eixample

eixample m URBAN Forma de creixement urbà pròpia de mitjan segle XIX, en resposta al desenvolupament social, econòmic i demogràfic que es produïa fora de la ciutat antiga. És el creixement urbanístic damunt de nous terrenys dedicats a noves edificacions, normalment al voltant d’àrees habitades, com a prolongació de la trama urbana existent.

Segons un pla establert i basat en l’adopció de la quadrícula, la malla, com a model geomètric d’ordenació i de suport, d’una estructura d’ús públic, vials i carrers, i una part de terreny d’ús privat: l’illa de cases, així com l’aparició de normes per a l’edificació, les ordenances.

Aquest sistema urbanístic es caracteritza per la repetició i l’admissió més diversificada del tipus de casa urbana tradicional, amb capacitat de transformació en funció de l’evolució pròpia de la ciutat o poble.

El primer creixement ordenat i traçat a l’illa d’Eivissa és el barri del Poble Nou, entre les dues estacades. Començà el seu traçat el 1860, segons el disseny d’un agrimensor anomenat Tamarit.

Després vengueren el conjunt d’eixamples que donen nom al barri de s’Eixample, a la ciutat d’Eivissa, que ocuparen les àrees rurals més properes, seguint els traçats estudiats pels arquitectes provincials, per encàrrec de l’Ajuntament a la Diputació Provincial.

En aquells mateixos anys, amb aquesta tècnica urbanística, es projectà l’eixample de Santa Eulària des Riu (1929) i el de Sant Antoni de Portmany (1942), urbanització que connectava el far de Coves Blanques amb el nucli urbà, segons les directrius marcades per l’arquitecte de la Diputació Josep Alomar Bosch.

Aquesta forma de creixement urbà segueix vigent avui dia, i se n’ha generalitzat l’ús per tota l’illa. [JPB/MDJ/TMT]

Descàrregues

Col·laboradors