dictadura

dictadura f HIST Sistema polític de govern autoritari exercit per una persona o un col·lectiu social concret, caracteritzat per la manca de llibertats democràtiques, la repressió de la pluralitat ideològica i la legitimació per la força de les armes i de la propaganda. A Espanya hi ha hagut dues dictadures de característiques ben diferents durant el segle XX: la de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1939-1975). El cop militar del general Miguel Primo de Rivera (1873-1930) el 13 de setembre de 1923 no significà el trencament d’una tendència modernitzadora i democratitzadora del règim de la Restauració borbònica (1873-1923). Implicà, això sí, la destrucció d’un sistema polític ineficaç, corrupte i caduc i l’establiment d’un règim dictatorial, que en principi havia de ser breu, per restablir suposadament la pau social i redreçar la guerra colonial al Marroc. L’estat de guerra declarat a Balears el 16 de setembre de 1923 s’allargà fins al maig de 1925. El Directori Militar fou substituït el desembre de 1925 per un de civil, encapçalat pel mateix Primo de Rivera, que aconseguí la relativa pacificació colonial i una lleu estabilitat econòmica. Un dels elements socials innovadors creats pel règim militar fou el Sometent, una mena de milícia popular creada el desembre de 1923, i encapçalada a Eivissa, entre d’altres, per Vicent Tur, Juli Mestre i Marià Marí. El comandant militar d’Eivissa durant aquest període fou Salvador Mena i els alcaldes de la ciutat d’Eivissa foren: Joan Verdera Tur, Francesc Medina Puig, Antoni Juan Castelló, Vicent Pereyra i Eugeni Bonet Riera. Tot i la repressió i l’ambient força militaritzat, fou una dècada en què esclaten nous moviments socials i polítics a les Pitiüses, amenaçant la tradicional figura del cacic. El moviment obrer s’oganitzà en primer lloc a Formentera, mitjançant el sindicat saliner de la CNT (1928), i immediatament assoleix un protagonisme absolut a la vida local que es perllongarà fins a la Guerra Civil. La vaga de les salines de Formentera entre 1928 i 1931 és la demostració d’aquest naixent moviment obrer amb un nou tipus d’economia capitalista representat per la Salinera Espanyola. D’altra banda, les societats obreres pròximes al reformisme socialdemòcrata del PSOE-UGT (com “El Compañerismo”) participaren a la política local amb representants als comitès paritaris de treballadors i patrons, tot seguint el nou model d’estat corporatiu imposat pel règim militar. La tolerància amb aquestes societats contrasta amb la repressió dels anarcosindicalistes, que tot i així van enfortint les seues bases cap a final de la dècada. Per aquells anys s’inicià l’organització d’un lleu moviment republicà (especialment des de la creació del triangle maçònic “Sol Naixent” per Joan Morales Cirer el 1928) que culminarà amb el Comitè d’Aliança Republicana d’Eivissa el 25 de març de 1930. També els cercles catòlics s’organitzen, sobretot gràcies a la tasca intel·lectual d’Isidor Macabich i a l’empenta organitzativa que suposa l’arribada del nou bisbe Salvi Huix Miralpeix el 1928. Pel que fa a l’economia de les Illes durant aquesta dècada, s’ha de dir que hi hagué alguns intents d’innovació industrial, amb la instal·lació de la fàbrica tèxtil de Can Ventosa (abril de 1925), de tres fàbriques de gel a Eivissa i de l’inici d’una petita indústria hotelera per aprofitar el turisme incipient. Però la base principal de l’economia pitiüsa segueix sent l’agricultura, la ramaderia (destaquen les produccions de porcs i d’ametlles) i la temporada d’extracció a les salines. Enfront d’aquest panorama, l’emigració continua com a alternativa per a centenars de joves pitiüsos que buscaran fortuna a Amèrica Llatina i Algèria, fins que la crisi econòmica mundial obliga els països receptors a tancar fronteres. S’inicia així el lent però constant retorn d’emigrants, molts d’ells enriquits ideològicament pel contacte amb idees noves, algunes de les quals esdevendran protagonistes a la dècada següent. Tot i la debilitat econòmica, s’observen ja alguns símptomes de certa modernització, com poden ser la instal·lació d’una ràdio al Casino d’Eivissa (1926), l’acabament de les obres de canalització de les aigües a la ciutat d’Eivissa (1928), l’establiment del servei telefònic a Eivissa i l’obertura d’una sucursal del Banc de Crèdit Balear (1930). Quan el 28 de gener de 1930 Primo de Rivera anuncià la seua dimissió s’inicià un període d’interinitat institucional (l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer) fins a les eleccions d’abril de 1931 que donaren pas a la Segona República. Després del període de la Segona República i la Guerra Civil, el 20 de setembre de 1936 s’inicia la dictadura de Francisco Franco, fins al 1975. Com a règim dictatorial, el franquisme és de difícil qualificació. L’equilibri institucional estigué en mans de diverses “famílies” polítiques (falangistes, monàrquics, Acció Catòlica, Opus Dei), totes elles sotmeses al poder discrecional de Franco, que conservà el comandament absolut fins a la seua mort. El nou estat espanyol sorgit de la Guerra Civil prohibí els partits polítics i els sindicats, substituïts per instruments orgànics dirigits a enquadrar la població, com són FET-JONS (1937) i l’OSE (1940), l’anomenat Sindicat Vertical. Davant aquesta evident aparença feixista, el règim evolucionà implantant institucions pseudorepresentatives (les Cortes Españolas el 1943; el Fuero de los Españoles el 1945) que foren millor acollides per les democràcies occidentals. De tota manera, el caràcter autoritari del règim no minvà. La repressió contra el bàndol republicà vençut a la guerra continuà implacable fins als darrers anys quaranta. No només l’eliminació física sinó també la presó, la depuració del funcionariat i la disminució del nivell de vida per a una majoria de la població. L’intervencionisme i la vigilància de l’Estat arribà a tots els aspectes de la vida quotidiana (des de la imposició d’una moral ultraconservadora fins al racionament dels aliments). El primer franquisme, caracteritzat per l’escassetat, la fam i la repressió, suposà a la vegada l’inici d’una burocratització a tots els nivells, la qual cosa donà lloc a la corrupció i a la desmobilització social. Una de les alternatives a la façana autoritària del règim, fou la instauració d’un nou règim local (la representació per terços). Tot i això l’alcalde seguia sent el cap local de Falange i el Delegat del Govern solia ser-ne el cap insular. Les famílies del règim monopolitzaren sempre les institucions, recolzats per la jerarquia eclesiàstica i la militar. El repartiment de les quotes del poder podia arribar a eternitzar els càrrecs polítics, com fou el cas d’Antoni Serra Torres, batle de Formentera entre 1938 i 1970. No s’ha de pensar, però, que el franquisme se sustentà únicament en els quadres del nou estat: hi ha a la societat espanyola un bon grau d’acceptació passiva, de consens vers el règim, que es fonamentà bàsicament en la repressió de la disidència (execucions fins al setembre de 1975), la propaganda (censura, monuments, actes públics...) i la reelaboració de la memòria històrica (sobretot mitjançant l’educació). A començament dels anys cinquanta el règim inicià un cert aperturisme internacional, amb els acords amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà (1953) i l’entrada a l’ONU (1955). La incorpotació dels tecnòcrates de l’Opus Dei al govern influí en l’elaboració de la Ley de Principios del Movimiento (1958) i del Primer Pla d’Estabilització (1959). A Eivissa i a Formentera, el turisme es consolidà els anys 60 com a única font productiva, i va esdevenir la base d’un monocultiu econòmic. Paradoxalment, el turisme implicà l’arribada d’unes actituds i d’una cultura que topaven amb les característiques d’un estat autoritari i d’una població tradicionalment refractària als canvis. Una de les seues conseqüències fou l’arribada de milers d’emigrants, la qual cosa implicà una reelaboració de la identitat illenca. S’ha de dir que el contingent d’immigrants peninsulars fou una de les bases per als primers nuclis d’oposició al règim els primers anys setanta (el 1973 sorgeixen les Comissions Obreres a sectors de la construcció eivissenca). Amb tot, l’oposició al règim de Franco a Eivissa i Formentera fou molt reduïda. Cal esmentar, però, un testimonial moviment comunista clandestí als primers anys quaranta, especialment dirigit a la solidaritat amb els presoners al Campament de Formentera; les reivindicacions de la cooperativa agrícola Es Nostro Camp (1974) i la Junta Democràtica (1974) formada per comunistes, Partit Socialista Popular, Partit Carlí (encapçalat per Antoni Costa Bonet, rector de Sant Mateu) i independents. La mobilització augmentà des de 1976 amb l’organització de diferents grups polítics a l’estel de l’assoliment d’una democràcia limitada. [APG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments