flaüta

flaüta f MÚS Instrument musical de vent, consistent en un canó de fusta d’uns 45 cm de llargada, obert pels dos extrems. L’embocadura és de bec i a la part inferior té tres forats per a la digitació: dos a la part anterior i un a la posterior. L’escala és diatònica i sol anar afinada en si.

La flaüta eivissenca és inseparable del tambor. Un mateix intèrpret sona a la vegada els dos instruments: la flaüta a la mà esquerra, i penjant del mateix braç, el tambor, colpejat amb la mà dreta amb una vareta, que a les Pitiüses rep el nom de tocador. Aquest conjunt flaüta-tambor, molt disseminat per l’Europa occidental, aparegué a la Provença a principi del segle XI (galoubet-tambour) i fou introduït a la península Ibèrica pels trobadors. El txistu basc, el pito castellà o el flabiol català són de la mateixa família de la flaüta eivissenca, que fou introduïda a les Pitiüses pels catalans amb la conquista.

Feta a partir d’una branca de baladre, es buida per dins amb unes agulles calentes. Es comença amb unes de fines, fins arribar a unes agulles més gruixudes per aconseguir el diàmetre desitjat. Per la part de fora es rebaixa amb una cutxilla ben esmolada, deixant el tub de 2,5 cm de diàmetre, aproximadament. Després es fa l’embocadura de plom o d’estany, es tapa el forat superior amb un tap de pi, deixant una petita regata per al conducte de l’aire i es fa el bisell o lluna. Finalment, a la part inferior, es fan els tres forats per a la digitació i la flaüta ja està a punt de sonar.

Les que el constructor considera que tenen un so acceptable són decorades amb incisions fetes amb un ganivet, en forma d’anells (solen ser set), i algun peix o vegetal. També sol haver-n’hi de pintades. A causa de la seua construcció rústica i artesanal, no totes les flaütes sonen igual. D’una a l’altra pot haver-hi fins a mig to de diferència. Això fa que en sonar diverses flaütes al mateix temps, formin una politonalitat que confereix a la música un aire rústic i primitiu.

La flaüta és l’instrument més important de la música de les illes d’Eivissa i Formentera i, juntament amb el tambor, és el nucli de la manifestació musical del poble pitiús, mancat d’altres instruments melòdics i harmònics. [JMM]

Descàrregues

Col·laboradors