forn de calç

forn de calç CULT POP És una cavitat circular, generalment oberta al sòl del bosc, on es coïa pedra calcària per convertir-la en calç. Sol estar mig excavat mig construït i consta d’una sèrie de parts. La més profunda és l’olla, on es porta a terme la combustió de la llenya i on queda emmagatzemat tot el residu de la combustió, que rep el nom de carbonell . Per damunt de l’olla es troba el cordó, un escaló damunt el qual es comença la volta del forn quan s’encana per coure’l. Per damunt del cordó hi ha la mota o forn pròpiament dit, que és troncocònic; les parets que el formen són el marge del forn, on s’allotja la pedra que s’ha de convertir en calç. La corona és la rematada superior del forn. Al nivell del cordó es troba la porta, per on s’enforna la llenya. La porta s’ubica a l’únic mur exterior visible del forn que rep el nom de davanter, que, a vegades, té unes estaques vora dalt que serveixen per estalonar-lo en cas que amenaci remollar durant la cuita. Finalment, l’espai que hi ha just davant de la porta i, per tant, del davanter, és la fornejadora, on es treballa a l’hora de la cuita. Els forns eivissencs i els formenterers són una mica diferents. A la part exterior és on hi ha més diferències. La porta dels eivissencs sol estar feta amb dues lloses verticals i dues damunt fent coberta a dues aigües; als formenterers, sol ser un arc. Als eivissencs, la fornejadora sol estar al mateix nivell que la porta i, si el forn està dins una plana, és un pla inclinat; als formenterers la porta està uns 5 palms per damunt de la fornejadora i és un excavat quan el forn es troba dins una plana. A més, els forns formenterers de baix, però no els de la Mola, tenen a banda i banda de la porta, a l’interior del forn, un pedrís, per estalviar-se fer mig arquet a l’hora de fer la volta. Els forns es mesuraven segons la quantitat de calç que se’n treia en una cuita i es comptava en carretades, quintars o quarteres. La carretada és de carro de calaix, fa un metre cúbic, que de calç són 800 quilos. Els forns solien ser de 12 a 40 carretades. El quintar són 40 quilos i la quartera, quatre. A l’hora de fer calç, cal reparar un forn vell, si ho necessita, o bé fer-ne un de nou. Per fer-lo es busca un lloc un poc inclinat i s’excava tot, inclosa la fornejadora. Es procura haver de paredar el menys possible, no per peresa, sinó perquè el foc es pot esbravar per entre les pedres i deixar redols crus en la cuita. Per evitar-ho, quan es fa paret s’hi posa fang, per deixar-ho segellat. Si s’arregla un forn vell, a banda de paredar algun portell a retocar el cordó, el més comú és enfangar juntes i forats. La següent feina és fer la pedra. Antigament se solia fer prop del forn amb l’ajut d’aixades pedreres, perpals de fer lleva i maces de ferro. La pedra més usada és la pedra viva. També se n’han cuit de pedra morta, sobretot a la part baixa de Formentera, on la pedra viva és de la classe reginal i esclata amb el foc. La pedra morta fa una calç més fluixa. La pedra guixenca és poc apreciada, ja que si la fornada queda ben cuita, generalment remolla i s’esfrimola molt. La pedra reginal es rebutja sempre perquè amb la primera escalfada esclata i cau tot. Feta la pedra, s’ha de fer la volta. Sovent es busca un volter, ja que el més habitual és que qui prepara el forn no sàpiga fer la volta o no vulgui arriscar-se a fer-la. Val a dir que a principi del s XXI els volters que queden són gent major. Primer cal omplir l’olla de llenya verda perquè el volter pugui estar-hi de peus damunt i bastar fins més amunt. Les pedres es van col·locant rodant rodant, començant damunt el cordó. Es posen en sec, sense més subjecció que el seu propi pes i la força que fan en estrènyer-se amb el marge del forn. La volta es va tancant a mesura que va pujant. Les pedres llargues, anomenades claus, són les idònies per fer la volta. Les comunes s’usen per contrapesar i s’anomenen càrrecs. Just banda dins de la porta del forn, la volta també té una porta anomenada arquet. Quan la volta està tancada, el volter li fa un segon folre i ja la deixa per als amos del forn. Un volter molt bo ha de ser capaç de fer dues voltes de forn en un sol jornal. Damunt la volta s’encana el forn, es col·loca la pedra, sempre de punta per avall, mai plana, ja que aturaria el foc i quedarien redols crus. Les pedres grans es posen cap al centre del forn i prop de la volta i, a mesura que es va omplint i allunyant-se d’ella, s’hi va posant pedra més menuda i, finalment, reble. La pedra que sobresurt de la corona del forn forma un con anomenat caramull. El caramull s’enllosa amb pedres mortes mitjanes per aturar el possible embat del vent, que faria que quedassin costers, redols crus. El següent pas és fer llenya. Amb destralons i aixadells es feia la brusca netejant el bosc, tallant mates, cepells, romanins, ginebres, argelagues i esporgant pins i savines. S’hi usa llenya prima. La llenya es mesura en carretades o en feixos i, per a cada forn, segons la seua capacitat i el tipus de pedra que s’hi cou, ja se sap més o manco quanta llenya es necessita. As Cap, a Formentera, xaven 20 carretades per a un forn mitjanet (15-18 carretades de cabuda). A Sant Josep se solen comptar 10 feixos per hora de foc, entre 300 i 500 en total. La carretada és de carro de barana. El feix és d’una mesura que un home el pot dur bé damunt l’esquena. Si es fan feixos grans va molt bé portar-los entre dos hòmens damunt dues perxes. La llenya s’acosta al forn abans de donar-li foc. Fer la llenya abans de la pedra i d’encauar el forn pot suposar que si, per qualsevol raó s’ha d’abandonar la feina durant una temporada, la llenya es pot podrir, mentre que encara es veuen forns encauats de fa més de 40 anys en perfecte estat. La llenya que s’havia posat dins l’olla per fer la volta s’ha de treure o cremar abans de donar foc al forn. Cremar-la fa eixugar el forn preparant-lo per a la cuita. Abans de la cuita bona, a vegades, si la pedra té alguna cosa de reginal i corre el risc d’esclatar, se li dóna una o dues escalfades, fins que comença a esclafir i seguidament es deixa ben refredar. Tots aquestos preparatius els sol fer una persona o dues. Per a la cuita es busquen coguedors, de manera que siguin tres o quatre com a mínim. Quan ja s’ha encès el foc, a Eivissa, es posa la soleta dins la porta del forn. És una pedra que apetita la seua obertura a fi que no surti tanta escalfor i el forn necessiti menys llenya. La llenya s’enforna, a Formentera, a manats amb les mans o amb l’ajut de forcalls de fusta; i amb grans forcalls de ferro amb coa de fusta, a Eivissa. Mentre dura la cuita s’ha d’anar removent la carbonada per fer-la cremar i minvar. D’això se’n diu espalancar. Es fa amb palanques, que són soques de pi verdes a les quals se solen deixar dues branques a manera de manillar. La pedra va agafant grau fins que comença a bullir. És un moment crític ja que, si curteja de foc, quedaran racons crus, i perquè la dilatació de la pedra fa que, a vegades, remolli algun tros de davanter. Quan es veu que vol caure, s’estalona amb perxes per aguantar-lo. Una cuita dura de 24 hores per a la pedra morta fins a les 60 que necessita una fornada gran de la pedra més dura al foc. Els coguedors treballen per relleus. Teòricament ho fan de dos en dos, durant dues hores, un acosta llenya i l’altre enforna. Passat aquest temps n’entren dos més i ells se’n van a reposar. Durant la cuita, molta gent hi anava a ajudar, fent una vendeta de foc o acostant llenya. Antigament, a la nit s’hi feia molta festa, s’ajuntava molta gent i es ballava i cantava... Hi ha nombroses senyes per saber si una fornada està cuita. Si mirant l’interior de la volta no es veuen juntes entre les pedres sinó que es veu llis, és cuit. Si se sent remor de paper de diners vora el caramull, si fa olor de formatge... En estar cuit es deixa el foc, a vegades es tapa la porta i, a vegades, es tapa el carbonell amb terra per fer-lo apagar i refredar més ràpidament. La calç es treu l’endemà, quan el forn encara és calent, però la calç no ha començat a florir ja que la polseta que fa cou molt als ulls i a les vies respiratòries. Es diu que una cuita ha anat molt bé quan el tercer folre de reble del caramull és calç pura. Treta la calç, s’ha de picar el carbonell per apagar-lo. Es comença a treure a partir del novè dia. Antigament, si hom coïa un forn en un bosc aliè es donava el carbonell o una carretada de calç a l’amo del bosc. Com que el marge del forn també cau un poc quan refreda, el forn creix una mica. Diuen que un forn mitjà creix una carretada (1 m3) per cuita. [VMS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments