentera. També al món de la cultura es començaren a notar els primers indicis d’una tímida recuperació: el 1944, la Societat Cultura i Recreativa Ebusus començà la publicació de la revista Ibiza, de caire cultural, en la qual publicaren autors com Marià Villangómez, Enric Fajarnés Cardona, Isidor Macabich, Cosme Vidal Llàser o Antoni Costa Ramon. La revista es publicava en castellà, si bé hi aparegueren, de tant en tant, articles dedicats al costumisme amb fragments en català i també alguns poemes en la nostra llengua. El desembre del 1948 es proposa la creació de l’Instituto de Estudios Ibicencos, aprofitant el nucli cultural creat al voltant de la societat Ebusus. A principi dels anys cinquanta, la nova institució es feu càrrec de l’edició de la revista Ibiza. En general, la dècada dels anys cinquanta es pot considerar que comportava el reconeixement definitiu del règim franquista a nivell internacional, amb la qual cosa la petita oposició local, que confiava en l’aïllament internacional per acabar amb el franquisme, es trobà sola i deixà gairebé d’existir. Des d’un punt de vista econòmic, continuà la lenta recuperació iniciada ja a final dels anys quaranta. Un dels factors que hi ajudaren va ser el restabliment definitiu de les comunicacions marítimes, tallades des de la Guerra Civil. De tota manera, s’ha de fer notar que les activitats de caire industrial, que ja eren molt escasses, pràcticament desaparegueren. Així, la fàbrica de teixits de Can Ventosa tancà definitivament les portes el 1953. Un dels motius que impedien la renovació industrial era el problema del subministrament elèctric. Fins al 1957, a la ciutat d’Eivissa hi havia una central elèctrica, propietat de la família Matutes, de poca potència i amb talls constants de subministrament per manca de combustible i de recanvis. Fins als anys quaranta havien existit també dues petites centrals més, una a Sant Antoni i l’altra a Santa Eulària, però es veieren obligades a tancar. L’empresa GESA, que formava part de l’Instituto Nacional de Industria, es decidí finalment a obrir una central a Eivissa, amb la qual cosa quedà resolt aquest problema a l’illa d’Eivissa. A Formentera encara tardà molts d’anys a arribar-hi, en concret fins al 1968. L’electrificació rural fou també un procés lent. El sector agrari recuperà finalment les seues produccions dels anys d’abans de la Guerra Civil, amb exportacions de diferents productes. El més destacable de tots era la patata primerenca, que a partir del 1956 es començà a exportar a Anglaterra. La importància d’aquesta producció va ser tal que el 1961 representava un terç del total de la renda agrària de les Pitiüses. També dins la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta començà una molt tímida recuperació de l’activitat turística, que ja havia tengut una certa importància els anys previs a la Guerra Civil. De tota manera, la manca de comunicacions estables la dificultava molt i així el 1957 només arribaren a l’illa 15.846 turistes. La situació canvià completament el 1958, amb l’obertura de l’aeroport d’Eivissa. En un principi la seua pista era de terra, la qual cosa impossibilitava el seu ús els dies de pluja, però aviat va ser asfaltada i se li afegí un sistema de balises, que permetia els vols nocturns. També a principi dels anys seixanta es milloraren les comunicacions marítimes, que fins llavors convertien el port d’Eivissa en una simple escala dels vaixells que anaven a Palma. El 1960 ja hi havia una cinquantena d’establiments turístics. El desenvolupament del sector turístic era l’única sortida a la crisi que es presentava per als eivissencs i formenterers. S’inicià llavors un procés de creixement salvatge, que es coneix ja a nivell mundial amb el nom de balearització, i que comportà la construcció indiscriminada d’establiments turístics, sense cap mena de control i sense disposar d’unes infraestructures mínimes. Per al finançament d’aquestos establiments, i davant la manca majoritària de capitals locals i la inexistència d’ajuts oficials, s’hagué de comptar amb l’ajut dels operadors turístics que, a canvi, aconseguien uns preus molt baixos per a tota una sèrie d’anys. La mateixa necessitat urgent de places hoteleres va fer que la qualitat de moltes d’aquestes construccions fos més aviat escassa. L’arribada del fenomen turístic i l’important creixement del sector de la construcció que hi anava lligat provocaren una inversió dels fluxos migratoris. Si fins a principi dels anys seixanta la població intentà sortir de les illes Pitiüses per trobar feina, a partir d’aquell moment es produí una arribada massiva d’immigrants, provinents, en la seua gran majoria, del sud de la península Ibèrica. L’arribada de nous pobladors provocà una nova problemàtica: es féu necessària la construcció de nous habitatges per a ells, i així es produí el creixement de determinades zones, com la de ses Figueretes a Eivissa i el desenvolupament de Sant Antoni com a receptor de població immigrada i de creació d’establiments turístics. El desenvolupament de Santa Eulària serà més lent. A més d’això, aquestos nous eivissencs i formenterers provenen d’una cultura diferent, per la qual cosa, i malgrat les bones relacions existents, hi haurà recels, tant per part dels uns com dels altres. Els anys seixanta, des del punt de vista polític, es podrien caracteritzar per un manteniment de les institucions franquistes, que seguien sense cap mena de canvis, i una manca gairebé absoluta d’oposició. A nivell cultural, l’Instituto de Estudios Ibicencos mantegué un nivell d’activitat molt baix, gairebé limitat a la publicació de la revista Ibiza. De tota manera, es reprengué la publicació de llibres: començaren a publicar-se els primers reculls de poemes de Marià Villangómez, i Isidor Macabich publicà l’edició definitiva de la seua Historia de Ibiza. Cap a final dels anys seixanta, i ja amb el fenomen del turisme de masses consolidat, arribà a les Pitiüses un nou corrent: els dels hippies, nascut als Estats Units dins una joventut contrària a la guerra del Vietnam. L’arribada d’aquestos peluts (tal com se’ls coneixia popularment) sobtà de seguida la societat eivissenca i formenterera, però molt especialment les autoritats, que de seguida n’iniciaren la persecució, perquè consideraven que els seus costums eren un exemple nefand per a la societat. Les multes i expulsions foren, des de llavors, un fet habitual. També a final dels seixanta i principi dels setanta es començà a reorganitzar a les Pitiüses, com a la resta de l’Estat espanyol, l’oposició antifranquista. Es tractava de crear un organisme que reunís tots els esforços opositors, fins a aquell moment dispersos. Així, es crearen la Mesa Democràtica el 1973 i la seua successora, la Junta Democràtica, a partir del 1974. Al mateix temps, també hi hagué canvis a nivell cultural: un grup de persones decideix reprendre les activitats del llavors gairebé inexistent Instituto de Estudios Ibicencos. I així es reprengué la publicació de la seua revista, ara amb el nom d’Eivissa, i escrita majoritàriament en llengua catalana. Dins d’aquesta línia, se celebraren les primeres festes de la Nit de Sant Joan i es concediren els primers premis amb el mateix nom, destinats a escolars que fessin treballs de recerca relacionats amb la cultura de les Pitiüses. El 1974 es convocà el primer Curs Eivissenc de Cultura , que va ser prohibit l’any següent per les autoritats franquistes, que reprengueren la seua activitat repressora, davant una situació internacional contrària a les darreres execucions del franquisme. També els inicis de la dècada dels setanta comportaren la primera gran crisi del sector turístic, provocada per la que es coneix com crisi del petroli de 1973, amb un encariment molt alt d’aquest producte, que va repercutir de seguida en els mitjans de transport. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments