epigrafia

epigrafia f EPIG Ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions gravades sobre pedra o altres suports perdurables (metalls, os, terra cuita, etc.). La recta lectura, transcripció i interpretació de les inscripcions suposa un ampli coneixement de les llengües antigues, del llenguatge epigràfic i de la paleografia i una sòlida formació històrica. Molt sovent la inscripció és fragmentària i, aleshores, hom intenta de completar-la. Hi ha dos procediments per restituir les parts perdudes: l’estudi dels intervals i de la longitud de les línies —les inscripcions eren, per norma general, calibrades— i el coneixement de les fórmules epigràfiques emprades correntment. Pel que fa a les Pitiüses, destaca la presència de diverses inscripcions púniques, úniques en el territori de llengua catalana, a més d’un important corpus en llengua llatina i també en llengua àrab. [EEiF]

Epigrafia feniciopúnica
A les illes Balears són presents totes les variants de la llengua cananea: el fenici, el púnic i el neopúnic amb llurs característiques més rellevants. Les diferents formes gràfiques que es produeixen amb l’evolució pròpia del pas dels segles donen nom a aquestes tres diferenciacions de la llengua fenícia pròpiament dita: el fenici clàssic, el més antic, que prové de la zona cananea, el púnic que comença a desenvolupar-se al nord d’Àfrica cap al s VI aC i el neopúnic, versió ja molt evolucionada que comença a final del s II aC i es manté fins al s II dC. Aquestos canvis ajuden a datar inscripcions dels fons antics dels museus o procedents de col·leccions particulars que no tenen un context arqueològic. Les variants morfosintàctiques i especialment l’inici de la utilització de les consonants guturals `ain, ´alef, he i khet com a vocals en una llengua que en un principi era consonàntica, delimiten l’àmbit de l’epigrafia púnica i neopúnica diferenciant-les entre si i especialment de l’epigrafia fenícia més antiga que conserva el seu consonantisme. Una altra característica que distingeix el fenici del púnic i neopúnic es troba en la confusió d’aquestes guturals entre si com a resultat de la progressiva manca de pronunciació. Es troben paraules que s’haurien d’escriure amb `ain escrites amb ´alef o he o khet, utilitzant-les totes sense cap mena de coordinació i, fins i tot, eliminant-les en molts casos. Hi ha dues lletres en fenici que són considerades consonants, però que també progressivament en púnic i molt més en neopúnic es van convertint en vocals, són la iod i el vav, que prendran el lloc de la i, la o i la u, però tampoc està clar l’ús d’unes i altres dins dels diferents contextos epigràfics. Aquestos canvis es comencen a produir entre els segles III i II aC en el context púnic i es mantenen, en el que s’ha anomenat epigrafia neopúnica, fins al s II dC. A Eivissa hi ha hagut poques troballes epigràfiques feniciopúniques en relació a la permanència semita a l’illa, sobretot per l’existència de necròpolis i santuaris, on seria preceptiu el retrobament d’esteles funeràries i votives, respectivament. D’altra banda algunes de les inscripcions ebusitanes es troben fora de l’illa, en museus peninsulars, com és el cas de la inscripció amb un nom propi en un anell d’or exposat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. L’anell està decorat amb un cap masculí amb el cabell i la barba representats per dos coloms units pel bec, al final del coll hi ha un dofí, seguint la corba del segell apareix la inscripció neopúnica, datada entre els segles III i II aC, feta en negatiu, i que un cop gravada té la llegenda l´dlb`l “de Adalba`al”. Aquesta inscripció va ser publicada per primer cop per Antoni Vives i Escudero a Estudio de arqueología cartaginesa. La necrópolis de Ibiza, Madrid 1917 p 48 núm 147, però va ser J. M. Solà Solé qui la va desxifrar a la revista Sefarad núm 25 (1965) p 29-30, “Miscelánea púnico hispana III”. Segons Solà Solé s’hauria de llegir l´dnb`l “de ´Adonaba`al”. Posteriorment J. Ferron va fer la seua pròpia interpretació en un article a Trabajos de Prehistoria núm 28 (1971) p 385-399: “Sortija cartaginesa con chatón inscrito”, per a aquest epigrafista s’ha de llegir: l´dn b`l “per el Senyor Ba`al” i seria una inscripció votiva. F. Vattioni va donar una altra versió a l’Annali del Istituto Universitario Orientale di Napoli núm. 41 (1981), p 186-187: “I sigilli fenici”, considerant la inscripció com un segell per marcar amb el nom del propietari, va entendre que era un nom propi introduït per la partícula l, l´drb`l “de ´Aderba`al”. En els fons del mateix Museu Arqueològic Nacional hi ha un plat de ceràmica procedent també d’Eivissa amb una inscripció pintada en vermell a l’interior i que, malgrat els intents d’interpretació de J. M. Solà Solé (Sefarad núm 20, 1960, p 277-279) i M. G. Amadasi Guzzo (Le iscrizione fenicie e puniche delle colonie in occidente, Roma 1967), només es pot concloure que es tracta d’un epígraf amb lletres neopúniques amb un possible contengut votiu. El tipus de plat coincideix amb altres utilitzats per a ofrenes. En el Museu Provincial d’Alacant es troba la que potser és la més interessant mostra d’epigrafia púnica i neopúnica d’Eivissa, es tracta de la plaqueta de bronze procedent del santuari des Culleram (Culleram, cova des ); el més interessant és que té gravades dues inscripcions en les dues cares: la més antiga és púnica, del s IV aC, i la de l’altra cara té grafia neopúnica i es pot datar entre els s II i I aC; la primera commemora l’edificació d’un santuari, la segona conté també un epígraf commemoratiu possiblement de la restauració i reconstrucció del mateix santuari. Molt estudiada per diferents epigrafistes, els que primer la varen reproduir foren E. Littmann a “Punische Inschriften aus Ibiza”, a la revista Foschungen und Fosrchritte núm 8 (1932) p 179, i I. Macabich a Ebusus. Ciclo Romano, Palma 1932, làm. IX. Va ser J. M. Solà Solé a Semítica núm. 4 (1954) p 25-31: “La plaquette en bronze d’Ibiza”, que va donar una de les primeres i diferents versions de les dues inscripcions. La primera inscripció, i a la vegada la més antiga, diu “Al Senyor Reixef Melqart aquest santuari que ha dedicat Ìx`addir fil de ´Ix(y) (?) fill de Bergad fill de ´Eixmunkhillets”; la segona i neopúnica, la més recent, diu: “Ha fet i ha dedicat i ha renovat el mur aquest `Abd´eixmun fill de `Azerba`al el sacerdot de la nostre senyora Tinit (la) poderosa i la Fortuna i l’arquitecte aquell a costes seues”. Al Museu Arqueològic de Catalunya hi ha quatre peces ceràmiques amb marques raspades postcocció a la base interna, són marques de propietat que tenen una o dues lletres púniques que poden ser la inicial d’algun nom propi. Han estat publicades per Maria Josep Fuentes (Maria Josep Estanyol i Fuentes ) al Corpus de las inscripciones fenícias, púnicas y neopúnicas de España, Barcelona 1986, p 21-22. A Eivissa, al Museu del Puig des Molins, es troba una altra marca de característiques similars, del s II aC, i es tracta de dues lletres neopúniques ´g, probablement abreviatura d’algun nom propi. Va ser publicada, però no interpretada, per Mariano Amo de la Hera a Trabajos de Prehistoria 27 (1970) p 240: “La cerámica campaniense de importación y las imitaciones campanienses en Ibiza”. En aquest mateix museu hi ha tres petites restes epigràfiques més; es tracta d’estampilles impreses. En el primer cas, en el coll d’un fragment d’àmfora del s II-I aC hi ha dues consonants fetes amb grafia neopúnica ´d, possiblement abreviatura d’algun nom propi, publicat per M. J. Fuentes al Corpus de las inscripciones fenicias, púnicas y neopúnicas de España, Barcelona 1986, p 27. La segona i tercera estampilles estan fetes sobre les nanses d’una àmfora del s III-II aC i es tracta de dues ll púniques i, com en els casos anteriors, podrien ser marques de propietat, però no de la peça ceràmica sinó del contengut de les àmfores. Un segell imprès en la base inferior de la nansa d’una àmfora procedent del puig des Molins té tres lletres púniques, és datable entre els s II i II aC i va ser desxifrada per primer cop per Solà Solé a “De epigrafia” a la revista Sefarad núm 20 (1960) p 282-283 basant-se en una fotografia publicada per Joan Roman y Calvet : Los nombres e importancia arqueológica de las islas Pythiusas, Barcelona 1906, làm. XXXI. Segons J. M. Solà Solé seria un nom propi: pwsk, però segurament va confondre els signes a causa de la qualitat de la fotografia, ja que es tracta de tres lletres molt clares: mbd, possible abreviatura de dos noms propis com poden ser Melqart`abd o Milk`abd tal com proposa M. J. Fuentes a “Nueva visión de algunas inscripciones fenicias de Ibiza” a la revista Anuario de Filología 10 (1984) p 105-107. Dins d’aquesta varietat de segells o marques impreses precocció s’ha d’incloure un segell imprès sobre la nansa d’una àmfora que es va trobar a l’illot de na Guardis i que sembla part d’un carregament procedent d’un vaixell púnic procedent d’Eivissa. Són dues línies d’escriptura púnica iniciades per la lletra l que introdueix el nom propi indicant la propietat i significa “de”; la resta del nom només queda clar la seua segona part per tant es traduiria com “de ...´aixtart”. Juntament amb la inscripció apareix impresa la imatge d’un colom. Es pot datar entre els s III-II aC. Ha estat publicat per V. M. Guerrero i M. J. Fuentes: “Excepcional marca de alfarero púnico-ebusitana” a Aula Orientalis 2 (1984) p 282-285. Una altra marca, aquesta trobada a Eivissa, concretament a can Fita, té similars característiques amb l’anterior. Aquesta té una inscripció púnica de dues línies, es tracta d’un nom propi introduït per una de les partícules que indiquen la propietat: “de Bod...`akhtsinar”, es pot datar entre els s II-I aC. Ha estat publicada per Ricardo González Villaescusa i Maria Josep Fuentes a la Rivista di Studi Epigrafici e Linguistici núm 7 (1990) p 123-127: “Nueva marca púnica hallada en Ibiza”. Continuant amb les restes epigràfiques sobre ceràmica s’ha de destacar una gerra del puig des Molins, del s II-I aC, que té gravada precocció a la part baixa una inscripció amb lletres neopúniques. J. M. Solà Solé va ser el primer que va traduir la inscripció a Sefarad 15 (1955) p 51-52: “Inscripciones fenicias en la península Ibérica”. La seua versió donava una visió errònia: pl mgn “obra de Magon”. Aquesta versió va ser considerada vàlida per M. G. Amadasi Guzzo en la seua publicació Le iscrizione fenicie e puniche delle colonie in occidente, Roma 1967, i també per altres autors que no varen veure la inscripció directament. M. J. Fuentes a “Nueva visión de algunas inscripciones fenicias de Ibiza” a la revista Anuario de Filología 10 (1984) p 105-107 rectifica aquesta interpretació per: Bal´ets, nom propi similar a altres de l’onomàstica púnica. Joan Ramon Torres i F. Díaz Esteban varen publicar a l’Anuario de Filología núm. 4 (1978) p 257-282 “Las jarras ebusitanas de la forma 69. Una pieza con inscripción en tinta y caracteres cursivos tardopúnicos”, una llista de noms propis pintats amb tinta i amb grafia neopúnica. Alguns es poden identificar com a noms molt corrents en la onomàstica cananea com Bod`aixtart, Bodmelqart, ´Aby, ´Adon... Una de les poques inscripcions votives trobades procedeix de Ca na Rafala i actualment es troba al Museu Arqueològic de Dalt Vila d’Eivissa. És una estela de pedra calcària amb un personatge en actitud oracional que als peus té gravades unes lletres púniques; el conjunt pot ser datat en el s IV aC. J. M. Solà Solé la va desxifrar a Sefarad, 27 (1967) p 12-16: “Miscelánea púnico-hispana IV”, transcrivint i traduint mitjançant una fotografia “ofrena de Ba`alsam fill de ...”, la realitat és que després de la primera part del nom propi Ba`al... no es poden veure més lletres i la inscripció queda tallada com apareix al Corpus de las inscripciones fenicias, púnicas i neopúnicas de España de M. J. Fuentes, Barcelona 1986, p 25. Entre les peces d’un aixovar funerari de can Berri d’en Sergent es va trobar un askos en forma de gall, que té pintada de vermell una inscripció púnica datable entre els s V i IV aC, encerclada també en vermell. Publicada per Jordi H. Fernández Gómez i M. J. Fuentes a Aula Orientalis, 1 (1983) p 179-192: “Una sepultura conteniendo un askos con inscripción púnica”. Aquest epígraf pintat consta de dues línies: en la primera i al començament de la segona apareix clarament el nom propi `Abdmelqart, molt corrent en l’onomàstica púnica i va seguit d’uns signes molt esborrats que no es poden acabar de desxifrar. Una peça curiosa de l’epigrafia feniciopúnica ebusitana és la inscripció que hi ha a la tapa d’una capseta de plom procedent de la necròpolis del puig des Molins. La inscripció consta de dues línies d’escriptura púnica gravades sobre la superfície de plom. La traducció proposada en la publicació de J. H. Fernández i M. J. Fuentes: “Una caja de plomo con inscripción púnica” a la Rivista di Studi Fenici, 17 (1989) p 239-245 és “dotzè any de Khillets”, possiblement una inscripció dedicatòria. A l’espera de noves troballes, Eivissa ja té un patrimoni epigràfic púnic i neopúnic que abraça els diferents tipus d’inscripcions trobades arreu de la Mediterrània, funeràries, votives, commemoratives i de propietat, així com una varietat de suports per a aquestes restes gràfiques, com són pedra, or, ceràmica i bronze. [MjEF]

Epigrafia romana
L’interès que desperta l’estudi de l’epigrafia romana als erudits del Renaixement es troba reflectit molt aviat pel que fa a l’epigrafia ebusitana. De final del segle XV són les primeres notícies que arriben d’epígrafs ebusitans recollits pels humanistes. D’una banda, el veronès Giovanni Giocondo, amb tres inscripcions (Corpus Inscriptionum Latinarum —CIL II, 3660, 3665, 3667), i d’una altra, la col·lecció d’autor anònim que Hübner anomenà Antiqui Sylloge Inscriptionum Hispaniae, que recull igualment tres epígrafs (CIL II, Suppl. 5984, 5985, 5986). A final del s XVI J. Strada atribueix a Ebusus també tres inscripcions (CIL II, 3664, 3660, 4020), encara que no hi ha una opinió unànime quant a aquesta atribució. També durant el s XVI, poc després del 1568, arribà a Perpinyà una inscripció (CIL II, 3663) que Joan Antoni Deví , que havia estat governador de l’illa, s’endugué a casa seua, cosa que provocà que durant temps es cregués que Ebusus havia estat el nom antic de Perpinyà. El pare Caietà de Mallorca (que confessa que beu d’una font del segle XVII, la història del pare Vicent Nicolau que data de 1620 o 1621) parla de dues inscripcions; una ja es coneixia (CIL II, 3660) i l’altra es considera falsa. El primer bisbe de la restaurada seu eivissenca, Abad y Lasierra , redactà un informe al qual González de Posada afegí un annex on eren mencionats dos epígrafs nous (CIL II, 3659, 3661) que s’havien situat als dos costats del portal de ses Taules. Durant el s XIX el nombre d’inscripcions s’incrementà. Ramis publicà un ampli article sobre una inscripció aleshores recentment descoberta (CIL II, 3662) que fa referència als Oculacis. A mitjan segle aparegueren dos llibres a càrrec de mestres destinats a Eivissa. Un d’ells, Claessens de Longte, simplement comenta la inscripció publicada per Ramis. L’altre, Tomàs Aranaz i Barrera , en publica set (CIL II, 3661, 3659, 3662, 3668, 3666 i la falsa, 3660), dues de les quals eren noves (CIL II, 3660, 3668). L’edició és acurada i avui és important perquè d’una d’elles (3668), desapareguda, n’és l’única font. Per a la gran edició del Corpus Inscriptionum Latinarum, el professor E. Hübner es va valdre de tots aquestos testimonis, ja que ell no va poder visitar personalment l’illa. Al CIL vol. II i al seu suplement de 1897 hi publicà Hübner tretze inscripcions, a més de la falsa. Entre la publicació del CIL i el seu suplement, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria publicà la seua obra i no afegí res de nou al que havia editat Hübner. Això farà que l’editor del CIL pensàs que no valia la pena fer el viatge a l’illa, tot fiant-se de l’arxiduc, el qual no va fer altra cosa que reproduir el que havia editat Hübner. Argument fal·laç, sens dubte, perquè Hübner hauria pogut inspeccionar el material existent i s’haurien corregit pràcticament totes les inscripcions. Ara bé, l’aparició del Corpus va donar una important empenta als estudis epigràfics. Fita publicà la inscripció d’un anell trobat el 1889 (Veny, 193). Quadrado simplement reproduí les lectures del CIL, cosa que també va fer Joan Roman amb menys justificació. Però l’aparició del llibre de Roman provocà novament la irrupció de Fita amb noves propostes, protestades en algun cas per Isidor Macabich, el qual tampoc no gosà corregir Hübner malgrat l’evidència. El 1953 l’aleshores director del Museu Arqueològic, José María Mañá, publicà un epígraf funerari (Veny, 188) que acabava d’aparèixer. És de la segona meitat del s XX el gran recull d’epigrafia balear de C. Veny. El 1965 els catorze epígrafs de Hübner s’han elevat ja a 20 a l’estudi de Veny. Però sembla que l’aparició d’una col·lecció ben estructurada sol provocar nou vigor a la recerca. El 1966 M. J. Almagro i B. Villar publiquen un segell de fusta aparegut en un naufragi als mars de l’illa (EREB, 19). L’any 1972 Planells edita la inscripció en una columna (EREB, 17) reaprofitada com a sarcòfag. L’any 1983 J. Fernández publica la fotografia d’una nova inscripció sepulcral (EREB, 24) i el mateix any J. Juan i C. Torres treuen a la llum el primer document epigràfic conegut a l’illa de Formentera (EREB, 13). Novament Planells dóna a conèixer l’any 1984 una nova inscripció d’un anell (EREB, 22) i, el 1985 J. Ramon publica un fragment epigràfic que podria ser el primer mil·liari ebusità (EREB, 2). Un any després, el 1986, també J. Ramon dóna a conèixer el text d’un nou anell (EREB, 21). El 1988 apareix el primer recull dedicat exclusivament a l’epigrafia pitiüsa a càrrec de J. Juan. S’hi publiquen un total de 45 títols, entre conservats, perduts, falsos, aliens i dubtosos, dels quals cinc són inèdits. Ara bé, quan el llibre era ja a la impremta aparegué un nou testimoni dels Oculacis, cosa que confirma com és de recomanable escriure sobre epigrafia perquè immediatament surtin nous testimonis. Des d’aleshores l’estudi de l’epigrafia eivissenca s’ha enriquit fonamentalment amb reinterpretacions o noves lectures més que no amb noves troballes. No s’ha de perdre de vista, però, el que encara pugui donar de si el conjunt d’epigrafia rupestre de la Cueva Negra de Fortuna (Múrcia), on hi ha testimoniats dos personatges eivissencs. I encara més, sembla que la nova edició del Corpus Inscriptionum Latinarum corresponent al Conventus Carthaginiensis, on s’inclouen les illes, està anunciada per als primers anys del s XXI. L’epigrafia confirma sovent dades que es coneixen per altres fonts. És el cas del nom Ebusus i el seu derivat Ebusitanus, transmesos per les inscripcions. En canvi, per l’epigrafia no ha arribat res dels topònims Pityusae, amb les seues interessants variants, ni Insulae Augustae, que es coneix per la numismàtica. Un dels problemes més importants pendents de solució és precisament la ubicació de la ciutat romana d’Ebusus. No hi ha acord entre els estudiosos en l’adjudicació d’un lloc raonablement versemblant, i les hipòtesis proposades han estat fonamentades en troballes arqueològiques esporàdiques. Hi ha així i tot, pel que fa a aquesta qüestió, dos elements que no s’han considerat suficientment. D’una banda les consideracions historiogràfiques i arqueològiques: des de les primeres notícies, es parla d’Ebusus com a ciutat emmurallada. Diodor, fent ús sense dubte de fonts anteriors, destaca precisament la qualitat dels murs. Ja en temps de la Segona Guerra Púnica, gràcies a la fortificació, les tropes d’Escipió no arribaren a poder conquistar la ciutat, fidel a Cartago, després d’un setge de dos dies. Sembla que, com que unes robustes muralles no desapareixen fàcilment, s’hauria de buscar la ciutat romana en un indret, com era normal d’altra banda en aquell temps, a l’interior del recinte murallat, o, dit d’una altra manera, a l’interior del recinte considerat medieval i denominat murada àrab, que seria segurament continuació de la murada romana. D’altra banda, si s’observa l’estructura de l’interior de la muralla en la seua part baixa es poden rastrejar encara indicis de la típica quadrícula romana en la disposició dels carrers, en direcció precisament a tres de les portes més importants de la muralla medieval, i en el seu centre hi ha situada l’església de l’Hospitalet, que hauria de correspondre a l’àrea de l’antic fòrum. Cal dir que en el poema sobre la guerra de Mallorca, conegut també com a Liber Maiorichinus, es parla (4, 151, ed. Juan) d’una plaça que segurament s’hauria de situar als entorns de la porta que existia versemblantment al costat del Seminari. Si a aquestos arguments s’hi afegeix que les troballes de restes arqueològiques com columnes, escultura i sobretot inscripcions llatines de caràcter urbà han estat fetes en un radi no gaire allunyat del centre que s’ha proposat, es veu que l’epigrafia convida a indagar en el mateix lloc que les notícies historiogràfiques o les restes arqueològiques. Plini el Vell informa que la situació jurídica dels ciutadans d’Ebusus era de confederats, però molt poc després per obra dels emperadors Flavis els serà atorgada la categoria de municipi de dret llatí. De poc després de l’any 70 dC és una inscripció (CIL II 3663) que ja confirma aquesta denominació. Amb la promoció de la ciutat federada a la categoria de municipi, es pot imaginar que tal vegada s’hi lliga un cert desenvolupament urbanístic amb característiques típicament romanes, entre les quals hi hagué probablement una ampliació del territori urbà i àdhuc potser dels propis murs, la construcció d’un fòrum amb les característiques més pròpies d’una ciutat romana i algun temple, almenys el dedicat al culte imperial. Quant a l’estructuració política com a municipi, es pot suposar la substitució dels magistrats anomenats sufetes pels corresponents duovirs, ben testimoniats per l’epigrafia. En el cursus honorum dels Oculacis fan acte de presència els títols típics de la carrera municipal: edils i duovirs. Però no falten testimonis dels sacerdocis del culte imperial, els flamines, ni de l’ordo decurionum o senat municipal amb diverses denominacions. Hi ha també, pel que fa a l’aspecte religiós, altres notícies, entre les quals un sacerdos Asculepi Ebusitani, que alguns han comparat amb l’Hèrcules gadità i que seria una mena de divinitat específica del lloc, al qual hauria donat fama i qui sap si també nom. Pel que respecta a la població de les illes en època punicoromana, Tarradell va fer-ne un càlcul basant-se en les característiques dels hipogeus de la necròpolis de Puig des Molins, en el seu nombre i el seu probable aprofitament. La proposta de Tarradell, calculada per als voltants del canvi d’era, és en el llistó alt d’uns 4.000 habitants. S’han fet, però, també càlculs d’aquest tipus fonamentant-se en dades epigràfiques, com el de R. P. Duncan-Jones, prenent com a punt de partida el llegat testamentari de 90.000 sestercis que es coneixen per la inscripció CIL II 3664. Se sap per aquest epígraf que el difunt llegà a l’illa la quantitat de 90.000 sestercis que havien de servir per pagar els impostos en temps de crisi. D’aquest total cal descomptar-ne 6.000 a fi que amb els seus interessos s’ofereixin anualment jocs en commemoració de l’aniversari del difunt. Els restants 84.000, a un interès calculat en el 12 %, donen uns 10.000 sestercis, val a dir 2.500 denaris. Si es pren el denari com a més que probable valor de l’impost per cap, i s’hi sumen els infants no censats i els esclaus, es troba amb un total d’uns 4.000 habitants, nombre que proposa Duncan-Jones ben igual al que havia calculat Tarradell per a una època un segle anterior. La mateixa família dels Cornelis és protagonista d’un episodi molt notable de la història. A partir de les irregularitats que presenta la inscripció CIL II 3663 s’ha proposat la següent hipòtesi: a l’epígraf hi figuren tres generacions de Cornelis: un avi, que té dos fills (encara que només en surt un a la inscripció), que li han donat dos néts cadascun. Per què no surt un dels fills a la inscripció? L’historiador Flavi Josep (De bello Judaico, 6, 186-7) en dóna l’explicació: L’any 70, durant la guerra contra els jueus, Vespasià, aclamat emperador, deixà el comandament dels exèrcits en mans del seu fill Titus i el 15 d’agost lluitaven als mateixos murs del temple de Jerusalem. Entre els soldats hi havia dos germans Cornelis. En la narració de Flavi Josep es llegeix: Alguns recularen sobre els murs del pòrtic, que era ample, i se salvaren del foc, però els jueus els encerclaren, i després d’una perllongada resistència, crivellats de ferides, finalment moriren tots. L’últim supervivent entre ells, un jove anomenat Longus, afegí un detall de llustre a aquesta tragèdia, i, si bé és cert que cadascun dels morts, presos individualment, foren dignes de memòria, ell destacà com el millor. Els jueus, admirats de la seua força i, en qualsevol cas, incapaços de donar-li mort, el convidaven que baixàs on eren ells i prometien respectar-li la vida. El seu germà Corneli, des d’un altre indret, li feia avinent que no deshonoràs llur glòria ni la de l’exèrcit romà. Ell l’escoltà i, enlairant l’espasa perquè ambdós exèrcits el poguessin contemplar, es donà mort. La mort gloriosa de Longus permet atribuir-li el testament de la inscripció CIL II 3664. I així s’entén que Corneli pugui testar en vida del seu pare, en virtut del peculi castrense. En la inscripció es parla de la construcció d’un aqüeducte, tal vegada una Aqua Cornelia, que seria l’aportació sumptuosa d’una família il·lustre de l’illa, que havia estat afavorida en el botí de la conquesta de Jerusalem, igual que els emperadors Vespasià i Titus emprengueren la construcció del Coliseu de Roma a costa dels expolis dels jueus. A part de la família Cornèlia i la dels Oculacis, es pot mencionar els Sempronis, el més conegut dels quals, Semproni Seneció, a més d’haver-se vist implicat en una acusació de frau en el testament del seu amic Tiró, que pertanyia a l’orde senatorial, no solament va sortir-ne absolt en un judici presidit per l’emperador Trajà en persona, sinó que seguí una notable carrera política sota l’emperador Adrià, carrera que culminaria amb el càrrec de procurador de la província de Judea. No es té documentat amb certesa cap membre senador a Eivissa, llevat de Tiró, tot i que la inscripció EREB 12 presenta una nomenclatura, Claudia Vettia, altament sospitosa, i encara es gosaria vindicar que el jove noble que reclama Galba (Suet. Galba, 10) a Cartagena visqués desterrat a Eivissa. Així i tot, en aquest últim cas, ja no es parlaria estrictament de fonts epigràfiques. No se sap res de l’estructura viària antiga a les illes. Es pot suposar, però, que una via principal, que semblen confirmar els darrers estudis publicats de Costa, que tendria el seu inici a l’actual carrer de Madrid, en línia recta amb la porta principal, situada a la plaça del Sol, seria la que portaria a Portmany i al nord de l’illa. I es pot conjecturar que una altra, aproximadament coincident amb l’actual via Romana, on estarien situats els monuments funeraris més destacables i on més epigrafia funerària s’ha trobat, en consonància amb la necròpolis del puig des Molins, conduiria sense cap dubte cap al sud de l’illa i al nucli industrial probablement més important del moment, les salines. No és clar que la inscripció de l’emperador Constantí sigui un mil·liari. Si ho fos, caldria relacionar-la amb aquesta via de comunicació. En l’aspecte cultural, la poc freqüent perdurabilitat de les encunyacions monetàries bilingües (en llengua púnica i llatina) mostra segurament alguna cosa més que un afany per sobresortir o per mantenir una ja poc justificable postura a favor de l’autonomia. Indica tal vegada un escàs estat de romanització sobretot en la població rural o, el que és el mateix, una vigència notable de la llengua púnica a l’illa. A més de les esmentades llegendes a les monedes es disposa també d’indicis epigràfics d’aquesta probable situació lingüística. Una de les famílies romanes més presents en inscripcions és la dels Oculatii. Aquest gentilici presenta en altres llocs de l’Imperi les variants Oclatii i Ocratii. Una de les característiques peculiars que es posen de manifest en els llatinoparlants del nord d’Àfrica és el desenvolupament d’una vocal de recolzament entre grups consonàntics, fenomen fonètic conegut amb el nom d’anaptixi. Doncs bé, és en aquesta àrea on més freqüent és l’aparició de la variant Oculatii en lloc d’Oclatii, i certament també a Ebusus. Però, a més, en els tituli picti de la Cueva Negra de Fortuna, atribuïbles en principi alguns d’ells a dos ebusitans, un d’ells un Oculaci, apareixen almenys quatre exemples d’aquest fenomen en unes poquíssimes línies de text. De tot això, es pot deduir que a l’illa es mantengué, almenys durant un cert temps, l’ús de la llengua materna en contacte amb la llatina ja ben avançat el segle I i tal vegada el II dC, o almenys que el llatí dels habitants de l’illa tenia un accent ben delator del seu origen. També l’onomàstica permet relacionar usos ebusitans amb el sistema utilitzat a l’àrea de l’antiga metròpoli cartaginesa. Comenten diversos autors que, pel que fa a l’Àfrica, la pervivència de l’onomàstica líbica i púnica, mostra de l’ús tardà de l’alfabet semític, no necessita de gaires demostracions, i n’és una de les sèries més significatives els noms teòfors o els noms que en forma de participi expressen idees d’èxit, sort, felicitat o superioritat. Repassant les llistes d’Eivissa, es troben els exemples d’Apollonius, Apollinaris, Crescens, Restituta, Servinus i el dubtós Optatus, tots ells presents a les llistes de J. M. Lassère. Tot i així, contrastant amb aquesta hipotètica pervivència dels trets lingüístics púnics, es troben ja des del segle I dC dos testimonis que il·lustren la primerenca relació de l’illa amb la cultura romana, més concretament amb la manifestació cultural més estretament relacionada amb el domini de la llengua: la literatura. D’una banda el pretori Juli Tiró, honorat a Ebusus per Semproni, ciutadà aquest certament eivissenc pertanyent a l’orde eqüestre; de l’altra Tiró, de l’orde senatorial, és mencionat per Suetoni entre el selecte grup de rètors que consta a l’índex del seu De Grammaticis et Rhetoribus. Naturalment seria important poder assignar a Tiró un origen ebusità, però al principi del s XXI gairebé ningú no ho accepta a causa de la seua adscripció a la tribu Galèria, que no és la d’Ebusus. L’altre testimoni és el que es coneix per les inscripcions de la Cueva Negra. En aquest conjunt epigràfic rupestre hi figuren dos personatges eivissencs, Annius Crescens i Oculatius Rusticus, que per força han de ser autors d’alguns dels textos que s’hi poden llegir. Entre els més propers a les seues firmes en destacaren dos, que són mostra d’alguna cosa més que simples grafits usuals en llocs d’expressió literària popular. Si els textos són dels eivissencs serien els primers testimonis literaris que ha donat l’illa. Es tracta d’una poesia culta, de factura correcta, d’una certa inspiració, fins i tot de notable bellesa; el primer d’aquestos breus poemes presenta la fórmula de dístic elegíac: Nympharum latices alios restinguitis ignes, /me tamen ad fontes acrior urit amor. I el segon és format per dos hexàmetres dactílics: Vota reus Veneri Nymphis convicia dona. / Nil peccant latices. Paphien placato: valebis. (1. D’altres focs són els que apagueu vosaltres, aigües de les nimfes; el que és a mi, vora les fonts l’amor m’abrusa més feréstec. 2. Tu, mentre no acompleixis els vots que li deus a Venus, ja pots fer retrets a les nimfes. No en tenen cap de culpa les aigües. Aplaca la Pàfia. Sanaràs.) D’altres aspectes relacionats amb altres arts no semblen tenir presència a l’epigrafia. Cal apuntar, però, que l’existència d’una base d’estàtua preparada per a l’escriptura i motllurada però anepígrafa fa pressuposar l’existència de tallers lapidaris a l’illa amb el personal qualificat que això suposa. I entre els oficis documentats cal mencionar-ne un de ben especialitzat i important: un metge, segurament al servei de la família dels Sempronis. Entre el que es pot qualificar de curiositats, destaca una peça rescatada de les restes d’un naufragi en aigües pitiüses que, per la seua raresa i perquè el material en què s’havia construït és fusta, sorprèn tothom que s’hagi pogut conservar dins el mar. Es tracta d’un segell amb inscripció destinat a deixar les indicacions pertinents en el material amb què es tapaven les àmfores. Quant als espectacles es té una sola notícia: els jocs que s’han de celebrar anualment en commemoració de l’aniversari de Cornelius Longus per disposició testamentària. La paraula ludi pot fer referència a diversos tipus de jocs, entre els que no es poden descartar jocs de circ o de gladiadors, tot i que la quantitat destinada, 6.000 sestercis, a un interès màxim del 12 %, és a dir 720 sestercis anuals, donaria per a ben poca cosa. Per això és arriscat pensar en estructures permanents per a aquest tipus d’espectacle. Un altre aspecte que atany l’epigrafia són les falsificacions o interpretacions poc afortunades, que sovent han perpetuat errors en els llibres d’història, com la ja esmentada confusió que Ebusus hauria pogut ser el nom antic de Perpinyà. També es tenen exemples d’aquest estil que afecten Eivissa. La lectura de CIL II, 3660 PROCOS II COS ORDO EBVSIT, és interpretada per A. Agustí com proconsuli Liconiensis ordo, d’on surt un ordo Liconiensis, que suggereix una ciutat a Eivissa anomenada Liconium o Liconia. Talment com la lectura DNME de la mateixa inscripció, que cal resoldre en Devotus numini maiestatique eius, s’ha resolt com a Domino nostro merenti, o fins i tot Domino nostro Mercurio, que reforçaria la teoria de Mercuri refet per Marc Aureli. Com és patent l’epigrafia ebusitana en llengua llatina il·lumina molt notablement, sobretot a partir del moment en què l’illa cau definitivament dins l’òrbita de l’imperi romà. Com assenyala M. Mayer en el pròleg a l’obra de R. Zucca Insulae Baliares, si bé per al paper de les illes en època republicana les fonts historiogràfiques i arqueològiques són un element de primer ordre, l’anàlisi de l’època imperial ha de tenir molt present tot el conjunt de dades fornides per l’epigrafia, ja que solen ser les inscripcions els fils conductors de la seua reconstrucció històrica. [JJC]

Epigrafia àrab
Si bé José María Mañá de Angulo dedicà la seua atenció a les troballes de làpides inscrites en àrab a les Pitiüses i Isidor Macabich va fer breu esment d’alguna d’elles, és Guillem Rosselló Bordoy qui les ha estudiat amb profunditat. Cal remetre’s als seus estudis per a una major concisió de la informació sobre aquest aspecte de l’arqueologia andalusina pitiüsa. Les inscripcions epigràfiques amb què es compta a Eivissa i Formentera són poques i fins a cert punt tardanes, però d’indubtable interès. En total són set làpides de marès i un segell de pedra forta de coloració verda; de les inscripcions tres són clarament làpides sepulcrals i les altres quatre tenien amb molta probabilitat aquesta funcionalitat, encara que per la seua conservació incompleta no es pugui assegurar del tot. El segell esmentat servia per estampar l’emblema —en àrab laqab— del seu propietari sobre materials plàstics —cera, lacre, fang o altres— i és l’únic d’aquestos testimonis que s’ha recuperat amb context arqueològic. D’aquestes set inscripcions, cinc procedeixen de l’illa de Formentera, les dues restants d’Eivissa i el segell d’Eivissa. La cronologia va des de l’època califal (s X dC) fins a l’època almoràvit (s XII dC), encara que alguns exemplars són difícils de datar ni tan sols de manera aproximada. L’explicació a la desigual procedència de les inscripcions —cinc de Formentera i dues d’Eivissa— s’atribueix a la progressiva destrucció de què aquestos documents epigràfics foren objecte a la major de les Pitiüses, ja fos intencionadament, des de la conquista de 1235, per ser testimonis de la presència a l’illa dels musulmans o, simplement, per haver estat reaprofitats en construccions. A Formentera se n’han conservat més probablement a causa de la menor pressió sobre el territori —cal recordar el seu despoblament durant segles— i la menor densitat de poblament una vegada rehabitada l’illa. No obstant això, cal esperar que en el futur es produeixin noves troballes a ambdues illes. Probablement totes aquestes làpides serviren per marcar el lloc d’enterraments i els textos que foren picats damunt elles per donar a conèixer el nom i la data en què morí la persona inhumada. A pesar que cap d’aquestes lloses de marès —totes les inscripcions àrabs pitiüses estan fetes damunt aquest material— té context arqueològic clar —fins i tot una d’elles formava part de la capella d’un aljub—, la seua dispersió a l’illa de Formentera indica que hi havia cementeris, presumiblement de reduït nombre de fosses, a diversos llocs de l’illa i si s’ha de jutjar per la tònica general d’Al-Andalus, se situaven prop de les zones habitades. Cal destacar també que només una de les inscripcions va ser trobada prop de la ciutat d’Eivissa, concretament al puig des Molins, igual que el segell. Cal pensar que al cementeri o cementeris de la ciutat —maqbara, en àrab— hi hauria hagut un major nombre de làpides epigràfiques que no a la pagesia; el fet que no s’hagin trobat més làpides reforça la idea d’una destrucció expressa i del reaprofitament d’aquestes lloses en construccions posteriors. No obstant això, hi ha autors com L. Torres Balbàs que, en general, considera les làpides epigràfiques com a pròpies d’ambients rurals. De qualsevol manera, cal tenir present que l’erecció de làpides amb inscripcions no era una regla general en el comportament funerari islàmic andalusí, més aviat era una excepció dins l’austeritat material de l’Islam davant la mort. Així doncs, els difunts solien ser enterrats de costat, orientats grosso modo S-N, amb el cap al sud i la cara cap a llevant, a la Meca; també hi ha enterraments en què el cos s’orienta W-E, amb el cap a ponent i la mirada al sud, per tant sempre en la posició anomenada tècnicament decúbit lateral dret, amb les cames flexionades o no. La fossa, segons el costum ortodox, s’havia de marcar amb dos pedrons funeraris, un de més petit als peus i el més gros al cap, que servien per delimitar la llargària de la tomba. En els casos de persones de prestigi social, religiós o de major riquesa, aquestos pedrons podien tenir decoració i inscripcions, però la gent normal era enterrada sense cap més referència. Les làpides sense una forma treballada especial, lloses tal qual es troben a la natura, en les quals s’ha fet una inscripció, incisa o picada, com s’ha dit, no són freqüents. Generalment els textos són únicament frases piadoses extretes de l’Alcorà o invocacions a Al·là, el nom i els títols del finat i la data de l’òbit estan fets en caràcters anomenats cúfics, els usuals en l’epigrafia àrab. Les inscripcions eivissenques i formentereres responen a aquest esquema i en les millors conservades es pot llegit la invocació a Al·là —per exemple: en el nom d’Al·là, el clement, el misericordiós i pregui Al·là per Muhammad, pau i salvació—, el nom i la data de la mort. L’àrab en què estan escrites és perfectament correcte, llevat d’alguna petita errada poc trascendent. Aquesta rectitud de l’ús de la llengua pot ser evidència de la profunda arabització i islamització de la població andalusina de les Pitiüses que, en part, era d’ètnia bereber. El segell trobat al puig des Molins durant les excavacions d’una casa pagesa d’època andalusina localitzada a la cantonada de la necròpolis entre el carrer de Bes i la via Romana fetes l’any 1982, és una mostra epigràfica que s’aproxima més al tipus d’inscripcions àrabs més nombrosa, en general, a Al-Andalus, però sense documentació al principi del segle XXI a Eivissa. Són les inscripcions commemoratives i fundacionals, religioses, etc. Es tracta d’una pedra de color verdós que conté tres línies de text escrites a l’inrevés per tal que en aplicar el segell quedassin del dret; el text és el següent: «Hasan ibn Ahmad, qui es recolza en l’Etern». Per la forma de les lletres i el seu ductus, G. Rosselló el data entre 1075 i 1115 aproximadament. Cal esmentar les notícies de la troballa a can Simonet, la Mola, Formentera, d’unes làpides i dos monòlits o pedrons els quals, desgraciadament per a la història pitiüsa, han desaparegut. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments