diputat -ada

diputat -ada m i f HIST/SOC Persona elegida per una província o regió per representar-la al Congrés de Diputats, a la Diputació Provincial o a alguna altra cambra o parlament. Pel que fa als del Congrés de Diputats, es deia diputat imposat (“cunero”, en castellà) al diputat no natural ni arrelat al districte que representava.

El primer diputat eivissenc va ser Josep Ribas Ribas , mossènyer de Sant Josep. Representà el Regne de Mallorca a les Corts de Cadis de 1812. Fou elegit el mes d’agost de 1810. Marià Balansat, de Dalt Vila, quedà com a suplent.

En la segona elecció, a Corts Ordinàries, el 7 de desembre de 1812, entre els tres diputats balears no hi havia cap eivissenc. Manuel Riera, ardiaca de la catedral d’Eivissa, era suplent. A les Corts de Cadis també fou diputat, 1813, en representació d’Aragó, Blas Jacobo Beltrán aleshores bisbe d’Eivissa.

Durant el Trienni Liberal es convocaren eleccions dues vegades, maig de 1820 i al final de 1821. Corresponien a Balears tres diputats. Només Lluís Balansat, eivissenc que poc després fou ministre de la Guerra, sortí com a suplent en la segona convocatòria.

De 1833 a 1844 es convocaren eleccions dotze vegades. El districte electoral era el conjunt de les illes. El 1833 arran de la jura d’Isabel II com a hereva del Regne s’elegiren sis diputats per Balears, entre els quals no hi havia cap eivissenc. Alguns autors no tenen en compte aquestes eleccions.

El juny de 1834 va ser aprovat l’Estatut Reial i hi havia tres procuradors, dos mallorquins i un menorquí. El febrer de 1836, igualment, dos procuradors mallorquins i un menorquí, l’alcalde de Maó. Els tres renunciaren i les eleccions es repetiren a Balears el 8 de maig del mateix any amb el mateix resultat: dos mallorquins i un menorquí. No arribaren a prendre possessió a causa dels esdeveniments d’aquell estiu.

El 13 d’agost es restablí la Constitució de 1812 i els dies 3 i 4 d’octubre s’elegiren no tres sinó cinc diputats pel districte de Balears. Aquella vegada l’hisendat eivissenc Antoni de Bardaixí (o Bardají) Balansat resultà diputat. El novembre de 1837, quan ja s’havia aprovat la Constitució, s’elegiren els cinc nous diputats, entre els quals hi havia l’eivissenc Manuel Valarino , que renuncià al càrrec el 25 de gener de 1838, abans d’acabar el mandat. L’agost de 1839 s’elegí l’advocat eivissenc Ignasi d’Arabí, abans Llobet , com a nou diputat per Balears. Fou el més votat dels cinc que resultaren electes.

En les eleccions de febrer de 1840, febrer de 1841 i març de 1843 no resultà elegit com a diputat suplent. En les següents eleccions, setembre de 1844, ja estava entre els cinc titulars elegits. Aleshores Bardají era secretari del Govern Polític de Barcelona.

S’aprovà la Constitució de 1845 i, segons la llei electoral de 1846, les illes d’Eivissa i Formentera passaren a ser un districte electoral amb diputat propi. El desembre de 1846 Aciscle Miranda Forquet , valencià i primer dels “imposats” pitiüsos guanyà l’escó enfront de l’eivissenc Pere de Bardají i Balansat. Obtengueren 63 i 58 vots respectivament. Al·legà el perdedor que s’havien fet trampes i l’elecció es repetí a final del mes d’octubre de 1847 i Fernández de Córdoba vencé Miranda per 55 vots contra 45. L’electe renuncià l’escó i a les eleccions celebrades el gener de 1848 l’eivissenc Domingo Valarino derrotà Miranda per 74 a 47 vots.

El setembre de 1850 el metge mallorquí Bartomeu Obrador fou elegit diputat per Eivissa i Formentera. Hi hagué altres eleccions generals el maig de 1851 i Miranda, amb 101 vots, guanyà el mallorquí Agustí Nogueras que només n’aconseguí cinc. El febrer de 1853 Miranda tornà a ser elegit, sense oposició.

Amb la moguda política de 1854 els progressistes decideixen tornar als districtes electorals provincials. Corresponien a Balears set diputats, però a les elecions de novembre de 1854 no n’hi havia cap d’eivissenc. Març de 1857, una altra vegada Eivissa i Formentera eren districte electoral i Aciscle Miranda va obtenir la representació al Congrés. A les eleccions d’octubre de 1858 continuà Miranda, i tornà a resultar elegit sense oposició en les d’octubre de 1863, però el 9 de gener de 1864 renuncià per haver estat nomenat senador. Se celebraren eleccions parcials, només a Eivissa i Formentera, el 6 de febrer de 1864 i sortí elegit sense oposició el seu germà, Faust Miranda.

A les generals de novembre de 1864, tornà a resultar elegit diputat, sense oposició, Faust Miranda que segurament també degué sortir elegit en les posteriors de desembre de 1865 i març de 1867.

Posteriorment hi hagué la Revolució de 1868 i la sortida d’Espanya d’Isabel II. A les eleccions generals de gener de 1869, curiosament Menorca, Eivissa i Formentera juntes, formen districte electoral amb dos diputats a elegir. El menorquí Rafel Prieto i Caules i l’eivissenc liberal, resident a Madrid, Antoni Palau de Mesa , resulten ser els dos diputats constituents. El mateix Palau de Mesa torna a ser elegit diputat el març de 1871.

L’abril de 1872, fou diputat per Palma i Manacor respectivament, Mariano de Quintana i Ramon nascut a Eivissa el 1819 de mare eivissenca; personatge poc conegut, ocupà a Mallorca càrrecs polítics molt importants durant aquest període. L’agost de 1872 resultà diputat pel districte d’Eivissa i Formentera Josep Simon i Castanyer. En les eleccions constituents de maig de 1873, any republicà, guanyà les eleccions Antoni Palau de Mesa, si es fa cas de les dades oficials del Congrés de Diputats, però segons altres fonts, les hauria guanyat sobre el terreny el metge eivissenc republicà federal, Guillem Ramon i Colomar. Cal deixar el tema obert.

Sí que Palau de Mesa tornà a ser elegit en les eleccions de gener de 1876, les primeres de la Restauració, però renuncià al càrrec el 4 de gener de 1877 i de seguida se celebraren elecccions parcials, fet l’escrutini de les quals, el 9 de febrer següent, Joaquín María Ruiz es convertí, sense oposició, en el nou diputat. Encara que també renuncià i unes noves eleccions escrutades el 15 d’abril de 1878 atorgaren l’escó eivissenc al malagueny Francisco Ruiz Martínez. És clar que eren “imposats”.

A partir de la segona elecció de la Restauració, abril de 1879, conservadors i liberals lluitaren aferrissadament per l’escó d’Eivissa i Formentera. L’abril de 1879 el liberal Antoni Palau guanyà sobre el conservador Fernando de Velasco e Ibarrola, banquer de Madrid i gendre d’Aciscle Miranda. L’agost de 1881 l’advocat liberal cordovès encara que afincat a Madrid, Cipriano Garijo y Aljama, que el 1874 havia estat governador civil de Balears, es convertí per primera vegada en diputat per Eivissa i Formentera. Era freqüent aleshores sentir el crit de Viva Garijo! L’abril de 1884 és el conservador Fernando de Velasco el nou diputat amb 746 vots. Els liberals eivissencs votaren Práxedes Mateo Sagasta que només n’obtengué 198.

L’abril de 1886 Garijo venç Velasco. Just havien començat les obres del port d’Eivissa, tan reivindicades per Palau i per Garijo. A primer de juliol de 1888, en ser nomenat Garijo Subsecretari d’Hisenda hagué de dimitir com a diputat per imperatiu legal, però es podia presentar a l’elecció parcial per cobrir la vacant. L’elecció fou el 2 de gener de 1889 i hi fou reelegit amb tots els vots emesos: 720. El febrer de 1891 Garijo guanyà enfront del conservador Eduardo de Navascués, advocat, escriptor i periodista i, com deien els seus detractors “molt conegut a ca seua”. El març de 1893 s’havia ampliat la base electoral i Garijo obtengué l’escó amb 2.376 vots i sense oposició.

L’abril de 1896 Fernando de Velasco e Ibarrola guanya l’advocat liberal i arqueòleg eivissenc Joan Roman i Calbet per 2.092 vots contra 2.003. El març de 1898 el liberal mallorquí, Manuel Salas i Palmer, president de la Salinera, va obtenir sense oposició l’escó per Eivissa i Formentera però va morir el 13 de juliol del mateix any. En les eleccions parcials per cobrir la vacant, l’abril de 1899, l’advocat eivissenc conservador, Pere Tur Palau resultà diputat sense oposició.

El maig de 1901 s’enfrontaren el conservador Pere Tur Palau i el liberal Joan Roman Calbet i obtengueren quasi el mateix nombre de vots. S’acusaren mútuament de trampes electorals. La discussió de si va guanyar un o l’altre passà a Madrid, a la comissió d’actes que primerament donà Roman com a guanyador, que prengué possessió el 2 de juny d’aquell any, però després, el 9 d’abril següent, es decidí anul·lar l’elecció i convocar-ne una nova per al 21 de desembre de 1902. Tur Palau no s’hi presenta i Joan Roman, sense oposició, tornà a ser diputat per uns mesos.

L’abril de 1903 Pere Tur Palau obtengué 2.404 vots, Joan Roman 2.008, hi hagué diputat conservador. El setembre de 1905 guanyà Garijo amb 2.142 vots enfront de Pere Tur amb 1.742. Hi hagué diputat liberal. L’abril de 1907 guanyà el conservador Lluís Tur Palau —capità d’artilleria i germà de Pere, que morí el 5 de desembre d’aquell mateix any—, amb 2.285 vots enfront de Garijo amb 2.253. El maig de 1910 vencé Garijo, amb 2.384 vots sobre Lluís Tur Palau que en va treure 2.084.

El gener de 1912, a causa de la mort de Garijo el 12 de desembre de 1911, se celebraren eleccions només a Eivissa i Formentera. Es presentà únicament el general de Brigada Joan Pereira i Morante , liberal, que fou el diputat que reemplaçà Garijo. El març de 1914 resultà diputat el conservador Lluís Tur Palau amb 2.494 vots. El general Pereira havia retirat la seua candidatura en l’últim moment. Comandant guanyador contra general retirat a temps.

L’abril de 1916 el jove Carles Roman Ferrer, fill de Joan Roman i liberal com el pare, venç Lluís Tur Palau per 2.671 vots contra 1.890. El febrer de 1918 Carles Roman guanyà sense oposició. El juny de 1919 guanyà novament Carles Roman per 2.285 vots sobre els 1.354 que n’obtengué el conservador Bartomeu de Roselló i Tur . El desembre de 1920 guanyà Lluís Tur Palau amb 2.243 vots; Carles Roman n’otengué 1.963. L’abril de 1923 el nou diputat va ser Carles Roman amb 2.712 vots; Pere Matutes Noguera, liberal dissident, n’aconseguí 1.367 i Lluís Tur Palau, conservador, 835. Durant la campanya electoral Roman havia estat escopetejat en un míting a Sant Rafel.

Transcorregut el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, arribà la Segona República el mes d’abril de 1931 i el 28 de juny d’aquell any hi hagué eleccions generals constituents. En tornar a ser la província districte electoral, entre els set diputats no hi va haver cap eivissenc.

En les generals de novembre de 1933, per primera vegada votaren les dones i resultà diputat per Balears en la candidatura de dretes el banquer eivissenc Pere Matutes Noguera. Finalment i en la mateixa etapa republicana, a les eleccions de febrer de 1936 varen ser dos eivissencs, Pere Matutes Noguera i el farmacèutic Cèsar Puget Riquer , els que resultaren diputats per Balears per la coalició de centredreta.

Superada una segona dictadura, aquesta vegada molt més llarga, s’entrà en la transició i arriben les primeres eleccions de la democràcia, les constituents de juny de 1977. Les illes continuaren sent un districte electoral únic per a l’elecció dels diputats. Entre els sis elegits, quatre d’UCD i dos del PSOE, no n’hi hagué cap d’eivissenc. El març de 1979 es repetiren els resultats.

L’octubre de 1982 resultaren elegits tres diputats d’AP, entre ells l’empresari i exsenador Abel Matutes Juan , i tres del PSOE, entre ells el mestre Jaume Ribas Prats , també eivissenc. El primer renuncià abans d’acabar la legislatura, novembre de 1985, per haver estat nomenat Comissari Europeu.

El juny de 1986 l’advocat eivissenc, democratacristià, Enric Ramon Fajarnés , senador per Eivissa i Formentera en l’anterior legislatura, resultà elegit diputat en la candidatura d’AP i Enric Ribes i Marí en la del PSOE. El mes de març de 1989, per dimissió del menorquí Joan Casals, d’AP, el seu càrrec de diputat passa a l’advocat eivissenc, liberal, Joan Antoni Noguera Torres . Per uns mesos hi ha alhora tres diputats eivissencs.

L’octubre de 1989 tornà a resultar diputat Enric Ramon Fajarnés, pel PP; l’empresari Antoni Costa Costa ho fou pel PSOE.

El juny de 1993 a Balears li corresponien set diputats. L’advocada Maria Lluïsa Cava de Llano i Carrió , la primera dona, en la candidatura del PP, i Antoni Costa Costa, en la del PSOE, resultaren elegits.

El març de 1996 repetiren Cava de Llano i Costa.

El març de 2000 Maria Lluïsa Cava de Llano continuà com a diputada del PP. Als pocs mesos, juny de 2000, renuncià per haver estat designada Adjunta primera del Defensor del Poble. Després d’aquesta renúncia no quedà cap eivissenc en aquesta legislatura.

En la VIII legislatura de la democràcia (2004-2008) els resultats a les Balears foren quatre escons per al PP i quatre per al PSOE; resultaren elegits els pitiüsos Enric Fajarnés Ribas (PP) i el formenterer Josep Ramon Mateos Martín (PSOE).

En la legislatura 2008-2011 es repetiren els resultats, amb quatre escons per a cada un dels dos partits majoritaris; revalidà l'escó Enric Fajarnés i pel PSOE s'estrenava José Manuel Bar Cendón.

En la legislatura 2011-2015, el PP va obtenir cinc diputats, mentre que el PSOE n'obtengué tres; revalidà per tercera vegada Enric Fajarnés (PP) i resultà elegida Sofia Hernanz Costa (PSOE).

La legislatura que començà el 2016 significà la irrupció de nous partits en el repartiment d'escons: el PP fou el guanyador amb tres diputats, Podemos n'obtengué dos, el PSOE dos i Ciudadans un; els representants pitiüsos foren Josep Vicent Marí Bosó (PP) i Sofia Hernanz Costa (PSOE).

En la legislatura 2016-2019 es repetiren els resultats de la legislatura anterior i els dos representants pitiüsos foren els mateixos.

En la legislatura de 2019 els resultats foren PSOE, tres diputats; Unides Podem, dos; Ciutadans, un; PP, un; i Vox, un. Únicament hi hagué una diputada per les Pitiüses, Sofia Hernanz (PSOE).

En la XIV legislatura de la democràcia, inaugurada el 2019, els resultats a les Balears foren: PSOE, dos escons; PP, dos; Unides Podem, dos; i Vox, dos; en representació de les Pitiüses resultaren elegits Sofia Hernanz (PSOE), Miquel A. Jerez Juan (PP) i Patrícia de las Heras Fernández (Vox).

Diputats provincials. Segons el text de la Constitució de Cadis aprovat el 19 de març de 1812, les diputacions provincials foren creades per al govern polític de les províncies i per promoure la prosperitat dels seus habitants. Inicialment estaven compostes pel cap superior de la província que n’era el president, l’intendent, set diputats o vocals elegits pels electors de la província i un secretari.

El càrrec de diputat durava quatre anys i se n’havia de renovar cada dos la meitat. El 7 de desembre d’aquell any la junta electoral balear ja va elegir els primers set diputats, entre ells Marià Balansat d’Orvai i Briones (1770-1816) hereu de can Balansat de Dalt Vila i germà gran dels més coneguts Ignasi i Lluís, fills il·lustres d’Eivissa. La Diputació de Balears quedà constituïda el 12 de desembre de 1812.

En tornar de França, l’any 1814, el rei Ferran VII derogà la Constitució i les diputacions quedaren dissoltes.

Durant el trienni liberal, 1820-1823, restablerta la Constitució de seguida, es tornà a formar la Diputació Provincial. En les eleccions de maig de 1820 resultà elegit diputat l’eivissenc Antoni Planells, mossènyer de Santa Gertrudis. A final de 1821 hi hagué renovació de la meitat dels diputats, quatre, però no afectà el d’Eivissa i Formentera.

Acabat el període es tornà a l’absolutisme i altra vegada es dissolgué la Diputació Provincial.

El setembre de 1835 un Reial Decret disposà procedir a l’elecció i instal·lació de les noves diputacions provincials que havien d’estar integrades pel Governador Civil, que n’era el president, l’Intendent o cap principal de la Reial Hisenda a la província i un secretari.

Els partits judicials, de Palma, Inca, Manacor, Maó, Ciutadella i Eivissa havien estat creats l’abril de 1834 i les províncies, el novembre de 1833. El càrrec de diputat era per tres anys i la renovació es faria cada any i mig de la meitat del seu nombre. D’aquesta manera l’hisendat eivissenc resident a Palma Bartomeu Roselló i Sala el mes de gener de 1836 passà a ser el tercer diputat provincial eivissenc.

El mes d’agost de 1836 es proclamà la Constitució de Cadis i el mes d’octubre hi hagué renovació de la Diputació, però Roselló continuà ocupant el càrrec que corresponia a Eivissa i Formentera. El juny de 1837 s’aprovà la nova Constitució i, una llei electoral de setembre de 1837 disposà la renovació total de la Diputació augmentant a dos diputats la representació de Palma. Celebrades les eleccions a final d’any, el 5 de gener de 1838 l’advocat mallorquí Pere Garcies prengué possessió com a diputat provincial pel partit judicial d’Eivissa-Formentera. A la fi de 1839 la renovació de la meitat dels vocals no afectà Eivissa.

La greu crisi de setembre de 1840 amb la formació de juntes revolucionàries, la sortida d’Espanya de la Regent i l’accés al poder d’Espartero, provocà la dissolució de la Diputació Balear i passaren a integrar-la, el 19 d’octubre, els mateixos vocals de l’any 37, entre ells Bartomeu de Roselló i Sala. En les eleccions immediates de desembre, resultà elegit diputat per Eivissa el mallorquí, militar retirat, Melcior Bestard, sense oposició i amb 294 vots però com també l’havien elegit a Maó optà per aquesta representació menorquina; a Eivissa s’hagueren de repetir les eleccions el mes de febrer de 1841 i, també sense oposició, amb 215 vots Marià Barceló Gomila es convertí en el diputat representant d’aquestes illes.

El 1843 hi hagué una nova insurrecció contra el poder constituït i una nova junta suprema de salvació que era conservadora aquesta vegada. Entre les primeres disposicions ordenades pel nou governador civil de les Illes, cal apuntar la substitució dels membres de la Diputació pels que ho eren abans del pronunciament d’Espartero. Així, Pere Garcies tornà a ser diputat provincial. El nou govern decretà la celebració d’eleccions per renovar les diputacions provincials. Fou el mes d’octubre de 1843 i pel districte pitiús resultaren elegits Joan Bennàsser Corró i Melcior Bestard com a diputats titular i suplent repectivament. Fou una de les poques vegades en què s’elegí un suplent.

Noves eleccions el mes de maig de 1844, aquesta vegada amb tres candidats. El mallorquí Joan Burguez Zaforteza guanyà l’escó amb 144 vots. Els eivissencs Josep Ramon i Torres i Ignasi d’Arabí, abans Llobet, en tengueren 98 i 42 respectivament. El juliol de 1847 resultà diputat Ignasi d’Arabí abans Llobet. A les eleccions de febrer de 1850, el mallorquí Joan Palou de Comasema fou elegit com a nou diputat per Eivissa i Formentera per primera vegada. Acabà el seu mandat i no se sap si va guanyar les eleccions el mes de febrer de 1854; en tot cas, el diputat durà poc temps perquè el mes de juliol esclatà una nova revolta de signe progressista i la Junta de Govern decidí de seguida destituir els càrrecs públics i reemplaçar-los pels que hi havia el 1843. Així Marià Barceló Gomila tornà a ser diputat provincial per Eivissa i Formentera. Tampoc no es pot assegurar qui va ser diputat durant el bienni progressista.

Amb el nou canvi polític a final de 1856, Marià Riquer i Ribas passà a ser el diputat provincial pitiús. A la dècada dels seixanta ho tornà a ser Joan Palou de Comasema, que ajudà en la implantació i finançament del Col·legi de segon ensenyament d’Eivissa. Després de la insurrecció de 1868 la Diputació Provincial s’organitzà de bell nou. A les eleccions immediates de 18 de gener de 1869 resultaren elegits pel districte d’Eivissa i Formentera Miquel Quetglas, com a titular, i Faust Melià, com a suplent. No hi ha dades sobre els resultats de les eleccions de març de 1871. En tot cas per aquelles dates s’augmentà el nombre de diputats provincials i el districte pitiús es dividí en tres: ciutat d’Eivissa i Formentera, 7.206 habitants; els dos municipis de Santa Eulària i Sant Joan, 8.592 habitants, i els dos municipis de Sant Antoni i Sant Josep, 7.684 habitants. A cada districte li correspon un diputat. Una altra novetat era que els electors tenien quatre dies per votar.

D’aquesta manera, entre els dies 10 i 13 de setembre de 1872 s’enfrontaren com a candidats a diputats provincials per Sant Antoni-Sant Josep, Josep Tur Llaneras, 562 vots i Josep Marí Ramon, 447 vots. No hi ha eleccions als altres districtes. Per raons polítiques no fou acceptada l’acta de Tur Llaneras i la Diputació dictaminà que les eleccions s’havien de repetir entre el dia primer i el quatre de desembre d’aquell any. Marí Ramon resultà diputat provincial per Sant Antoni-Sant Josep.

El 3 d’abril de 1873, ja proclamada la República, la Diputació Provincial també tenia vacant l’escó corresponent a Santa Eulària-Sant Joan per incompatibilitat del diputat que l’ocupava, que era Miquel Ramon Clapés qui, a més a més, era el Secretari de l’Ajuntament de Santa Eulària i Administrador de Rendes d’Eivissa i Formentera. Noves eleccions tengueren lloc entre els dies 24 i 27 d’abril. Els resultats varen ser: 587 vots per a l’advocat progressista eivissenc Felip Curtoys i Valls, que resultà guanyador, 274 vots per a Francesc Clapés i Tur i 52 vots per al mallorquí Joaquim Quetglas Bauçà. Curtoys, oficial major del Govern Civil de Balears havia representat el municipi de Santa Eulària en l’acte de jurament de la nova Constitució, el 12 de juny de 1869. Poc després ocuparia el càrrec de Secretari General del mateix Govern Civil.

Aquell mateix any republicà, 1873, encara hi hagué, el mes de setembre, renovació total de la Diputació. No mancaren eleccions ni tensions polítiques en aquells anys d’inestabilitat.

Amb la Restauració però, s’entrà en un llarg període de regularitat sorprenent, Eivissa i Formentera passaren altra vegada a ser districte únic amb quatre diputats provincials. Per assegurar la presència del partit minoritari, la llei electoral establia que cada elector podia votar fins a un màxim de tres candidats. Això queda reflectit en el quadre adjunt. Cal fer unes observacions a aquest quadre: vegeu com Josep Riquer passà de cap dels conservadors a cap dels liberals (1890).

Josep Riquer aconseguí que les eleccions de 1901 es repetissin a Eivissa uns mesos més tard. El canvi de govern a Madrid i de Governador Civil a Balears era important per als resultats, com es pot comprovar.

Eleccions de 1913: Ignasi Wallis Llobet , conservador, fa part de la candidatura liberal. L’èxit liberal a Eivissa fou premiat a Palma amb la presidència de la Diputació Provincial per a l’eivissenc Ignasi Riquer Llobet . És l’única vegada que un eivissenc arriba a presidir la Diputació. Aquestes operacions no sempre sortien bé.

En les eleccions de 1917 Bartomeu de Roselló Tur , conservador, anava també en la candidatura liberal. Als pocs mesos té grans diferències amb Carles Roman Ferrer , líder dels liberals, i renuncià al càrrec. Fou reemplaçat, el maig de 1918, pel metge dentista liberal mallorquí Miquel Torres Juan, que morí sobtadament el 10 de desembre del mateix any. La baixa es cobrí el 9 de febrer de 1919 amb el també liberal mallorquí Andreu Jaume Rosselló que acabà el mandat.

Hi ha poques dades respecte als diputats provincials de la Dictadura de Primo de Rivera ençà. Les dictadures no casen bé amb les cambres de representació popular. El diputat perd la seua essència i raó de ser. També se’ls diu gestors. El nombre de diputats eivissencs es reduí a un o dos, segons els moments i la base d’elecció esdevé mínima. En els set anys de dictadura, si més no, ho foren: Manuel Escandell Ferrer, Bartomeu de Roselló i Tur i Josep Tur Vidal, Enric Fajarnés i Tur, Miquel Sancho, Manuel de Pineda, i finalment Josep Hernàndez. Quan la transició, de març de 1930 a abril de 1931 ho tornà a ser Ignasi Wallis.

Proclamada la República, de seguida ho va ser Marià Serra Riera el primer formenterer que arribà al càrrec. Més endavant ho foren Mayans Escanellas, de dretes, fins al febrer de 1936, i Joan Marí Escandell, d’Unió Republicana, a partir del 5 de març de 1936. Durant l’última Dictadura tocà el torn als alcaldes.

Un dels darrers d’ells ho deia clarament: els diputats provincials solien ser l’alcalde d’Eivissa i un altre alcalde d’algun dels municipis de fora vila. I de tots és coneguda la manera com eren nomenats. Entre d’altres cal citar el farmacèutic Cèsar Puget Riquer i Antoni Serra Torres , batles d’Eivissa i de Formentera, respectivament, que començaren mandat el mes de març de 1949; ja abans el primer era un dels gestors de la Diputació balear en representació d’Eivissa i Formentera.

El metge Ricard Curtoys Gotarredona, alcalde de Santa Eulària a partir del 30 de març de 1958, que va coincidir amb el professor Màrius Tur de Montis , alcalde d’Eivissa.

El mestre Joan Ribas Bonet, alcalde de Sant Josep, coincidí amb l’advocat i empresari del Diario de Ibiza Joan Verdera Ribas, alcalde d’Eivissa.

Igualment l’empresari Alfons Oya Simó, alcalde de Sant Antoni, féu parella amb l’advocat Enric Ramon Fajarnés, alcalde d’Eivissa.

I finalment, el mestre Josep Torrens Ribas, alcalde de Sant antoni, ens representà juntament amb Antoni Canals Tur , aleshores primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Eivissa, qui havia aconseguit, trencant el vell costum, ser anomenat diputat enfront de l’alcalde Joan Tur de Montis i Aiguavives, candidat a qui, per tradició corresponia el càrrec.

En morir Torrens sense nomenament de successor, Antoni Canals Tur fou el darrer diputat provincial eivissenc. La Diputació Provincial de Balears s’extingí l’any 1979. [JPB]

Descàrregues

Col·laboradors