autonomia

autonomia f Facultat de regir-se per les pròpies normes o lleis.

Per més que el sentit originari d’aquest terme no implicava cap limitació en l’autogovern, sinó que era equivalent al de sobirania plena, l’evolució jurídica i política del concepte al llarg de la història ha fet que actualment s’entengui per autonomia, en un sentit molt general, la capacitat de decisió de què disposa, dins d’un marc constitucional determinat, una institució pública. Així, es poden distingir dos graus primordials d’autonomia: la purament administrativa —que comporta només la facultat reglamentària i la funció executiva en l’àmbit d’unes competències estipulades prèviament per llei— i l’autonomia plena o política, en la qual es disposa també de la potestat legislativa sobre les matèries de competència pròpia.

Les aspiracions d’autogovern s’han manifestat reiteradament a Eivissa i Formentera des de la mateixa supressió de les institucions pròpies pel decret de Nova Planta (1715). A part de les conspiracions antiborbòniques del segle XVIII i els plantejaments federalistes, regionalistes o simplement regionalitzadors del segle XIX, els antecedents més immediats de l’autonomia de les nostres illes apareixen ja dins del segle XX. És aleshores quan la pressió del catalanisme polític obliga Antoni Maura a promulgar (1907) una llei de reforma del règim local que permetrà la creació de la Mancomunitat de Catalunya i poc després, en el moment que les illes Canàries aconsegueixen un règim descentralitzat de capítols insulars (1912) —que representa el reconeixement, per primera vegada, de l’illa com a ens local—, diverses veus s’adhereixen des d’Eivissa al projecte presentat a les Corts espanyoles pel diputat menorquí Frederic Llansó, en favor de l’aplicació a les Balears del mateix sistema de capítols insulars. Tanmateix, tant aquestes propostes com les peticions de descentralització provincial que les institucions eivissenques van adreçar al Directori de Primo de Rivera el 1923, ni eren pròpiament autonomistes, ni varen arribar a prosperar.

Va ser arran de la proclamació de la Segona República , l’abril de 1931, que es va plantejar clarament a Eivissa i Formentera el debat entorn de l’autonomia política. Des del primer moment, es van preveure dues opcions: l’autonomia conjunta amb Mallorca i Menorca o l’autonomia de les Pitiüses al marge de les altres illes. La iniciativa autonomista es va concretar a final de maig de 1931, quan, arran d’una moció presentada per Guillem Roca Waring , la Cambra de Comerç , la Cambra Agrícola i l’Associació per la Cultura de Mallorca van crear una comissió per redactar un avantprojecte d’Estatut. En conèixer aquest propòsit, les opinions manifestades a Eivissa varen reclamar el reconeixement de l’especificitat pitiüsa, encara que s’acceptàs un marc autonòmic comú per a totes les Balears.

És en aquest moment quan s’apunta també com a tercera alternativa la unió amb Catalunya: «somos partidarios de vivir armónicamente, reconociéndose nuestra personalidad, con los otros baleáricos; pero si se nos niegan nuestros derechos dirigiremos la vista a Cataluña, exponiendo nuestras aspiraciones, y esta parte de las islas catalanas se unirá a su madre común si se la deja dentro de tal unidad la característica de pueblo libre» (Frente al Estatuto Regional, editorial del Diario de Ibiza, 17 de juny de 1931).

A començament de juliol de 1931 es dóna a conèixer públicament l’Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears elaborat per la comissió que hem esmentat abans i el President de la Diputació Provincial, Francesc Julià, convoca una reunió d’ajuntaments i entitats per al dia 20 del mateix mes, a fi de discutir el text i donar-li forma definitiva. El 16 de juliol es reunien els representants dels ajuntaments i entitats d’Eivissa i Formentera per definir la posició que adoptarien conjuntament. Les esmenes acordades (publicades al Diario de Ibiza del 18 de juliol) coincideixen en la voluntat de reforçar la singularitat pitiüsa: cada illa havia de tenir bandera pròpia, cada Diputació Insular regularia la seua composició en un estatut propi modificable unilateralment i podria establir per separat un concert econòmic amb l’Estat i, sobretot, cada illa havia de comptar amb una representació numèricament igual al Gran i General Consell (organisme interinsular) i s’havia d’aclarir el sentit dels “lligams d’unitat” entre les illes al·ludits a l’avantprojecte.

D’altra banda, per manca de confiança en els propis recursos econòmics, els representants pitiüsos proposaven que l’ensenyança i les obres públiques continuassin depenent de l’Estat. Excepte aquesta darrera, totes les esmenes proposades pels representants d’Eivissa i Formentera varen ser aprovades a l’assemblea que tengué lloc al Teatre Principal de Palma del 20 al 23 de juliol, i es varen incorporar al Projecte d’Estatut Autonòmic de Mallorca i Eivissa que hi va ser aprovat. Lamentablement, la precipitació de la convocatòria i els recels polítics respecte a aquesta iniciativa expliquen que no hi haguessin assistit cap dels representants de Menorca ni alguns de significatius de Mallorca, de manera que el projecte que en va resultar no tenia possibilitats de prosperar. Un cop aprovats la Constitució (desembre de 1931) i l’Estatut de Catalunya (setembre de 1932), el President de la Diputació convocaria tots els ajuntaments a una segona assemblea (6 de desembre de 1932), però resultaria novament frustrada per inassistència dels representants de Menorca. Els canvis polítics de 1933 i la sublevació militar de 1936 varen impedir que hi hagués altres iniciatives autonòmiques durant la Segona República.

Passada la Guerra Civil , el règim franquista no sols va fer completament inviable cap aspiració autonòmica, sinó que ni tan sols va arribar a fer efectiva la constitució de capítols insulars a les Balears que preveia la mateixa Llei de Bases de Règim Local de 1945.

Amb la transició democràtica que s’obria el 1975, es va reprendre el debat sobre l’autonomia d’Eivissa i Formentera, que va ser un punt destacat en la campanya per a les eleccions del 15 de juny de 1977, especialment en les candidatures al Senat del Bloc Autonomista i del Partit d’Eivissa i Formentera . El 4 de juny de 1977, els partits i candidats de Mallorca varen subscriure un Pacte per l’autonomia de les Illes Balears en virtut del qual els representants elegits es comprometien a defensar el reconeixement constitucional del dret de les nostres illes a accedir a l’autonomia política, autodotant-se d’un estatut que establiria institucions a nivell insular i interinsular, basades en criteris de subsidiarietat, i implantaria l’ús oficial del català. Aquest estatut havia de ser elaborat per totes les forces democràtiques (no sols per les parlamentàries) i entrar en vigor una vegada plebiscitat, sense més revisió que el control d’un tribunal de garanties constitucionals. Així mateix, s’hi manifestava el compromís de solidaritat amb l’autonomia de les altres nacionalitats i pobles, i de defensar la possibilitat constitucional de mancomunar o federar els estatuts d’autonomia de les illes amb altres, si el poble ho aprovava per majoria. Uns dies després —el 6 de juny—, els partits i candidats de les Pitiüses signaven una Declaració sobre aquell pacte, en la qual protestaven per no haver-hi estat convocats i reclamaven que la subsidiarietat s’entengués en el sentit que les competències de l’organisme autonòmic interinsular havien de procedir de delegacions revocables dels organismes insulars, que les representacions insulars en aquest organisme interinsular havien de ser paritàries i que el pacte havia de fer referència a les Balears i a les Pitiüses. Els representants polítics de Mallorca acceptaren l’endemà aquestes puntualitzacions i els candidats d’Eivissa i Formentera subscriviren el pacte autonòmic l’11 de juny, amb algunes salvetats d’Abel Matutes Juan respecte a l’oficialitat de la llengua catalana i el concepte de nacionalitat.

Efectuades les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, les forces polítiques menorquines varen prendre la iniciativa de plantejar (reunió del Toro, el 10 de juliol) la necessitat de constituir l’Assemblea de Parlamentaris de les nostres illes, preparar un règim preautonòmic transitori, reclamar la cooficialitat del català i crear una comissió tècnica interinsular que preparàs un projecte d’estatut d’autonomia. Poc després (15 de juliol) acordaven constituir-se en Assemblea Autonòmica de Menorca, fins que entràs en vigor el règim transitori.

De manera semblant es va constituir a Eivissa l’Assemblea Política de les Pitiüses, integrada per les forces parlamentàries i extraparlamentàries.

Una vegada constituïda (30 de juliol) l’Assemblea de Parlamentaris de totes les Balears, va ser aquest organisme el que va promoure l’elaboració d’un projecte de règim preautonòmic, acordat en reunió celebrada a Ciutadella el 12 de desembre de 1977, després d’arribar a una difícil entesa sobre la paritat en les representacions insulars a l’organisme preautonòmic interinsular, tema que va ser objecte de llargues discussions i debats públics.

Les negociacions empreses amb el govern espanyol al començament de 1978 varen comportar algunes modificacions en les institucions preautonòmiques i l’ajornament de la cooficialitat del català en el Reial Decret-llei 18/1978, de 13 de juny (BOE de 30 de juny) pel qual s’aprovà el règim preautonòmic. El 24 de juliol de 1978 es va constituir el Consell General Interinsular , que el juny de 1980 crearia una comissió d’onze membres (Comissió dels Onze), encarregada de redactar primer les bases i després l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, d’acord amb la via prevista per l’article 143 de la Constitució. Enllestit l’avantprojecte, va ser aprovat en Assemblea de Parlamentaris i Consellers a principi de desembre de 1981, amb l’abstenció del Partit Comunista , el vot en contra del Partit Socialista de Mallorca i del Partit Socialista de Menorca i l’absència d’Aliança Popular , que s’oposava al text perquè no hi veia reconeguts els principis de paritat i subsidiarietat. El projecte d’Estatut fou admès a tràmit el 17 de febrer de 1982 al Congrés dels Diputats, però no havia estat aprovat quan les Corts varen ser dissoltes el mes d’agost d’aquell any.

Amb les eleccions estatals d’octubre de 1982, la UCD perdia tota representació parlamentària a les Balears, mentre que AP passava a ser la segona força política i intentaria modificar el projecte d’Estatut quan el Congrés en va reprendre la tramitació. El PSOE va acceptar que el problema de la representació paritària fos resolt en una futura llei electoral del Parlament de les Illes Balears i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears es va aprovar definitivament el 26 de gener de 1983, amb l’abstenció d’Aliança Popular, i entrà en vigor el dia 1 de març del mateix any (Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer; BOE d’1 de març). En el seu articulat es declara oficial la llengua catalana (art. 3); s’estableix que cada illa podrà tenir una bandera pròpia i se n’institueix una de nova per al conjunt de les Balears —afegint a les quatre barres un quarter morat amb un castell blanc— (art. 4); s’hi fixa (Títol II) un règim de competències limitat —és l’única comunitat amb llengua oficial pròpia que no té competències educatives—; dedica el capítol IV del Títol III als Consells Insulars, que disposen d’iniciativa legislativa (art. 26) i poden assumir per llei competències reglamentàries i d’execució, facultat que també és aplicable a l’Ajuntament de Formentera.

Al final de 1986, el Parlament Balear va aprovar la Llei electoral prevista per l’art. 20 de l’Estatut d’Autonomia, en virtut de la qual s’estableixen 33 diputats per l’illa de Mallorca, 13 per la de Menorca, 12 per la d’Eivissa i 1 per la de Formentera. En la segona legislatura autonòmica (1987-1991) el Parlament aprovà la Llei de Consells Insulars, que regula les competències d’aquests organismes i estableix que l’Ajuntament de Formentera podrà assumir les que li siguin cedides pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera. El 1994 aquest procés de transferència de competències als Consells està tot just encetat. [IMM]

Descàrregues

Col·laboradors