construcció naval

construcció naval HIST/ECON Des de temps antics, la insularitat d’Eivissa i Formentera ha fet de les activitats relacionades amb la mar un sector important en la vida i l’economia dels seus pobladors. Probablement des de la prehistòria, i ben segur que durant l’època fenícia, les Pitiüses foren un punt important si no de construcció sí de recalada d’embarcacions, lloc on es podien trobar els materials necessaris per a les reparacions dels vaixells, principalment la fusta. En temps islàmics les fonts —concretament els geògrafs del s XIII Yaqut i al-Himyari — precisen l’existència d’instal·lacions dedicades al bastiment de naus i lloen la bona qualitat dels arbres eivissencs usats amb aquesta finalitat. Després de la conquista catalana de 1235, els nous pobladors continuaren construint embarcacions. L’any 1273 l’arquebisbe de Tarragona i el 1283 Jaume II concediren als eivissencs el privilegi de tenir una drassana on podien treure, tenir i haver galeres, llenys i barques. Segurament aquesta concessió s’aprofità amb l’habilitació de l’espai vora mar immediatament conegut com la Drassana . Amb tot, les notícies sobre construcció naval són pobres per als segles medievals, únicament tenim testimonis que demostren l’existència d’una certa activitat, però se’n desconeix el volum. Així, el 1456 la Universitat concedí una subvenció per a la construcció d’una galiota . Igualment, el Llibre del mostassaf d’Eivissa —compilació d’ordinacions municipals dels s XIV i XV— adverteix els captius de no entrar a la drassana i els assignava un lloc per serrar les fustes que presumiblement hi eren necessàries. Cal recordar també que la confraria dels barquers havia edificat el segle XIV la capella de Sant Salvador , cosa que demostra la seua pujança en aquella època. Els Llibres d’Entreveniments fan esment d’un mestre d’aixa l’any 1528; és la notícia més antiga sobre l’ofici de constructor de vaixells que apareix en aquesta font; en segueixen d’altres tant de la primera meitat d’aquest s XVI com de la segona i igualment dels s XVII i XVIII. A l’Arxiu de Protocols d’Eivissa es conserven diversos contractes, datats a partir del segle XVII, fets entre mestres d’aixa i els seus clients on s’especifiquen les dimensions, característiques, materials dels vaixells a construir i les feines que eren necessàries per arribar a poder fer-los a la mar. Les primeres xifres sobre la construcció naval pitiüsa comencen l’any 1765; foren utilitzades per Antoni Costa Ramon en una sèrie d’articles publicats a la revista Ibiza al llarg de l’any 1944. Aquest autor considera que l’apogeu de la construcció naval a les Pitiüses s’inicià a mitjan s XVIII i va entrar en profunda crisi cap al 1860, fins al punt que quan l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria visità per primera vegada les illes l’any 1867, pràcticament no es bastien embarcacions de gran tonatge i les drassanes es dedicaven a fer vaixells menors i a les reparacions. En canvi, durant el període comprès entre 1765 i 1860 es bastiren 419 vaixells amb un total de 22.259 tones, això excloent del càlcul les embarcacions menors de deu tones. Hi va haver diversos anys en què l’activitat dels mestres d’aixa eivissencs fou extraordinària com el 1812, el 1815 i el 1855, poc abans de la seua entrada en decadència. La importància de la construcció naval durant aquells quasi cent anys que se situen entre les dates esmentades, cal atribuir-la a l’obertura de les línies comercials amb Amèrica, a l’estimulació dels intercanvis de mercaderia engegats per la Il·lustració, a la necessitat de vaixells per a la marina corsària i a l’augment de població que des del segle XVII experimentava Eivissa i que permeté fornir de mà d’obra les drassanes i de mariners els vaixells. Amb posterioritat a l’any 1861 no comptam, de moment, amb dades seriades sobre l’activitat naviliera desenvolupada a les illes. Pere Vilàs i Gil confeccionà una llista de vaixells construïts a Eivissa que mostra l’activitat dels mestres d’aixa eivissencs durant la segona meitat del s XIX i la primera del XX. La fi de la primera Guerra Mundial significà la irreversible decadència dels vaixells a vela i amb ella la de la construcció naval eivissenca. En relació a aquest temps de crisi es recorda simptomàticament que l’any 1917 el vaixell més gran fet mai a Eivissa —de 1.100 tones de desplaçament— fou desballestat sense haver arribat a solcar la mar. Des d’aquelles dates la construcció naval a les illes es limità als llaüts i alguns vaixells de més port, especialment motovelers; és el cas del Joven Teresa que l’any 1962 fou el darrer vaixell important construït a Eivissa. A la darreria del s XX la construcció d’embarcacions es limita a l’activitat desenvolupada per alguns mestres d’aixa que fan llaüts i bots de fusta per encàrrec i, sobretot, reparacions, de manera que la importància comercial de la indústria naviliera es purament testimonial. A més de l’esmentada drassana, que se situava darrere l’església de Sant Elm , es feren vaixells a altres indrets, alguns fins i tot allunyats de Vila. Llocs habituals dins Vila eren el varador de sa Riba on hi havia hagut una petita platja, el racó oest del port , abans anomenat drassana extramurs per estar més enllà de s’Estacada . En els darrers temps el lloc amb més activitat era la drassana coneguda popularment com s’Astillero vora les instal·lacions del Club Nàutic d’Eivissa , que fou inaugurada l’any 1918. Era propietat del navilier Abel Matutes Torres. També es feren vaixells a l’Illa Plana , a la zona coneguda com baix des Molins, a sa Cala de Sant Vicent, as Pouetó de Santa Eulària, a cala Vedella, a Portinatx, a Sant Antoni i a Formentera, on es construïen especialment barques per a s’Almadrava . [AFA] El procés de construcció d’un vaixell s’iniciava quan l’armador encarregava al mestre d’aixa una embarcació amb unes característiques determinades, depenents de l’ús que li volgués donar. El mestre d’aixa elaborava un plànol a partir del qual feia un model a escala del vaixell. Aquest model solia tenir entre cinquanta centímetres i un metre; com més gran era l’embarcació a construir, majors eren les dimensions de la maqueta. Sobre ella el mestre d’aixa efectuava la correcció dels plànols. Quan ja es consideraven correctes, es dibuixava el traçat de les quadernes, les quals tenien les proporcions marcades per la tradició i el saber del mestre per a cada tipus de vaixell. El pas següent era buscar la fusta necessària, normalment de pins que ja tenguessin una forma pròxima a la requerida per a l’elaboració de cada quaderna . Aquestos arbres s’anaven a buscar per tota l’illa, es desbastaven al lloc, es serraven i se’ls donava la forma final a les drassanes o al lloc on es fes el vaixell. El millor temps per tallar els pins era amb la lluna vella de gener, ja que l’arbre no tenia a penes saba, i així hi havia menys perill que no es podrís. El primer que es posava era la quilla, amb les rodes de proa i de popa. Sobre la quilla s’anaven muntant les quadernes, perpendiculars a la cossia ; una vegada que el vaixell estava enramat, és a dir amb totes les quadernes col·locades, es procedia a posar el paramitjal damunt de les quadernes seguint la línia de la quilla . Tot el conjunt s’afiançava amb perns que travessaven el paramitjal, el medís de cada una de les quadernes i la quilla. Es fixaven a la part superior de les quadernes la cinta i el contubal sobre el qual es col·locaven les llates que havien de suportar la coberta. Quan es posaven les llates, s’havien de tenir en compte les obertures de la coberta destinades a donar accés a la bodega, aquestes anaven delimitades per les braçoles. Per fixar les llates al contubal es col·locava la taula de clau rodant tot el perímetre del vaixell, a l’alçada de la línia d’unió de les llates amb les quadernes. Una vegada el procés arribava a aquest estat, es començava a fer el folro del buc, clavant les taules a les quadernes o a les llates en el cas de la coberta. Per ajustar perfectament el folro s’havia donat als caires exteriors de les quadernes el biaix necessari perquè les taules s’hi assentassin ben planes. Les filades del folro generalment es començaven a clavar de baix a dalt i amb les taules orientades de proa a popa. En el cas més freqüent de començar per baix, es posava primer la filada anomenada de paralla , que és la línia de taules del folro que toca la quilla; junt a aquesta es posava la filada de fondo, la de pantoc, i així fins arribar a la cinta. La coberta es folrava des de la part d’enmig cap als costats del vaixell, amb les taules allargades també de proa a popa. Si l’embarcació era amb orla , aquesta es feia a partir dels extrems de les quadernes que sobresortien per damunt la clau, anomenats escalamots, i es rematava amb la batallola . Una vegada acabat el folro, començava el calafatat, feina consistent a tancar les juntes entre les taules per fer impermeable el buc. Això es feia embutint estopa entre les juntes amb els ferros de calafatar; posteriorment sobre aquestes juntes es posava quitrà o massilla feta amb blanc d’Espanya i oli de llinassa. A continuació es fixaven els elements d’amarratge com maneguetes, bites, clavillers, molinets, etc. Després es pintava l’embarcació i per poder-la avarar s’havia de construir l’escar, rampa per la qual el vaixell es feia lliscar fins a l’aigua. Aquest escar era fet de fustes, dues paral·leles a la quilla del vaixell, les guies, que anaven unides amb travesses; dins d’aquest conjunt en forma d’escala, es posaven les escoes i sobre elles s’apuntalava el buc per mantenir-lo dret, de manera que el seu pes descansava damunt les escoes. El dia de fer el vaixell a la mar les guies i les escoes s’enseuaven i amb l’ajud d’una eina anomenada columneta , es feien lliscar les escoes damunt l’escar fins que tot baixava per inèrcia. L’arboradura se li posava quan el vaixell ja era a la mar; el motor, en canvi, es col·locava en terra ja que s’havia de foradar la roda de popa per fer passar l’eix de l’hèlix. Tota la fusta d’aquestos vaixells anava fixada amb clavaó de bronze o de ferro i més recentment de ferro galvanitzat o de coure. [ATR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments