enclotxa

enclotxa f ZOOL Nom amb què es coneixen a les Pitiüses els mol·luscos del gènere Pinna, de la família dels pínnids, superfamília dels pinnoïdeus, ordre dels ostreids, subclasse dels pterimorfs i classe dels bivalves. A altres llocs s’anomenen nacres. Al Mediterrani viuen quatre espècies, Pinna nobilis, Pinna fragilis, Pinna squamosa i Pinna rudis. La més comuna és Pinna nobilis, el lamel·libranqui més gran del Mediterrani: pot assolir els 80 o 90 cm de longitud, però les mides més freqüents estan compreses entre els 30 i els 50 cm. La closca, constituïda per dues valves iguals, té forma de ventall amb l’extrem superior arrodonit i l’inferior acabat en punta. L’animal enterra en l’arena més d’una tercera part del cos per aquest extrem en punta, en posició vertical i amb l’obertura de les valves cap a dalt. Se subjecta a les pedres i altres objectes mitjançant un conjunt de filaments foscos, molt desenvolupat, anomenat bissus, característic de molts lamel·libranquis. Les dues valves, de superfície color fosc rogenc, s’articulen per mitjà d’una xarnera sense dents que té unes vint costelles radials fines i unes escates laminars petites, blanquinoses, ben dibuixades als exemplars joves i més erosionades als animals vells. La coloració interna de les valves és marró vermellós brillant, amb una zona inferior nacrada i irisada dividida en dos lòbuls per un solc. Damunt la closca hi viuen una gran quantitat d’epibionts: esponges, pòlips colonials, algues, briozous, poliquets tubícoles, etc. Dins de la closca es troba el cos de l’animal, que té les vores del mantell lliures, sense sifons. El múscul adductor anterior de les valves és reduït: la impressió sobre les valves és molt petita, mentre que la impressió del múscul posterior és gran i es troba cap al centre de les valves. Entre la closca i el mantell s’hi poden trobar perles fosques o vermelloses. En el mantell solen viure petits crancs, com Pontonia pinnoplax i Pinnotheres pinnotheres com a comensals. Quan aquestos se senten molestats, provoquen el tancament de les valves. Viu en fons arenosos i fangosos a partir dels 3 m de fondària i, especialment, als alguers de posidònia, entre els rizomes, on passa pràcticament desapercebuda. Es troba fins als 50 o 60 m de fondària, associada a les praderes de posidònia. S’alimenta del plàncton que obté filtrant l’aigua amb les brànquies, que tenen forma de làmina plegada. Les enclotxes eren abans molt abundants a les aigües pitiüses, però ara han esdevengut escasses, a causa de l’enorme depredació soferta a mans dels submarinistes, que les extreien per fer-les servir de decoració. Anys enrere era molt freqüent veure a totes les cases de pescadors i mariners de sa Penya o de sa Riba les valves penjades a les parets o damunt els canteranos, com a motiu decoratiu. A determinats indrets del Mediterrani, com el sud d’Itàlia, ha estat pescada des de l’antiguitat per fabricar botons amb les closques, i pel bissus, els filaments del qual, una vegada nets i cardats, donen uns fils com de seda daurada —seda de musclo— que s’empraven per confeccionar vestits i guants. Aquestos costums sembla que han continuat fins fa poc. Aquesta espècie és endèmica de tota la Mediterrània, llevat de la mar Negra. És inclosa en l’annex IV corresponent a les espècies d’animals i vegetals d’interès comunitari que requereixen una protecció estricta, dins del Reial Decret 1997/ 1995 pel qual s’estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat a partir de la conservació dels hàbitats naturals de la fauna i flora silvestres. El Decret 109/1995 de regulació de la pesca marina recreativa en prohibeix l’extracció, si bé ocasionalment es captura amb arts d’arrossegament, en irrompre dins el seu hàbitat, i els submarinistes, bé a pulmó lliure o amb escafandre autònom, també en treuen. A la tardor de 2016 es va detectar una mortalitat massiva d'exemplars d'aquesta espècie. Es començà a detectar el setembre a Formentera i, simultàniament, a les costes d'Almeria i Múrcia. El 2019 es creu que la mortalitat afecta la totalitat dels exemplars de Balears, Andalucia, Múrcia i Comunitat Valenciana. Sembla que la causa de la mort és un protozou esporozou paràsit del grup dels Haplosporidium que afecta les glàndules digestives de l'enclotxa. Una altra espècie que es pot trobar en aigües pitiüses és Pinna (=Atrina) fragilis, la més petita de les quatre citades. Pot assolir els 35 cm, però generalment en fa uns 20. La closca és trencadissa, en forma de cunya per la part inferior i truncada per la part superior, donant-li un perfil triangular molt inequilàter. La superfície externa és normalment llisa, però presenta unes estries concèntriques a vegades, i de cinc a deu costelles longitudinals baixes, estretes i desiguals. El color de les valves és corni i translúcid per fora i a l’interior és d’igual color, però lluent. La zona nacrada interna és petita i no és dividida en dues parts, com a l’espècie anterior. Viu mar endins, mig enterrada en fons fangosos i d’arena gruixuda, fins als 600 m de fondària. A vegades es captura amb arts d’arrossegament. S’empra també com a element decoratiu i, abans, per fer botons i teixits amb el seu bissus. És una espècie mediterrània i atlàntica. Les altres dues espècies, Pinna squamosa i Pinna rudis, són semblants i encara més rares a les aigües pitiüses. A altres llocs del Mediterrani són apreciades com a comestible. Es mengen crues, gratinades amb oli, sal, pebre i julivert dins una de les valves o, també, bullides. Paradoxalment, només és protegida legalment l’espècie Pinna nobilis. Les altres no tenen cap regulació de pesca ni de talla mínima legal. [SRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments