creu

creu f
1. Instrument de torment i execució a què eren destinats en l’antiguitat els acusats de certs crims, era format per un pal clavat verticalment en terra amb un altre més curt lligat transversalment.
2. REL Creu en la qual Jesús fou clavat i mort. Símbol del cristianisme.
3. fig Allò que és causa de sofriment per a algú tot al llarg de la seua vida; sèrie continuada de sofriments.
4. CULT POP Als fossars de la pagesia, les creus que es posaven clavades a la capçalera de les tombes solien estar fetes per les andes amb què s’havia transportat el taüt des de la casa del difunt fins al cementeri; la de la part dels peus de travesser i la de més a prop del cap vertical. [ATR/AFA]
5. Els dos travessers que formen els raigs de la roda d’una sènia i que travessen la trugeta.
6. GEO Punt on es creuen dos o més camins, enforcall, cruïlla.
7. creu de bruixa MIT POP Creu o conjunt de creus pintades de blanc, generalment amb calç, que es feien damunt les finestres exteriors d’alguns casaments ( casament, arquitectura popular), damunt portes i, a voltes, en altres parts externes de la casa. Ocasionalment aquestes creus es troben formant grups de tres en representació del calvari. Unes i altres tenen com a finalitat la d’espantar les bruixes i els mals esperits. [AMB/ MTT]
8. Joia que tradicionalment les dones llueixen sobre el centre del pit, si bé algun model en particular es podria haver ostentat d’una altra manera, com s’esdevenia amb l’adreç o creu d’or amb pedres, que es prenia sobre el cor. Encara que parlant pròpiament existeix una diferència entre creu i crucifix , sota la veu de creu pogué i pot al·ludir-se a un santcrist o crucifix. La documentació notarial estudiada no aporta pràcticament dades sobre la tipologia de les creus registrades en aquestes illes, i es limita a distingir el material que les conformava (cristall, plata, or, or amb pedres, etc.). Tan sols es disposa d’un document que fa referència a una creu de Caravaca, potser relacionada amb el món infantil. Per altra banda, l’examen de les creus conservades permet diferenciar entre les llatines (o de braç inferior més llarg que els altres tres), i les de braços de la mateixa longitud. No s’esmenten aquelles creus de metall, o de fusta, de caràcter moble, així com les d’orfebreria pròpies de les esglésies, en centrar l’atenció en les que es relacionaven amb la indumentària, com a peces d’ornament o protecció, a més del seu propi significat religiós. Alguna vegada, però, el caràcter moble no queda totalment descartat, per manca de precisió notarial. L’any 1786 està documentada una creu de plata, que es va inventariar vora una cinta , dos clauers, una joia i una botonada , tot del mateix metall, a més d’altres peces de joieria, entre les quals hi ha un rosari de coral , també encadenat de plata. Únicament amb setze botons de plata —dos d’ells amb pedra vermella— es relacionava, en canvi, una creu també d’aquest metall, que és registrada a Sant Josep l’any 1803. Una creu de plata i una altra d’or apareixen en un inventari de Sant Francesc Xavier, a Formentera, l’any 1845, una d’elles es relacionava amb dos rosaris —de coral i de vidre, respectivament—, con engaste, també de plata, així com amb divuit botons del mateix material. Una creu d’or i una altra de plata eren, per altra part, les úniques joies de què disposava una vesina de la parròquia de Sant Agustí, l’any 1850. Actualment resulta significativa la creu —o, millor dit, el crucifix— d’or, que apareix a l’extrem de diversos rosaris. Especialment, la dels rosaris de plata i coral concebuts per ser lluïts sobre el pit i que constitueix una varietat de l’emprendada d’aquestes matèries. Del braç inferior d’aquest crucifix solen penjar altres creus menors, com a penjarolls finals. Pel que fa a les creus de cristall, els protocols eivissencs han permès conèixer la presència de dues creus de cristall a la primera meitat del s XVIII. Una d’elles “ab caps d’or”, i la segona “encastada de plata”. Sobre elles, i sobre les altres creus sense la imatge de Crist, es pot dir —tal com s’ha assenyalat— que més aviat representen l’instrument de la victòria que no el del suplici. Hi ha certes peces testimoni que permeten saber l’existència de creus de nacre. Varen ser localitzades en el barri de la Marina i mostren la imatge de Crist sobre la seua superfície, de forma incisa o lleugerament tallada. Talment d’aquesta manera s’observa, p ex, en una de les creus esmentades que presenta motius calats al llarg de tot el seu perímetre, i té una longitud i una amplada de 6 i 3,5 cm, respectivament. Pel que fa a les pròpies imatges de Crist, aquestes es mostren fixades a la creu amb tres claus. Entre les creus d’or cal esmentar-ne en primer lloc una amb quatre perles grans que figurava en un collar de perles de «sis cames», inventariat a la vila d’Avall al començament del s XVII. De l’any 1747 data el registre d’un cordonsillo con una crus de oro con tres pendientes de Perlas finas, que es troba en un inventari corresponent al barri de la Marina. També té un interès singular la crus con su figura de Cristo de oro con Aguilita de lo mismo con tres ylos de Perlas, identificada en un document de 1763 que enllaça amb altres registres similars referents a santcristos . Entre les creus documentades posteriorment, en els s XIX i XX, Àguila , corona i crucifix són els tres ordres que s’esmenten per a un Sant Crist documentat el 1835. És a dir, els mateixos ordres o cossos que estructuren la creu d’or que ha arribat als nostres dies prenent part en la configuració de la popular emprendada d’aquest metall. A mitjan s XIX, l’arxiduc Lluís Salvador corrobora que, generalment, la creu d’or no faltava mai a les pageses illenques, tal i com s’ha mantengut fins a l’actualitat; en ocasions aquestes creus o crucifixos es veuen en l’encastament d’alguns caboixons de vidre, a manera de maragdes i robins. Des de l’últim quart del s XIX, la documentació notarial consultada ha desvetlat la presència a Eivissa de creus o adreços d’or amb pedres ordinàries, tal com ha estat habitual en les pedreries que enriqueixen visualment les joies populars espanyoles. El nom d’adreç ha arribat fins a l’actualitat aplicat a unes poques creus testimoni, que es portaven enganxades sobre el cor (J. Marí Tur). Aquestes creus estan configurades per un fermall o botó i la creu pròpiament dita, segons el gust de dos ordres o cossos, que imperava en aquesta centúria. Ambdós elements apareixen recoberts de pedreria, si bé en aquestos casos, sembla tractar-se de pedreria autèntica (diamants, maragdes i robins; o bé safirs blancs). Hom pot suposar que la mateixa denominació d’adreç obeeix al joc estilístic existent entre la creu i el cos que li precedeix, conegut com castell o castellet . El conjunt de creus documentat pot classificar-se segons la tècnica que les configura. Les primeres són les de filigrana de les quals es distingeixen dos tipus. Una d’elles constitueix el primer dels tres ordres o cossos del conjunt religiós de la joia , que participa en la configuració de l’emprendada d’or. Aquesta creu presenta una esfera com a punt central i tots els braços d’igual longitud. Cada braç està constituït per sis motius buits en forma de llàgrima, definits per un fil de secció quadrangular, que, en unir-se entre si, formen un cos piramidal d’igual nombre de costats. Aquest cos s’enllaça per la seua base amb un casquet semiesfèric, executat de manera similar als motius descrits anteriorment; en aquest cas, mitjançant la unió de sis cercles, més o menys allargats, que, en disposar-se radialment, semblen una flor oberta. Amb la unió per les seues bases de dos casquets iguals es constitueix l’esfera esmentada en un principi, com a punt central de la creu. La segona variant de filigrana, de plata daurada o d’un altre metall, s’atén a la tipologia llatina, i remata alguns rosaris. Aquest model es complementa amb una lamineta de plata daurada, o simplement daurada, retallada i repussada amb la imatge de Crist. Des del punt de vista morfològic hi trobam diferents classes de creus, com la de Caravaca que és una creu de doble braç, amb la imatge de Crist i, generalment, àngels portadors; també solen tenir orificis per embotir relíquies a la seua part posterior. Presenta nombroses variants, en plata o bronze, així com en ferro, coure o metall daurat. Es destaca entre els objectes religiosos o pseudoreligiosos que operen de manera semblant als amulets, protegint del mal d’ull, de la ràbia, del foc o del llamp quan són penjats a les cases (J. F. Blanco). Se li atribueixen així virtuts contra els nuvolats i les tempestes i també és considerada afavoridora dels bons parts (A. Cea). A més —i això és el més interessant ací— també s’inclou entre els diversos penjolls amb què no era rar complementar la indumentària infantil. A Eivissa, la documentació notarial ofereix prova d’una creu de Caravaca, de plata, amb una creu de fusta amb relíquies en un inventari de la vila d’Avall de l’any 1712. Igualment apareixen creus de Malta, de braços iguals que es van eixamplant segons s’allunyen del centre. A Mallorca les dones la portaven, tradicionalment, com a ornament. A Eivissa es troben a voltes com a simples i petits penjarolls en el conjunt de la creu o santcrist d’or, present a l’emprendada d’aquest metall. Hi apareixen també creus gregues, llatines, patriarcals i d’altres, especialment les de braços iguals, que apareixen configurades amb grans de plata i de coral o d’altres matèries en alguns rosaris d’ús comú a Eivissa. D’entre elles destaquen les que encapçalen el cap del rosari pectoral, que constitueix un tipus d’emprendada. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments