bizantina, època

bizantina, època  HIST L’època bizantina s’inicia a les Pitiüses l’any 535 dC, quan aquestes illes formaven part del regne vandàlic que Genseric havia fundat l’any 429 dC amb capital a Cartago (439 dC), i tot l’arxipèlag balear (compreses també Mallorca i Menorca) fou reconquerit i annexionat a l’Imperi Romà d’Orient, en temps de Justinià I , quan per part dels vàndals ocupava el tron Gelimer, l’últim, per tant, dels seus monarques. Procopi de Cesària, secretari d’un dels més prestigiosos generals de l’època, Belisari , descriu (Bell Vand II, 5, 7) com, rere la presa de Cartago (534 dC), aquest envià una expedició comandada per Apol·linari , que s’apoderà d’aquestes illes i s’hi quedà després com a governador. Els fets succeïren l’any 535 de l’era cristiana. Pel que fa a les fonts històriques, són molt poques més les notícies literàries sobre les Pitiüses. En aquesta època les illes primer formaren part de la província de Sardenya, fins que l’imperi fou dividit en dos exarcats, el d’Itàlia i el d’Àfrica. Aleshores s’integraren a aquest últim, concretament a la província de Mauritània II, amb capital a Septem, la futura Ceuta (G Cyprios, Desc Orb Rom 670-674). A part del testimoni capital de Procopi, és molt important, per qüestions de caire religiós, la carta de resposta de Licinià, bisbe de Cartagena, a Vicent , bisbe d’Eivissa, en temps de l’emperador Maurici (582-602), on aquell critica  l’eivissenc per haver donat crèdit a una carta, presumptament baixada del cel en nom de Crist —s’hi incitava el poble a actes de matís judaïtzant—, i haver-la llegit als fidels. En canvi, l’arqueologia ha permès, en anys recents, un esbós preliminar, però acceptable, de qüestions com ara l’economia i les cultures material i espiritual d’aquesta època. A una sèrie d’excavacions realitzades en el decurs dels primers vint anys del s XX, en què no es pogueren, aleshores, precisar gaires dates i filiacions culturals concretes, però que tocaren elements d’aquesta fase històrica, com foren una necròpolis a Sant Antoni de Portmany (1906), tombes i edificis a ses Figueretes (1907), tombes a can Prats , a can Gavino (Formentera) i a can Frit (1916) i algunes més els anys 1919 i 1920, entre d’altres, pot afegir-se, des del final de la dècada dels setanta, una sèrie d’intervencions arqueològiques, realitzades amb metodologia científica moderna, que aportaren precisions considerables entorn d’aquesta època. Entre elles cal esmentar la vil·la i algunes tombes de les pallisses de Cala d’Hort (1982-1985), la vil·la de s’Argamassa (1985-1987), la vil·la des Clot (1979 i 1989) i la necròpolis del carrer d’Aragó , núm 33 (1980), a part de prospeccions i identificacions de jaciments en superfície, valoració de materials de procedència diversa, etc. L’època bizantina o romanobizantina (cal no oblidar que els bizantins es consideraven romans i de fet eren els continuadors de l’imperi) de les illes Pitiüses té un començament històric clar, que ve determinat per la data del 535 dC, per les raons abans esmentades. No succeeix així amb el seu acabament, encara avui un dels problemes més foscos de la història illenca. Des d’un punt de vista històric, les fonts són absolutament mudes quant a les illes Pitiüses durant el s VIII i l’arqueologia fins ara ha estat incapaç de documentar horitzons d’activitat d’aquesta època, ja que tant els materials com els nivells arqueològics que hom ha pogut estudiar no sobrepassen, com a molt, els inicis del s XX. És, per tant, evident una situació de crisi que pogué arribar a la reducció dràstica del poblament o, fins i tot, a deixar aquestes illes quasi desertes. En tot cas, sembla confirmada, p ex, la caiguda dels sistemes socioagraris existents els s VI i VII, i és possible que la ciutat hagués patit abans un procés d’abandonament. Els factors que haurien desencadenat aquest procés, evidentment, no són clars, per ara. Per una part, hi ha la irrupció del món islàmic —amb el qual Bizanci, des del s VII, mantendria una lluita secular a vida o mort—, que ja s’havia annexionat la pràctica totalitat de la Península Ibèrica entre els anys 711 i 718. Però no consta que els musulmans, ni en aquest segle ni en el següent, ocupassin les Pitiüses. Les nostres illes, atesa, a més, la complicada situació de l’imperi bizantí, probablement arribaren a adquirir un caràcter de “terra de ningú”. El trànsit de l’època vandàlica a la bizantina no fou, gairebé amb seguretat, altra cosa que un factor de caire primordialment políticoadministratiu, de la mateixa manera que degué succeir entre l’època baiximperial i la vandàlica, tot això, ben entès, quant a la vida quotidiana dels pobladors de les Pitiüses. Les formes de la cultura material no sofriren transformacions sobtades sinó, més aviat, evolucions paulatines sobre l’herència de l’Imperi Romà. El fet és palès en els rituals funeraris, en qüestions arquitectòniques, en el món de les ceràmiques, etc. Tal volta, la tornada d’Eivissa i Formentera a l’Imperi Renovat de Justinià I va significar un respir per a certes llibertats, com la professió del catolicisme —perseguit de manera ferotge, segons sembla, pels vàndals, que eren arrians—, els matrimonis lliures, que els pobles germànics solien prohibir entre gent de la seua raça i els indígenes, etc. Pel que fa a la política i a l’economia, malgrat que no existeixin dades literàries directes sobre el cas de les Pitiüses bizantines, cal no perdre de vista el fet que l’administració central, amb capital a Constantinoble, era extremadament burocratitzada i que l’imperi, totalment absolutista, carregava els ciutadans amb greus impostos fins al punt de provocar-los sovent la ruïna completa. És possible que els habitants d’Eivissa i Formentera acabassin per patir aquestes circumstàncies. Des del segon terç del s VI dC, quan, com s’ha vist, comença l’etapa bizantina, fins a un moment indeterminable per ara, tal volta durant el s VIII, és més que probable que la situació experimentàs un canvi progressiu cap a una greu decadència o, fins i tot, cap al col·lapse. De la ciutat d’Eivissa en època bizantina, no se’n sap gairebé res. S’han fet descobertes de ceràmiques fora de context, originals del s VI, a llocs com la ronda de Gianbattista Calvi, però, per exemple, cal dir que peces molt tardanes, pròpies del s VII, més o menys avançat, com a altres llocs d’Eivissa, encara no se n’han trobat (això significa, potser, la ruïna o l’abandonament prematur de la ciutat en favor de les vil·les rurals?). El camp de les illes Pitiüses continuava habitat i explotat, sobre la base de velles instal·lacions d’èpoques anteriors, amb més o menys grau de reforma i decadència, per una població dispersa, si bé cal assenyalar que, en proporció als establiments actius en època púnica o altimperial romana, el percentatge s’havia vist sensiblement reduït. La cultura material de l’època bizantina a Eivissa i Formentera és analitzable des de diversos caires. L’arquitectura , inclosa la funerària, és grosso modo comentada a part. La producció vascular és realment suggestiva. En diferents tallers, esparsos per tot l’espai illenc, es fabricaven, segons sembla, tota mena de terrisses, que comprenien les gammes habituals, és a dir, àmfores, gerros i gerres, plats, bols, escudelles, gibrells, morters, coladors, etc. Ultra un seguit de matisos tipològics que converteixen aquestes formes en directes hereves de les de l’època baiximperial i vandàlica, resulta molt atractiva la decoració que presenten quasi sempre, segons els tipus. Destaquen, en aquest sentit, els motius incisos, executats mitjançant una “pinta” o un utensili de diverses pues, horitzontals, concèntrics, en fris de meandres o en ziga-zaga, etc.; els puntillats, clavant l’esmentada pinta, en lloc d’arrossegar-la, per la superfície tova de l’argila encara no cuita del vas; i els cercles en negatiu, entre d’altres. Malgrat això fou molt rellevant i encara resulta atractiva la decoració de gerros i gerres amb suggerents combinacions de fulles de palma incises a mà. En aquesta època, les Pitiüses no patien cap mena d’aïllament en relació amb el món exterior, ja que l’arqueologia detecta un comerç actiu els s VI i VII dC. En aquest sentit, poden apuntar-se importacions de productes africans, tal com havia succeït en el baix imperi i a l’època vandàlica: àmfores, ceràmica de taula envernissada de roig, sovent amb motius estampats de temes característics del cristianisme primitiu, com creus simples i crismons, entre d’altres, lucernes, també decorades amb temes semblants, etc., i altres atuells de procedència vària, com ceràmica de cuina, per esmentar-ne només alguns casos. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments