dominics

dominics m pl HIST Frares de l’orde fundat per sant Domènec de Guzmán a principi del segle XIII.

Aquest orde s’ha caracteritzat sempre per una dedicació especial dels seus membres a l’apostolat de la predicació, fins al punt de merèixer la denominació d’orde de predicadors. Sembla que durant el segle XVI ja era freqüent que el paborde i els jurats d’Eivissa encarregassin la predicació quaresmal a frares dominics.

Sigui per aquest motiu o per quaselvol altre, el març de 1580 es trobava a l’illa el pare Miquel Villaplana, prior del convent dominicà de Tortosa, i les autoritats eivissenques li encomanaren la missió de demanar al provincial autorització per a l’establiment d’un convent de frares dominics a Eivissa.

En el mes de juny, el pare Villaplana obtengué del provincial el permís de fundar el convent i l’encàrrec de dur-lo ell mateix a terme, amb la llicència prèvia de l’arquebisbe, la qual fou concedida el mes d’octubre.

A la darreria d’aquell mateix any retornava el pare Villaplana a l’illa disposat a realitzar la fundació i el dia onze de desembre de 1580 el governador Ferran Zanoguera, amb consentiment del vicari general, reverend Joan Granell, li donà solemne possessió de l’església i de la casa de la Mare de Déu de Jesús.

En l’espai de nou mesos s’havia passat de la concepció del projecte a la conclusió dels tràmits fundacionals. Però tres anys després, el dos de novembre de 1583, els frares del nou convent tengueren entre ells una baralla en què “vengueren a mans malament ab lo pitjor’’ i a conseqüència de la qual un d’ells fugí de la comunitat i al cap de vuit dies encara l’estaven buscant.

En aquells moments ja feia uns dos mesos que el pare Miquel Villaplana havia abandonat definitivament Eivissa, avorrit dels maltractes de què el feien objecte alguns frares i desemparat pel trasllat a Ontinyent de fra Francesc Sala, el seu lleial col·laborador en l’establiment de la vida conventual a la Mare de Déu de Jesús. Possiblement les presses de la fundació havien propiciat l’allistament a la primera comunitat eivissenca de saldos religiosos d’altres convents. De fet en la història posterior dels dominics d’Eivissa no es tornen a traslluir més conflictes disciplinaris semblants.

Aviat sorgiren també desavinences, que s’esdevengueren cròniques, entre els dominics i la comunitat de preveres de Santa Maria a causa de les respectives competències en les tasques religioses remunerades, sobretot en la qüestió dels enterraments.

A totes aquestes dificultats s’afegien els inconvenients derivats de l’emplaçament de l’església de la Mare de Déu de Jesús; estava fora de les murades, exposada a les incursions dels corsaris mahometans i massa lluny de la vila perquè els frares poguessin complir el compromís assumit des d’un principi de fer-hi escola de gramàtica i que els seus habitants poguessin gaudir fàcilment dels serveis religiosos del convent.

Per obviar aquestos desavantatges del lloc, es decidí molt aviat l’edificació d’un convent banda dins de les murades. L’any 1587 els frares ja es traslladaren a la vila i s’establiren provisionalment en una residència que, entre els baluards de Santa Tecla i Santa Llúcia, els fou facilitada per la Universitat, la qual, quatre anys després (1591) comprà deu cases més, situades entre els esmentats baluards, i en donà possessió al prior dels dominics per tal que aquestos tenguessin lloc suficient on construir el nou convent.

L’any següent (1592) fou beneïda la primera pedra de la futura església, que fou dedicada a sant Vicent Ferrer i a sant Jaume. Després d’adquirir-se en anys successius sis o set parcel·les més per engrandir el solar, l’any 1598 els mestres genovesos Joan Janon i Domingo Brusco, que havien dirigit les obres, firmaren un rebut en què manifestaven haver cobrat tot el que se’ls devia per haver fet un convent als pares de Sant Vicent Ferrer.

D’aquell moment ençà els dominics ja tengueren habitatge adequat dins la vila, encara que l’acabament definitiu de les obres no sembla haver-se dut a terme fins a mitjan segle XVII.

L’avantatge principal que les autoritats eivissenques esperaven de l’establiment dels dominics a l’illa era la possibilitat d’aprofitar-se de la seua docència i de la seua predicació. Per això les primeres coses que se’ls oferiren varen ser l’escola de gramàtica i la predicació quaresmal, amb els respectius salaris. Aquestes dues activitats representaren sens dubte factors de millora i renovació per als illencs d’aquella època.

En canvi el seu enfrontament amb els preveres seculars en el tema de les celebracions funeràries fou més aviat motiu de conflictes estèrils entre frares i capellans. Exponent pintoresc d’aquesta rivalitat podria ser la bastonada d’un capellà al cap de fra Aleix Ramon l’any 1630, en el decurs d’una discussió entre dominics i preveres de Santa Maria, a la porta del convent durant unes exèquies.

Fins a 1802 el convent dels dominics fou teòricament el centre d’ensenyament secundari d’Eivissa, com s’havia estipulat en els acords de la fundació. Per tal concepte la Universitat els donava una subvenció, que en el principi era de cent dotze lliures anuals. En la pràctica, la docència dels frares al llarg del temps va patir algunes interrupcions, de vegades per no haver-hi en la comunitat subjectes aptes per fer escola i altres vegades perquè la Universitat diferia molt el pagament del salari establert.

En el primer cas el comú solia contractar temporalment algun prevere competent en gramàtica llatina, i en una ocasió va recórrer a la Companyia de Jesús, però sense rescindir mai el conveni amb els dominics; en una altra circumstància l’ensenyament solia recobrar la normalitat quan els jurats pagaven al convent les retribucions endarrerides.

Des de la darreria del segle XVII fins al començament del XIX els dominics s’encarregaren també de l’ensenyament primari i de manera esporàdica donaren fins i tot cursos de filosofia.

L’expulsió dels jesuïtes, esdevenguda l’any 1767, i l’ordre del rei de convertir la seua residència en escola amb el nom de Reial Casa d’Estudis varen fer que els regidors es decidissin a llevar la paga que donaven als dominics per aplicar-la al finançament d’aquesta nova escola. Els pares de Sant Domènec naturalment no estigueren d’acord amb tal decisió i recorregueren a les altes instàncies de la Cort.

L’any 1773 el Reial Consell de Castella determinà que es continuàs donant als dominics el salari de les escoles. Aqueixa resolució, que garantia la continuïtat de les escoles del Convent, impedia de retruc que, per manca de recursos, es poguessin establir escoles a la Reial Casa d’Estudis.

Fou el tercer bisbe d’Eivissa, Climent Llocer, qui l’any 1802 aconseguí finalment fundar escoles en la dita reial casa. A l’hora de realitzar aquesta fundació el bisbe i la comunitat dels dominics signaren un conveni pel qual els darrers cedien a la Reial Casa d’Estudis els seus drets sobre l’ensenyament primari i secundari, i, en compensació el prelat fundava i dotava en el Convent càtedres de filosofia i teologia.

D’aquesta data fins a la seua supressió, esdevenguda l’any 1835, el convent dels dominics es convertí en centre d’ensenyament superior destinat sobretot a aquells alumnes que, havent completat l’ensenyament primari i secundari en el col·legi episcopal de la Reial Casa, volguessin cursar els estudis de la carrera sacerdotal.

Com a especialistes que eren els dominics de la predicació, el magisteri que exerciren a Eivissa amb més professionalitat fou sens dubte el de la trona. A més dels sermons que predicaven en les funcions religioses de la seua pròpia església, s’encarregaven de la predicació quaresmal a la parròquia de Santa Maria per conveni pactat amb la Universitat, la qual els pagava per aquesta tasca i prenia part en la tria del predicador. Durant els dos segles transcorreguts des del seu establiment a l’illa fins a la instauració del bisbat, tan sols hi ha constància de dos anys en què els semons quaresmals no foren predicats per un dominic. L’any 1746 predicà el paborde, perquè els pares del convent, descontents de l’Ajuntament, refusaren aquesta comesa, i l’any 1764 els regidors, descontents dels frares, encarregaren la predicació a un prevere secular.

El primer dominic eivissenc conegut és fra Pere Tur, el qual l’any 1355 rebé l’hàbit religiós en el convent de Palma i morí el 1420, després d’haver estat inquisidor de Mallorca i tres vegades prior del convent de la seua capital. Els següents són fra Martí Ferrer i fra Miquel Palerm Tur, que, entre els anys 1580 i 1583, entraren com a aspirants en el convent de la Mare de Déu de Jesús.

L’any 1864 morí a Eivissa el canonge Marià Oliver Planells, ex-dominic que després de l’exclaustració de 1835 s’havia incorporat al presbiteri pitiús. Era el darrer dominic eivissenc.

Durant l’espai de temps transcorregut entre la seua professió i les de Martí Ferrer i Miquel Palerm, una quarantena de fills de l’illa s’havien consagrat a la vida religiosa en l’orde de Sant Domènec. Un d’ells, el pare fra Vicent Ferrer Canals, escrigué a mitjan segle XVIII una Historia, llana y suscinta de este Convento de S. Vicente Ferrer y S. Jayme, orden de P.P. de la isla y Real Fuerza de Iviza, l’original del qual es conserva a l’Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa. Felip Cirer Costa en publicà una transcripció comentada amb el títol d’El convent dels pares dominics d’Eivissa que va merèixer el premi “Vuit d’Agost” de 1997 del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. [JPR]

Descàrregues

Col·laboradors