brolla

brolla  f BOT Des d’un punt de vista paisatgístic hom denomina amb aquest nom el conjunt de comunitats vegetals arbustives d’alçada moderada, obertes i en general poc atapeïdes, que troben el seu desenvolupament òptim a les terres de clima mediterrani. Sovent les brolles poden tenir un estrat arbori més o menys desenvolupat de pi blanc (Pinus halepensis), que els dóna una fesomia peculiar.

La delimitació entre les brolles i altres formacions fruticoses de la Mediterrània, com són les màquies i les garrigues, no és una tasca fàcil. La manca d’uns llindars tipològics clars entre elles, reduïts bàsicament a criteris com l’alçada i la cobertura vegetal, el propi dinamisme de la vegetació i les alteracions antròpiques produeixen nombroses formes de transició que dificulten una acurada identificació dels diferents tipus fisiognòmics.

Els registres fòssils no són gaire definitius respecte a l’extensió i el predomini que aquestes comunitats tengueren en el passat. Les dades de què es diposa permeten indicar que aquests matorrals mediterranis tengueren una discreta representació fins al Plistocè. A la part més recent d’aquest període les empremtes fòssils són més esteses i van lligades a èpoques marcades per l’activitat humana. En no haver-hi cap mena d’evidència que suggereixi una extensió més àmplia, cronològicament i espacial, d’aquestes comunitats abans del Plistocè, hom suposa que l’home n’és, en bona part, responsable de la distribució i extensió.

A les Pitiüses, les brolles més típiques vénen caracteritzades per la presència d’un estrat arbustiu que té entre les següents les espècies més representatives: Rosmarinus officinalis (romaní), Erica multiflora (cepell), Cistus albidus (estepa blanca), C. monspeliensis (estepa negra), C. salvifolius (estepa borda), C. clusii subspecie multiflorus (esteperol), Anthyllis cytisoides (albada), Thymbra capitata (frígola de Sant Joan), Micromeria inodora (frígola borda), M. nervosa, M. graeca, Globularia alypum (cosiada), Lavandula dentata (tomaní), Teucrium polium (herba de Sant Ponç), Dorycnium pentaphyllum (secorrell) i diverses espècies de Fumana. L’endèmica Genista dorycnifolia (ginesta) i el Chronanthus biflorus (ginesta) també poden caracteritzar localment algunes brolles de les parts sud i nord d’Eivissa.

A les terres roges, sobretot a les rodalies de Santa Eulària, les brolles incorporen determinades espècies calcífugues, com Genista hirsuta (argelaga peluda), o indiferents, com el Thymus vulgaris subsp aestivus (frígola). L’estrat herbaci sol tenir diverses espècies de gramínies de talla reduïda i les falgueres Selaginella denticulata i, als prats exposats, l’Ophioglossum lusitanicum no solen rarejar. L’abundància de nombroses espècies de geòfits pertanyents als gèneres Scilla, Allium, Narcissus, Merendera, Urginea i a la família de les orquidàcies (Orchis sp pl, Ophrys sp pl) donen un toc d’originalitat a la floració de la primavera i de la tardor.

En general les brolles pitiüses tenen un estrat muscinal i liquènic desenvolupat àmpliament, del qual destaquen notablement les grans extensions de diversos representants del liquen Cladonia. [JaRP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments