figuera

figuera f BOT [Ficus carica, família de les moràcies] Arbre originari de la zona sud-oriental d’Europa i introduït a les terres occidentals de la Mediterrània en època desconeguda. El cultiu a Eivissa és sens dubte molt antic, ja que les figues eivissenques són justament alabades per l’escriptor llatí Plini el Vell (s I dC). Però també hi ha figueres espontànies, de poc desenvolupament, a les fissures de les roques dels tallserrats de la costa pitiüsa. Temps enrere era un arbre de conreu molt estès a les Pitiüses, on en començar el s XXI encara és un element característic del paisatge agrícola illenc, especialment a Formentera. Cultivada, té uns 5 metres d’alçada, amb una copa molt desenvolupada i ampla. A les Pitiüses és pràctica habitual, i sobretot a Formentera, eliminar el cimerol o brot principal, a fi de provocar el desenrotllament horitzontal del brancatge. Aquesta pràctica té per motiu facilitar l’accés als fruits, així com mantenir l’arbre més protegit dels vents del nord que, de forma important, bufen a Formentera. El resultat és que els colls i la ramera de la figuera creixen baixos i en gran extensió, cosa que fa necessari el seu estalonament. Les fulles, caduques, són alternes, grosses, aspres al tacte, palmades amb tres o més lòbuls i proveïdes d’un llarg pecíol. Totes elles desprenen una olor característica. La rama de l’any té l’escorxa verda i passa, tot seguit, en envellir, a un color blanquinós. Les rames més joves i les fulles tenen un suc lletós i agre que a la ruralia eivissenca s’empra per quallar la llet i obtenir recuites. Era especialment emprat per a aquest ús el làtex de les figueres martinenques. Aquest suc és molt irritant i produeix inflamacions locals a la pell. La figuera és un arbre dioic. Els peus o arbres femelles són les figueres cultivades i, naturalment, són les portadores de les flors femenines que es transformaran en fruits o figues. Els peus o arbres mascles són anomenats figueres bordes a les Pitiüses i, de manera més general, cabrafigueres, que són portadores de les flors masculines amb pol·len. La fecundació rep el nom de caprificació i consisteix en el pas del pol·len de la cabrafiguera al carpel de la figuera per mitjà d’un insecte himenòpter (Blastophaga grossorum). Tot i això, s’ha de dir, que les varietats de figueres cultivades donen fruits sense necessitat de fecundació (reproducció partenogenètica). La producció d’inflorescències (agrupació de flors) és contínua a la major part de les figueres; és a dir, al mateix brot es poden trobar figues en diferent grau de desenvolupament. Quan es fa la collita normal de final d’estiu (figues de l’any) encara hi ha figues molt petites que s’estan formant i que detendran el seu desenvolupament amb els freds de l’hivern, però que poden continuar vivint durant tot l’hivern i prosseguir la maduració a la primavera de l’any vinent. Aquestes figues primerenques, de l’any anterior, són anomenades figues flors. Aquest és el cas de la figuera albocor que fa una primera saó per Sant Joan, les figues flors, i a final d’agost en fa una segona de figues anomenades bostenques (agostenques). Un altre cas clar de comportament de dues collites el té la figuera rojal. Aquest tipus de fructificació escalonada prova que la figuera està vegetativament activa tot l’any, encara que perdi la fulla. La figuera ha estat molt important dins l’economia agrària eivissenca i formenterera. El conreu força intens que se’n va fer, ja sigui al pla en forma de plantació regular o figueral, bé dispersa a bancals i feixetons de fons de canals, així com la gran varietat de figues, ens indica l’estima que l’home illenc tenia aquest fruit tant per a consum propi com per als animals. Algunes de les varietats de figueres que existeixen o existien fins fa poc a les Pitiüses, sense que quedin esgotades les possibles varietats reals són: albocor (figues flors, bostenques), alcudia, blanca (var. blanca llarga; var. blanca poma), bordissot, coll de dama (var. blanca; var. negra), hiversesca (hivernesca), julia, lloral (porral), martinenca, morada, morisca, oriola, poletana (boletana, napolitana), rojal, sarrona, verdal. Agrícolament es multiplica vegetativament per estaca, a fi de reproduir un nou arbre amb les característiques de la figuera original. Aquesta multiplicació es fa en la lluna vella de març o bé per Sant Joan, època en la qual també es pot empeltar. Una vegada formada, s’esporga molt poc i, en cas de fer-ho, abans que tregui la fulla. És creença popular que una figuera sembrada abans de lluna plena s’estarà a donar figues tants d’anys com dies abans d’aquesta lluna s’hagi sembrat. Per aquesta raó, en cas de sembrar-se en lluna plena, se sol fer només quatre o cinc dies abans. [CGT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments