delme

delme HIST Taxa anual fonamentada en preceptes bíblics (Deuteronomi, Levític, Nombres), que consistia originalment a pagar la dècima part dels productes de la terra i dels ramats.

El delme era inicialment destinat al sufragi i manteniment de l’Església cristiana, pagat per la comunitat de fidels. En els primers temps del cristianisme es rebutjà perquè es considerava costum jueu, però la necessitat d’un mecanisme per mantenir els temples i un clergat cada vegada més nombrós, va fer que es recuperàs com a font d’ingressos. Fou, però, en els concilis de la Gàl·lia merovíngia, i definitivament en la legislació carolíngia, que el delme es va convertir en una taxa obligatòria carregada sobre tota la producció, que, com a novetat respecte del ventall tributari antic, intervengué decisivament en la captura i dominació del treball pagès a l’època medieval i moderna. El delme obligatori fou imposat per Pipí el Breu i confirmat per capitulars de Carlemany els anys 779 i 794.

En els comtats catalans, el delme fou introduït, però, mes tardanament, a partir del darrer quart del segle IX, en un procés clarament relacionat amb l’aparició a la província eclesiàstica narbonesa i a les diòcesis de la Marca dels capítols canonicals regits per la regla aquisgranesa. És, fins i tot, possible que la percepció del delme al sud dels Pirineus fos establerta concretament pel concili de Troyes de l’any 878. La seua extensió, en tot cas, apareix estretament relacionada amb la proliferació d’esglésies pel rerepaís, dotades de termes jurisdiccionals específics (parrochiae), en els quals el nou temple esdevengué el centre perceptor de les rendes eclesiàstiques.

Com a taxa adscrita als temples parroquials, el delme pertany canònicament al bisbe, qui en disposa la percepció mitjançant l’acta de consagració i dotació del temple. Cal distingir, però, entre la titularitat canònica i els drets d’usdefruit, ja que el delme apareix sovent des d’un inici en mans de particulars, eclesiàstics i, sobretot, de membres de l’aristocràcia militar, sense participació directa del bisbe en la seua adscripció. Aquesta situació és típica del període inicial del delme, des de la seua introducció fins a final del segle XI.

A partir d’aquest moment, paral·lelament a la difusió dels moviments eclesiàstics reformistes (Reforma Gregoriana), es comença a produir un corrent de cessions de delme a les esglésies-catedrals i monestirs. Aquest corrent és en alguns casos indestriable de l’inici del procés de constitució d’estats o monarquies feudals, en què els futurs sobirans, per assegurar-se el suport de la jerarquia eclesiàstica, afavoreixen la cessió de delmes per part de llurs clienteles militars i eclesiàstiques.

Aquest caràcter polític de les cessions explica que siguin coetànies de l’inici d’un moviment invers: la infeudació, tot reservant-se’n la titularitat, feta per l’Església dels mateixos delmes a fidels eclesiàstics i laics com a remuneració de prestacions de vassallatge, tal com passa amb la resta de drets i rendes banals o parroquials. De fet, els diversos corrents reformadors de l’Església, varen maldar sempre infructuosament per retornar els delmes al seu caràcter primitiu de sosteniment del culte, invocant per això els textos de l’Antic Testament i dels Pares de l’Església.

El procés d’abolició del delme s’inicià amb el projecte de la Comissió Eclesiàstica de les Corts de Cadis, hereu en part de la tradició reformista (1811), que proposà que el delme i les primícies es distribuïssin segons les lleis canòniques dels primers temps de l’Església.

El primer plantejament definitiu d’abolició, però, es produí durant el Trienni Liberal, quan el liberalisme espanyol, seguint l’exemple de França el 1789, el considerà un obstacle per al desenvolupament de l’agricultura i de la fiscalitat estatal. Així, un decret de l’any 1821 el reduí a la meitat i va liquidar les percepcions de l’estat i dels partíceps laics.

Restablert momentàniament durant la restauració absolutista, fou suprimit juntament amb les primícies al bell mig de la revolució liberal, el 1837, i declarat propietat de l’Estat, que n’havia de destinar la meitat a les finances públiques i l’altra meitat al sosteniment de l’Església. L’entrada en vigor d’aquesta darrera llei no es produí fins a l’any 1841, amb la legislació sobre la nova contribució del culte i del clergat.

Finalment, la llei dictada pels liberals moderats l’any 1846, que preveia la indemnització dels partíceps laics per l’abolició del delme, significà el final de les reticències de les classes privilegiades quant a l’abolició del delme i, en general, quant a l’acceptació de l’estat.

Qüestions polítiques a part, el delme és fonamentalment un instrument de la deducció sobre la producció pagesa. En aquest sentit, els diversos conflictes entorn de la seua percepció mostren que ha constituït històricament un dels mecanismes més eficaços, potser el que més, de captura i dominació del treball pagès: enfrontaments i plets entre els diferents delmadors i arrendataris, plets entre el poder nobiliari laic i l’Església, i, naturalment, resistències pageses a pagar-lo. Aquestes resistències pageses es basaven sovent en arguments extrets dels mateixos textos sagrats que utilitzaven els reformadors eclesiàstics per tornar-lo a la situació original.

Cal dir que, a més del delme, podia recaure sobre els pagesos el redelme, és a dir, un segon delme exigit sobre la producció ja delmada. Alguns estudiosos han confós el delme amb l’usr, pagat pels musulmans. L’usr, però, és en realitat una desena part de la producció de la terra treballada i no del conjunt de la producció (agricultura, ramaderia, pesca, etc.). Així mateix, no es basa en preceptes bíblics sinó en tradicions que contenen els fets i els dits atribuïts a Muhammad o als primers califes (hadit). L’usr, de fet, s’assimila a l’almoina satisfeta per la comunitat islàmica (zakat).

Una altra qüestió és que l’aparent semblança quantitativa de l’usr i el delme també hagi pogut facilitar històricament l’acceptació del delme en alguns territoris conquistats pels feudals als andalusins i on restàs sobre el terreny la població autòctona.

La data de la conquista feudal de les Pitiüses fa que el delme ja es trobi immers en la dinàmica d’un repartiment del seu usdefruit, a través dels vincles feudovassallàtics, entre les diverses forces senyorials laiques i eclesiàstiques. Així, després que l’abril de 1235 es preveiés que l’església d’Eivissa havia de ser dotada sufficienter, el primer esment conegut del delme es troba ja en l’acta de dotació de l’església parroquial de Santa Maria d’Eivissa de setembre del mateix any, tot just acabada la conquista. En la dotació es concedeixen al temple diversos predis amb els delmes i les primícies corresponents.

Llavors, l’any 1433, el delme dels diferents quartons d’Eivissa apareix dividit entre els seus respectius titulars; l’arquebisbe de Tarragona posseïa íntegrament la renda que es cobrava en els seus dos quartons, Formentera inclosa; el prepòsit i el capítol es repartien els delmes i els drets jurisdiccionals en general del quartó que havia estat de Nunó Sanç, i, finalment, el rei els percebia en el quartó reial.

Durant el segle XVIII es documenta encara l’adscripció del delme al domini dels quartons. Així, quan es procedí al retermenat d’aquestes demarcacions territorials (1791-1797), el districte del Pla de Vila figurà dividit en parts anomenades delmaris , corresponents a les porcions de districtes adscrites originalment als altres quartons: el delmari del rei, el del bisbe d’Eivissa (abans de l’arquebisbe de Tarragona) i el capítol de la catedral d’Eivissa (abans capítol de Tarragona).

Pel que fa al tràfic d’usdefruits del delme entre els diferents grups socials, independentment de qui tengués la titularitat de la renda, els indicis documentals mostren que devia ser prou important. Els implicats en aquest tràfic són sempre individus localment rellevants.

Així, per exemple, l’any 1646, Lluís Riambau i des Clapers havia arrendat el delme del bestiar de la cavalleria de Labritja i Benimoni a Andreu Roig d’Andreu per 26 lliures, quantitat per la qual va estendre un rebut l’any següent; llavors, l’any 1656, Mateu Riambau arrendà també a Andreu Roig el mateix delme per 28 lliures, més el delme del vi de Benimoni per 53 lliures. Andreu Roig d’Andreu era el titular de cas Batle d’Albarqueta , una de les cases més influents de la comarca.

A Formentera, el primer esment del delme es troba en la infeudació, feta pel sagristà Guillem de Montgrí a Berenguer Renard l’any 1246, de les tres quartes parts de l’illa que pertanyien al primer per dret de conquista, per bé que el document indica que l’acord afectava tota l’illa; l’altra quarta part, però, pertanyia al rei. En tot cas, Berenguer Renart, els seus descendents i tots els nous pobladors de l’illa que hi poguessin dur haurien de donar al sagristà el delme del cereal i del bestiar, tal com era costum de fer a Eivissa, mentre que la primícia es destinava a l’església de Formentera.

Llavors, en el capbreu de l’any 1433 manat per l’arquebisbe de Tarragona s’esmenta el dret de percebre la seua part del delme en tots els seus honors d’Eivissa i a l’illa de Formentera, com a successor de Guillem de Mongrí. [JOB]

Descàrregues

Col·laboradors