drassaner

drassaner m HIST Oficial de l’antiga Universitat d’Eivissa i Formentera.

Les obligacions o competències que tenia atorgades eren bàsicament controlar i mantenir l’ordre a la zona de la drassana i la riba i evitar que captius o malfactors escapassin de l’illa a través del port. Aquestes obligacions estaven especificades en les diferents Ordinacions que regularen el funcionament de la Universitat al llarg de la seua existència.

Segons les de l’any 1663, havia de vigilar que els patrons dels vaixells, des del solpost fins al matí del dia següent, tenguessin les seues embarcacions ben fermades i encadenades o amb un home que les cuidàs, i el timó, les veles i els rems ben guardats i tancats dins una casa, així com tots els aparells de pesca, que no podien estar escampats per la drassana.

El drassaner rebia dels jurats de la Universitat també cinc lliures en concepte de manutenció d’un ca per a la vigilància de la zona; de dia el ca havia d’estar fermat a la porta de la casa de la drassana i de nits el portaven el drassaner i els dos vigilants que l’acompanyaven en la seua ronda per la Marina.

Totes aquestes mesures anaven encaminades a tenir ben controlada tota la zona del port i evitar que cap esclau o delinqüent s’escapàs aprofitant una nau mal vigilada o equipada per viatjar. Tan sols en temps de verema es permetia que els captius anassin amb els seus amos o qualsevol altra persona que ells diguessin, a rentar les bótes i altres eines.

Així mateix havia de vigilar que cap patró no llogàs esclaus (tant moros com cristians) per a les seues embarcacions. La violació de qualsevol d’aquestes normes comportava el pagament d’una multa per part de l’infractor, la meitat de la qual anava a parar al drassaner i l’altra meitat era per a les reparacions que s’haguessin de fer a la casa de la drassana. En el cas que alguna falta fos descoberta per una altra persona, a aquesta se li donava un terç de la multa i la resta era per a l’obra de la drassana.

De tota manera, a partir d’aquestes Ordinacions de 1663 el drassaner deixà de rebre del clavari les 12 lliures per a adobs de la drassana, i aquesta feina passà a ser competència dels jurats. El seu salari estava establert en 18 lliures, quantitat que es va mantenir durant el segle següent.

A les Ordinacions de 1686 (les mateixes que va editar l’Ajuntament d’Eivissa el 1751) s’amplien les seues funcions. En el jurament que feia del seu càrrec també jurava com a ministre de morbers ( morber). El drassaner tenia l’obligació d’avisar-los quan arribava una nau i ell guiava l’embarcació a través del port, i per això rebien quatre reals d’argent que cobrava el drassaner a cada vaixell que entrava i després donava als esmentats morbers de la sanitat.

Després d’això, l’oficial s’informava de totes les seues dades, lloc de procedència, si era de mercaderies o bé de guerra, el motiu de la seua venguda, el tipus i la quantitat de càrrega que duia, si portava passatgers i si algun d’ells es quedava a Eivissa. Si portaven jueus, havien de posar el fet en coneixement del comissari del Sant Ofici. Aquest nomenava un familiar (la paraula familiar equival a “agent de la seua autoritat”) per a la seua guarda i custòdia.

Com a norma de seguretat, el drassaner no havia de pujar mai a bord del vaixell foraster fins tenir la certesa que no procedia d’algun indret on hi hagués declarat cap contagi, sinó que, a una distància prudencial, havia d’aixecar una bandera a la seua llanxa a fi que se li acostàs la del vaixell ( prèdica, dret de).

Continuava a més a més amb les seues rondes per la Marina i el seu raval (apareixen en el text de les Ordinacions els dos conceptes diferenciats) “ab tot lo circuit de la dita marina des de l’estacada, i Moll, fins a la roca, i platja de Santa Llúcia”. El motiu d’aquestes rondes era, a part de tractar que no escapassin els esclaus, evitar que algú pogués embarcar o desembarcar sense permís, ni treure de l’illa qualsevol tipus de mercaderies.

A partir d’aquell moment, però, la Universitat li retirà les cinc lliures que tenia assignades per a la manutenció del ca que l’acompanyava.

El drassaner era així mateix el responsable d’informar de tota una sèrie de normes als capitans, com eren la prohibició d’embarcar qualsevol bé sense llicència escrita del Governador (ho havien de fer de dia i en un lloc determinat), no poder dessorrar al port, no poder admetre ningú a bord fins que no passassin tres dies de la seua arribada, a excepció dels oficials del Sant Ofici, ni deixar treure mercaderies ni tampoc vendre-les dins aquest termini i sense la corresponent llicència, sota pena de perdre-les. El comprador també hauria de pagar una quantitat equivalent al valor dels productes que hagués comprat.

Quan les naus estaven en quarantena era ell qui els havia de subministrar tot el que necessitassin: viandes, roba i altres articles necessaris, i vetlar per la guarda i privació de tota comunicació amb la resta de l’illa. Per realitzar aquesta feina s’ajudava de dues persones si es tractava d’un vaixell mercant, de tres si era de guerra i tan sols d’una per a les altres embarcacions menors. Per cada dia de treball se li assenyalava un salari de quatre reals d’argent per vaixell de guerra i dos per al mercant i els d’altres tipus. Els forasters pagaven en argent i els naturals en billó. Als peons que l’ajudaven se’ls compensava amb un reial i mig (llibre tercer de les Ordinacions del 1686).

El drassaner havia de cobrar també el dret de cap de pont (cap de pont, dret de ), que les naus forasteres havien de pagar per l’entrada al port. A més del dret de cap de pont, també havia de cobrar i lliurar a l’arrendador vuit reials per cada vaixell que entràs a la drassana per carenar, feina molt important, però encara més tenint en compte el tipus de construcció naval de l’època. Era obligat treure els vaixells a terra dues vegades a l’any per netejar el folre de l’obra viva, calafatejar, canviar alguna taula, etc. Aqueixa quantitat també s’havia de pagar si la feina es podia fer sense treure el vaixell de l’aigua, atracat al moll.

Al primer llibre de l’esmentat Reglament s’afegia la responsabilitat de fer d’intermediari entre els capitans de les naus que venien a comprar llenya i els amos dels boscos. Això no vol dir que ell posàs el preu, ja que l’havien de concertar les altres dues parts. Si deixava de complir aquesta obligació la multa era de 25 lliures de billó a més d’haver de compensar el senyor del bosc. Qui no complia el reglament pagava les 25 lliures per cada carregament.

La migració dels pagesos cap a la vila comportava molts d’inconvenients per a la Universitat, ja que s’establien al raval de la Marina, la qual cosa dificultava la protecció d’aquest barri i significava l’abandonament del camp i dels conreus. Per tal motiu es va incloure a les Ordinacions la prohibició de l’assentament de pagesos a la Marina; s’havien d’instal·lar dins la Reial Força (Dalt Vila), on la densitat de població era molt més baixa, o tornar a la pagesia. L’incompliment d’aquesta Ordenança comportava el pagament de 50 lliures de billó, multa que augmentava si s’havia d’obligar els pagesos a complir-ho.

Així, la feina del drassaner era donar avís al Governador, dins el termini de tres dies, de nous assentaments al raval. Si no ho feia, la multa la pagava ell. A pesar de la prohibició, els pagesos continuaren establint-s’hi, la qual cosa va comportar una construcció massiva i anàrquica de cases, amb la dificultat que això representava per a una protecció efectiva del barri. Com sia que també preocupava mantenir l’ordre en una zona tan densament poblada i amb una afluència constant de visitants, es va dotar la Marina amb un algutzir (que no podia absentar-se sense permís del Governador i sense deixar abans un substitut) i se li donaren les mateixes competències en matèria de justícia que tenia cada batle quartoner , això és, capturar els delinqüents i mantenir la pau i l’ordre.

Totes aquestes mesures demostren la preocupació que tenien les institucions per controlar aquest barri fora murs, ja que en les ja esmentades Ordinacions de 1686 es parla de la necessitat de fortificar-lo, per la qual cosa s’haurien de tombar algunes cases i es preveia també la possibilitat que dos lloctinents del Governador més ajudassin en la vigilància.

Una vegada acabat l’exercici del seu càrrec, el drassaner era, tot l’any següent, maimó .

La figura del drassaner segurament es va establir, com s’ha dit, des dels primers temps de la conquista de 1235, encara que les primeres notícies de què hom disposa són del s XVI. Probablement els primers temps era la Confraria dels Barquers l’organisme encarregat del seu nomenament. Aquesta agrupació era la que proveïa les persones per cobrir tots els càrrecs necessaris per al funcionament de les coses relacionades amb la mar.

Aquestes persones, escollides d’entre els matriculats, eren quasi sempre patrons, encara que no hi falten mestres d’aixa; també sorprèn trobar-hi un paraire (persona que tenia com a ofici la preparació i el tractament de la llana de les ovelles).

Més tard, ja en el s XVIII, les autoritats de Marina de Mallorca enviaven cada dos anys una llista amb el nomenament de les persones (jurats, etc.) que havien de regir l’illa, entre les quals hi havia el drassaner.

Sembla però, que el càrrec no estava ben pagat, almenys durant els s XVI i XVII, perquè el canvi de drassaner era molt freqüent. El mateix fet de trobar-hi un paraire és un indici molt clar de la poca atracció que tenia per a la gent de la mar. En concret, el s XVI hi ha quinze drassaners, dels quals n’hi ha onze que devien ser patrons (un d’ells, menorquí), un mestre d’aixa, un pescador i l’al·ludit paraire.

La permanència en el càrrec és molt breu, com es veu en el quadre annex, cosa que fa pensar que la feina no era molt atractiva, potser per la poca compensació econòmica.

L’any 1736 és el darrer que el càrrec de drassaner figura a les ja esmentades llistes que enviaven des de Mallorca. El drassaner nomenat en aquella ocasió va ser el patró Bernat Ramon, i més tard Pere Riu-sec. Probablement el canvi de drassaner pel capità del port es produeix devers l’any 1738, tot el més tard el 1740. [FTR/PVG]

Descàrregues

Col·laboradors