conquista catalana

conquista catalana f HIST Operació militar per a la conquista d’Eivissa i Formentera pactada entre Guillem de Montgrí , arquebisbe de Tarragona; Nunó Sanç , comte de Rosselló, i l’infant Pere de Portugal , el dia 12 d’abril de 1235. En aquest acord es recollia la infeudació de les terres i dels béns de les Pitïuses a Guillem de Montgrí, segons el dret feudal i els costums dels usatges de Barcelona, reservant-se únicament el rei Jaume I , que consentia aquesta infeudació, el dret de pau i guerra. Les motivacions del pacte són una de les qüestions d’interpretació de la història més enriquides pels diferents punts de vista dels investigadors. Per a Joan Marí Cardona , els mòbils militars i estratègics són els que expliquen l’interès dels reis aragonesos per les illes Balears, que passaren a ser una part important del projecte d’expansió de la Corona d’Aragó vers la Mediterrània, impulsat aquest projecte per l’ajuda dels principals magnats (alta noblesa), que fins i tot arribarien a assolir, com en el cas de les Pitiüses, el vertader protagonisme de la conquesta. Bartomeu Escandell Bonet hi veu, a més de les necessitats estratègiques, la importància dels fets religiosos, polítics i mercantils. Així, aquest autor defensa l’opció d’anomenar reconquista cristiana els fets de l’annexió de l’arxipèlag, una reconquista menada pel moviment generalitzat de croada del s XIII, que fou refermat per la butlla del papa Gregori IX el mateix any 1235. Per això el text de l’acord dels magnats justifica la conquista en el fet de recuperar les illes per al cristianisme. La línia política és palesa perquè les illes eren l’espai lògic de la reconquesta catalanoaragonesa, vista la situació dels altres regnes hispànics en un territori on les fronteres, cap al 1230, no deixaven massa opcions als aragonesos, malgrat que els territoris valencians no estiguessin encara conquerits del tot. Per últim, les raons comercials interessaren la burgesia urbana aragonesa, de manera que a les cròniques de la conquista de Mallorca es reconeix la necessitat d’eliminar els pirates musulmans de l’àrea propera als ports catalans i la conveniència de fer-los fora de les illes, perquè aquestes no es poguessin fer servir més com a plataforma per fuetejar els vaixells cristians. Finalment, Ferran Soldevila afegeix a aquestes raons les causes històriques. L’interès prioritari d’expansió dels avantpassats del rei Jaume estava centrat al nord dels Pirineus, dins l’Occitània. Tant Alfons I com Pere I lluitaren per ampliar la influència catalana al Llenguadoc i aconseguiren algunes importants senyories i infeudacions de comtats i territoris que varen ser obligatòriament deixats després de la desfeta a la batalla de Muret (1213). Aquest és el punt on començà a minvar la presència catalanoaragonesa en aquelles terres (llevat de Montpeller), a causa de la pressió militar del rei de França. Cal dir que per refermar la idea d’expansió a indrets no mediterranis, el rei Jaume signà un primer pacte de conquista de les Pitiüses amb Pere de Portugal, l’any 1231, a canvi que li fossin cedits els drets senyorials sobre les terres del comtat d’Urgell, llavors a les mans de Pere de Portugal. Fou Jaume I qui reconegué la fi de les aspiracions catalanoaragoneses a l’Occitània, quan admeté la pèrdua dels drets en aquelles terres en favor de sant Lluís de França (tractat de Corbeil de 1258), confirmant el redreç de l’expansió cap a la Mediterrània començat trenta anys abans. Aquest acord de 1231 obligava Pere de Portugal a conquerir Eivissa i Formentera abans de dos anys. Quan el temps pactat s’exhaurí, hagué d’intervenir l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, per dur endavant l’empresa. Montgrí buscà la cooperació d’altres socis i subinfeudà a Nunó Sanç i a Pere de Portugal una part de les terres a conquerir, amb la condició de fer el repartiment segons la quantitat d’hòmens i recursos aportats. El pacte recollia les següents condicions: 1) Actuació de bona fe per part dels tres socis. 2) Repartiment del que es conquerís en proporció de les despeses. 3) Creació i dotació d’una església en honor de Jesucrist i de santa Maria. 4) Clàusula de subinfeudació de Pere de Portugal i Nunó Sanç amb Guillem de Montgrí. Una vegada conquerides les illes el 8 d’agost del 1235, després de trobar resistència únicament en els murs de la vila, el repartiment es va fer alterant o desenvolupant de manera més concreta alguns dels capítols pactats. Així, s’acordà: 1) Recuperar les despeses fetes mitjançant la captura de botins de guerra. 2) Fer una partició paritària de la vila i del castell dividint-los en tres parts de manera que cada part coincidís per proximitat amb les terres adquirides a la part forana per cadascun dels consenyors. 3) Partir el territori no urbà, inclosa l’illa de Formentera, proporcionalment a les aportacions, fent, però, una redistribució de la divisió administrativa musulmana, per compensar tant com fos possible totes les porcions de terres, segons la riquesa i el poblament. 4) Aixecar i mantenir amb els mitjans necessaris una església parroquial, establint a les terres del pla de Vila l’alqueria de Santa Maria. 5) Mantenir indivises les terres de les salines, repartint-ne únicament la producció: dues parts per a Montgrí, una per a Sanç i una per a Pere de Portugal. Així, el repartiment de terres fou el següent: a Guillem de Montgrí, a Eivissa, els quartons de Balansat (97,24 km2 aproximadament) i el de ses Salines (66,3 km2 aproximadament), i a Formentera la Mola i es Carnatge ; a Pere de Portugal, a Eivissa, el quartó de Santa Eulària (211,9 km2 aproximadament), i a Formentera es Cap ; a Nunó Sanç, a Eivissa, el quartó de Portmany (171,2 km2), i a Formentera Portossalè . A part de tot el que significà la incorporació de les Pitiüses a la Corona d’Aragó , la recuperació del cristianisme i la imposició del règim senyorial, els resultats immediats de la conquista foren molt depressius per a l’economia, ja que una de les primeres tasques consistí a organitzar els deures i les obligacions dels pobladors i per damunt de tot oferir-los unes condicions que fessin atractiu l’establiment a les terres tot just conquerides. Era evident que Eivissa i Formentera quedaven com a enclavament fronterer entre el cristianisme i el món musulmà, enfrontats de manera evident encara el s XIII. Així, ben aviat es concedí una carta de llibertats, franqueses i costums per a les nostres illes, inspirades molt clarament en les que havia atorgat el rei Jaume I a Mallorca i que ell mateix havia ordenat, l’any 1232, que es concedissin a la resta de les illes quan fossin conquerides. La cessió testamentària de les possessions de Montgrí a l’Església de Tarragona féu que la major part de les illes esdevenguessin, des de l’any 1273, un senyoriu eclesiàstic (Montgrí havia comprat el quartó de Portmany a Jaume I l’any 1241). La part de Pere de Portugal, per altra banda, anà a les mans del rei Jaume II (1260), amb la qual cosa aparegué el senyoriu reial. Aquesta situació de diferents senyorius donà lloc a molts enfrontaments al llarg de la història entre les autoritats eclesiàstiques i les autoritats reials. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments