ceràmica

ceràmica CULT POP Art de fer objectes d’ús domèstic com gerres, greixoneres, olles, menjadores i bevedores d’animals, cossis, alfàbies, plats, cadufos, llibrells, etc., materials per a la construcció com teules, rajoles i totxos, o elements decoratius. La ceràmica s’aconsegueix mitjançant el procediment de barrejar i pastar argila i aigua, treballant aquesta massa directament amb les mans (ceràmica a mà) o amb l’ajut d’un torn (ceràmica a torn) que va girant mecànicament a major o menor velocitat segons les característiques de la peça que es vulgui fer. L’argila dedicada a aquesta finalitat ha de ser de bona qualitat; prèviament a la seua utilització es capola amb ajut d’un molí o d’un altre enginy, es fa passar per diferents garbells i es decanta amb aigua dins una bateria de bassons contigus i comunicats per la seua part superior de manera que l’argila més fina va ressolant en el darrer dipòsit. L’argila que queda a cada un dels bassons servirà per fer, un cop pastada, un determinat tipus de peça, segons hagi de ser el seu acabat final més o menys groller. La massa, una vegada moldejada i eixuta, és cuita a alta temperatura en un forn , d’aquesta manera les peces esdevenen indissolubles a l’aigua. Les peces de ceràmica vidrada o envernissada s’aconsegueixen cobrint-les o banyant-les en un vernís vítric que amb l’alta temperatura forma una capa de diferent color, segons el producte utilitzat, que té la qualitat de ser impermeable. Les peces vidrades s’han de coure dues vegades ja que el vernís s’aplica sobre la ceràmica després d’una primera cuita perquè hi quedi ben fixat. Tradicionalment aquestes peces envernissades (olles, greixoneres, llibrells, alfàbies, etc.), a causa de la qualitat de l’argila insular i de la baixa especialització dels tallers, no s’han fet a Eivissa sinó que han estat portades principalment de Mallorca, València o del Principat. La dificultat per a aconseguir-les va fer estrendre el costum d’enverducar i aspar les peces que trencaven o podien trencar, buscant poder allargar-ne el temps d’ús. La cocció de les peces es feia, quan els forns eren de llenya, amb foc viu fet amb branques primes que havien de cremar durant moltes hores i refredar a poc a poc. Es coneixen dos tipus de cocció: l’oxidant, de la qual resulten peces de color clar perquè s’ha permès l’entrada d’aire a l’interior de la cambra de cocció, i la reductora, que dóna peces de color fosc, producte de la cuita sense aire. Aquestos efectes, indicats per segons quins tipus de peces, s’aconseguien tancant o obrint els fumerals del forn. Els tipus de peces més freqüentment fabricades a Eivissa eren el caduf , la gerra , el test per a plançons, la baldraca , diferents menes de bevedora i de menjadora per a animals, la canonada, la teula , la rajola i alguns altres. Els tallers més coneguts que funcionaren durant els anys quaranta i cinquanta del s XX eren el de Can Planes, el d’Antoni Arabí “Rafal” i Joan Planells “Daifa”, a Can Clavos ; el de Can Negre , actual taller d’Antoni Marí Ribas “Frígoles”; el de ses Coves o de Cas Serres, prop del cementeri Vell d’Eivissa; a la vénda de Cala Llonga el conegut com d’en Gra d’Arròs o d’en Joan de ses Penyes, el de can Nicolau, i n’hi havia hagut un, del qual es conserva el forn, a la finca coneguda com de ses Durbanetes, prop del torrent de sa Gravada ; a la carretera de Sant Joan hi hagué un taller a l’indret encara conegut com sa Teulera i dins Vila al cap del passeig de s’Alamera. La invenció del procés de la ceràmica és molt antic. Amb les troballes arqueològiques es pot estudiar el seu ús i la seua evolució, així com les diferents tècniques d’elaboració ( arqueologia). A les Pitiüses, ja des de la prehistòria , els atuells de ceràmica satisfeien les necessitats d’emmagatzemament, preparació i consum dels aliments. En aquest període no es coneixia el torn i els recipients es feien totalment a mà. Fou a les èpoques púnica i romana quan els tallers de ceràmica locals varen tenir molta activitat ( àmfora), seguit d’un període retractiu de la producció conegut com l’antiguitat tardana . A l’edad mitjana els musulmans introduïren a la península Ibèrica la tècnica del vidrat, de la qual feren ampli ús en la seua producció ceràmica, encara que durant l’època islàmica d’Eivissa i Formentera sembla que es reduïa a peces d’ús domèstic sense vidrar. Després de la conquista catalana , la producció de formes d’ús quotidià es degué mantenir, tot imitant tipologies generals a l’època sense pràcticament motius ornamentals. Aquest panorama sembla haver-se mantengut en els segles posteriors, en el qual les peces més fines i decorades que s’han documentat a les intervencions arqueològiques eren d’importacions, mentre que les d’ús quotidià han perviscut fins a l’actualitat amb les lògiques lleugeres variacions en les seues formes. De fet, un dels projectes de la Il·lustració a Eivissa fou vitalitzar la producció de ceràmica i per això es féu venir algun mestre de Mallorca amb la intenció que formàs els eivissencs que volguessin aprendre aquest ofici. L’èxit d’aquella iniciativa ens és desconegut. Actualment, després d’un període de greu crisi originat per la introducció a l’illa dels atuells de producció industrial i l’abandó dels sistemes de vida tradicionals, el nombre de terrissers ha augmentat, encara que dirigint la seua producció al turisme i a la creació més artística que no artesana, tot i que es manté l’oferta de formes tradicionals, algunes de les quals es mantenen en ús. Es manté la producció industrial de Ladrilleras Ibicencas , amb la seua fàbrica situada a Can Clavos que destaca per la seua alta xemeneia i que elabora bàsicament material de construcció. [CSC/AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments