capbreu

capbreu  m DR/HIST Escriptura de confessió en què consta el reconeixement de drets i rendes que fan els vassalls/emfiteutes a llur senyor. Un capbreu, de fet, és un document de gestió del domini senyorial, ja que cada vegada que es fa la confessió es conserven i es renoven els drets i rendes tenguts per un senyor sobre els seus dominis útils i i les jurisdiccions. En aquest sentit, el senyor pot fer repetir la confessió tantes vegades com li sembli, si bé cada vegada n’ha de pagar les despeses d’acompliment.

El dret de capbrevació és la facultat del senyor d’exigir, si cal per la via judicial, el reconeixement del domini i dels drets i rendes als vassalls/emfiteutes. Llavors, el reconeixement del domini i la confessió de prestacions que els vassalls/emfiteutes han de fer al senyor sempre que aquest ho exigeix, sigui per mitjà del despatx d’un cartell de mandat o sigui per una crida pública amb constància notarial a la comunitat pagesa, constitueix el requeriment de capbrevació; aquest requeriment pot respondre a la necessitat de garantir els drets senyorials o de verificar les transmissions fetes pels emfiteutes que han de pagar el lluïsme, o càrrega impositiva que grava les transmissions de béns entre emfiteutes. La causa de capbrevació, finalment, és el procés judicial iniciat pel senyor contra els vassalls/emfiteutes que es resisteixen a reconèixer els drets o les rendes pretesos per aquell.

Tradicionalment, els estudiosos han distingit dues classes de capbreus: els de senyoria, sèrie de drets senyorials i d’obligacions comuns a tots els vassalls emfiteutes, que solen englobar tot un poble; i capbreus de rendes, els més nombrosos, que especifiquen els drets i rendes d’un senyor de particular a particular. Després de rebutjar una relació amb els cadastres del baix imperi, amb els quals no tenen res en comú ni la forma ni la finalitat, hom pot remuntar l’origen dels capbreus als políptics carolingis, destinats a fixar l’estatut dels homes i de les terres en les diferents vil·les d’un domini. Llavors, entre els s XI-XIII els registres de drets i rendes passen de ser una relació fixa a esdevenir un instrument periòdicament posat al dia i summament útil per al control senyorial sobre les persones i les terres.

A partir del s XIII, i sobretot a partir del s XIV, quan la crisi obliga a conèixer millor l’estat dels diversos drets i rendes senyorials, el text dels capbreus esdevé molt més flexible, sovent ple de cancel·lacions i afegits, a part de refer-se periòdicament de bell nou per adequar-lo a noves situacions. De fet, és a partir d’aleshores que es produeix una major accessibilitat al text, gràcies a l’ús progressiu de la llengua catalana i a la regularitat en l’exposició: nom del vassall/emfiteuta, qualitat i afrontacions de les tinences, tipus i quantitat de rendes, anteriors vassalls/emfiteutes, etc. La importància de la capbrevació per a la conservació de senyories i rendes feudals va impulsar tota una literatura jurídica sobre aquesta qüestió. Ja d’època moderna, destaquen l’Stylus capbrevandi, de Francesc Solsona (1547), i el Tratado de Capbrevación según el derecho y estilo del Principado de Cataluña, de Jaume Tos (1783).

No hi ha encara cap estudi específic dels capbreus relatius als drets i rendes feudals de les Pitiüses, per bé que hi ha notícia de diversos documents d’aquesta mena en diferents estudis històrics. La seua cronologia, que comença justament a partir del moment de la conquesta i repartiment feudal de l’illa d’Eivissa, determina que s’aprofitin de l’experiència acumulada pels feudals en la redacció d’aquest tipus de documents durant els segles anteriors. Així els capbreus d’Eivissa constitueixen veritablement utilíssims instruments de gestió dels dominis senyorials, periòdicament posats al dia o, donat el cas, refets de bell nou.

El més antic conegut és un Capbreu Antich de la porció de Nunó Sanç , el document original del qual s’ha de datar entre la conquista de l’illa (1235) i la mort del comte de Rosselló (1240). Aquest capbreu és conegut per una còpia del text original de cap al final del s XIII, probablement relacionat amb el fet que la pabordia del capítol de Tarragona va rebre per deixa testamentària del sagristà Guillem de Montgrí la tercera part del castell i la quarta part d’Eivissa i de Formentera («omnem terciam partem termini castri et quartam partem terre de Eviza et de Formentera»), que ell havia comprat l’any 1242 a Nunó Sanç. El testament de Guillem de Montgrí es redactà l’any 1247 i s’aplicà l’any 1273, quan va morir el sagristà. De l’any 1273 també data la còpia més antiga del document de venda de la porció de Nunó Sanç al mateix Guillem de Montgrí. És molt possible, doncs, que la còpia del capbreu de Nunó Sanç es fes en el mateix moment en què es reproduïren altres documents acreditatius de les successives transaccions del domini sobre la porció del comte de Rosselló, a causa de la necessitat d’administrar eficaçment els drets i les rendes adquirits pel capítol tarragoní. A la còpia del capbreu se li afegiren posteriorment algunes correccions, amb l’objectiu de posar-ne al dia la informació, mentre no se’n redactàs un de nou. L’estructura de les confessions incloses en aquest capbreu és molt senzilla: el nom del tinent, la tinença per la qual capbreva, la renda expressada en moneda o espècie que ha de lliurar al senyor i les afrontacions de la tinença. Les correccions posteriors consisteixen sobretot en canvis en els noms dels tinents i en l’afegit d’algunes noves confessions.

Aquest primer capbreu, la seua còpia, les correccions i els afegits, en tot cas, són anteriors als tres capbreus següents. D’aquests documents, un pertany al capítol de Tarragona i és de l’any 1394; els altres dos són de l’arquebisbat i duen, respectivament, les dates 1395-1397 i 1433. El capbreu del capítol de l’any 1394, concretament, aniria acompanyat d’un suplement amb la transcripció in extenso o mitjançant un regest dels documents més rellevants acreditatius dels drets i de les rendes enregistrats, si no és que aquest quadern que avui es troba associat al capbreu pròpiament dit no és el resultat d’un afegit posterior d’un document originalment independent. Quant al capbreu de l’arquebisbat de Tarragona de l’any 1433, aquest fa referència als drets de l’arquebisbe en els seus dos quartons, mentre el paborde i el capítol de Tarragona tenen domini en el seu propi quartó, prèviament havia estat la porció de Nunó Sanç («qui succedunt in locum Domini Nunois») i de Guillem de Montgrí. Més tard, entre els anys 1791-1797, amb motiu del replantejament de les línies divisòries dels quartons, es procedí a la Real Capbrevación de Ibiza y Formentera. En aquesta època, però, la capbrevació ha esdevengut ja un instrument dotat d’autoritat pública al servei de l’administració estatal primerenca.

La revista Los Archivos de Ibiza (Ciutadella, 1904) també recull referències a diversos documents anomenats capbreu, de contengut divers, que es trobaven aleshores a l’arxiu de la catedral: un Libro de Capbreu de censos antiguos (probablement la còpia del Capbreu Antich de Nunó Sanç), un Libro de Capbreu de Percasos, dos Libros de Capbreu de censos, tres Libros de Capbreu de aniversarios, un Libro de Capbreu de censos y determinaciones, un Libro de Capbreu de beneficios i, finalment, un Libro de Capbreu de fundaciones. Per als historiadors del feudalisme i de l’Antic Règim en general, els capbreus, que s’han utilitzat sobretot en estudis demogràfics i dels dominis jurisdiccionals i territorials, constitueixen també una font de gran importància sobre l’organització dels espais agraris. [JOB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments