estrella de mar

estrella de mar ZOOL Nom que es dóna als animals equinoderms que pertanyen a la classe dels asteroïdeus. Són animals de simetria radial i cos aplanat, format per un disc central pentagonal del qual surten cinc o més braços de forma molt variable: plans, cilíndrics, llargs, curts, prims, gruixuts, etc. Al cos s’hi poden diferenciar dues cares: ventral o inferior i dorsal o superior. Al centre de la cara ventral s’hi troba la boca i a l’eix longitudinal ventral dels braços apareix tota una sèrie de pedicels o peus ambulacrals distribuïts en dues o quatre fileres i acabats o no en ventoses o ampolles, segons l’espècie de què es tracti. A la cara dorsal hi ha l’anus, que no sempre existeix, i el madrepòrit, una placa perforada que dóna entrada a l’aigua cap al sistema aqüífer o ambulacral. L’esquelet, situat davall la pell, és format per una sèrie de plaques més o menys desenvolupades que no estan juntes, sinó que deixen espai entre elles, la qual cosa dóna una certa flexibilitat al cos de l’estrella. Les plaques solen portar damunt espines més o menys desenvolupades. A la superfície del cos s’hi poden trobar unes evaginacions arrodonides, les pàpules amb funció respiratòria i uns petits òrgans en forma de pinça, especialitzats en la neteja de la superfície del cos, els pedicel·laris. Les estrelles no tenen mandíbules a la boca, sinó que presenten un estómac musculós i evaginable amb el qual, una volta extret el cos, envolten la presa i la digereixen a l’exterior. Una vegada feta la digestió, tornen a introduir l’estómac. A continuació d’ell hi ha un intestí amb un parell de diverticles ramificats per cada braç. L’intestí, curt, desemboca a l’anus, que pot faltar en algunes espècies d’estrelles. La respiració la fan mitjançant les pàpules, la pell i l’aparell ambulacral, que s’empra també en la circulació de líquids per l’interior de l’animal. Les estrelles tenen el sistema nerviós més desenvolupat que els altres equinoderms i és el responsable de les respostes sensitives i motores a estímuls mecànics i químics. No hi ha òrgans sensorials especialitzats, llevat d’unes taques oculars que es troben a l’extrem dorsal dels braços de moltes espècies. Les estrelles tenen reproducció sexual, amb els sexes separats. Alguna espècie és hermafrodita. Hi ha dues gònades per braç, les quals s’obren a l’exterior per un o més gonòpors a la base dels braços. El desenvolupament embrionari és indirecte a la majoria de les estrelles, mitjançant larves planctòniques. Presenten també reproducció asexual amb un alt poder de regeneració, que pot ser causada per una escissió al disc o al braç, i així es regenera tot l’animal a partir d’un sol braç. Les estrelles tenen una vida mitjana d’uns sis anys, viuen a tots els mars del món, són bentòniques i tenen una amplíssima distribució batimètrica, si bé a la franja litoral es troben més diversitat d’espècies. Unes habiten a fons tous de fang, arena o grava, altres ho fan a fons de roca, coves i parets verticals. També són freqüents als alguers de posidònies, entre les fulles i els rizomes. Són animals carnívors o carronyers, segons l’espècie. Es tracta de depredadors molt actius de mol·luscos bivalves, crustacis, cucs poliquets, esponges, cnidaris i altres equinoderms. Poden esdevenir autèntiques plagues per als cultius d’ostres o musclos. La pràctica desaparició dels corns (Charonia nodifera i Ranella gigantea), a causa de les enormes captures destinades al comerç, ha comportat la desaparició de l’únic depredador que mantenia equilibrada la població d’estrelles, de les quals es coneixen més de 1.600 espècies. Al Mediterrani espanyol s’han citat prop de cent espècies d’equinoderms, de les quals una vintena són estrelles de mar. Les més freqüents són: 1estrella blavosa (Coscinasterias tenuispina, família dels astèrids, ordre dels forcipulàtides) És una estrella que fa entre 7 i 10 cm de diàmetre i que pot arribar fins als quinze. Presenta un disc central relativament petit del qual surten de sis a deu braços estrets, no gaire aplanats, de diferent longitud a causa de la gran fragilitat, cosa que fa que es rompin; d’aquesta manera, sovent se’n troben amb dos o tres braços ben desenvolupats i tres o quatre en fase de regeneració. És de color blanc blavós amb taques marrons que li donen una coloració críptica. La cara ventral és més clara. La superfície del cos és coberta d’espines marcades, gruixudes i amb la punta més o menys roma, arrenglerades regularment. La base de les espines forma un collaret contràctil amb nombrosos pedicel·laris en forma de pinça. Els peus ambulacrals tenen ventoses. És una espècie típicament mediterrània, molt abundant en aigües somes, davall pedres, en parets rocoses i en creques prop de la superfície. Viu des d’arran de mar fins a uns 50 m de fondària. És un depredador voraç de crustacis i de mol·luscos, especialment gasteròpodes (caragolins i baldufes). Viu al Mediterrani i també a l’Atlàntic. 2estrella d’arena, nom amb què es coneixen les estrelles de mar que pertanyen al gènere Astropecten, de la família dels astropectínids i ordre dels paxil·lòsides. A la Mediterrània, hi viuen sis espècies d’aquest gènere, totes presents en aigües de l’arxipèlag balear. El nom al·ludeix al fet que totes es troben principalment en fons tous, arenosos i fangosos, a vegades enterrades. No tenen els peus ambulacrals acabats en ventoses i, per tant, no solen trobar-se en fons durs. El cos és deprimit, en forma d’estrella, amb un disc central gran, cinc braços acabats en punta i vorejats d’una sèrie de plaques cobertes d’escames i punxes més o menys grans i abundants segons l’espècie. La més grossa i comuna de totes és Astropecten aranciacus o estrella d’arena ataronjada, que pot arribar a fer 60 cm de diàmetre. El color és taronja o gris vermellós sobre fons vermell per la cara dorsal, i groguenc per la cara ventral. La superfície superior del disc i els braços són coberts de papil·les i tenen textura uniforme. Les plaques marginals, molt conspícues, porten en la cara superior una espina curta, mentre que les inferiors porten una espina molt llarga i fins a cinc de més curtes, lleugerament aplanades. Aquestes espines, de color blanc, es projecten cap als costats dels braços i donen lloc a una aurèola tosca que envolta l’estrella. Els peus ambulacrals són punxeguts; entre ells, en els solcs ambulacrals dels braços, és fàcil trobar el poliquet Acholoë astericola. És molt voraç, depredador de gasteròpodes, bivalves, verms i bogamarins. Es pot enterrar en l’arena per cercar preses. Abans era freqüent que, quan es calava un palangre o unes llences, bona part dels hams que queien en el “blanc” o en el “motat” venguessin amb una d’aquestes estrelles enganxades ja que s’havien enviat l’esca i l’ham. Aquesta espècie és també freqüent entre els rizomes de les posidònies. Astropecten irregularis és en alguns llocs més abundant que l’anterior. És més petita —pot arribar a uns 15 cm de diàmetre— i és també de color terrós per la cara superior i blanca per la ventral. Les plaques marginals inferiors porten tres llargues espines còniques —la mitjana més llarga que les altres— que es projecten en una orla entorn dels braços. Viu enterrada en part a l’arena i al fang. S’alimenta d’ofiüroideus i crustacis. Pot formar comunitats denses entre els 50 i 600 m de fondària. L’Astropecten spinulosus, de color marró grisenc o rosat, pot arribar als 10 cm de diàmetre. Les espines marginals són curtes. El disc és relativament petit i els braços de longitud mitjana i d’extrems arrodonits. Té ventoses en alguns peus ambulacrals. Només viu al Mediterrani. Caça anèl·lids, crustacis, mol·luscos i altres equinoderms. De dia viu amagada i a la nit grimpa sobre pedres i alguers. Astropecten bispinosus, de fins a 15 cm de diàmetre, és de color verd oliva i marró per la cara dorsal i groguenca per la ventral. Té el disc central relativament petit i els braços allargats i estrets. Viu a la Mediterrània i a l’Atlàntic, sobre fons tous d’arena i fang. Astropecten jonstoni, de fins a 7 cm de diàmetre i coloració de verdosa a marró groguenca, generalment clara, amb les punxes marginals ataronjades, viu només a la Mediterrània. El disc central és gran i els braços curts, eixamplats a la base i acabats en punta. S’alimenta de mol·luscos bivalves i altres equinoderms. Astropecten platyacanthus, fa entre 10 i 15 cm de diàmetre, és de color vermellós, viu en fons d’arena i fang i a les praderies de posidònia a poca profunditat. Les plaques marginals dorsals dels braços duen una espina grossa, aixecada verticalment i les ventrals dues fileres d’espines laterals desenvolupades. Una espècie semblant, també de la mateixa família, és Tethyaster subinermis, trobada en aigües de les Pitiüses, en fons d’arena i fang, entre 60 i 200 m de profunditat. Pot arribar als 40 cm de diàmetre i no presenta les robustes punxes marginals de les altres estrelles d’arena del gènere Astropecten. 3Estrella de braços llargs (Chaetaster longipes, família dels quetastèrids, ordre dels valvàtides) és una estrella d’entre 15 i 25 cm de diàmetre, amb un disc central petit i cinc braços molt llargs, fins i cilíndrics, acabats en punta. És de color groc ataronjat per la cara dorsal i més clar per la ventral. Els solcs ambulacrals dels braços són estrets i presenten dues fileres de pedicels acabats en ventoses. La cara dorsal del disc i els braços presenten les plaques alineades en sèries longitudinals. Cada una d’aquestes plaques du en la superfície nombroses espines petites. La vora dels braços no té espines marginals. Viu formant poblacions nombroses en fons fangosos, arenosos i de grava, entre els 30 i els 500 m de profunditat, en la Mediterrània i a l’Atlàntic. 4estrella de set braços (Luidia ciliaris, família dels luídids, ordre dels paxil·lòsides) És una estrella que pot arribar a fer 50 cm o més de diàmetre, de color vermell o ataronjat per la cara dorsal i més pàl·lid per la cara ventral. El disc central és gran i els set braços, allargats i estrets, són molt fràgils i es rompen fàcilment quan es treu de l’aigua; sempre es produeix una constant pèrdua i substitució de braços. Aquestos són aplanats i presenten les plaques marginals amb llargues espines que es projecten cap als costats formant una orla rígida. Els peus ambulacrals són molt llargs i acaben en una ampolla, no en ventosa. Tot això li permet un ràpid desplaçament pels fons on viu i sovent s’enterra a fons fangosos i d’arena propers a la costa, fins a uns 200 m de fondària. És una de les espècies d’estrelles que no té intestí ni anus. És agressiva i molt voraç, depreda principalment bogamarins i altres equinoderms. No és gaire freqüent. Una espècie molt semblant, només amb cinc braços, Luidia sarsi, ha estat trobada en aigües de les Pitiüses. Té una forma més regular que l’anterior, un diàmetre màxim de 35 cm i color marró groguenc per la part dorsal, amb els braços més foscos, i més pàl·lida per la cara ventral. S’alimenta de poliquets, bivalves, petits crustacis i altres equinoderms. Viu sobre substrats tous —fangs, arenes, grava fina— a partir dels 10 m de fondària, tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic. 5estrella porprada (Ophidiaster ophidianus, família dels ofidiastèrids, ordre dels valvàtides) Fa uns 20 cm de diàmetre i pot arribar als 35; de color variable (vermell ataronjat, maó o porpra, amb taques porpra o violeta). El disc central és petit en relació als braços, que són invariablement cinc, robustos, de secció cilíndrica, estan inflats en el terç més proper al disc i només s’aprimen cap a la punta, que és roma. La pell és tova granulada, sense espines i les plaques de l’esquelet presenten una ordenació escamosa amb pàpules intercalades i deixen unes fileres ben marcades als braços. El solc ambulacral de la cara ventral dels braços és estret i presenta dues fileres de pedicels acabats amb ventoses protegits per espines curtes que surten del marge del solc ambulacral. Aquesta espècie viu sobre roques i substrats durs, ben il·luminats, entre els 5 i els 35 m, si bé es pot trobar a més profunditat. És termòfila i es pot trobar en aigües càlides de la Mediterrània i de l’Atlàntic. Una espècie molt semblant, també trobada al mar balear, és Hacelia atenuatta, de la mateixa família. Pot arribar als 25 o 30 cm de diàmetre i és d’un color vermell escarlata. Es pot confondre amb l’espècie anterior, si bé el disc central és proporcionalment major i els braços tenen la base més ampla i la punta més fina. És també termòfila i viu sobre fons rocosos, als alguers i en coves entre els 5 i els 150 m. Viu també a l’Atlàntic. 6estrella verda (Marthasterias glacialis, família dels astèrids, ordre dels forcipulàtides) És la que pot assolir una mida més gran, fins als 80 cm de diàmetre, si bé és més freqüent que faci de 25 a 40 cm. El cos és robust, amb un disc central petit i ben definit i sempre té cinc braços cilíndrics i llargs que es van aprimant gradualment i que, sovent, quan l’animal és actiu, tenen l’extrem girat cap amunt. La cara dorsal del disc i els braços són coberts de fortes espines més o menys arrenglerades i envoltades a la base per un anell contràctil amb nombrosos pedicel·laris. Les espines del disc són més nombroses i petites que les dels braços. La coloració del cos és críptica, verd olivàcia o terrosa al dors i més pàl·lida al ventre. Això dificulta de lluny la seua identificació. Els peus ambulacrals acaben en ventosa i això, afegit a la flexibilitat del cos, permet que la forma d’aquesta estrella s’adapti perfectament a les irregularitats del substrat. Viu a la Mediterrània i a l’Atlàntic, en fons rocosos costaners, a partir d’un metre de fondària i fins als 200. És una gran depredadora d’ostres, musclos i bogamarins joves. 7estrella vermella (Echinaster sepositus, família dels equinastèrids, ordre dels espinulòsides) És la més abundant a les costes pitiüses. Pot arribar als 30 cm, però la talla més corrent és compresa entre els 15 i els 20 cm. El disc central és petit i en surten cinc braços —a vegades sis o set— llargs, cilíndrics i estrets. La pell, de color vermell més o menys ataronjada, molt llampant, és tova i recobreix les espines de l’esquelet que són molt curtes. Les plaques —osicles— i les espines de l’esquelet, englobades a la pell, així com les seues pàpules, donen a la part dorsal dels disc i braços un aspecte reticulat irregular. A més, la pell està proveïda de glàndules mucoses. A la cara ventral dels braços es troba un solc ambulacral molt estret que l’animal pot tancar. Els pedicels acaben amb ventoses, la qual cosa permet a aquestes estrelles grimpar per les parets verticals rocoses i sostres de les coves submarines. El seu desenvolupament embrionari és directe, sense formes larvàries, cosa poc freqüent en els equinoderms. Viu a la Mediterrània i a l’Atlàntic, en tot tipus de fons, principalment rocosos, però també es pot trobar damunt arena, fang, grava i a les praderies de posidònia, a llocs poc ombrívols, de cara d’aigua fins a grans profunditats (més de 600 m). S’alimenta d’esponges. [SRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments