Vives y Escudero, Antonio

Vives y Escudero, Antonio (Madrid 1859 — 1925) ARQUEOL Arabista, numismàtic i arqueòleg.

Tot just acabat de néixer, es va traslladar a Maó, d’on eren naturals els seus pares. Finalitzà el batxillerat el 1875. Ja en aquella època va mostrar una decidida vocació pels estudis històrics i la numismàtica, per la qual cosa recorria l’illa de Menorca a la recerca de monuments megalítics no inclosos en els llibres d’arqueologia, i a l’adquisició de monedes.

Va començar la carrera de medicina a fi de satisfer la voluntat del seu pare, però com que no hi sentia cap vocació, va abandonar la universitat i es va traslladar a l’Havana per dedicar-se al comerç, sense gaire èxit. Al poc temps va retornar a Espanya i, establert a Madrid, es va matricular a la desapareguda Escola Superior de Diplomàtica, en la qual va obtenir el títol d’arxiver, bibliotecari i arqueòleg. Amb Francisco Codera va perfeccionar els seus coneixements en l’art i la història musulmanes. Va fer la revisió i l’ordenació del material reunit per al catàleg de monedes aràbigues del Museu Arqueològic Nacional.

L’any 1901 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història, com a successor d’Emilio Castelar, i el 1904 fou nomenat arabista del Museu Arqueològic Nacional, adscrit a la Secció de Numismàtica. El 1905 la Subsecretaria del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts li encarregà la redacció del volum de Balears per al Catàleg Artístic i Monumental d’Espanya, que no es va arribar a publicar, encara que el manuscrit, format per tres grans volums de fotografies i un de text, es conserva al Centre d’Estudis Històrics del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

El 1907 va viatjar a Eivissa per invitació del director de la Societat Arqueològica Ebusitana, Joan Roman Calbet , però va ser Artur Pérez-Cabrero Tur qui el va acompanyar en el recorregut pels jaciments de l’illa. El 17 de juliol de 1907 va participar, juntament amb Roman Calbet, el seu fill Carles Roman Ferrer i Pérez-Cabrero, en el descobriment i la primera excavació del santuari de la cova des Culleram .

Vives y Escudero s’instal·là amb la seua família, l’estiu de 1909 per descansar, a Santa Eulària des Riu, on va realitzar algunes excavacions sense resultat. Vives, a causa d’un article de Roman Calbet a la premsa local, en el qual es demanava que no es permetés fer excavacions als forasters, a fi d’evitar que les troballes sortissin de l’illa, es va sentir al·ludit, per la qual cosa es va traslladar a la ciutat amb un grup d’obrers i va llogar al seu propietari, per la no menyspreable quantitat de sis pessetes diàries, els terrenys de can Xico Roig. Aquesta propietat estava emplaçada al costat de la finca des Porxet, que Roman Calbet tenia llogada i en la qual Pérez-Cabrero, en nom de Roman, realitzava excavacions.

A la mort de Roman Calbet, el gener de 1910, Pérez-Cabrero va intentar continuar as Porxet les excavacions en les mateixes condicions que tenia acordades amb Roman, que pagava dues pessetes diàries per a la contractació dels terrenys. Això no obstant, el propietari de la finca no va acceptar el tracte, al·legant que esperaria a tractar amb Vives y Escudero, que li va llogar els terrenys per la quantitat de cinc pessetes diàries, contractant també els obrers que des de 1903 havien treballat primer per a la Societat Arqueològica Ebusitana i després a càrrec de Roman Calbet. A partir d’aquella data, Vives y Escudero va poder excavar als terrenys de can Xico Roig i als des Porxet, on va continuar els anys de 1911, 1912 i 1913 reunint una important col·lecció arqueològica. S’ha de tenir amb compte, però, que Vives y Escudero excavava únicament per al seu profit personal, ja que tots els objectes obtenguts en les excavacions que ell finançava passaven a formar part de la seua col·lecció particular, com era habitual a l’època.

Pérez-Cabrero, malgrat l’amistat que tenia amb Vives, va ser, tant des del seu càrrec de president de la Junta del Patronat del Museu com de secretari de l’Ajuntament d’Eivissa, qui més obstacles li va posar perquè no prosseguís els seus treballs a la necròpolis del Puig des Molins i actuà sempre en defensa dels drets de la Junta de Patronat, totalment ignorats pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, el qual des de la creació del Museu el 1907 no va lliurar les subvencions per realitzar excavacions, tal com estava previst a la Reial ordre de 27 de setembre de 1907.

El 7 de juliol de 1911 es promulgà la Llei d’excavacions i, posteriorment, el Reial decret d’1 de març de 1912, que aprovava el Reglament d’excavacions. Vives, coneixedor del que significava el seu compliment, el 21 de juny de 1912 va inscriure el seu dret a prosseguir les excavacions al puig des Molins. Per la seua part, la Junta del Patronat, possiblement convençuda que tenia un dret adquirit pel Reial decret de 9 de setembre de 1907 i per la Reial ordre de 27 del mateix mes i any, no sol·licità la inscripció.

El 1913, Carles Roman Ferrer, que el 1911 s’havia fet càrrec del Museu, va aconseguir que el Ministeri lliuràs la subvenció per a les excavacions i obtengué autorització per excavar a l’àrea de la necròpolis ocupada pels militars. Per la seua banda, Vives sol·licità a l’Ajuntament l’autorització per intervenir a l’antic camí de Sant Josep —el 2015 Via Romana—, la qual li va ser denegada, al mateix temps que s’autoritzava la Junta de Patronat del Museu a excavar-hi. Aquesta situació va desembocar en la denúncia que Vives va interposar en defensa dels seus interessos, la qual va provocar que, per ordre telegràfica del ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, s’aturassin totes les excavacions.

El mes de desembre de 1913 arribà a Eivissa, com a delegat del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, Manuel Cazurro y Ruiz, per tal de solucionar les reclamacions interposades per Vives y Escudero. Cazurro, després de visitar les excavacions i d’escoltar les parts interessades, va emetre un informe que va ser la base de la Reial ordre de 23 de maig de 1914, per la qual s’acordà la paralització de totes les excavacions al puig des Molins i la declaració d’utilitat pública per a la realització d’excavacions, la qual cosa significava que quedaven sota el control de l’Estat i tots els materials que es trobassin poguessin formar part de les col·leccions públiques del Museu.

Aquesta resolució va tenir dues conseqüències principals: que Vives iniciàs un llarg plet contra l’Estat i que a partir d’aquella data la necròpolis del Puig des Molins quedàs abandonada a l’abast dels saquejadors. EI plet finalitzà el 1921 i, sorprenentment, Vives el va guanyar, i fou indemnitzat per l’Estat amb la quantitat de 125.000 pessetes, d’acord amb les al·legacions que va presentar a la Reial ordre de 23 de maig de 1914. Per aquest escrit se sap que fins al 1913, data de la paralització de les excavacions, havia registrat uns 400 hipogeus, i havia reunit un total de 2.003 objectes, que varen ser taxats en 162.285 pessetes, per la qual cosa va demanar una indemnització a l’Estat de 150.000 pessetes per les pèrdues que li representava haver d’abandonar les excavacions a la necròpolis del Puig des Molins.

El 1917 publicà a Madrid el llibre Estudio de Arqueología Cartaginesa. La necrópolis de Ibiza, que va ser, durant molts d’anys, l’obra d’arqueologia cartaginesa espanyola més coneguda, tant a Espanya com a l’estranger. Però aquest treball també va ser l’origen de la llegenda negra de l’arqueologia ebusitana, que assenyalava que tot el que es trobava a l’interior de les tombes estava completament capgirat o bé que fragments d’una peça apareixien en diverses cambres, i era, per tant, impossible extreure informació fiable de la necròpolis. Aquesta opinió negativa va ser acceptada sense reserves per figures de tant de prestigi com Antonio García y Bellido . Afortunadament, l’estudi de les excavacions realitzades per Carles Roman Ferrer entre 1921 i 1929 varen evidenciar que aquesta afirmació era totalment inexacta, encara que el prestigi dels autors abans esmentats va fer que se’ls cregués a ulls clucs, i durant molts d’anys va llastar l’arqueologia d’Eivissa.

El 1911 Vives y Escudero va ser nomenat catedràtic de numismàtica i epigrafia de la Universitat Central. I com a persona de reconegut mèrit, col·laborà amb l’Institut Valencia de Don Juan, que es creà el 1916; en fou el primer director fins a la seua mort. Va col·laborar en la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos i en altres publicacions espanyoles i estrangeres, i va escriure diversos llibres dedicats en la seua majoria a la numismàtica. La seua publicació més destacada en relació amb les Pitiüses va ser l’esmentada Estudio de Arqueología Cartaginesa. La necrópolis de Ibiza. Com a gran col·leccionista va reunir tot tipus d’objectes: pintures, gravats, monedes, estàtues, epigrafia, vidres, etc., però entre tots aquestos destaquen les col·leccions de monedes àrabs i ibèriques, els bronzes iberoromans i l’arqueologia ebusitana, que en una part varen ser adquirits per l’Estat o per altres institucions.

Una de les més importants col·leccions formada per Vives va ser la de materials procedents de l’illa d’Eivissa, en la seua major part, de les excavacions que va realitzar a la necròpolis del Puig des Molins. Altres petits lots eivissencs, com el provinent de la cova des Culleram, no es pot descartar que procedeixin d’una possible intervenció al jaciment el 1909, adquirides per compra en una de les seues estades a Eivissa. Tampoc no es pot descartar que algunes de les terracotes d’aquest jaciment o del de l’Illa Plana poguessin ser obsequi de Joan Roman Calbet o d’Artur Pérez-Cabrero.

Encara que quasi totes les referències a la data de dipòsit de la col·lecció eivissenca són l’any 1923, una carta que José Ramon de Mélida escrigué al seu amic Jorge Bonsor el 9 d’abril de 1916, és a dir un mes després de ser nomenat director del Museu Arqueològic Nacional, en mencionar l’augment de donacions, deia textualment: “...Vives ha llenado una sala con la rica e interesantísima colección que recogió en sus excavaciones en Ibiza y que ha depositado en el Museo...”. Probablement, la referència a la data de 1923 per al dipòsit a la denominada Sala Vives del Museu Arqueològic Nacional és la de la renovació del contracte de dipòsit dels materials d’Eivissa, que segons aquest document estava formada per 2.171 objectes, i va ser signat el 10 de desembre de 1923 per Vives y Escudero i José Ramon Mélida, director del Museu Arqueològic Nacional entre 1916 i 1930.

La Reial Acadèmia de la Història, el 12 de juny de 1926, informava favorablement sobre la proposta d’adquisició de la col·lecció d’antiguitats eivissenques de Vives al ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. La col·lecció, que seguia dipositada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, va ser taxada en 125.000 pessetes i adquirida a la viuda de Vives y Escudero, Concepció Segura i Rosselló, amb els informes favorables del Museu Arqueològic Nacional, de la Junta Facultativa d’Arxius, Biblioteques i Museus i de la Reial Acadèmia de la Història. A causa d’aquesta elevada xifra i d’acord amb la família, es va distribuir per a la seua compra en quatre lots: el primer va ser adquirit el 1927 per un import de 40.000 pessetes i va incloure la col·lecció de ceràmica púnica, les joies, altres objectes i el vidre. Un segon lot, que estava format per 81 figures, bustos, caps i màscares, va ser adquirit el 1928 per 30.000 pessetes. El tercer lot, del qual no es tenen notícies relacionades amb la seua naturalesa, va ser adquirit igualment per un import de 30.000 pessetes també el 1928. El quart i últim lot, amb el qual finalitzava la compra de tota la col·lecció Vives, consistia en 56 figures de fang, va ser adquirit el 1929 per la quantitat de 25.000 pessetes.

El 2015, una petita part d’aquesta col·lecció, sobretot les peces més significatives, està exposada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, encara que un lot d’objectes es troba al Museu de Pontevedra, com a dipòsit del Museu Arqueològic Nacional. [JFG]

Descàrregues

Col·laboradors