equinoïdeus

equinoïdeus m pl ZOOL Classe d’animals equinoderms en la qual s’inclouen els bogamarins o eriçons de mar. El cos és globós, aplanat dorsoventralment i la grandària va des d’un centímetre fins a prop dels vint. En els equinoïdeus regulars, la forma del cos és més o menys esfèrica, formada per una carcassa globosa rígida constituïda per plaques calcàries soldades damunt les quals s’articulen les punxes o espines mòbils, més o menys llargues, que envolten l’animal. Aquestes punxes tenen funció defensiva, locomotora o per excavar en l’arena o perforar roques. El pol oral o ventral, en contacte amb el substrat, presenta la boca envoltada d’una membrana tova i fina (peristoma) que porta cinc podis bucals, cinc parelles de petites brànquies i pedicel·laris. En el pol aboral o dorsal s’obre l’anus, envoltat d’un periprocte membranós i el madrepòrit, placa perforada per on entra l’aigua al sistema ambulacral. La superfície de la closca es pot dividir en deu seccions o franges radials que van del pol oral a l’aboral. Cinc d’elles presenten les plaques perforades perquè surtin els peus ambulacrals (zones o àrees ambulacrals o radials) i alternen amb les altres cinc que no porten peus ambulacrals (zones interambulacrals o interradials). Les espines es disposen simètricament repartides per tota la superfície del cos. Les espines s’articulen sobre un tubercle existent en la placa esquelètica amb uns músculs que permeten el seu moviment. A més de les espines, hi ha els pedicel·laris, òrgans en forma de pinça amb funció defensiva, netejadora o de captura de petites preses. Els pedicel·laris se situen entre les espines. En els equinoïdeus irregulars el cos té forma deprimida i de contorn pentagonal, com a conseqüència del desplaçament de l’anus cap a l’extrem posterior del cos i la boca cap a l’anterior. Les espines són petites i molt nombroses i les àrees ambulacrals, amb les plaques perforades, tenen forma de pètal i apareixen en dues regions, vora la boca i vora el pol apical. Els equinoïdeus regulars tenen un aparell mastegador, llanterna d’Aristòtil, molt desenvolupat, format per una sèrie de peces calcàries articulades, amb cinc dents i un conjunt de músculs que les mouen. En els equinoïdeus regulars aquest aparell és reduït o absent. L’intestí és sempre molt llarg i va unit a la cara interna de la closca, donant dos cercles complets. L’aparell ambulacral, a més de funció de desplaçament, també té funció respiratòria i circulatòria. Els equinoïdeus tenen reproducció sexual, els sexes són separats i no hi ha dimorfisme sexual. Els òrgans sexuals són molt semblants en els dos sexes i només es diferencien pel color que exhibeixen quan són madurs: les gònades femenines són de color ataronjat o vermell i granuloses, mentre que les masculines són de color groc i més fines. Unes i altres es troben per dins de l’animal, en nombre de cinc, adherides a la carcassa, envoltant l’anus. La fecundació és externa i el desenvolupament embrionari indirecte, amb una o més larves de vida planctònica, que després d’un temps va al fons i dóna lloc a un nou bogamarí. Viuen de quatre a vuit anys. Es troben adherits al substrat, en fons rocosos, per on es mouen lentament amb les espines i els peus ambulacrals, i són més actius a la nit. Molts són també freqüents en alguers de posidònia, entre les mates. Són herbívors i s’alimenten d’algues que entapissen les roques, amb les dents de l’aparell mastegador. N’hi ha també de carnívors, que mengen esponges, hidrozous o briozous sèssils. Els bogamarins irregulars viuen enterrats a l’arena o al fang i excaven galeries, desplaçant les partícules amb les punxes. S’alimenten de petits organismes o restes orgàniques que troben entre les partícules del sediment en què excaven. A la vegada, els bogamarins són preses de crustacis com la llagosta, peixos com els sargs o els déntols, alguns caragols i altres equinoderms, com algunes estrelles. Fins fa pocs anys, el bogamarí de roca (Paracentrotus lividus) i el bogamarí negre (Arbacia lixula) eren molt freqüents als llocs de roca de les costes illenques. Ara escassegen, llevat de llocs inaccessibles o profunds. La causa és que la gent —començant pels turistes francesos, seguits dels catalans— s’ha acostumat a consumir-ne les gònades madures. S’ha de dir que els grecs ja les consumien i els atribuïen propietats medicinals: bones per a l’estómac, dietètiques, com a remei contra la icterícia, cicatritzants de ferides, bones per fer créixer els cabells (mesclades amb mel) i, fins i tot, eficaços afrodisíacs. Es mengen crues, vora mar, amb unes gotes de llimó. També es poden consumir bullides, amb truita o fer amb elles salses pel peix o la carn. Les més apreciades són les gònades de P. lividus. Actualment es poden comprar enllaunades provinents de Xile, l’Empordà o d’Astúries, on s’anomenen oricios. També es poden trobar en forma de mousse. A més de les dues espècies ja esmentades i del bogamarí violeta (Sphaerechinus granularis), que són els bogamarins més freqüents a les aigües pitiüses (bogamarí ), també n’hi ha altres no tan abundants, entre els quals cal esmentar:1 bogamarinet (Psammechinus microtuberculatus, família dels equínids i ordre dels diadematoïdeus). El diàmetre de la closca només arriba fins als 3 o 3,5 cm. És aplanat, hemisfèric, amb punxes fines d’1,5 cm de llarg, les primàries un poc més grosses que les secundàries, i de color verdós amb l’extrem vermell. La closca neta té també color verdós, amb les zones ambulacrals més blanquinoses. Viu sobre fons de roca i creques i també als fons de grava, fins als 400 m. Menja hidroïdeus, poliquets i briozous. És abundant a les praderies de posidònia, entre els rizomes, en una fondària d’entre 10 i 20 m. Només viu al Mediterrani.2 bogamarinet d’arena (Echinocyamus pusillus, família dels fibulàrids i ordre dels clipeasteroïdeus). Bogamarí irregular, de talla molt petita: la closca pot arribar als 1,5 cm. El cos té forma d’ou, aplanat, amb la boca i l’anus situats a la cara ventral, lleugerament còncava. Les punxes són curtes i nombroses i donen a l’animal un aspecte vellutat, però de tacte punxant. És de color verdós quan l’animal és viu. La closca, una vegada neta, és de color blanc i ben sovent es poden trobar entre l’arena de la platja. Viu enterrat als sediments sota les posidònies, per això i per la seua mida, es difícil veure’l viu, malgrat l’abundància a les aigües pitiüses. Té una distribució batimètrica molt àmplia, ja que es troba des dels nivells soms fins a més de 1.000 m de fondària. S’alimenta de partícules orgàniques i foraminífers que troba als sediments. També és freqüent al contengut estomacal de les estrelles d’arena i dels bogamarins cor morats. Viu al Mediterrani i a l’Atlàntic.3 bogamarí cor cendrós (Brissus unicolor, família dels bríssids i ordre dels espatangoides). És un bogamarí irregular, de closca d’ovalada a el·líptica, una mica bombada per la cara dorsal i aplanada per la ventral. Pot arribar als 14 cm de llarg. Presenta cinc fileres de peus ambulacrals situats en uns canals estrets marcats. La boca és a la cara inferior, però molt desplaçada cap endavant. Tota la closca és uniformement recoberta de tubercles, més marcats a la cara inferior que a la superior. Les punxes són curtes i molt nombroses i recobreixen el cos com una pell. És de color groc fosc en vida i gris pàl·lid quan es renta la closca, que es troba a vegades a les platges, tretes per la maregassa. Viu al Mediterrani i a l’Atlàntic, enterrat en fons d’arena i fang i en els passadissos entre esculls de posidònia. S’alimenta de foraminífers, mol·luscos, briozous i altres organismes petits que viuen enterrats al sediment. A vegades surt agafat en arts de ròssec a 300 i 400 m de profunditat. Una altra espècie semblant és Brissopsis lyrifera, de la mateixa família dels bríssids i trobada en aigües de les Pitiüses. La closca arriba a uns 7 cm de llargària, té forma de cor ample i és de color vermellós fosc. Les espines són nombroses, curtes i fines, disposades com una pell. La closca neta i sense punxes té un color gris groguenc. Viu enterrat al fang i a l’arena a una fondària d’entre 5 i 400 m. Viu al Mediterrani i a l’Atlàntic, enterrat en fons tous. Schizaster canaliferus, de la família dels esquizastèrids i ordre dels espatangoides, ha estat citada també a les aigües pitiüses. La closca pot arribar a amidar uns 7,5 cm de llarg i és recoberta densament de punxes fines i curtes, més llargues les de la part anterior. El cos té forma de cor: ample per davant i aprimat cap a la part posterior. De les cinc zones ambulacrals, petaloides, dues son més llargues que les altres i totes se situen en uns solcs poc marcats. La cinquena zona interior és molt allargada, se situa en un solc molt pronunciat i arriba fins a la boca. És de color gris rosat i la closca, una vegada neta de punxes, és grisenca. Viu enterrat en l’arena i el fang, a una fondària d’entre 10 i 900 m. Viu, apareix com a producte de la pesca de ròssec. És una espècie endèmica del Mediterrani. També s’ha d’esmentar el gènere Equinocardium, de la família dels lovènids i de l’ordre dels espatangoides, algunes espècies de la qual s’han trobat en aigües de les Pitiüses. Poden arribar als 9 cm de llargària. Vius són sempre de color terrós i les carcasses són de color gris. Les àrees ambulacrals laterals tenen forma de triangles estrets i estan en solcs poc profunds, llevat de l’anterior, que és més marcat. Viuen enterrats en fons arenosos i fangosos, en galeries que excaven amb l’ajut de les punxes, a uns 15-20 cm de la superfície del fons i cimenta les parets amb secrecions mucoses. Periòdicament canvien d’emplaçament. Es troben al Mediterrani i a l’Atlàntic, fins a 200 m o més de fondària.4 bogamarí cor morat (Spatangus purpureus, família dels espatàngids i ordre dels espatangoides). És un bogamarí irregular, de closca amb simetria bilateral, de color vermell violaci i forma de cor, que pot arribar als 12 cm de llargària. La part ventral és plana i la dorsal bombada. La major part de les punxes són curtes i cobreixen la closca com un pelatge. A la cara dorsal se situen unes altres espines llargues i punxegudes, lleugerament corbades i de color violeta. La closca, que una vegada neta i sense espines és de color blanquinós rosat, presenta les obertures dels peus ambulacrals disposades en forma estrellada, formant uns solcs poc marcats, dels quals l’anterior és més llarg i du a la boca. La cara dorsal de la closca presenta uns tubercles grossos en les zones interradials, mentre que a la cara ventral els tubercles són més petits. Viu als fons fangosos, arenosos o de grava fina, on s’enterra ràpidament amb ajuda de les punxes, en unes cavitats que ell mateix excava, a uns 15 cm de la superfície del fons. Aquestes cavitats comuniquen amb l’exterior per diversos conductes. Això fa difícil observar aquest bogamarí viu. Sovent és capturat en pesca de ròssec. A vegades surten a la platja les closques buides després dels temporals. Viuen al Mediterrani i a l’Atlàntic, entre 5 i 900 m de fondària. S’alimenten de partícules de matèria orgànica i petits organismes que troben al fang i l’arena on viuen enterrats.5 bogamarí de fondària (Equinus acutus i E. melo, família dels equínids i ordre dels diadematoides). Són els bogamarins més grossos de la Mediterrània: poden arribar als 17 cm de diàmetre de closca. Aquesta és semiesfèrica o subcònica, de color vermellós o groc ataronjat, amb espines primàries llargues i poc fortes, més disperses en la cara dorsal que en la ventral i unes punxes secundàries més petites i abundants entre les primàries. Aquestes són de color rosat o verdós a la base i més blanquinoses a l’extrem. No són gaire freqüents i es troben a fons rocosos i ombrívols, però també a fons arenosos o fangosos, sempre per davall dels 20 m i fins als 1.000 m de profunditat. Són carnívors i s’alimenten d’hidroïdeus, poliquets, mol·luscs, crustacis, briozous, etc. E. acutus té la closca més cònica, vermellosa, amb punxes també vermelles o blanquinoses. És més escàs i viu preferentment a fons tous. Per contra, E. melo té la closca més esfèrica, de color més fosc, les punxes primàries són verdoses, és una mica més freqüent i viu preferentment a fons durs.6 bogamarí de punxes llargues (Centrostephanus longispinus, família dels diademàtids i ordre dels diadematoides). És un bogamarí no gaire freqüent, que fa uns 5 o 6 cm de diàmetre de closca i amb unes punxes llargues i primes, buides i agusades, que fan el doble de llarg que la closca. A més hi ha unes punxes petites distribuïdes uniformement per damunt la carcassa, que és de color terrós fosc i a les punxes alternen les franges clares amb les fosques. Aquestos bogamarins són molt actius i sensibles i es mouen ràpidament sobre el substrat amb una marcada tendència a fugir de la llum. Es pot trobar en fons rocosos ombrívols o mitjanament ombrívols, de moderat hidrodinamisme, entre els 40 i els 200 m de fondària, encara que en alguns llocs poden trobar-se en fons tous d’arena o fang i a menys profunditat. Les punxes llargues són connectades a unes glàndules verinoses, per la qual cosa poden produir ferides doloroses. És una espècie de distribució mediterrània i atlàntica. [SRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments