festeig

festeig ETNOL Relació de coneixença dels fadrins amb la finalitat de trobar la parella adequada per tal de prometre’s i casar-se.

El festeig pagès o festeig en grup va conèixer a les Pitiüses unes formes peculiars: l’al·lota, fortament vigilada per l’autoritat paterna, no sortia de la casa i era l’al·lot qui anava a les diferents cases on sabia que hi trobaria fadrines, per tal de poder tractar-les i escollir així la seua promesa. Quan arribava a la casa, havia de demanar permís per entrar i, si no era el primer d’arribar, havia d’esperar el seu torn, ja que sovent les al·lotes tenien més d’un pretendent. En aquest cas, s’havia de repartir el temps, i per anar bé no havien de passar-se de l’estona que s’havia acordat si no volien provocar alguna baralla o conflicte, que malauradament eren freqüents precisament per motius de gelosia i enveges entre els diferents festejadors, en temps en què els fadrins solien anar armats amb cutxilles i, fins i tot, amb cotxorrillos, fluixes i pistoles. De totes maneres, els que esperaven el seu torn solien avisar al que estava festejant amb l’al·lota quan el seu temps s’havia esgotat, tirant-li una pedreta als peus, avís que es podia repetir dues o tres vegades, però normalment la tercera ja provocava una baralla.

Mentre durava el festeig, al porxo o a la cuina de la casa, el pare o la mare de l’al·lota, asseguts a l’altre cantó de l’estança, tot i fent alguna tasca domèstica (fer llata, filar, cosir, brodar...), no deixaven de vigilar els joves i així salvaguardaven l’honor de l’al·lota i de la família. Els dies de festeig eren els que el pare de família permetia, però generalment dos dies per setmana, que podien ser dimarts, dijous —o ambdós— i dissabte al solpost. Els diumenges, després de la sortida de missa, també se solia permetre el festeig. Així els fadrins s’apinyaven a la porta de l’església, per quan sortís l’al·lota poder ser els primers de demanar permís per acompanyar-la pel camí de missa, fins arribar a casa seua. En cas de coincidir més d’un al·lot per a una al·lota, es compartia l’espai, és a dir, acordaven que de tal pedra a tal arbre o altre senyal convengut, seria un i després l’altre qui aniria al costat de l’al·lota.

A més d’aquest costum socialment aprovat, hi havia altres recursos per als més espavilats, que no eren tan ben vistos i moltes al·lotes no acceptaven, com anar de finestres, festejant d’amagat dels pares, o bé anar de revetla, acabant de festejar amb una al·lota, anar per altres cases on hi havia també al·lotes fadrines, a altes hores de la nit. S’ha trobat documentat també el festeig al quantra, referit a un temps més antic, i en el cas d’al·lotes amb molts pretendents, que festejaven amb dos a la vegada, un a cada costat, i que havia de ser prou habilidosa per no mostrar-se més afable amb un que amb l’altre, per tal de no incitar la gelosia dels pretendents.

El festeig en grup o festeig pagès s’acabava el moment en què s’oficialitzava el prometatge de l’al·lota amb algun dels pretendents, extrem conegut com donar es boc, i que s’entenia quan l’al·lota no sortia a festejar i el diumenge següent anava a missa amb l’anellada regal del seu promès, o simplement anant a missa a una hora diferent de l’habitual. A la sortida de l’església el seu promès es col·locava al seu costat per acompanyar-la a casa seua i, a partir d’aquell moment, ja no festejava amb ningú més.

Una última manera d’acabar el festeig era quan es produïa una fuita . [CSC]

Descàrregues

Col·laboradors