erer

erer m CULT POP Paraula documentada des de l’any 1380. Eina, espècie de garbell gros, de quatre o cinc palms de diàmetre que s’usava damunt l’era després de batre el blat per porgar-lo o ventar-lo (separar el gra de la palla). Els erers més antics es feien de pell, a la qual es feien foradets, i els més nous són de filferro amb la vora de fusta. Entre ambdós es troben els erers tradicionals eivissencs, de costats fets de llata gruixuda, d’espart cru de cinc camades i el sòl de joncs, que deixaven passar el gra. Davall del jonc hi havia dues fustes en creu per reforçar-los. Tenia quatre anses de savina, que recorden per la seua forma, capcinglons (capcingló ). Per fer servir l’erer es penjava amb aquestes anses i amb l’ajut de cordelles de les perxes que estaven clavades a terra amb els caps junts en amunt, estructura que s’anomena ereradora. Pels forats de l’erer hi passen els grans i les petites palles volen empeses pel vent i queda definitivament separat el gra de la palla; el primer es recull dins una senalla on cau pel seu propi pes. Per extensió, en alguns indrets donen el nom d’erers a uns garbells semblants que s’usen per porgar olives i, fins i tot, la calç de la grava a les obres. També es fa servir per garbellar faves i pèsols i, col·locat damunt rabassons o damunt cadires velles, es fa servir per esclovar ametlles. [ERC]

Descàrregues

Col·laboradors