croada pisanocatalana

croada pisanocatalana (1114-1115) HIST Es produí en el període independent de la taifa de les illes Orientals d’Al-Andalus (1056-1115), en plena època islàmica de les illes.

Les freqüents expedicions de les naus mallorquines contra els territoris cristians motivaren la coalició pisanocatalana, que després d’un llarg setge i atac a Eivissa i Mallorca marcaria la fi del seu govern independent, bé que després de la contesa seria reprès pels almoràvits ( almoràvit, període).

La iniciativa de l’expedició sorgí de l’arquebisbe Pietro de Pisa, que, atesa l’elevada activitat comercial i militar promoguda des de Mallorca a la Mediterrània, que afectava en gran mesura les costes italianes, decidí la conquista de l’illa balear major amb el consentiment del pontífex Pasqual II.

L’armada, composta per 300 naus, va partir del port de Pisa l’agost de 1114, i després d’alguns incidents arribà per error al port de Blanes, aleshores territori del comtat de Barcelona governat per Ramon Berenguer, a qui invitaren a prendre part en la croada alhora que el proposaren com a cap de les forces coalitzades. A la península Ibèrica, aconseguiren reunir 500 naus i des de Dénia es dirigiren cap a Eivissa amb la idea de conquistar-la per motius purament estratègics, ja que amb el domini de l’illa aconseguirien una plataforma segura per dirigir l’atac a Mallorca i frenarien les possibles ajudes procedents del nord d’Àfrica. L’illa d’Eivissa era governada per Abual-Mundir , representant del valí de Mallorca.

L’assalt de la coalició catalanopisana es desenvolupà en dues fases; la primera fou de reconeixement i de saqueig i va concloure amb un setge a la fortificació de la vila d’Eivissa, bé que l’actuació es prolongà fins a Formentera a la recerca de botí; després es retiraren als quarters d’hivernada per esperar l’arribada de nous reforços. El segon atac fou el definitiu, però llarg i costós a causa de la magnitud de la fortificació eivissenca defensada pel renegat Abu al-Mundir, a qui finalment pogueren ferir, fet que provocà la capitulació i que els assetjats s’entregassin.

Una volta cobertes les espatles amb el desmantellament d’Eivissa, es dirigiren a la conquista de Mallorca. Durant el prolongat setge de la ciutat, el valí de les Illes Orientals, Mubasir Nasir al-Dawla (1093-1115), demanà l’auxili del cap dels almoràvits, ja que no disposava de suficients recursos per rebutjar i expulsar l’enemic, però morí durant la batalla i fou substituït per Abu ’l-Rabi’ qui, davant la impossibilitat de mantenir la resistència, intentà fugir i fou capturat pels cristians i traslladat a Pisa com a botí. D’aquesta manera aconseguiren la rendició i la conquista de la ciutat i nomenaren un nou governador per a les illes, que les cròniques esmenten amb el nom d’Alante.

Una vegada assolits els objectius, el comte de Barcelona hagué de partir per defendre els seus territoris de l’amenaça islàmica i encomanà als pisans la conservació de les Balears, però els pisans, en tenir notícia de l’aproximació dels almoràvits, abandonaren la conquista de les illes, incapaços de protegir els seus interessos polítics i religiosos.

Per tant, amb l’expedició pisanocatalana, disfressada de croada, hom aconsegueix desbaratar durant un temps l’activitat comercial i naval de les illes Orientals. Les referències a aquest esdeveniment a les fonts àrabs conegudes són parques. Això no obstant, es coneix el poema èpic llatí contemporani dels fets titulat Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum, on es narra la contesa amb una visió subjectiva de l’autor que inclou algunes dades històriques que permeten conèixer els personatges que participen en l’expedició.

Pel que fa a Eivissa, fa una descripció dels voltants i de la topografia de la ciutat i al·ludeix a la magnitud i la fortalesa de la seua triple muralla àrab. També dóna notícia d’alguns topònims del camp eivissenc i dels béns aconseguits com a botí, d’entre els quals destaquen el vi, les panses i les figues seques de l’illa i els bous de Formentera.

Després de la conquista pisanocatalana, que durà quasi dos anys, Eivissa tornà a dependre de la política de Mallorca, marcada per l’hegemonia dels almoràvits (1115-1203). [AMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments