arqueologia

arqueologia f ARQUEOL1 Ciència social que estudia les societats del passat, de manera integral i globalitzadora, a partir de qualsevol tipus de documentació disponible, fonamentalment les restes materials que han sobreviscut al pas del temps. El seu caràcter integral fa que estudiï tota mena de vestigi material, tant els jaciments (llocs d’habitatge, tombes, obres públiques, etc.) i el territori en què s’insereixen, com qualsevol tipus d’objecte o resta, ja siguin els que són resultat de l’activitat humana (ceràmiques, monedes, eines, inscripcions, etc.), com les que pertanyen a l’àmbit de la natura explotada per l’home (restes d’animals, macro-restes vegetals -llavors, grans, etc.-, pòl·lens, minerals, etc.). Per tant, encara que els seus orígens són en el col·leccionisme i l’antiquarisme, i que l’objecte material del seu estudi són bàsicament els jaciments i les peces arqueològiques, avui el seu veritable objecte formal ja no són els objectes ni els monuments, sinó el comportament dels grups humans dins el marc econòmic, social i cultural en què es desenvoluparen. Això comporta l’estudi de les seues relacions amb la natura i l’organització territorial, així com les relacions entre els hòmens, tant dins la mateixa societat com amb la resta de comunitats amb les quals tengueren alguna mena de relació o contacte directes. D’aques-ta manera, l’arqueologia no només és l’únic mitjà de coneixement d’una gran part de la història de la humanitat, com ara la prehistòria , sinó que aporta documentació que permet estudiar les societats de totes les èpoques, fins i tot l’actual, i, per tant, forneix una informació cabdal per a la història. De fet, en tant que l’arqueologia ha ultrapassat el reduït marc d’interès de les restes materials per si mateixes, i que la història ja no només té en compte la documentació escrita i no es redueix a la reconstrucció dels processos econòmics i polítics, ambdues disciplines s’han acostat molt en els seus interessos i objectius. Així, encara que posseeix estretes relacions amb altres ciències socials, sobretot amb l’antropologia, és amb la història amb qui està més vinculada. Però no és una simple manera de fer història ni tampoc una mera tècnica per obtenir informació històrica, sinó que l’arqueologia planteja la seua recerca sempre dins una perspectiva històrica. Les principals vies d’investigació arqueològica són la prospecció del territori i l’excavació de jaciments, per a les quals s’han des-envolupat tècniques cada vegada més sofisticades. Dins aquestes, l’activitat bàsica de l’arqueòleg és la documentació, és a dir el registre sistemàtic i exhaustiu de tota la informació útil per a una correcta interpretació que, juntament amb l’estudi especialitzat de tots els materials recuperats, permetrà la reconstrucció dels contextos arqueològics documentats. Però el seu enfocament globalitzador fa necessari un plantejament pluridisciplinar i, per tant, la col·laboració amb nombroses especialitats d’altres ciències (geologia, geomorfologia, demografia, antracologia, palinologia, paleocarpologia, malacologia, ictiofauna, microfauna, macrofauna, antropologia física, etc.), així com diferents tipus d’anàlisis físiques i químiques de materials per conèixer la seua composició, el seu procés de fabricació, la forma d’utilització, o per a la seua datació. Tanmateix, l’amplitud abastada ha fet que dins la mateixa arqueologia hagin anat sorgint diverses especialitzacions, tant cronològiques (prehistòrica, antiga, medieval, moderna o “industrial”) i culturals (púnica, romana, islàmica, etc.), com temàtiques (espacial, funerària, conductual, experimental, etc.), pel tipus de material estudiat (ceramologia, epigrafia, numismàtica, etc.), o pel mitjà específic en què es desenvolupa (subaquàtica, urbana, insular, etc.). Cadascuna d’aquestes especialitats ha elaborat plantejaments teòrics i tècniques propis, bé que habitualment també s’utilitzen mètodes d’altres ciències per processar i analitzar les dades obtengudes, com ara l’estadística, la informàtica, etc. D’altra banda, en actuar directament sobre les restes materials del passat, tant mobles com immobles, posant-les al descobert, constitueix una de les fonts principals de recuperació, coneixement i posada en valor de béns del patrimoni històric , que enriqueixen el bagatge col·lectiu d’un poble i constitueixen una part significativa de la seua aportació a la cultura universal. [BCR]2 Arqueologia ebusitana. L’inici de l’activitat arqueològica a les Pitiüses pot situar-se el dia 1 de setembre de 1903, quan, per iniciativa d’Artur Pérez-Cabrero Tur , va constituir-se la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE) , que el dia 3 del mateix mes va començar les excavacions al puig des Molins . Aquest començament de l’arqueologia a les Pitiüses -pro- duït pràcticament ex novo, donada la manca d’una tradició prèvia de col·lecionisme o antiquarisme- fou força encoratjador, ja que any rere any se succeïen les excavacions i els descobriments importants: puig des Molins , Sant Agustí , sa Barda , Portmany , ses Torres , l´illa Plana , es Culleram , etc. D’aquesta manera, en pocs anys va recuperar-se un important patrimoni que, gràcies a la generositat dels membres de la SAE, el 1907 va ser donat a l’Estat espanyol per a la constitució del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera . Els protagonistes d’aquesta primera etapa de l’arqueologia pitiüsa varen ser Joan Roman Calbet , president fins a la seua mort, el 1907, i l’abans esmentat Artur Pérez-Cabrero, vice-president i director de les excavacions. La seua posició teòrica és hereva del difusionisme del segle XIX; així, les nostres illes haurien estat lloc de pas o d’assentament dels pobles més diversos -caldeus, egipcis, cananeus, jebuseus, oestrimis, pelàsgics, kim-ros, beocis, cartaginesos, romans i un llarg etcètera d’altres pobles coneguts per les fonts històriques fins a arribar als catalans- els testimonis dels quals es trobarien no només en els objectes arqueològics descoberts, sinó també en nombrosos topònims de la nostra geografia, tot invertint notables dosis d’erudició i d’inventiva en l’argumentació. Metodològicament, practiquen una arqueologia d’antiquari, ja que no només consideren l’objecte arqueològic com un valor en si mateix i com a objectiu de l’arqueologia -i per això excavaran sobretot necròpolis-, sinó que també posseiran col·leccions pròpies. En conjunt, però, dins el context de la seua època, aquesta etapa pionera va constituir una sòlida base de partida per a l’arqueologia ebusitana. Molt menys afortunada és l’etapa que es desenvolupa els anys següents. Atrets per la difusió de l’enorme riquesa arqueològica del subsòl pitiús, arribaren a l’illa personatges de tota mena que, amb cobertura legal o sense, varen fer col·leccions privades de materials, i varen realitzar excavacions sense cap criteri científic. Entre aquests personatges cal destacar Santiago Rusiñol -que conservà els materials eivissencs al seu museu del Cau Ferrat (Sitges)-, el seu amic eivissenc Josep Costa Ferrer “Picarol” -que actualment té els materials de la seua col·lecció repartits entre els museus de Barcelona, Mallorca i Eivissa-, o el catedràtic de numismàtica Antonio Vives y Escudero -la important col·lecció del qual va ser adquirida per l’Estat a la seua mort i dipositada al Museo Arqueológico Nacional- , que va obtenir l’autorització oficial per fer excavacions al puig des Molins després de la mort de Joan Roman. Davant l’absència o disminució d’excavacions oficials des de 1907 -només es té notícia d’una campanya al puig des Molins el 1909-, l’oferta creada per antiquaris i col·leccionistes d’arreu fa que es creïn veritables brigades d’excavadors especialitzats, profunds coneixedors del jaciment, que treballaven per encàrrec o bé venien els objectes trobats al millor postor. Quan el 1913 Carles Roman Ferrer , fill de Joan Roman i nou director del Museu Arqueo-lògic d’Eivissa, emprèn noves ex-cavacions oficials al puig des Molins per pal·liar la magnitud del saqueig, Vives y Escudero interposa plet a l’Estat, tot considerant que en tenia l’exclusiva. Aquest fet va provocar la completa interrupció de les excavacions, i lliurà el jaciment a l’abast dels incontrolats, donant lloc a la patètica situació que Josep Colominas i Roca va presenciar en la seua estada a l’illa l’any 1916. Aquest personatge, comissionat per l’Institut d’Estudis Catalans, va realitzar excavacions a diverses necròpolis romano-imperials i de l’antiguitat tardana -can Frit i can Prats (Sant Antoni), l’hort d’en Poll (Santa Eulària), can Ferrer des Port (Sant Miquel) i can Gavino (Formentera)-, els materials de les quals es troben al Museu Arqueològic de Barcelona. [BCR] L’arqueologia a Eivissa s’inicia a principi de segle dins el corrent d’investigació arqueològica que s’estava desenvolupant a la Mediterrània, principalment al nord d’Àfrica, a l’antiga Cartago, a les illes italianes i a Malta. Per altra banda a Espanya s’havia iniciat la protecció i la recuperació del patrimoni arqueològic, tant a nivell oficial com mitjançant diverses institucions de caràcter cultural. Dins aquest corrent, i a la vista de les troballes que per atzar es venien produint, sobretot en el transcurs de les feines agrícoles, un grup de persones interessades a conservar aquest patrimoni arqueològic decideix constituir una entitat amb la finalitat de fer excavacions i crear un museu on es recollisin i guardassin tots els objectes trobats. Amb l’impuls d’Artur Pérez-Cabrero Tur , un grup d’amics es reuneix l’1 de setembre de 1903 per constituir la Societat Arqueològica Ebusitana , que iniciarà els treballs el dia 3 del mateix mes al puig des Molins, als terrenys de la finca de can Francesquet, coneguda posteriorment amb el nom de can Partit. La societat quedarà legalment constituïda el 19 d’octubre de 1903, una vegada redactats els estatuts, i ràpidament iniciarà les activitats a distints punts d’Eivissa i Formentera. Per les referències que hi ha d’aquesta primera etapa de l’arqueologia, que abraça de 1903 a 1910, la societat realitzà excavacions a Eivissa (necròpolis del puig des Molins), Sant Josep (necròpolis de sa Barda, can Frare Verd, cap des Salt, canal des Verro i puig de n’Alis), Sant Antoni de Portmany (necròpolis tardo-romana i can Pis) i Santa Eulària (puig d’en Valls i necròpolis de ses Torres). Però molt aviat aquesta entitat es veurà desbordada pel gran volum d’objectes que s’anaven acumulant, primer al local que l’entitat tenia a la plaça de la Constitució núm 10, i després a les dependències que havien estat cedides per l’Ajuntament d’Eivissa a la plaça de la Catedral, les mateixes que avui ocupa el Museu Arqueològic, i per això el 1907 l’Estat cedeix aquest local al museu per tal que les col·leccions quedin sota la seua tutela. El Museu, constituït amb l’ajuda de la Societat Arqueològica i de la Junta del Patronat, prosseguirà la seua activitat arqueològica: el març de 1907 s’explora la capella de Santa Agnès, a Sant Antoni. El juliol del mateix any es realitzarà la primera excavació al santuari des Culleram, a Sant Vicent de sa Cala. També entre 1907 i 1908 tendran lloc les primeres excavacions a l’illa Plana. El 1909 Joan Roman Calbet realitzà excavacions al puig des Molins, en concret a la finca des Porxet, a les quals se sumaran les d’Antonio Vives Escudero al predi colindant de can Xico Roig. El 1907, encara que dugui data de 1906, apareix Los nombres é importancia arqueológica de las isla Pythiusas, que constituí la primera publicació sobre l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, obra de Roman Calbet, personatge destacat en la recuperació del passat històric de les Pitiüses i president de la Societat fins a la seua mort, el 1910. Aquest treball constitueix un primer assaig de reconstrucció de l’antiga història de les Pitiüses mitjançant l’anàlisi de les fonts clàssiques i els testimonis epigràfics, numismàtics i arqueològics. Li seguirà el 1909 la publicació Ibiza: arte, agricultura, comercio, costumbres, historia, industria, topografía. Guía del Turista, d’Artur Pérez-Cabrero Tur, vice-president de la Societat Arqueològica i director dels treballs d’excavació d’aquesta entitat i dels de la Junta del Patronat del Museu, que té un major rigor descriptiu i una menor erudició. En aquesta primera etapa, la feina realitzada per aquests arqueòlegs permetrà la recuperació d’un importantíssim patrimoni. Encara tenen una concepció mitificada de l’objecte, realitzen una arqueologia que hom pot denominar d’antiquari, i per això les seues activitats es dirigien a la recerca de peces i a l’excavació, principalment de necròpolis. L’aportació intel·lectual d’aquestes publicacions és un reflex fidel dels corrents difusionistes de l’època, i encara quan s’observa una certa preocupació metodològica ordenant per conjunts els objectes apareguts en una mateixa sepultura, com succeeix a la necròpolis del puig des Molins, no es publicaren detalladament les excavacions efectuades als distints llocs de l’illa. Aquesta circumstància, unida al fet que la metodologia emprada no fou la més adequada, fa que avui aquests jaciments es presentin com a llocs d’un enorme interès, però que no permeten altra cosa que plantejar hipòtesis coherents, ja que resulta difícil extreure’n conclusions segures. La segona etapa, entre 1910 i 1917, es pot considerar com una de les més nefastes de l’arqueologia pitiüsa. La divulgació de les troballes que s’estaven produint en aquelles dates i la falta d’una legislació protectora del patrimoni arqueològic, permeté la presència a l’illa de comerciants, antiquaris i arqueòlegs, fins i tot amb permís oficial, amb la finalitat de fer-se amb els materials per nodrir les seues col·leccions, que no tendrien cap control científic, amb l’ajuda d’obrers especialitzats que coneixien la intricada xarxa de passadissos de la necròpolis del puig des Molins o els diversos llocs de l’illa on adquirir o excavar el que era d’interès. Precisament moltes de les col·leccions que, afortunadament, es troben avui en museus, es formaren per aquelles dates. Són les del pintor català Santiago Rusiñol, la col·lecció del qual es troba al Cau Ferrat de Sitges, la de Josep Maria Costa “Picarol”, que està repartida entre els museus Arqueo-lògic de Barcelona, Eivissa i Mallorca, la col·lecció Mulet, part de la qual es troba al Museu de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma i part al Museu de Lluc, la de Martí Esteve, dipositada al Museu Municipal de València, les de Pérez-Cabrero i Martínez Martínez al Museu de Prehistòria de València, així com altres lots menors en diversos museus espanyols i estrangers. Encara que la major part de totes elles és la constituïda pel catedràtic de Numismàtica de la universitat de Madrid, Antonio Vives Escudero, que excavà al puig des Molins fins al 1913, col·lecció que es troba avui dia al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, a excepció d’un petit lot que és al Museu de Menorca. Contra tota aquesta caòtica situació lluità Carles Roman Ferrer en fer-se càrrec de la direcció del museu el 1911, i, a fi que els objectes no sortissin de l’illa, sol·licità i obtengué permís per iniciar excavacions al puig des Molins. Paradoxalment, Vives Escudero, que estava excavant en ter-renys de la necròpolis i veia perillar els seus treballs, interposà un plet contra l’Estat tot adduint que només ell tenia dret a excavar en aquest jaciment. La reclamació tengué com a resultat que es prohibís tota intervenció al jaciment fins que es resolgué aquest plet, que duraria vuit llargs anys en el transcurs dels quals el jaciment del puig des Molins, sense cap control, seria expoliat per comerciants i cercadors de tresors. El 1916, amb permís concedit a l’Intitut d’Estudis Catalans, arribaria a l’illa Josep Colominas i Roca, qui anys més tard publicaria un article en què s’exposava la situació de nul control i del saqueig a què estava sotmesa la necròpolis del puig des Molins. Aquest excavà a la necròpolis romano-imperial i de l’antiguitat tardana de can Prats i can Frit, de Sant Antoni, i a can Gavino de Formentera, i intervengué igualment, encara que no se sap en quina mesura, a l’hort d’en Poll (Santa Eulària) i a can Ferrer des Port (Sant Miquel); els seus materials es troben dipositats al Museu Arqueològic de Barcelona. En aquesta etapa veuen la llum diverses aportacions bibliogràfiques d’A. Pérez-Cabrero i C. Roman, que donarà a conèixer en Antigüedades Ebusitanas (1913) els materials dels santuaris des Culleram i de l’illa Plana; destaca el llibre d’Antonio Vives Escudero Estudios de Arqueología Cartaginesa. La necrópoli de Ibiza (1917), que ha estat durant molt de temps la publicació més coneguda de l’arqueologia ebusitana. Aquesta obra, però, donà una visió distorsionada de la feina realitzada a Eivissa, ja que presentà el més important jaciment, el puig des Molins, com un lloc que podia proporcionar abundants materials però que, per l’estat en què aparexien les sepultures, resultava del tot inútil per a la investigació. Aquesta versió, que venia d’un prestigiós catedràtic universitàri -que justificava amb aquesta afirmació el nul control que mantenia sobre els treballs promoguts per ell mateix- fou admesa i acceptada sense discussió per prestigiosos professors i divulgada en importants obres d’investigació. La tercera etapa de l’arqueologia pitiüsa, entre 1917 i 1929, és monopolitzada per la figura de Roman Ferrer, qui, mogut per la impossibilitat de realitzar excavacions al puig des Molins, inicià la prospecció i excavació d’un elevat nombre d’assentaments rurals, repartits per tot el territori, i l’excavació de les seues necròpolis. Finalitzat el plet que li impedia treballar al puig des Molins, començà la seua excavació sistemàtica entre 1921 i 1929 -a excepció de 1927-. Aquests treballs foren els més grans mai empresos en aquest jaciment i, en conseqüència, els que han proporcionat el major nombre de troballes. La feina de Roman, qui registrà metòdicament quines peces apareixien a cada sepultura, ha permès la recomposició de la majoria dels conjunts, que era desconeguda o ignorada fora de l’illa, ja que els seus treballs foren publicats en modestos quaderns que no reflectien la veritable importància de la feina efectuada. Això no obstant, l’interès de Roman, imbuït del més pur positivisme, se centrà bàsicament a obtenir el major nombre de peces, mitjançant l’excavació arqueològica, que li permeté la recuperació ordenada dels materials. Així, doncs, mesurà, descriví i catalogà més o menys metòdicament, sense fer cap esforç per interpretar. Pel que fa a la quarta etapa, entre 1929 i 1944, no es té notícia de cap activitat arqueològica, fins i tot quan Eivissa apareix esmentada de manera destacada a les síntesis de la colonització fenício-púnica d’Occident realitzades per Bosch Gimpera, o les d’A. García Bellido, que recull la versió de Vives Escudero sobre l’estat en què es trobaven les sepultures de la necròpolis del puig des Molins. Entre 1944 i 1975, destaca la meritòria feina efectuada per José María Mañá de Angulo , director del museu entre 1944 i 1964, i més si tenim en compte l’escassetat de mitjans amb què es mogué l’arqueologia espanyola després de la Guerra Civil . Mañá reprèn els treballs al puig des Molins, on excavarà els anys 1946, 1949, 1950, 1951, 1954 i 1955. També intervendrà esporàdicament a l’illa Plana amb Miriam Astruc, a can Pere Català des Port i a Sant Mateu, i supervisarà l’única excavació arqueològica submarina realitzada a Eivissa fins a l’actualitat, a les restes d’un naufragi romà as Grum de Sal, vora l’illa de sa Conillera, finançada i portada a terme per Benito Vilar Sancho. Cal assenyalar també els treballs d’investigació realitzats, donant a conèixer diversos materials conservats als fons del Museu Arqueològic d’Eivissa, entre els quals destaca el dedicat a la tipologia de les àmfores púniques, per l’enorme repercusió que va tenir, als quals se sumaren les aportacions de la investigadora Miriam Astruc. S’ha de dir, però, que els plantejaments de Mañá de Angulo representen un clar continuisme amb l’etapa de Roman, tant a nivell teòric com metodològic i, per tant, la seua aportació és qualitativament anàloga. A més, no es fa cap intent de treure partit de la quantiosa documentació de les excavacions de Carles Roman conservada al Museu. Després de la prematura mort de Mañá el 1964 l’arqueologia a Eivissa travessarà una etapa d’alts i baixos en què diversos directors se succeiran al front del Museu d’Eivissa i de la qual podem destacar la terminació de les obres del Museu Monogràfic del Puig des Molins, que s’obrirà al públic el 1966. Malgrat que aquest moment coincideix amb l’auge econòmic i el creixement de la indústria turística i de l’edificació, en el qual es varen perdre extenses àrees arqueo-lògiques, tan sols podem ressenyar les campanyes realitzades per M. J. Almagro al puig des Molins i as Culleram, amb el baró d’Esponellà. [JFG]
3. 1974-1994. Els darrers vint anys en l’arqueologia de les illes Pitiüses. La meitat de la dècada dels anys setanta és el començament d’una etapa que continua en l’actualitat i que ha significat un renaixement, una expansió i una modernització a tots els nivells de l’activitat arqueològica a les Pitiüses. Les illes han comptat, d’aleshores ençà, amb l’esforç personal d’un grup ben significatiu de persones, algunes d’elles professionals en la matèria i amb la planificació i el suport de les institucions responsables. El desenvolupament i els plantejaments de l’arqueologia pitiüsa els vint anys compresos entre 1975 i 1994 són variats i densos, de manera que no poden ser comentats en la seua totalitat. Pot fer-se, malgrat tot, una breu reflexió, abans de passar a un esquema dels apartats més transcendents. L’arqueologia a Eivissa i a Formentera no es troba de cap manera exhaurida quant a possibilitats de noves troballes o documentacions de camp, sinó que té unes enormes possibilitats de futur i les té gràcies, sobretot, als enfocaments actuals, que tendeixen a la investigació històrica, per una banda i, per l’altra, a la recuperació del patrimoni immoble (enfront de les directrius orientades bàsicament a la recuperació del patrimoni moble, és a dir de l’objecte, de les etapes anteriors), i per la gran quantitat de jaciments que queden encara per estudiar. El nivell metodològic d’aques-ta arqueologia és modern, ben entès que, com passa en totes les ciències, a tot arreu del món es produeixen nous avenços de manera constant que no es propaguen ni s’assimilen de manera immediata, ni tampoc pot disposar-se sempre dels mitjans humans i tècnics més adients. Els projectes d’investigació i d’excavació, de documentació de materials, els objectius i les concepcions d’estudi i la seua projecció social, materialitzada en conferències, taules rodones, en la participació d’arqueòlegs illencs en congressos i simposis nacionals i internacionals, o en els seus treballs en nombroses revistes especialitzades de l’exterior, les importants publicacions locals, les exposicions i les notables transformacions museològiques, així com el creixent interès en les administracions públiques per aquesta matèria, en són una prova contundent. En síntesi, pot dir-se que l’arqueologia recent ha donat passes de gegant en la clarificació d’aspectes històrics que anteriorment quasi no havien estat tenguts en consideració. Entre aquests, cal recordar el problema global de la prehistòria, l’autoria i els orígens de la colonització semita d’Eivissa, la indefinició general de la baixa antiguitat, entre d’altres, ahir absolutament foscos i avui amb unes perspectives del tot diferents. a) Projectes d’investigació de camp i d’excavació. A partir de 1974, ha estat iniciada o portada a terme una sèrie de projectes de camp encaminats a l’estudi de jaciments arqueo-lògics, normalment, o en la seua major part -cosa significativa-, no excavats en les fases anteriors. Els anys 1975 i 1977 fou excavat, sota la direcció de J. H. Fernández, L. Plantalamor i C. Topp, el sepulcre megalític de ca na Costa. A part de posar al descobert un monument atribuït a la cultura megalítica d’una bellesa i execució tècnica admirables, l’excavació significà la fi d’una llarga polèmica sobre la realitat de la presència prehistòrica a les illes Pitiüses. Al cap de Barbaria, entre els anys 1976 i 1986, foren excavades tres unitats diferenciades, anomenades respectivament cap de Barbaria I, II i III, sota la direcció dels tres arqueòlegs abans esmentats, als quals després s’uní B. Costa al cap de Barbaria III. El resultat, a part de significar altres aportacions al patrimoni monumental, es traduí en dades de gran importància sobre els habitatges a l’aire lliure a l’època calcolítica i del Bronze antic (1ª meitat del 1r mil·lenni aC), les concepcions arquitectòniques, la seua funcionalitat, la cultura econòmica i material, etc. El recinte fortificat de can Blai (o can Pins), fou excavat els anys 1979 i 1980 per J. H. Fernández. D’aquesta manera fou posat en evidència un monument singular, atribuït a l’època baiximperial romana, més aviat per la seua tipologia que no per dades cronològiques directes obtengudes en el decurs de la investigació. Al lloc conegut com sa Talaia, a Corona (la penya Esbarrada, erròniament, en algunes publicacions arqueològiques), fou excavat parcialment per L. Plantalamor i J. H. Fernández un establiment d’època islàmica amb possibles precedents púnics l’any 1980. Al santuari des Culleram, l’any 1981 es féu una campanya de treballs dirigits per J. Ramon que resultaren d’interès per a la definició de la seua estructura arquitectònica. Les pallisses de cala d’Hort (can Sorà en la bibliografia arqueològica de principi de segle) eren un conjunt conegut només per la seua necròpolis d’època púnica, excavada l’any 1917 per C. Roman. Entre els anys 1982 i 1985, fou excavat l’edifici A sota la direcció tècnica de J. Ramon, a part d’altres intervencions posteriors més concretes. Aleshores va ser el primer lloc d’habitatge rural d’èpoques púnica i romana investigat en aquestes illes. Alhora que la incorporació d’un altre conjunt monumental de gran relleu al patrimoni de les Pitiüses, els treballs a les pallisses de cala d’Hort aportaren nombroses dades sobre les tècniques constructives arquitectòniques, el seu espai industrial i domèstic, la cultura espiritual i material, etc., dels camperols de l’antiguitat ebusitana. A més, fou una intervenció fonamental per clarificar a les Pitiüses les fases corresponents a la baixa antiguitat. A la finca de can Pis, on devers 1907 s’havien realitzat excavacions i s’hi havien descobert algunes terrecotte, es va fer una nova campanya el 1985 dirigida per J. Ramon, que permeté precisar l’existència d’una possible capella-santuari a uns centenars de metres d’un habitatge rural. Aquesta, però, es trobà del tot malmesa. A sa Caleta, foren identificats indicis de presència fenícia l’any 1978. A partir de l’any 1986 i fins a 1994, s’emprengué un pla de campanyes anuals dirigides per J. Ramon que comportaren la descoberta completa d’un extens poblat de la segona meitat del s VII fins a l’inici del s VI aC. Fou, evidentment, un projecte de gran transcendència per a l’arqueologia moderna de les Pitiüses i potser es tracta de la primera instal·lació estable dels fenicis a Eivissa, on es pogueren documentar els més diversos aspectes d’aquesta ocupació: arquitectura, urbanística, cultura material, indústria i economia, etc. Les dades històriques fornides per sa Caleta, igualment, són d’importància cabdal quant als orígens de la presència fenícia a les illes i és també un monument a l’abast de les visites del públic general. Els anys 1986 i 1987 es realitzaren dues campanyes a un altre jaciment arqueològic del tot nou, el cap des Llibrell. Es tracta, en realitat, d’un conjunt arqueològic que comprèn un assentament de l’edat del Bronze i un santuari d’èpoques púnica i imperial romana. Ambdues unitats han aportat, i aportaran en el futur, dades històriques i monumentals d’indubtable importància. Els treballs foren dirigits per J. Ramon al recinte de culte, i per B. Costa i l’anterior a l’assentament prehistò-ric. A s’Argamassa es feren tres intervencions dirigides per J. H. Fernández i R. Gurrea els anys 1985 i 1986 sobre un monument que, de fet, era conegut de molt de temps ençà pel seu aqüeducte. L’objectiu bàsic fou, però, la vil·la que hi ha al seu extrem sud, en la mateixa línia de costa. Els dits treballs posaren al descobert restes d’estructures amb basses, habitacions diverses i altres dependències d’època altimperial fins a època bizantina. També els anys 1986-1988 es feren campanyes d’excavació dirigides per R. Gurrea i C. Gómez a l’establiment rural d’època tardopúnica i altimperial des Collets (es Cubells). A l’interior de la ciutat emmurallada d’Eivissa, és a dir, a Dalt Vila, s’emprengueren algunes excavacions importants. Una d’elles, des de l’any 1991, a la ronda de G. B. Calvi, dirigida per R. Gurrea, amb el resultat de la descoberta de les torres i els llenços intermedis de murada, corresponents al tram SW del recinte superior. El resultat és de franc interès en l’ordre monumental, de la mateixa manera que ho és tot un seguit de dades científiques i també la recuperació de materials arqueològics d’apreciable importància i bellesa. La segona de les intervencions, des de l’any 1993, tengué lloc al carrer de Santa Maria, dirigida per la mateixa arqueòloga. Aquesta propicià la descoberta d’un sector urbà tardo-púnic, amb fons de cases, carrerons i cisternes, que s’edificà amb posterioritat a l’existència, al mateix lloc, d’una necròpolis d’època arcaica. Igualment, a l’edifici de l’antiga Universitat d’Eivissa, seu actual del Museu Arqueològic, es realitzaren excavacions l’any 1993 dirigides per J. H. Fernández i B. Costa, amb la descoberta d’estructures subjacents i part del llenç de murada del recinte superior d’època medieval. Finalment, la catedral d’Eivissa ha estat intensament investigada, des d’un punt de vista arqueològic i documental, els anys 1988-89, amb excavacions dirigides per E. Díez, i el 1991, per R. Gurrea. S’han descobert la majoria de les criptes, restes de torres i llenços de murada, i s’ha clarificat la qüestió de la pretesa existència d’una mesquita musulmana, precedent, posant en evi-dència tota una serie de fases arquitectòniques de diferents èpoques i la seua naturalesa, etc. La majoria d’aquestes excavacions executades a Dalt Vila han tengut, a més a més, la importància de significar el començament seriós dels estudis sobre l’època medieval i moderna, basats no només en fonts literàries, sinó també en l’aplicació de metodologies estrictament arqueològiques. El 1994 ha estat realitzada, al recinte defensiu de ses torres d’en Lluc, a la mola d’Albarca, una campanya d’excavació i neteja del monument per part de la Conselleria insular de Cultura/Servei Tècnic d’Arqueologia, dirigida per J. Ramon, que ha vengut a demostrar la dificultat, potser impossibilitat, actual de donar a la dita fortificació una data exacta, dins de l’ampli espai de temps de la baixa antiguitat i l’època medieval. Cal esmentar, finalment, un projecte d’arqueologia hidràulica, actualment en fase de documentació de camp, dels sistemes de reguiu andalusins a Eivissa, dirigit per M. Barceló i que està resultant de gran interès. Aquests sistemes de reguiu permeten definir tota una sèrie d’estructures d’aprofitament de l’aigua implantades a l’illa en època musulmana, que, en general, tot i que han sofert ampliacions posteriors, es trobaven en ús fins a dates molt recents (en alguns casos encara s’hi troben). b) Intervencions d’urgència. En un territori molt ric en vestigis arqueològics com són les illes Pitiüses, és molt normal (i encara ho és més si hom considera que la urbanística moderna, a les dècades dels anys seixanta i setanta, ha conegut un creixement extraordinari) que les troballes fortuites de materials o jaciments arqueològics, o la incidència d’obres sobre d’altres ja coneguts, s’hagin prodigat d’una manera considerable. Han estat moltes les intervencions ar-queològiques dutes a terme per motius d’aquesta naturalesa. Poden, en tot cas, apuntar-se les més rellevants. Per un bon tram dels actuals via Púnica, avinguda d’Espanya i carrer d’Aragó s’estengueren, segons els punts concrets, primer implantacions rurals i després terrisseries, que configuraren l’anomenat barri industrial o terrisser de la ciutat púnica, després necròpolis imperials, combinades amb noves implantacions rurals, etc. A partir de 1977 i fins a 1986, foren realitzades diferents excavacions d’urgència que comportaren troballes d’alt interès, sobretot en l’àmbit científic. Destaquen les corresponents als núm 5-7 (1979/80 i 1982) i 34-36 (1977/78) de l’avinguda d’Espanya, i la del carrer d’Aragó núm 33 (1980), entre d’altres. També, en general, la part corresponent a la necròpolis del puig des Molins que queda fora del tancat, al carrer de Lleó, a la via Romana i a la via Púnica, ha estat objecte de diverses intervencions d’urgència, totes elles de gran importància, com al sector sepulcral del carrer de Lleó núm 10-12 (1983), i als núm 38 (1985-86) i 47 (1990-91) de la via Púnica. Aquestes excavacions han aportat dades fonamentals en el coneixement actual d’aquest cementeri, que permeten, d’altra banda, una reinterpretació de les velles campanyes d’excavació. L’àrea de l’antiga acròpolis d’Eivissa també ha estat motiu d’algunes intervencions d’urgència. Destaquen les realitzades a les cisternes tardopúniques del baluard de Santa Llúcia (1986) i als recintes del castell-almudaina els anys 1988 i 1989, ambdues amb resultats importants. Altres intervencions rellevants han estat l’excavació de bona part de la vil·la bizantina de cas Clot de Baix (1979 i 1989), d’altres a ses Figueretes, com la sitja púnica amb rebliment de deixalles terrissaires del carrer de Francesc Escanellas núm 13, i d’altres, també a l’extraradi de la ciutat, com el pou púnic i altres conjunts imperials de l’hort d’en Xim (1980). Fora de la ciutat, igualment, han tengut lloc altres salvaments: les tombes bizantines de Safragell, a Sant Llorenç (el 1976), dipòsits de deixalles d’èpoques púnica i romana, en diversos llocs de l’illa i en diverses circumstàncies. c) Prospeccions i cartes arqueològiques. La documentació dels jaciments arqueològics, fonamental no sols per al coneixement científic, sinó també com a document de treball imprescindible per als organismes competents en la salvaguarda del patrimoni històric, ha estat igualment un tema relativament assolit. Ja es realitzà l’any 1974 un recull de jaciments en la tesina de llicenciatura d’un destacat arqueòleg eivissenc. Entre els anys 1983 i 1984, la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia promogué un estudi sobre monuments antics (publicat el 1985), en el marc del qual s’actualitzaren els coneixements dels principals jaciments coneguts i se’n localitzaren d’altres. Però, en el sentit esmentat, la recopilació més àmplia actualment a l’abast arranca del projecte de cartes arqueològiques promogut, en l’àmbit interinsular, per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, a partir de l’any 1988, i del qual, pel que fa a les Pitiüses, es féu càrrec la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, l’any 1991. Avui hi ha inventariats més de vuit-cents jaciments arqueològics als sis municipis de les illes Pitiüses i un nombre molt considerable d’aquests era desconegut fins aleshores. Així i tot, encara és normal obtenir constància progressiva de nous jaciments. També, a partir de l’any 1983, el Centro Nacional de Investigaciones Arqueológicas Submarinas inicià una carta arqueològica submarina de les illes Pitiüses amb caràcter anual. Aquesta, realitzada més aviat de forma intermitent, es troba encara en curs. d) Publicacions. El Museu Arqueològic d’Eivissa publica una col·lecció d’estudis monogràfics sota el nom de Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, que cal entendre més aviat com a títol editorial, perquè, en realitat, no sempre s’hi recullen treballs sorgits d’aquesta entitat, sino també de diferents investigadors que en són aliens. Es tracta d’estudis sobre temes variats però relacionats d’una manera més o menys directa amb l’arqueologia de les illes Pitiüses, alguns dels quals són de molt d’interès. El primer número d’aquesta sèrie veié la llum l’any 1979, i en l’actualitat ja n’han estat editats trenta-un, xifra certament considerable. Hom pot trobar-hi a hores d’ara estudis sobre lucernes romanes, ceràmiques grises, àmfores púniques, escarabeus i amulets púnics, vidres romans, marques sobre terra sigillata, epigrafia i escultura romana, o sobre jaciments concrets, com per exemple ca na Costa, la cova des Vi, l’illa Plana, o reculls sobre la bibliografia arqueològica de les illes Pitiüses o, finalment, sobre qüestions més generals, com l’Eivissa musulmana i la colonització púnico-ebusitana de Mallorca. Des del núm 24 (1991) s’incorporen a la sèrie els textos de les Jornades d’Arqueologia Fenício-púnica, que en els darrers temps es publiquen de manera anual, bé que aleshores es tracta també de temes o aspectes d’aquesta cultura sovent no pitiüsos, des d’un punt de vista específic. Fora de l’esmentada col·lecció, el Museu Arqueològic ha publicat altres treballs, de caire més aviat didàctic o divulgatiu. També la Delegació Insular del Ministeri de Cultura publicà dos treballs directament vinculats amb l’arqueologia; el primer en fou La producción anfórica púnico-ebusitana (1981), obra de gran transcendència, i el segon una monografia sobre el santuari des Culleram (1982), a part de l’edició d’alguna de les conferències sobre arqueologia organitzades per aquesta delegació. La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia ha vengut publicant, també, des de l’any 1984, encara que de manera més esporàdica, alguns treballs sobre la matèria, com per exemple entorn de l’assentament rural d’èpoques púnica i romana de les pallisses de cala d’Hort, sobre el baix imperi i l’època bizantina a les illes Pitiüses o sobre el conjunt dels monuments antics d’Eivissa i Formentera. Recentment, el 1994, ha creat una sèrie pròpia, amb el títol Quaderns d’Arqueologia Pitiüsa, per tal de donar sortida a nous estudis sobre excavacions, monuments, materials i altres aspectes de la història i l’arqueologia d’aquestes illes. No han mancat tampoc edicions de caràcter privat, promogudes pels seus propis autors, no professionals de l’arqueologia, però, en qualsevol cas, compilacions interessants en l’ordre documental; cal esmentar, en aquest sentit, alguns llibres sobre numismàtica, peses d’època antiga, bales de plom, etc., que han vist la llum ja en el mateix final de la dècada dels vuitanta i els primers anys dels noranta. e) Exposicions. La projecció social de l’activitat arqueològica s’ha manifestat en aquests últims vint anys també amb una sèrie d’exposicions, totes elles de caire monogràfic. Pot fer-se esment d’algunes d’elles. L’octubre de 1974 el Museu Arqueològic, en el marc de la I Setmana Cultural, exhibia al local de l’antiga casa de la Cúria (Dalt Vila) els materials de la col·lecció “Sainz de la Cuesta”, donada al museu. L’octubre de 1975, el mateix organisme, al mateix lloc, amb motiu de la II Setmana Cultural, exposà els materials d’antigues excavacions en una sèrie de necròpolis rurals d’època púnica del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia, concretament les de can Vicent Jeroni, can Berri d’en Sergent, sa Barda i can Curt. I en el marc de la tercera, corresponent a l’any 1976, torna a realitzar una altra mostra arqueològica, en aquest cas dedicada als santuaris de l’Eivissa púnica (es Culleram, l’illa Plana, etc.). El 1983 el Servei Tècnic d’Arqueologia de la Conselleria Insular de Cultura exhibia a la seu de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia els resultats de les excavacions portades a terme a l’assentament rural púnico-romà de les pallisses de cala d’Hort, tant una part dels obtenguts per C. Roman a la necròpolis púnica, com els de les dues primeres campanyes de l’excavació, aleshores en curs, a l’edifici A. Aquest mateix departament, el 1984 realitzà una altra exposició sobre documentació (planimètrica, fotogràfica, etc.) dels monuments antics de Formentera al poble de Sant Francesc d’aquesta illa, i després a la sala d’exposicions de “la Caixa”, a Eivissa. El mes de desembre de 1984, el Museu Arqueo-lògic n’inaugurà una altra al mateix edifici monogràfic del puig des Molins sobre els resultats de la intervenció arqueològica d’urgència al carrer de Lleó núm 10-12. Organitzada per la Conselleria de Cul-tura/Servei Tècnic d’Arqueologia, a la seu del Consell Insular (novembre-desembre de 1985) i amb el títol “Les illes Pitiüses, del baix imperi a l’època bizantina” fou exhibida una exposició on, per primera vegada, pogué contemplar-se una documentació de conjunt relacionada amb aquestes dues fases històriques, anteriorment poc conegudes, amb materials descoberts antigament, guardats al Museu Arqueo-lògic, una part important procedent de les pallisses de cala d’Hort i fins i tot de col·leccions privades. Per les mateixes dates (desembre de 1985) el Museu Arqueològic n’organitzà una altra a la casa de la Cúria, amb el títol “Les Pitiüses a l’època musulmana”, que recollia els documents i els materials més rellevants d’aquesta etapa. Cal anotar, doncs, el fet, remarcable per altra banda, que dues entitats oficials posaren en marxa dues exposicions al mateix temps, ambdues de producció pròpia i totalment complementàries entre si, una oferta cultural de primer ordre des del punt de vista de la divulgació arqueològica. Foren també exhibides a Eivissa algunes exposicions organitzades fora de l’illa, com una dedicada a la navegació, el comerç i la indústria en l’antiguitat balear, inaugurada l’octubre de 1989 al Museu Arqueològic d’Eivissa, o una altra, l’agost de 1993, sobre la ceràmica musulmana de Dénia, a la Casa de la Cúria, entre d’altres. f) Conferències, taules rodones. Un altre tipus d’activitat ha estat definit per nombrosos actes, com ara conferències i taules rodones, amb l’objectiu de debatre en públic i divulgar diferents aspectes de l’arqueologia recent. Des del Museu Arqueològic d’Eivissa ha estat organitzat un nombre molt considerable de conferències al llarg d’aquests últims vint anys, algunes d’elles, en els seus primers temps, amb la col·laboració de la Societat Arqueològica de les Pitiüses o, fins i tot, d’altres entitats privades com l’Aliança Francesa o, darrerament, amb la participació de l’Associació d’Amics del Museu d’Eivissa. En aquestes conferències, hi participaren investigadors diversos, que tocaren temes igualment variats: el santuari des Culleram, Dianium i el poblament rural romà, visió de Pompeia, les últimes novetats arqueològiques de Barcelona, escarabeus del Museu Arqueològic d’Eivissa, la colonització púnico-ebusitana de Mallorca, l’arqueologia urbana a València i a Tarragona, les recents excavacions arqueològiques a Cartago, etc. També la Delegación Insular del Ministerio de Cultura n’organitzà algunes sobre història i arqueologia antigues l’any 1980. La Conselleria Insular de Cultura/Ser-vei Tècnic d’Arqueologia ha organitzat igualment diverses conferències de caire arqueològic, amb temes com la problemàtica arqueològica de les Balears, el jaciment íbero-romà de Darró, les novetats arqueo-lògiques de Cadis, els sistemes de reguiu d’època islàmica a Eivissa, etc., i, en el marc d’algunes edicions de la Universitat del Mediterrani, ha propiciat altres xerrades d’aquesta mena, amb temes com el santuari des Culleram, el poblat fenici de sa Caleta, el museu i la necròpolis del puig des Molins, l’assentament rural púnico-romà de les pallisses de cala d’Hort i els monuments de Formentera. Són destacables, en aquest context, les Jornades d’Arqueologia Fenício-púnica, útils no tan sols per al públic profà, sinó també per a alguns professionals, per tal de conèixer de més a prop altres perspectives i altres plantejaments de l’arqueologia extraillenca, sense perjudici que temes pitiüsos hagin estat també tractats en aquest marc. Cal aclarir que rere el nom “Jornades”, que hauria de fer més aviat referència a sessions de treball continu al llarg de diversos dies, hi ha, en realitat, un cicle monogràfic de conferències, una per cadascun dels seus cinc dies de durada. Abans ja ha estat dit que es publiquen a la sèrie dels “Trabajos”. Hi han intervengut professionals en la matèria, alguns d’ells especialistes reconeguts per la investigació actual. La seua primera edició tengué lloc l’any 1986 i s’hi tractaren temes diversos: Almuñécar a l’època fenício-púnica, l’estat actual de la investigació sobre l’Eivissa arcaica, les excavacions al solar 38 de la via Romana d’Eivissa, el santuari de l’illa Plana i les divinitats egípcies a Eivissa. La segona, celebrada l’any següent, tocà el tema de la colonització arcaica a la península Ibèrica, concretament a indrets com Cadis, el riu Guadalhorce, el llevant peninsular i Catalunya, les terceres, cor-responents per tant a l’any 1988, se centraren en el tema de l’urbanisme fenici, amb intervencions sobre el proper Orient, quant als orígens i quant al primer mil·lenni aC, l’evolució de la línia costanera andalusa i els assentaments fenicis, les influències d’aquests sobre l’arquitectura tartèssia i l’assentament fenici de sa Caleta. Les quartes es dedicaren al món funerari fenici arcaic peninsular, amb qüestions com les necròpolis d’Almuñécar (concretament l’anomenada “Laurita”), de l’assentament de La Torre de Doña Blanca, de la ciutat de Cadis, de Medellín o, en general, sobre el tema del ritual funerari fenici a Ibèria. Les cinquenes, el 1990, tractaren de Cartago, des de la caiguda de Tir, passant per l’origen de la ciutat, fins a la seua expansió político-econòmica i militar a la Mediterrània central i l’extrem Occident, inclosa la seua connexió amb l’Atlàntic i alguns trets d’aquesta expansió. Les sisenes, un any després, foren dedicades a produccions artesanals, i hom dissertà així sobre coroplàstia, vidre, bronzística, glíptica i orfebreria. Les corresponents a l’any 1992 foren dedicades a l’estat actual de la numismàtica hispano-púnica, amb una conferència introductòria, i altres que tractaren específicament les seques de Gadir, Malaka, Sexs, Abdera, les líbio-fenícies i la d’Ebusus. Finalment, les VIII Jornades, de l’any 1993, centrades en la influència púnica als territoris hispànics, tornaren altra vegada sobre el tema de Cartago mitjançant aspectes com l’auge d’aquesta ciutat i la seua manifestació a la península Ibèrica, la “lliga” púnica gaditana, la irradiació de la cultura cartaginesa a la península Ibèrica, Eivissa com a colònia dels cartaginesos i la influència púnica a les societats ibèriques del NE peninsular. Igualment se celebraren altres conferències, agrupades amb la intenció de donar a conèixer investigacions d’actualitat, amb el títol “Seminari de Novetats Arqueològiques de les illes Balears i Pitiüses”. A partir de 1986 i fins a 1990, aquestes sessions, que consistiren en tres conferències que se celebraven durant tres tardes seguides, desenvoluparen temes com ara: les illes de Formentera, Mallorca i Menorca, el recinte púnic del cap des Llibrell, les relacions de les Balears amb el món ibèric durant l’antiguitat, l’impacte púnic a les comunitats indígenes de Mallorca i les excavacions del turó de ses Abelles, les recents investigacions al món rural romà de Mallorca, els establiments costaners menorquins i la seua connexió amb la Mediterrània, les excavacions d’urgència a Eivissa els anys 1990 i 1991, les excavacions al jaciment de can Fita, al de Sanitja, en les restes d’un naufragi de Cabrera i al castell i la catedral d’Eivissa, la cova pre-talaiòtica de can Martorellet i els recents treballs arqueològics a Menorca. No han mancat tampoc corporacions locals, com ajuntaments, o associacions privades que també han organitzat, més esporàdicament, alguna conferència relacionada amb l’arqueologia de les illes. Poden esmentar-se, finalment, taules rodones, com la celebrada el desembre de 1984 al Museu Arqueològic d’Eivissa sota el títol “Arqueologia Urbana: bases per al seu plantejament i desenvolupament”. g) Estudis. Des de la fita que significà l’Eivissa cartaginesa de Miquel Tarradell i Matilde Font (1975), tota mena d’articles, llibres, fullets, comunicacions o ponències a simposis, congressos, taules rodones o col·loquis, per part d’investigadors de les illes, de la península i també de l’estranger, s’han multiplicat. No és, per tant, aquest el lloc per fer una anàlisi detallada dels estudis arqueo-lògics sobre les Pitiüses dels últims vint anys, més encara tenint en compte que hi ha reculls bibliogràfics molt complets en aquest sentit, com els publicats als Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza (núm 3, 15 i 30). De fet, la temàtica tractada és quasi general pel que fa a la prehistòria, l’època fenício-púnica, la imperial romana, la baixa antiguitat i l’època islàmica. Han estat estudiats problemes globals d’a-questes èpoques, així com també els més variats aspectes específics de la seua seqüència històrica, l’economia, la cultura material, els aspectes espirituals, etc. En aquest sentit pot afirmar-se que l’arqueologia pitiüsa ha estat, en aquesta fase, tema de gran interès general, d’acord amb la seua importància real. h) Activitats museològiques. El Museu Arqueològic d’Eivissa, que compta amb dues seccions, la monogràfica del puig des Molins i la general al baluard de Santa Llúcia, ha sofert aquests últims vint anys profundes transformacions. La secció general de Dalt Vila fou remodelada i passà a ocupar, no només els antics edificis de la Universitat i la capella del Salvador, sinó també les dependències interiors del baluard esmentat; els materials foren ordenats sobretot segons els jaciments on s’havien descobert i hom comptà amb instal·lacions més modernes. Aquesta remodelació fou inaugurada el febrer de 1979. El mateix succeí amb la secció del puig des Molins, i se n’inaugurà una modernització de l’exposició el desembre de 1981, amb novetats com l’exposició de diferents conjunts funeraris agrupats. Finalment s’ha treballat en una nova readaptació de la secció de Dalt Vila, que ha estat inaugurada el gener de 1995, i on s’exposen una sèrie de materials rellevants, molts d’ells trobats en excavacions modernes i mai exposats abans, sota criteris crono-culturals i funcionals. Per altra part, els fons de materials arqueològics, la biblioteca, els tallers, etc., han estat, segons el cas, ordenats, actualitzats o enriquits amb aparells moderns. i) Personatges. Evidentment, totes les activitats relacionades abans han estat promogudes i dirigides per una sèrie de professionals en la matèria que han fet de l’arqueologia una realitat a les illes Pitiüses. Deixant de banda el fet que molts d’altres, el nom dels quals no es donarà per por de caure en omissions, des de l’exterior, hagin fet, o facin encara, alguns estudis concrets d’interès no menyspreable, el pes de l’arqueologia illenca ha estat en les dues últimes dècades qüestió d’arqueòlegs nascuts a les illes o residents ací des de fa molts anys, però, en qualsevol cas, que hi treballen de manera permanent. Cal esmentar, en aquest sentit, els doctors J. H. Fernández i J. Ramon, així com els llicenciats B. Costa i R. Gurrea, als quals se sumaran noves generacions en un futur proper. També s’ha de destacar el paper d’altres persones que des dels seus càrrecs han fet una labor remarcable en l’impuls de l’arqueologia. En aquest sentit cal assenyalar els consellers de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, com Enric Fajarnés Ribas, Antoni Marí Ferrer i Joan Marí Tur, o directors generals de Cultura del Govern Balear, com Jaume Martorell Cerdà, entre d’altres. j) Institucions i entitats. Quant a institucions competents en l’arqueologia de les illes Pitiüses en aquesta fase, en fou responsable la Subdirecció General d’Arqueologia del Ministeri de Cultura fins a 1983, any en què s’acabaren de constituir les comunitats autònomes. Aleshores prengué el relleu la Direcció General de Cultura, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. A partir de 1990, la gestió general de cultura, i dins ella de l’arqueologia, fou cedida al Consell Insular d’Eivissa i Formentera, que, el 1995, n’ha obtengut les transferències plenes. Cal esmentar que el Museu Arqueològic d’Eivissa, les principals activitats del qual han estat abans ressenyades, a hores d’ara continua sent propietat de l’Estat espanyol, encara que la seua gestió és duta a terme pel Govern Balear. La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, que crea el 1984 el seu Servei Tècnic d’Arqueologia, és actualment l’entitat responsable de les activitats arqueològiques a les illes Pitiüses. Els municipis d’aquestes illes comencen a demostrar el seu interès en aquest tema. En aquest sentit cal dir que el de la ciutat d’Eivissa té una escola taller que compta amb un mòdul d’arqueologia mitjançant el qual ha emprès a Dalt Vila alguns notables projectes encaminats a la investigació i la rehabilitació de dues àrees monumentals. Hi ha també associacions privades locals per al foment de l’arqueologia. En aquest sentit ha d’esmentar-se la Societat Arqueològica de las Pitiüses, fundada el 1975, que, com s’ha dit, col·laborà en l’organització d’algunes conferències a part d’algunes neteges de monuments i d’altres activitats, però força inactiva des de fa anys. Molt més recentment, es va fundar l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa (ara també de Formentera) amb l’objectiu de col·laborar en activitats d’aquesta entitat, com ara conferències, publicacions, reproduccions de materials arqueològics, i d’organitzar viatges culturals. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments