anarquisme

anarquisme m HIST/POLÍT Moviment social i polític que aparegué en el si del moviment obrer, al s. XIX, i que es basa en la llibertat de l’individu, l’igualitarisme, el rebuig al parlamentarisme i als partits polítics i l’assoliment d’una societat sense estat ni propietat privada, entre d’altres aspectes. Els principals corrents que sorgiren en l’anarquisme foren l’anarcosindicalisme i l’anarcocomunisme. Les principals entitats anarquistes a l’Estat espanyol han estat la central sindical Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1911, i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 1927. El moment més determinant per a l’anarquisme a Eivissa i Formentera fou, com a la major part de l’Estat, l’època de la Segona República i de la Guerra Civil.

 En el cas d’Eivissa i Formentera, les primeres notícies que es tenen d’entitats anarquistes les trobam a Formentera, on el 1928 Josep Ferrer Tur ↑ “Andreuet”, Joan Colomar Verdera i Jaume Juan Yern “Martí de sa Platja” fundaren la CNT. El fet que molts de jóvens formenterers haguessin emigrat temporalment a entorns urbans i portuaris de Barcelona, València i Amèrica del Sud va fer que alguns tornassin amb la intenció d’estendre a Formentera els ideals anarquistes. Molts dels dirigents anarcosindicalistes de Formentera, a més, eren membres de la maçoneria. La majoria dels seus membres eren treballadors temporers de l’explotació salinera de l’illa.

 En la difusió dels ideals anarquistes a Eivissa també jugaren un paper clau els mariners que treballaven en vaixells que anaven de ports espanyols a d’altres europeus i del Carib i Amèrica del Sud, a més de la influència dels llibres i de la premsa relacionats amb l’anarquisme. Així mateix, la premsa convencional recollia al·lusions a l’anarquisme que en facilitaven el seu coneixement.

 El 1930 la CNT de Formentera es constituí formalment, dirigida per Josep Ferrer “Andreuet”. Jaume Juan en fou un altre dels principals dirigents. Tengué la denominació oficial de Sindicat d’Oficis Diversos i tenia un local a la plaça de la Constitució, a Sant Francesc. La CNT sempre va tenir més pes sindical i polític a Formentera que no a l’illa d’Eivissa, malgrat que en aquesta illa també hi hagué vagues a les salines d’Eivissa tot i la poca força d’aquest sindicat. A Formentera, ja hi hagué una convocatòria de vaga a les salines, l’any 1928 que no finalitzà fins a l’arribada de la Segona República. Novament, el mes d’agost de 1931 es va fer una altra vaga que demanava la supressió del treball a escarada i el control sindical dels llocs de feina. El conflicte no el guanyaren els anarcosindicalistes, però seguiren pressionant pels seus objectius. La CNT de Formentera fou el principal suport de l’Aliança Republicana, comitè republicà format allí i a Eivissa per facilitar la caiguda del règim monàrquic. Més endavant anomenada Conjunció Republicana-Socialista, de la seua eclosió per discrepàncies internes en quedà la CNT com a organització prorepublicana per excel·lència a Formentera i en sorgí l’embrió de la central sindical a Eivissa. La fortalesa de la CNT entre l’obrerisme formenterer es pot deure a l’ascendent social que tenien els seus fundadors i a la no-existència dels altres dos models sindicals que tengueren pes a Eivissa: la UGT i el catòlic agrari. La irrupció de diversos regidors republicans a l’Ajuntament de Formentera, l’abril de 1931, també s’explicaria pel suport implícit dels cenetistes de l’illa. L’organització cenetista arribà a comptar inicialment amb uns 200 membres a Formentera, i amb uns 450, l’any 1936.

 En el cas d’Eivissa, la CNT aparegué el setembre de 1931, com una escissió de la Societat Obrera la Marítima Terrestre (d’on havien sorgit la Unió General del Treballadors —UGT— i l’Agrupació Socialista d’Eivissa). Per mirar de trobar suports en la poderosa seu de la CNT a Barcelona, el president de la Marítima Terrestre, Marià Bonet, s’entrevistà allà amb els dirigents cenetistes Ángel Pestaña i Joan Peiró. A més de Bonet, Antoni Marí Marí “Martí”, Vicent Antonio Escandell “Cònsol”, Joan Torres i Vicent Riera Cardona foren els impulsors de la CNT a l’illa d’Eivissa. La principal organització de la CNT en fou el Sindicat Únic de Transports d’Eivissa i Formentera, amb seu al posteriorment dit carrer de Mar, a la ciutat d’Eivissa. Passà a establir relacions amb la Confederació Regional del Treball de les Balears. Adoptà com a òrgan d’expressió el que ja es venia editant a Mallorca, Cultura Obrera. La barberia que regentaven els germans Vicent i Joan Serra Antonio “de na Dolors” era un establiment clau en la difusió de la premsa i de les idees àcrates a la ciutat d’Eivissa.

 Sobre les relacions amb altres entitats de la CNT, cal dir que els cenetistes formenterers mantenien també relacions amb la Confederació Regional Catalana, fruit dels contactes habituals de mariners illencs amb els ports de Barcelona o de València. Per exemple, Joan Colomar Torres es va afiliar a les Joventuts Llibertàries de Barcelona. La primera acció coneguda del Sindicat Únic de Transports és la reivindicació quant a condicions laborals i econòmiques en pro dels treballadors del port d’Eivissa i dels magatzems, el novembre de 1931. La CNT de Formentera tornà a convocar una vaga a les salines l’estiu de 1932, que n’impedí l’extracció de la sal; vaga que es repetí el febrer de 1934. Era habitual trobar treballadors d’inspiració comunista en l’anarquista CNT, com també ho era en la socialista UGT.

 Com en el cas de Formentera, a Eivissa el gruix de l’afiliació anarcosindicalista estava entre els treballadors de les salines. També hi havia un petit nucli de treballadors saliners vinculats a la UGT. En segon lloc hi havia els treballadors de la construcció. Molts anarquistes estaven enquadrats a El Compañerismo, que pretenia ser l’únic sindicat de picapedrers d’Eivissa, i en el qual hi havia també molts de membres socialistes. El setembre de 1933 diversos picapedrers anarquistes foren detenguts per boicotejar una obra i per procurar que els membres de l’acabada de crear Unió de Picapedrers l’abandonassin.

 Per aquelles dates esclatava una nova vaga a les salines de Formentera, a càrrec del Sindicat Únic de Transports d’Eivissa i Formentera. Les reclamacions laborals i salarials dels treballadors formenterers (les mateixes ja presentades els dos anys anteriors) eren extensives als seus companys eivissencs, per més que a la pitiüsa major no esclatàs la vaga; senyal de la debilitat de l’anarcosindicalisme a les salines d’Eivissa. Més èxit tengué una vaga dels treballadors del transport marítim, a final de 1933, i que acabà el 1934 amb l’acceptació de les reivindicacions laborals i salarials dels treballadors; la participació de la CNT en fou clau.

 Malgrat que l’anarquisme no presentà candidatures electorals durant la Segona República, influí decisivament en els resultats de les eleccions convocades. En les legislatives de novembre de 1933, la CNT demanà l’abstenció als seus seguidors, cosa que aconseguí; fins i tot s’havien plantejat de fer “mítings antielectorals”. En el cas d’Eivissa no va ser molt determinant perquè guanyaren les candidatures de centre i de dreta, però en el cas de Formentera sí, perquè es passà del triomf de les esquerres de les eleccions de juny de 1931 al triomf, el novembre de 1933, de la candidatura de Pere Matutes Noguera, integrada en la CEDA. En canvi, en les eleccions legislatives de febrer de 1936, la CNT va donar llibertat de vot, fet que facilità que seguidors eivissencs i formenterers votassin les candidatures del Front Popular. A l’illa de Formentera, si bé per no massa diferència, tornaven a guanyar els candidats reformistes republicans, ara sota la denominació de Front Popular; va ser l’única illa balear on guanyà. Cal dir que l’estratègia de la CNT, una vegada posat en marxa el règim republicà, no passava per donar-li suport incondicional; ans al contrari, en moltes ocasions s’hi mostrà molt crític, interpretant que les mesures reformistes eren massa tímides, o denunciant la repressió que més tard patiren els anarcosindicalistes a partir dels Fets d’Octubre de 1934 a Barcelona, o la Revolució d’Octubre, a Astúries, el mateix any.

 Les relacions entre el grup d’ugetistes-socialistes-comunistes i els cenetistes es deterioraren molt. Un dels principals impulsors de l’anarquisme a Eivissa fou Àngel Palerm Vich ↑, afiliat a la CNT l’any 1933, quan era estudiant, i que esdevengué antropòleg. El 1935 organitzava les Joventuts Llibertàries i la FAI; la cèl·lula local s’anomenava Els Indesitjables (Los Indeseables), que s’integrà en la Federació Regional de Grups Anarquistes de les Balears. Els anarquistes eivissencs, amb seu en un local de la plaça des Parc, de la ciutat d’Eivissa, publicaren el quinzenari Emancipación, des de setembre de 1935, que s’imprimia a Mallorca. De resultes de l’aparició d’articles en aquesta publicació, Àngel Palerm i Antoni Cardona foren processats i empresonats. Altres membres destacats de l’anarquisme eivissenc dels anys 1930 foren Joan Serra Antonio, “de na Dolors”, Joan Tur Cardona “Rafalet”, Silvà Gotarredona o Jaume Pascual. Alguna publicació hi situa també l’escriptor Jordi Juan Riquer, encara que hi ha veus discordants. Aquell nucli àcrata també fundà l’Ateneu Cultural Llibertari. Situat en un local del Teatre Pereira, volia fer ensenyament bàsic per a infants i adults i facilitar la lectura i el préstec de llibres. L’impacte de la Revolució d’Octubre de 1934 va comportar la clausura, el novembre, del local de la CNT a Formentera, el d’Eivissa i l’empresonament del dirigent Josep Ferrer “Andreuet”. Poc abans, la CNT havia aconseguit convocar una segona vaga a les salines, encara que durà pocs dies.

 El II Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Saragossa el maig de 1936, comptà amb l’assistència d’Àngel Palerm, en representació del Sindicat de Treballadors d’Eivissa i del d’Oficis Diversos de Formentera, que representava uns 450 afiliats formenterers i uns 250 afiliats eivissencs. Els seguidors pitiüsos de les Joventuts Llibertàries es trobaren en unitat d’acció amb els socialistes i comunistes, i en les Joventuts Antifeixistes, a partir de març de 1936.

 A diferència de l’illa de Mallorca, els anarquistes eivissencs i formenterers de la Segona República no convocaren ni participaren en actuacions com sabotatges i amenaces a empresaris o atracaments. El principal camp d’actuació va ser el de la lluita per unes millors condicions laborals. I el seu principal adversari en la lluita per atreure’s les simpaties obreristes va ser la socialista UGT, reticent, per exemple, a les demandes d’acció sindical conjunta. El mes de juliol de 1936, membres de la CNT estaven donant suport a la vaga que preparaven les treballadores de la fàbrica de Can Ventosa, on eren minoria respecte de les majoritàries ugetistes. El resultat unitari fou la Unió Obrera Femenina (primer sindicat eivissenc que dugué a terme la unitat sindical, poc abans de juliol de 1936), de la qual era secretària la cenetista Maria Costa.

 La unitat d’acció sindical fou una tònica en aquesta etapa de govern del Front Popular. Així, la CNT i la UGT feren una crida a la vaga general a Eivissa. El 17 de juliol de 1936 va començar l’alçament militar, les notícies n’arribaven a les Pitiüses l’endemà i la plaça militar s’hi adherí el dia 19. La nit del 18 de juliol, tres membres de la CNT robaren armament d’un polvorí de Talamanca per poder fer front a l’alçament. L’acció els costà empresonament i maltractaments. L’esclat de l’alçament militar i el consegüent període de govern nacional a Eivissa i Formentera va dur els anarquistes a amagar-se o a ser empresonats al Castell d’Eivissa, com fou el cas d’Àngel Palerm. En canvi, a Mallorca, hi havia l’eivissenc Joan Serra Antonio i el formenterer Josep Ferrer Tur “Andreuet”, que hi havien anat per representar la CNT de les Pitiüses en un congrés balear de la central sindical.

 La recuperació militar d’Eivissa i Formentera, l’agost de 1936, per part del bàndol republicà es va fer amb milicians provinents de Barcelona i de València, molts d’ells anarquistes. També ho eren els membres de la columna Cultura i Acció Transport Marítim de la CNT-FAI, que prengueren el control polític entre els dies 9 d’agost i 13 de setembre. El període de govern del bàndol republicà a les illes Pitiüses va dur persones anarquistes a col·laborar en la gestió política i institucional, fet insòlit, però que succeí en altres indrets de resultes de la interpretació de la necessitat d’involucrar-se en òrgans de govern per contribuir a l’esforç de guerra i la derrota de les forces franquistes. En el cas del Comitè de Milícies Antifeixistes d’Eivissa, Àngel Palerm en va formar part. Entre les mesures laborals més destacades que va prendre, cal apuntar la reducció de la jornada laboral a 40 hores, l’abolició del treball a escarada i la comminació que tots els patrons pagassin als seus treballadors els seus salaris entre el 19 de juliol i el 8 d’agost.

 Durant aquest domini republicà, va veure la llum pública a Eivissa Cultura Obrera, represa del setmanari anarcosindicalista que s’edità a Mallorca, entre 1919 i 1936, a causa de l’ocupació franquista de Mallorca. Només va tenir un número, el del 10 d’agost de 1936. Duia com a subtítol Diari òrgan de la confederació Regional del Treball de Balears (CNT). Des de les seues pàgines es convocava els simpatitzants de les Joventuts Llibertàries a reunir-se al local d’Ebusus, al passeig de s’Alamera, i que era en aquells dies seu de la CNT.

També en el camp de les publicacions, la CNT i la FAI es confiscaren de Diario de Ibiza i el rebatiaren com a Solidaridad Obrera, el setembre de 1936, encara que per pocs dies. Duia com a subtítol Òrgan de la Confederació Nacional del Treball-Eivissa. Publicat per la columna Cultura i Acció, i les sigles CNT, FAI i AIT (Associació Internacional de Treballadors) a la capçalera.

 Abans de la definitiva recuperació d’Eivissa i Formentera per les forces franquistes, tots els anarquistes que pogueren les abandonaren, com feren persones d’altres adscripcions. Fou el cas d’Àngel Palerm, que ja havia deixat, per sempre més, l’illa el 12 d’agost de 1936; passà per Barcelona i va prendre part en el desembarcament de Bayo a Mallorca. Després dels Fets de Maig de 1937 s’afilià al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

 Com va passar amb la resta d’organitzacions polítiques i sindicals que se situaren al costat del bàndol republicà durant la Guerra Civil, a partir de setembre de 1936 la CNT i la FAI varen quedar en un total ostracisme (el cas del formenterer Jaume Joan “Martí de sa Platja”, amagat a l’illa). Molts de cenetistes emprengueren l’exili, com fou el cas dels formenterers fugits en embarcacions cap a Xàbia (setembre de 1936: Joan Colomar Verdera, Joan Colomar Torres o Bartomeu Juan Serra “Xomeu de na Rempuixa”) o Algèria (a final de 1936, el formenterer Vicent Serra Mayans juntament amb els seus tres germans, passant per Algèria, França i, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, marxaren a Veneçuela). Una altra embarcació sortí el 1937. Les sindicalistes Maria Costa i Maria Ferrer deixaren Eivissa el 1936 per anar al front d’Aragó. La segona morí a la guerra. L’eivissenc Vicent Serra Antonio, a principi dels anys 1950, també fugí a Algèria, tot i que el 1936 havia passat per València i pel front d’Aragó. D’altres passaren pels tribunals repressors, com fou el cas del formenterer Josep Ferrer “Andreuet” (prèviament exiliat a França tornà a Formentera, on fou processat); d’altres feren estades en presons, com fou el cas de Joan Tur Cardona “Rafalet”, reclòs al Campament de Formentera entre 1940 i 1941, o el del també formenterer Joan Colomar Torres “Peret”. Alguns tengueren encara pitjor sort, com fou el cas de Joan Serra Antonio, assassinat a Mallorca l’agost de 1936, o Silvà Gotarredona, que morí al front d’Aragó.

 Des de la represa de la democràcia, gairebé no han aparegut organitzacions que s’identifiquin com a anarquistes o anarcosindicalistes a Eivissa i Formentera. Alguna publicació esmenta com a publicacions anarquistes editades a Eivissa El cerdo (envers 1988) i Ovella Negra ↑ (cap a 1993), però que no consten en cap arxiu públic eivissenc. També se sap de les intencions de Vicent Serra de crear un Ateneu Cultural i Popular. El desembre de 2000 naixia l’Ateneu Llibertari Pitiús “La Tranquil·litat”, iniciativa de la historiadora de l’art Sonya Torres Planells ↑ i d’algunes persones provinents de la península Ibèrica i d’Amèrica del Sud (on destacava el ceramista Miguel Ángel Ratto Carmisciano “Kinoto”). Pretenia “rescatar de l’oblit el nostre propi llegat llibertari” i es marcava com a objectius l’estudi de la cultura llibertària, la investigació de la memòria històrica de les Pitiüses, la formació d’una biblioteca sobre anarquisme i tenir presència en diversos actes socials als carrers d’Eivissa. El 2002 es marcava com a objectiu recuperar la presència de la CNT a Eivissa, arribant a participar de la celebració del Primer de Maig del mateix any i la legalització de l’extint Sindicat d’Oficis Diversos d’Eivissa i Formentera, en referència a les dues entitats que havien constituït la CNT a Eivissa i Formentera, els anys 1920 i 1930. No disposava de seu pròpia. Editava La Tranquil·litat, fanzín del qual es publicaren dos números, el 2001.

 Un altre episodi fou l’Ateneu Popular d’Eivissa, creat l’abril de 2009. L’associació va aparèixer “per superar la manca d’infraestructures pròpies per als moviments socials, evidenciats en la lluita contra l’especulació urbanística i contra el caciquisme…”. Centrà la seua activitat en aspectes com l’ecologisme, la defensa de la llengua catalana, de la cultura d’Eivissa, d’una cultura de resistència, per la identitat catalana i el dret a l’autodeterminació, entre d’altres. Tenia la seu al carrer de Bes, a la ciutat d’Eivissa, participà de diversos actes socials d’Eivissa i n’organitzà de propis com tallers de cultura popular, xerrades o cinefòrums i va promoure una cooperativa de consum propi, Sa Batjoca. Disposava d’un butlletí: Ateneu Popular Eivissa, dirigit per Jordi Serra Cardona i Esther Serra. Va aparèixer entre 2009 i 2011, editat per l’Associació Cultural Vidasses, creada el 2009.

 El darrer cas és el del sindicat Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-BALEARS), fundat el 1989 i que es considera anarcosindicalista, autogestionari, federalista, internacionalista i llibertari. Aparegut a Eivissa l’any 2002, tenia, cap a 2012, un major pes a la banca (amb el nom de SABEI-CGT), als transports i les comunicacions i a l’hoteleria, i uns 20 afiliats a Eivissa i Formentera. El 2017 no compta amb seu pròpia ni presència pública. [MCL]

Descàrregues