capell

capell  m

1 ETNOL/INDUM Nom que es donava a les més variades lligadures i ornaments de cap (C Bernis), encara que modernament només es refereix a un tipus de cobricap, compost per cofa i ventalla més o menys ampla. Aquest significat el substituí la paraula barret ↑ en algunes zones de parla catalana.

Els documents notarials més antics de què es disposa a Eivissa, i que daten del principi del s XVII, ja ofereixen testimoni de la significativa implantació social dels capells a l’illa; bé com a peça integrant dels vestits masculins, bé del vestir femení. Una fàbrica de capells a l’illa fou, així mateix, una de les indústries afavorides per Miquel Gaietà Soler ↑, al final del s XVIII. Atenent al criteri descriptiu seguit pel notari a l’hora de realitzar el seu registre en els inventaris i encants, els capells poden agrupar-se en funció de la seua qualitat i de les seues diverses fàbriques, simplement per la seua gira, o per la seua correspondència amb un o altre sexe, amb la consegüent subdivisió tipològica.

Tot això, junt amb les corresponents fonts iconogràfiques, ressenyes bibliogràfiques i de treball de camp, permeten la seua classificació de la següent manera.

1 En funció de la seua qualitat:

a) capell fi. Aquesta categoria la tenien tant els capells realitzats amb pèl de camell com de castor ↑, en comparança amb els entrefins (de feltre de conillera, o una mescla de conillera i llana d’ovella) i els normals o grollers, d’acord amb V. Ferrandis: «un sombrero fi (...) Vila de ybiça» (APE, Bermeu, 1625, fol 84); «un sombrero fino nuevo (...) Qtón. del Llano dela Villa» (APE, J Oliver, 1742, fol 4v); «dos sombreros, uno fino y el otro bastardo (...) Quartón del Llano de la Villa» (APE, R Oliver i Castelló, 1786, fol 131).

b) capell ordinari. Capell normal o groller, fet de llana d’ovella (V Ferrandis): «un sombrero ordinario (...) dos sombreros ordinarios (...) Quartón de Sta. Eulalia» (APE, R Oliver i Castelló, 1786, fol 39v); «dos sombreros, uno fino y el otro bastardo (...) Quartón del Llano de la Villa» (APE, R Oliver i Castelló, 1786, fol 131).

2 En funció de les seues diverses fàbriques.

a) capell de Barcelona. D’àmplia representativitat a l’illa durant el s XVIII, i d’ús tant masculí com femení, tal com es comprova a través de dos informes del «quartón de Pormany»: «tres sombreros de Barselona de ombre y otro de muger, con su cordón de seda»  (APE , J Oliver, 1737, fol 124); «dos sombreros de hombre, uno de muger de Barselona» (APE, J Sala, 1763, fol 129). L’alternança del seu ús amb els capells de Mallorca queda demostrada mitjançant dues cites notarials, del «quartón de las Salinas» i, de nou, del de «Pormañi»: «siete sombreros usados, tres de Mallorca  y otros de Barselona (...) Quartón de las Salinas»  (APE, J Oliver, 1747, fol 39v); «dos sombreros, de Barselona el uno y el otro de Mallorca (...) quartón de Pormañi, lugar de Buscastell» (APE, J Sala, 1763, fol 149v). Curiosament, si el s XVIII la documentació eivissenca demostrava també la presència de “birretes” o “gorros” de Mallorca (barret), el s XIX l’arxiduc Lluís Salvador deixaria constància d’aquesta mateixa procedència, o de Barcelona, quan no eren d’Eivissa.

b) capell de Mallorca. Al principi del s XVII hi ha prova d’un capell mallorquí sense folrar, d’home, en el «quartó del pla de vila» (APE, Bermeu, 1609-1613, fol 496). Al final d’aquesta mateixa centúria es documenta l’associació d’un capell de Mallorca amb una gonella ↑ de burell ↑ (APE, Hervàs, 1692, fol 53v, «Q. de Sta. Eularia. Britja»), associació que continuaria al llarg del s XVIII, sense que això negui la seua possible relació amb altres models indumentaris. Per altra banda, i gràcies a les investigacions de Joan Marí Cardona ↑, se sap que l’any 1648 vivia a la Marina el capeller mallorquí Jaume Sanç, i hi havia un altre mallorquí, d’aquest mateix ofici, anomenat Bartomeu. Per aquests anys, també vivia a l’illa d’Eivissa Josep Vendrell, capeller natural de la ciutat de Mallorca (AHPE, c-28, 13, 1673). De 1737 data, per la seua part, el registre de «quarenta y un sombreros de Malorca» en un comerç eivissenc (APE, J Oliver, 1737, fol 53), capells que devien ser de «mediana calidad y duración» si procedien de les fàbriques mallorquines que proveïen les illes, segons el comentari d’un viatger del s XVIII, José Vargas Ponce ↑. També n’hi havia de llenç o de cuiro, coberts de betums de bella vista, que eren “invent” d’un mallorquí i que aleshores començaven a gaudir de molta acceptació, segons aquell mateix autor. Els negres, bons, molt lleugers i apropiats per a l’aigua; els de colors necessitats de més consistència en els seus betums, a fi que no es fessin malbé.

3 En funció del seu guarniment.

a) capell amb cordó o veta. Devien ser els capells que presentaven un cordó ↑ de seda, o una cinta, vorejant la base de la copa. Aquest model es troba àmpliament documentat a l’illa d’Eivissa: «tres capells de dona lo hu forrat de tafeta ab son cordo de seda y los altres senzillos (...) vila» (APE, Bermeu, 1620-1623, fol 429); «un sombrero blanch ab veta negra (...) Dalt Vila» (APE, Hervàs, 1693, fol 83); «un sombrero con su cordon de seda a la moda» (APE, J Oliver, 1742, fol 54); «un sombrero de Muger con su cordón de seda negra» (APE, J Oliver, 1747, fol 59). La pobresa descriptiva dels textos impossibilitaria la seua identificació i agrupació tipològica si hom no disposàs d’altres testimonis, com passa, almenys el s XVIII, amb una de les pintures que adornen la trona de l’església de Sant Josep. El capell que mostren els pagesos allí representats, és d’ala relativament petita i de copa arrodonida, guarnit a la seua base per una cinta o cordó de seda, tipus que sembla admetre la denominació de capell de flocs ↑ (Joan Marí Tur ↑). Els hòmens se’l posen sobre un mocador vermell, i les dones sobre un cambuix. Aquest darrer ús ha arribat fossilitzat als nostres dies, amb la gonella d’estamenya negra.

b) capells de dona. La documentació eivissenca del primer quart del s XVII ofereix algunes notícies sobre capells de dona coberts d’escot, o, senzillament d’escot, o de feltre segons sembla femenins, així com de seda folrats de vellut, quan no es parla simplement del seu folre de tafetà ↑, etc. Registres que es localitzen a l’ambient ciutadà de Vila o, més concretament, de la vila Mitjana. A això es pot afegir la precisió de capells de dona «boleados», que s’ha documentat el 1625 igualment a la «Vila de Ybiça», i ja el 1692 al «Quartó de las Salines» (APE, Bermeu, fol 84v; íd, Hervàs, fol 24v). Pel que fa al context social, revesteix un especial interès la inserció dels capells femenins en les disposicions testamentàries estipulades pel marit a la seua vilda. Sobre la funció dels capells, en algun exemplar està documentat que era per anar a missa: «De tres en tres anys, gonella, capell y manegues (...) qtó. de Balanzat» (APE, Hervàs, 1692, fol 20); «... un vestit ço es Capell, manegues, Gonella de burell, davantal, etc. (...) Quartó de Sta. Eularia» (APE, Tur Riera, 1703, fol 9-9v); «Lego y mando el sombrero de ir a Missa (...) Partido de la Britga» (APE, J Oliver, 1737, fol 9). Al s XIX deuen correspondre els capells de feltre, amb brides i flors respectivament.

b.1) capells de feltre amb brides. Així s’anomena, valent-se de la terminologia documentada a la Península Ibèrica (A Cea), el capell amb què l’arxiduc Lluís Salvador plasmà una dona dels voltants de Sant Francesc Xavier, a Formentera, l’any 1867. És un exemplar que presenta com a tret més característic l’existència de brides, o tirants per mantenir l’ala ampla elevada, i que, segons es detalla, no era sinó el clàssic capell gran de feltre, tantes vegades esmentat per aquest autor. Per tant, devia ser aquest model el que aleshores ja havia quedat antiquat a Eivissa —en sincronia amb la moda—, si bé les majores encara el guardaven com a record de la seua joventut. La precisió sobre la gran magnitud que presentaven dos capells de llana, inventariats a una casa de Formentera l’any 1853 (APE, Jasso núm 220, fol 428v-429), permet suposar que pogueren ser d’aquesta tipologia. A Eivissa, malgrat que es continuaren testimoniant els capells el s XIX, cap dels documents manejats n’ha aportat dades sobre la grandària, la qualitat o el guarniment.

b.2) capell de feltre amb flors. De feltre, ala ampla i plana, guarnit amb flors (a voltes també amb plomes entremesclades) com a plomall. En les notes descriptives que va fer I. Macabich ↑ sobre el vestit típic eivissenc —en ocasions junt amb Tur Riera—, es diu que les dones usaven, antigament, gonella ↑ d’estamenya negra, amb mocador ↑ o cambuix ↑ al cap, i que s’hi podien asseure a sobre, i, de vegades, un ample capell de feltre amb ornament de palma de flors, que se’l posaven tirat cap endarrere. Plomes i flors de colors devien constituir, doncs, el guarniment d’aquest capell, que a Eivissa s’usava en la cerimònia nupcial, segons María Luisa Herrera. Altres autors diuen que les plomes devien ser de paó (Pavo cristatus), i assenyalen la incompatibilitat d’aquesta lligadura amb l’època estiuenca. Als fons del Museo del Pueblo Español, a Madrid, es conserva un capell de feltre amb brides, procedent d’Eivissa, que porta guarniment de cinta de lli i fil daurat sobreposat a un altre de seda vermella i crua, així com un pom de flors; és d’una peça, de copa circular i ala ampla i plana (núm inv 20777). Actualment, els capells que acompanyen les gonelles d’estamenya negra en les exhibicions folklòriques, són molt més petits.

c) capells d’home. Des del principi del s XVII es pot distingir entre capells folrats i sense folrar, que en línies generals es polaritzen en els estrats socials de la «vila damunt» i del camp, respectivament: «un capell negre forrat de tafeta (...) vila damunt» (APE, Bermeu, 1609-1613, fol 489); «un sombrero de home mallorquí sens forrar (...) pla de vila» (APE, Bermeu, 1609-1613, fol 496). En altres ocasions —com també passava amb els capells de dona—, la diferenciació és suggerida perquè es diu que els capells eren apropiats per a determinades circumstàncies. Aquest és el cas del «sombrero de anar a misa» que figura, amb un vestit ↑ de mescla ↑ en un llegat testamentari del «quartó de les salines» datat el primer quart d’aquest mateix segle (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 361). Quant a la cotització que pogueren assolir, a l’encant, els capells dels «hòmens benestants de la pagesia», són indicatives les quantitats de «sinh lliures» i de «set lliures y vuit sous», amb les quals s’adquiriren el 1700 dos capells negres que havien pertangut a un llaurador del «lloc des Rubió» (APE, Hervàs, fol 150; Marí Cardona). Finalment, la disposició del capell damunt un mocador, tal com apareix en una de les pintures de la trona divuitesca de l’església de Sant Josep, enllaça amb el comentari fet al respecte per Víctor Navarro ↑ el 1901.

c.1) capell a la francesa. Probablement es tracta del “capell amb tres pics” que els hòmens adoptaren des del principi del s XVIII amb el vestit francès “a lo militar” (vestit de munició). Fou el mateix segle, amb l’arribada dels Borbons a Espanya, quan es va accentuar l’influx de la moda francesa a la Península Ibèrica (general, per altra banda, a tot Europa, per l’hegemonia política i cultural de França aleshores). A Eivissa, «un sombrero a la francesa» figura amb «una casaca de vaieta negra», i entre altres peces de vestir, a l’inventari dels béns d’un pagès del «Quartó de santa Eulª.», mort el 1729 (APE, J Rosell, fol 63v).

c.2) capell amb tres pics o capell amb cruies. Variant del s XVIII, que tenia la cofa girada per amunt en tres tombs, formant tres angles, formant a la base una espècie de triangle amb el pics a manera de llumener d’oli, forma de capell que encara es reconeix, estereotipada, en el tricorni de la Guàrdia Civil (A Cea). D’influència francesa, fou molt utilitzat per les tropes espanyoles des de l’inici del mateix segle. La seua presència a Eivissa s’ha comprovat de forma expresa sota la denominació de «sombrero ab tres picos» en el «Quartó de Balanzat», el 1726, entre les peces de vestir que posseïa una «majoral de la hazienda de fruitera» (APE, J Rosell, fol 86v). En l’àmbit general, la popularització d’aquest model fou conseqüència de la prohibició de cobrir-se amb capes llargues i amb capells xambergs, que es produí el 1766. Els encarregats de l’ordre es col·locaven llavors en llocs estratègics de les grans ciutats i retallaven les capes i endoblaven en tres parts les ales d’aquests capells (V Ferrandis).

c.3) capell bombet o bombí. Aquest capell, també anomenat simplement bombet ↑, era un capell fort de cofa convexa. Encara que a la documentació eivissenca es registri de forma significativa la veu bombet, que es pot interpretar en la seua accepció més coneguda com capell bombet o bombí, tant les descripcions amb què apareix, com la pròpia cronologia (final del s XVII, primer quart del s XVIII), indiquen que es referia a un jaquet ↑, la qual cosa no nega el coneixement i la utilització del capell bombet a l’illa, tal com es comprova a la informació oral. En general, es pot dir que,  com en altres llocs, el bombí es va dur a l’hivern, durant el s XIX, amb l’americana, als ambients ciutadans. Amb l’aparició, al final d’aquest segle, del capell de feltre d’ales amples, que s’estretirien durant les dècades següents, el bombí acabaria desapareguent (R M Martín Ros).

c.4) capell de castor. Al principi del s XX, deia V. Navarro que els jóvens portaven, “un poco echado atrás”, “sombrero de castor, castaño ó negro, redondo, de anchas alas algo caídas”, i de copa, “ni muy alta ni muy baja, plana”, que anava voltada “por una cinta de color, o brochada, sujeta por un adorno dorado”, que feia de sivella. Es tractava d’un capell fi, ja que aquesta categoria era la que tenien tant els realitzats amb pèl de camell com els de castor (V Ferrandis). Edmon Vallès, el 1947, deia que ja només els portaven els vells, acompanyant una espècie de brusa-jaqueta (→ camisola) que els arribava a la cintura, “y que llevaban vuelta, abrochada tan solo por la parte superior”. És a dir, tal i com vestien a la seua joventut.

c.5) capell de copa (alta). Era el de cofa alta i plana. El fet que l’últim terç del s XIX, i als ambients ciutadans, el capell de copa alta es circumscrivís a l’ús del frac, del jaqué i de la levita, no fou obstacle  perquè, als estrats populars, continuàs associant-se a la capa ↑, esp des de la segona meitat del segle, quan s’adoptà com a peça de vestir  de cerimònia, indispensable per assistir a bateigs, bodes o enterraments. Això sembla reconèixer J. Castelló Guasch ↑ quan diu que aquest capell, relativament modern, requeria vestit negre i, normalment, capa, i que només es duia als enterraments, funerals i actes similars. Encara que, segons ell, únicament el podien portar les persones de cert rang. Per tant, al seu parer, més que error, era un disbarat veure la reproducció d’un pagès eivissenc amb capell de copa i un parell de castanyoles.

c.6) capell de feltre. Independentment d’altres models de feltre anteriors, al final del s XIX va aparèixer el capell de feltre d’ales amples, que s’estretirien en les dècades següents, substituint el bombí (R M Martín Ros). A Eivissa, a mitjan s XX, la indumentària masculina dels jóvens ja no tenia cap característica especial que la distingís dels corrents de la moda de Catalunya i de València, en no ser, segons el parer d’alguns, l’ús generalitzat del capell de feltre castany o negre que havia substituït l’antic de castor. Hi ha qui assenyala un curiós llenguatge visual per a aquest capell de feltre (Grup Folklòric de Sant Josep): sembla que, segons com s’elevaven les diferents parts de l’ala, s’entenia l’estat de qui el portava: fadrí, casat o vildo.

c.7) capell de munició. Probablement es tracta del capell amb cruies o amb tres pics, que fou molt utilitzat per les tropes espanyoles des del principi del s XVIII, per influència francesa: «un Capell de home de munició nou (...) Quartó del Pla de Vila» (APE, A Arabí, 1710, fol 125v). La seua adequació, no només per als militars, sinó també per als altres hòmens, queda patent, p ex, en un document de 1712, trobat a la Península Ibèrica. Pròpiament de la milícia i armes eren, no obstant això, els tricornis de feltre negre amb galó, “pedrada” i “cucarda”, descrits per Puiggarí. Cal entendre per “pedrada” l’ornament de cinta que antigament usaven els soldats per portar plegada l’ala del capell, i per “cucarda”, l’escarapel·la o divisa, també de cinta (DRAE).

d) capells de teixit vegetal.

d.1) capell de floc. Segons el Grup Folklòric de Sant Josep aquesta denominació s’aplica al capell que ells mateixos descriuen com ample de pitra, i que, al seu parer, les pageses lluïen quan es vestien amb gonelles de color i davantal llarg, sense emprendada ↑. Aquesta denominació també es reconeix bibliogràficament per fer referència a altres tipus de capell, però que comparteixen el mateix guarniment, de manera que devia ser extensiva a tots aquells models amb aquesta característica comuna.

d.2) capell de palla. “A l’estiu (observa l’arxiduc Lluís Salvador) les eivissenques solen tocar-se amb un capell de palla amb cinta vermella o amb mocador blau, tant per a la feina casolana com per al camp”.  Un capell de palla fina i d’ales amples, rivetades de cinta negra, devia ser el que a Eivissa duien les pageses amb el vestit feiner, segons Joan Castelló.

d.3) capell de palma o margalló o bargalló. Segons l’arxiduc Lluís Salvador, a l’estiu el pagès eivissenc es tocava amb un capell de fulla de margalló. A la descripció que en va fer V. Navarro el 1901, consta que la pagesa eivisenca mai duia el cap descobert, ans al contrari: damunt un mocador solia posar-se un capell de margalló, fabricat al país, on es teixia aquesta fulla “casi con tanta perfección como en Italia y Francia la paja de arroz”; comentari que amplià dient que ell mateix havia vist “una familia payesa reunida alrededor de la lumbre en una noche de invierno” i que les dones, fins i tot així, “conservaban sus sombreros puestos”. I. Macabich i Tur Riera, per altra banda, en tractar de la indumentària de Formentera, diuen que, amb el vestit modern, les dones portaven capellet de margalló, d’ala ampla i de copa plana, amb cinta negra de puntes que penjaven per la part posterior. [LMP]

2 DIAL Capell de col: cabdell de col, col acopada.


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments